L’objectiu és facilitar la feina a qui vulgui traduir videojocs i pateix tècnicament per editar els gràfics.

L’eina la teniu gratuïtament aquí.

L’eina us permetrà explorar diversos formats de ROMs de consoles com:
Suport complet: Game Boy, Game Boy Color, NES, Famicom Disk System, Master System, Game Gear, Mega Drive / Genesis / 32X, SNES, Game Boy Advance.

Experimental o parcial: Atari 2600, Atari 5200, Atari 7800, ColecoVision, SG-1000, MSX, Neo Geo Pocket, PC Engine / TurboGrafx / SuperGrafx, WonderSwan / WonderSwan Color, Atari Lynx, Nintendo 64.

Tingueu en compte que no és una eina exclusiva ni la millor. És un intent d’apropament de Rom Hacking per a persones no tècniques, amb la simple finalitat que puguin explorar poc a poc i sense pressió per aprendre’n i trencar la barrera tècnica.

Espero i desitjo que us agradi.

Bàsicament, és una amalgama en procés d’automatitzar els processos que he après aquests mesos per extreure text de videojocs, traduir-lo i tornar-lo a posar a dins del dit joc.

Com és evident, en ser una fase Alpha i tenint en compte que solucions universals no existeixen, anirà patint canvis i millores a través del temps. També és important dir que el mateix s’ha fet amb bona part dels jocs que he treballat, tant d’ordinador i de consola, i s’han aportat solucions més senzilles per estalviar a qualsevol interessat en traduir videojocs l’enrevessat esforç de realitzar la part tècnica.

Dins el repositori es trobarà l’eina així com solucions per a totes les consoles treballades i jocs treballats, amb advertiments, requisits i tot el necessari perquè qualsevol persona ho tingui molt més fàcil per fer la feina que consideri oportuna per dur a terme una traducció al seu gust.

Tot plegat no és més que la conseqüència d’haver fet experiments i traduccions experimentals amb més de 140 videojocs.

El més curiós? Com va començar tot: ansietat, problemes personals, recerca d’un hobby... que va acabar desembocant en començar a traduir videojocs manualment, com Warcraft I i II Remastered (als quals vaig posar veu). Vaig anar avançant fins a adonar-me que estaria bé tenir solucions més automatitzades. D’aquí va néixer Fractalis: una eina que permet l’ajuda en la pretraducció d’arxius diversos de text en base a:

glossari → memòria exacta → memòria aproximada → traducció automàtica (local, Softcatalà o Google).

Per tant, com més es tradueix manualment, més augmenta la memòria.

Tot això mentre, per altra banda, es duia a terme una tasca tècnica per poder extreure el text dels videojocs. Tal com es diu a Metadata, “extreure fitxers, analitzar formats, crear scripts, convertir dades, reconstruir arxius i preparar instal·ladors o pegats perquè el videojoc pugui executar els textos modificats” ha estat la base del projecte tècnic, que ha permès demostrar que sí, el català es pot introduir a molts videojocs de moltes plataformes.

Com era evident que passaria — com tendeix a passar en molts ambients catalans — va aparèixer una polèmica per les dites traduccions, i centrant-se només en elles, no pas en tota la tasca tècnica que ho ha permès.

Inclosos alguns han proferit comentaris que demostren més ignorància que una altra cosa com “fas una captura, li passes a Claudi i t’ho tradueix”. Haver-ho dit d’un joc com Lands of Lore, que té un format propietari, antic, difícil de desxifrar i que cal reintroduir el text d’una manera em resulta... Deliciosament graciós.

Hi ha hagut insults, burles i, sobretot, una manca de comprensió lectora demostrada més pròpia d’un grup tribal que no pas d’una societat civilitzada.

Moltes de les coses per les quals se’m va faltar al respecte ja eren respostes en articles que parlaven de Dark Souls II o la quantitat.

Curiosament, la polèmica va arribar quan també va arribar el ressò. Un ressò que ha servit per dir coses com:

- A Metadata: Fractalis no és una vareta màgica ni una fàbrica de localitzacions perfectes. És una eina per preparar el terreny, ordenar memòria lingüística i fer més viable una feina que després necessita ulls humans, criteri, proves i correcció. La IA pot ser una aliada del català si la fem servir amb respecte. Si la fem servir com a drecera barata, només aconseguirem català amb olor de plàstic.

- A Núvol: «El que falta és que les institucions i les empreses deixin de contemplar aquesta feina com una afició simpàtica situada als marges i comencin a entendre-la com el que és: una infraestructura cultural construïda, en bona part, per persones que han decidit no esperar més».

Afegiré un comentari per a les menys tècniques i menys coneixedores de les paraules que utilitzen: No tota automatització és IA, no tota IA és generativa i una memòria de traducció no és cap oracle neuronal. Si algú posa tot això al mateix sac, el problema ja no és tecnològic: és de vocabulari. De res.

Per tant, tots els insults, faltes de respecte i simplificacions banals posen també de manifest una dinàmica que no ajuda precisament a fer més coses: si qualsevol persona que experimenta, crea i exposa públicament una iniciativa corre el risc que algú del mateix entorn, en comptes d’ajudar, preguntar o contrastar, la redueixi o la denigri, el cost personal de fer-la augmenta. I és difícil reclamar després més iniciativa si exposar-se comporta aquest preu.

Això no treu que també s’hagin rebut crítiques bones, que han estat integrades al projecte; llàstima que moltes d’aquestes qüestions no s’haguessin pogut parlar abans. Sobretot perquè, en aquest cas, l’objectiu de fons era compartit: deixar patent que el català pot introduir-se als videojocs, que calen eines per fer-ho, que si les desenvolupadores deixessin la porta oberta per integrar l’idioma seria molt més senzill i, sobretot, que el Govern de Catalunya ha de moure fitxa per assolir aquest objectiu.

Ara mateix, a Catalunya, tenim un problema de contradiccions acumulades, que ja exposaven mitjans i institucions de caràcter cultural: es destaca per ser un HUB del videojoc, però no hi apareix quasi català; no hi ha control institucional sobre l’afavoriment del català en aquests, però s’ofereixen subvencions parcials com a pegats; entre moltes altres.

En tot cas, si algú vol consultar la feina feta, disposa de:

- Itch.io on s’han penjat els projectes de traducció, mods, i altres de les moltes tasques que formen part del meu laboratori/taller virtual.

- Nexusmods on es pengen els mods i altres experiments per a facilitar la descàrrega

- Llistat d’artefactes al meu propi web

- 94 traduccions disponibles a Github distribuïdes respectant la legislació vigent: s’hi publica únicament la traducció, no pas el guió ni els textos originals dels videojocs (i tal com posa, si algú vol quelcom, pot contactar). No em puc fer responsable de crítiques construïdes sobre dades que ningú no s’ha molestat a demanar. Curiosament, escriure un correu per contrastar-les sembla haver resultat més difícil que publicar conclusions a les xarxes.

En tot cas, entro en l’última part del projecte, que és crear eines a disposició del públic perquè puguin realitzar les seves pròpies traduccions reduint la fricció tècnica. Trigaré temps, però ho faré encantada d’acord amb el meu leitmotiv: UT ALII VIVANT.

Dit això, puc dir que ara entenc per què aquest país no avança. Tal com vaig dir a un altre article i un d’anterior: el gran problema és la incapacitat de fer coses i criticar a qui les fa. Deixo de banda el gatekeeping, la manca de diàleg, entre altres coses.

Això només és un assumpte de cadascú.

Gràcies, de totes maneres, als que m’han dedicat tants recursos mentals i emocionals.

He dit.

En pràcticament tots els àmbits de la societat, ens trobem amb diatribes de tota mena en què l’enfrontament no apareix cap a un enemic exterior o cap a una amenaça a nosaltres. Ens centrem, sobretot, en mirar amb desdeny a qui tenim al costat.

Estic ben segura que la majoria dels que llegeixin aquest article ara mateix, estaran pensant en algú a la feina, família, grup social o activitat en què aquesta situació es dóna. Sent, a més, una època en què hem reduït la discrepància a una etiqueta, no només evitem el debat, sinó que generem malestar en els altres i en nosaltres mateixos.

L’exemple més clar és l’ideològic, on els bàndols estan conformats de tal manera en què s’intenta encabir a qualsevol de manera binària: o amb mi, o amb l’altre. Aquest modus operandi, lluny de quedar-se en aquest àmbit, es replica d’acord amb les nostres creences, idees, valors... i ens blindem de tal manera que ens convertim en éssers incapaços de deixar res a la nostra ment que permeti un mínim de mal·leabilitat.

Un altre dels temes que més ens defineixen, en bona part, és la part psicològica: egos, gatekeeping, tribalisme grupal, pensar que el nostre mètode és l’únic vàlid... Tot plegat ens duu de nou a una espècie de metàstasi circular: la identitat que construïm corre el risc de trontollar davant de qualsevol discrepància.

En àmbits com el cultural això es veu reflectit, moltes vegades, en el menyspreu cap a tot allò que no sigui prou bo a parer nostre. No és dolent tenir aquest punt de vista, ja que el problema radica, d’una manera o altra, en la nostra capacitat d’obertura davant de novetats, canvis o noves maneres de funcionar.

Si féssim una analogia amb les revolucions tecnològiques, ara se’ns faria summament estrany que un pagès critiqués un tractor dient que preferiria fer-ho a mà. Estic segura que tampoc voldríem retornar als cavalls en comptes del cotxe, ni que deixaríem d’utilitzar SMS i correus electrònics per a tenir coloms missatgers. Tampoc entendríem que un matemàtic avui dia defensés les calculadores humanes — com Walther Mayer, que treballava amb Einstein — per sobre de les actuals calculadores digitals.

La resistència al canvi és quelcom natural en l’ésser humà i és aquesta resistència la que explica la capacitat de resiliència i supervivència. No voldria sonar malament, però podem comparar-ho en com als grups de rates són les velles o malaltes les que tasten un menjar nou, no fos cas que estigués enverinat.

Un mecanisme que ha permès la supervivència a llarg termini d’una espècie no justifica convertir-lo en definitori d’aquesta, però hem de tenir en compte que és una resposta natural i normal. La nostra feina, estimades i estimats, és ser capaços d’esquerdar les nostres pròpies barreres per deixar respirar una mica la rigidesa.

No perquè sigui obligatori canviar, ni perquè hàgim d’acceptar tot el que és diferent de la nostra manera de funcionar. Ans al contrari, ho podem aprofitar per conèixer altres punts de vista i integrar el màxim possible per millorar.

Si ens rebaixem a etiquetar i categoritzar realitats que són molt més grans, no fem una realitat a la nostra conveniència, el que fem és reduir el nostre món propi.

Per créixer i per avançar, hem de ser capaços de saber fer crítica sana, rebre-la quan ens la facin i integrar el màxim possible d’aprenentatges que ens permetin millorar com a persones.

És en aquests moments en què, quan decideixes fer una cosa de mil maneres i amb deu motius diferents, algú només en veu una. Imagina-ho: passes mesos treballant en alguna cosa, algú veu el resultat i pensa que ha estat fàcil.

Veient com et redueixen, poses un límit després de vint episodis, i qui t’ha reduït només veu el límit i conclou coses sobre la teva fredor. Si no respons “passa de mi”; si respons molt “és una persona intensa”; si canvies d’opinió “ets incoherent”; si no la canvies “és una persona tossuda”.

La persona observada és una història i qui l’observa només disposa d’un moment en el temps i una escena.

Curiosament, amb una sola escena, la majoria de gent considera estar perfectament capacitada per escriure el personatge sencer.

El cervell humà simplifica, entendre el context costa, suspendre un judici ja fer és complicat i, sobretot, és molt difícil admetre que no es té prou informació. En canvi, una etiqueta és barata.

Tot això ens duu a adonar-nos que hem confós tenir una impressió amb haver entès una cosa, doncs la simplificació té un avantatge extraordinari: permet jutjar sense haver fet l’esforç d’entendre.

És per això que quan algú t’ha reduït, i per molt que tinguis l’impuls d’explicar, no val la pena caure en donar explicacions i context, mostrar proves i dates, exposar antecedents i matisos…

El que hem d’entendre avui dia, és que moltes persones no tenen manca d’informació, sinó una manca d’interès a comprendre. I això és importantíssim.

Quan algú no sap, pot valer la pena explica; si algú pregunta, també; si dubten honestament, també. El que no és sa és intentar explicar a una persona que ja ha decidit i només cerca material per confirmar-ho, ja que no som davant d’una conversa, sinó un judici.

Hem d’entendre que no totes les incomprensions són problemes de comunicacions. Algunes són decisions.

Tot plegat se suma a una activitat comunitària cada cop més practicada: els judicis d’autoritats autoproclamades. Amb l’accés a internet, l’anonimat, la possibilitat de gravar-se i penjar l’opinió pròpia sense revisió bona part de la població s’ha convertit en una espècie opinadora professional.

Qualsevol pot entrar en aquest nou model de gestió judicial autònom: un desconegut, un company, un familiar, algú de xarxes socials, algú que ha llegit un titular, algú que sap alguna cosa de tu…

Si actuem com si cada opinió fos un procediment judicial i tinguéssim l’obligació de presentar al·legacions, deixarem de viure.

No tothom té jurisdicció sobre tu.

Quan algú et jutja, no significa que hagis estat citada a declarar.

Si et trobes amb una opinió que et fa mal, no et preguntis “I si té raó?”. Millor pregunta’t: Què sap aquesta persona? Coneix el context? M’ha preguntat alguna cosa abans de concloure? S’hi pot dialogar? Opina des del coneixement o per classificar-me?

I més important: Hi ha alguna cosa que jo pugui aprendre d’això?

Amb això vull dir que no s’han de rebutjar els judicis ni les crítiques, sinó que s’han de pesar.

Una crítica informada d’algú que et coneix pot valer molt. Per contra, cent opinions superficials poden valer menys que una sola conversa honesta.

Mai t’encongeixis davant els altres. No et deixis trepitjar. No has de demanar permís a ningú per existir ni fer el que t’agrada.

No modifiquis la teva realitat perquè coincideixi amb una simplificació que els altres havien fet, doncs la incomoditat d’algú davant de com ets no és un manual d’instruccions ni de muntatge.

Pensa que mai podràs corregir totes les versions falses de tu que circules per el món.

Hi ha gent que recordarà una versió antiga.

Altres t’interpretaran malament.

Uns explicaran històries on ets la dolenta.

Altres diran que has tingut sort.

Això ens ensenya que madurar també és tolerar l’existència d’una versió equivocada de tu dins del cap dels altres sense voler entrar a reparar-ho.

Quanta energia gastes pensant en el que diran? Sempre hi haurà algú que tergiversarà el que facis. Sempre.

El que hem d’intentar és viure d’acord amb el que considerem correcte encara que pugui ser malinterpretar.

Errar és humà. Aprenem dels errors.

Si la por d’errar ens menja, podem quedar-nos estancats.

Escolta qui hagi fet l’esforç de mirar-te sencera. Considera qui sap alguna cosa que tu no saps. Corregeix-te quan calgui. Demana perdó quan toqui. Canvia.

Però no et facis més petita només perquè algú ha decidit mirar-te de lluny.

Viu, deixa viure i fes tot el possible per tenir felicitat a la teva vida.

I fins aquí, la civilització continuava funcionant.

Però aleshores apareix qui no mira l’eclipsi i necessita informar-nos-en.

Hi ha moltes causes que fan que algú no faci X, però per aquest assumpte, en destacaré dues: el desinterès i la superioritat. És molt simple: no voler veure un eclipsi és tan respectable com voler veure’l. El problema rau quan una decisió personal es transforma en certificat de lucidesa.

Parlem d’un fenomen que no es veia des de la Península Ibèrica en més de 100 anys. Això vol dir que hi ha generacions humanes que no ho veuen mai.

En tot cas, aquest que necessita informar-nos-en parla de ramat, com si fos diferent. Resulta que al ramat hi ha científics, famílies, fotògrafs, curiosos, jubilats, gent que ha conduït centenars de quilòmetres, gent que va sortir al balcó… Ell veu una multitud i dedueix conformisme, però no veu individus. No sap per què hi és cadascú ni quin valor li donen al fenomen.

I en la seva ment, aquest observador superior s’imagina que per unes hores, tots aquests que han anat a veure l’eclipsi s’han convertit en un eixam.

Conscient de la seva superioritat, presumeix amb frases com “jo no faig el que fa tothom”.

Una persona A pot dir que ho fa perquè ho fa tothom; una persona B que no ho fa perquè ho fa tothom.

Meravellós! Perquè aquest personatge oblida una cosa: la multitud sempre influeix si fem les coses pensant en ella. Estar-hi en contra amb prepotència? Simple influència.

L’autonomia no vol dir coincidir amb la majoria ni contradir-la. Vol dir actuar sense que la majoria sigui el criteri.

La persona realment autònoma es preguntaria: “M’interessa?”.

Aquí rau la diferència entre ser independent i necessitar que la pròpia diferència sigui interpretada com un signe d’intel·ligència: qui s’emociona és ingenu; qui fa cua és un xai del ramat; qui comparteix l’experiència ha estat manipulat… però la persona B mira la situació des de fora amb menyspreu volent demostrar sofisticació.

Emocionar-se davant un eclipsi no requereix pretensions intel·lectuals; presumir de no haver-se emocionat en requereix unes quantes.

Veure durant un minut com la Lluna tapa el Sol no fa ningú més intel·ligent, però no veure-ho tampoc.

Perquè el problema no són els xais ni el ramat, el problema és necessitar inventar un ramat per poder sentir que un mateix camina sol.

Sembla que ens ha caigut a sobre una nova apocalipsi: el RAMaggedon. Una manera simple i directa de dir-nos que els components informàtics s’han encarit. Nota: tot i ser una afirmació general, podem parlar d’un 13-18% en DRAM i la reassignació de capacitat cap a servidors.

No podem negar que és cert: La RAM és molt més cara, els sistemes d’emmagatzematge SSD — entre altres — són sota pressió; inclosos els ordinadors personals són potencialment més cars.

La culpable? La IA. Centenars de titulars s’excusen en l’acaparament de components per part de grans empreses, centres de dades, projectes de caire tecnològic... Una llista que no s’acaba i que és molt difícil de llistar completament.

Però una explicació certa no és sempre una explicació completa. I permeteu-me, una vegada més, que us ho expliqui: a començaments de la Guerra d’Ucraïna, el preu de l’oli de gira-sol va augmentar dràsticament. I això, evidentment, era provocat perquè no es plantava ni a Espanya ni a la resta d’Europa. Com si aquesta causa fos suficient per a pujar el preu... i mai abaixar-lo.

Durant la pandèmia els preus també van pujar molt més del que era previsible, per no dir que van augmentar de manera desproporcionada i alguns encara no han tornat al seu preu, o han pujat més.

Aquests dos casos no ho expliquen sols, ja que hem d’introduir una pregunta molt més interessant: Què passaria si la RAM, les GPU i l’emmagatzematge fossin extraordinàriament barats?

No pensem només en gaming. Ni en aplicacions de disseny. Anem a la que diuen que és culpable, la IA.

La resposta és molt interessant: tindríem intel·ligència artificial domèstica (i, per tant, local).

Hi ha molts sistemes que ja funcionen: Ollama, LM Studio, Msty, models quantitzats, oberts, APIs locals, RAGs locals, agents locals... Però l’assumpte va per una altra banda: si els preus fossin realment assequibles, qualsevol mortal podria tenir la possibilitat de fer el seu propi sistema, o, com a mínim, la possibilitat de tenir control complet sobre les seves dades sense necessitar que governs, grans corporacions i elits que anhelen jugar més amb el Big Data. Recordem que, quan la inferència i les dades es mantenen en local, una part important d’aquest flux deixa de passar per infraestructures de tercers.

Imagineu, per un moment, el potencial victimisme d’aquestes empreses i governs de veure que no poden controlar aquest flux de dades com els agrada. Imagineu com, a poc a poc — i alguns mitjans ja ho fan, com 3Cat amb notícies alarmistes sobre la IA — els riscos ocupen molt més espai que les possibilitats d’autonomia que ofereixen els models locals.

Ja ho vam veure amb l’encíclica Magnífica Humanitas del Papa Lleó XIV, que, malgrat reconèixer problemes de concentració i desigualtat, posava més pes en els riscos i límits de la IA que en el seu potencial emancipador. D’aquesta encíclica ja en vaig parlar en aquest article.

Fem un petit paral·lelisme: I si a l’època de Gutenberg qualsevol persona hagués pogut tenir la seva pròpia impremta a casa?

Sí, obviem el grau d’alfabetització i fem un exercici de ficció.

Qualsevol ciutadà. Una impremta. Sense gremi, ni impressor, sense desplaçaments, sense autoritzacions de tercers, amb paper i tinta disponible...

Aquestes impremtes locals s’haurien convertit en una pedra a la sabata per a l’Església, les universitats, els editors, els monopolis culturals... La revolució no hauria estat la capacitat de llegir, sinó la d’escriure i produir.

Tornem al 2026? Ara imaginem. Un ordinador domèstic prou potent pot ser una petita infraestructura cognitiva. No un xatbot. No un agent. No un ChatGPT descafeïnat.

Podria traduir, resumir, programar, classificar, generar, automatitzar, explicar terminologia complicada... Tot en un entorn segur i local.

Això ens du a la problemàtica actual: El programari pot ser gratuït, el model pot estar disponible, Ollama i altres poden costar zero... Però quan vols executar determinats models o sistemes, pots necessitar 64GB o 128GB de RAM, una GPU amb més de 8GB de VRAM, SSDs de diversos Terabytes... L’autonomia ja no depèn d’una llicència, sinó del preu del silici.

Fascinant, oi? La infraestructura hi és. El que manca és capacitat adquisitiva de mitjans per a fer-la servir.

La llibertat formal existeix, mentre que la material continua condicionada per qui controla, fabrica i pot pagar la infraestructura.

I què en poden pensar les grans empreses d’IA? Si la població general no requereix pagar tokens, consultes, dependre d’APIs, subscripcions i pot construir i conservar dades localment... Deixem de banda la utilitat de la IA al núvol de grans empreses i convertir la IA local en capital. Una IA que no consumim, sinó que posseïm.

També hi ha una paradoxa deliciosa: la mateixa revolució tecnològica que podria donar a cada persona una infraestructura pròpia, absorbeix els components necessaris per construir-la. Només cal veure com TrendForce parla de la interacció entre HBM, DDR5 i servidors d’IA; o com Samsung presenta noves arquitectures orientades a aquesta demanda.

Però siguem realistes, no calen conspiracions. No ens cal imaginar fabricants reunits en una habitació, governs trucant a Samsung, OpenAI ordenant apujar la RAM... El mateix sistema ja està muntat per a arribar a on som: les grans empreses paguen moltíssim per el maquinari, els fabricants prioritzen els clients més rendibles, l’oferta és limitada... i hi ha enormes barreres d’entrada per fabricar semiconductors.

Fem un altre viatge en el temps. Imaginem dues Europes al segle XVI:
En una, qualsevol pot consultar una impremta enorme propietat de cinc empreses.
A l’altra, qualsevol pot comprar o fer una impremta per 200 florins i posar-la al menjador.

A les dues hi ha accés a la impressió, però no són la mateixa societat.

I la primera és també molt més governable: permet auditar centralment, limitar, retirar, modificar remotament, aplicar canvis de política o registrar l’activitat mitjançant proveïdors.

Això no vol dir que els governs estiguin encarint la RAM, però sí que ens deixa amb una tensió política molt més interessant: la IA com a servei governable contra la IA com a capacitat privada distribuïda.

Es pot democratitzar l’accés encara que tota la IA útil acabi concentrada en centres de dades, corporacions i APIs. Però democratitzar l’accés no implica democratitzar el poder.

Per tant, pensem: què volem? Abaratir la cognició computacional o només l’accés? Ens deixaran comprar la impremta o ens cobraran per cada pàgina impresa?

Mai no havíem tingut tantes eines accessibles, gratuïtes i lliures. Ara el que cal és que ens permetin tenir a les nostres llars la màquina adequada per poder fer-les servir.

Estimat públic, avui portem un tema candent i en vies de creixement a bona part d’Occident. Resulta que avui dia cal protegir les dones, però abans, cal demostrar què n’és una. Viatgem fins al Regne Unit per estudiar el codi vigent des del 5 d’agost, on aplica woman, man i sex segons el sexe “biològic” a efectes de l’Equality Act.

I evidentment, com no podia ser d’una altra manera, aquí entra una excepció: les persones trans. Aquesta normativa no elimina la protecció legal sobre les persones trans, però com tocava segons el que ha passat els últims anys, permet exclusions de determinats serveis i espais. Cal dir que la mateixa avaluació governamental contempla fins i tot la possibilitat de quedar exclòs de l’espai de gènere adquirit com el de naixement.

És a dir, que hi ha persones en un limbe on no poden anar ni a un lloc ni a un altre.

La problemàtica de tot plegat és la següent: per descobrir una persona trans — sigui masculina, de dona a home; o femenina, d’home a dona — cal abans fer de policia, i aquí, una vegada més, apareixen la vigilància i l’assetjament contra persones cis — per a qui no ho sàpiga, que s’identifiquen amb el gènere de naixement — que no encaixen en els estereotips de gènere.

I si crèieu, estimat públic, que això només passava a Europa, als EUA encara és pitjor. El nostre estimat Trump va presentar una ordre per defensar les dones en que només apareixien passaports M/F dependents del sexe de naixement i on han eliminat el marcador X.

Tota excusa era per protegir les dones, amb iniciatives com el IL26-638 de Washington en la que s’exigeix que les estudiants de categories femenines acreditin el sexe mitjançant anatomia reproductiva, genètica o testosterona. Ara qualsevol noia és medicalitzada, com als JJOO, on un home sempre serà un home, però a una dona se l’ha de vigilar.

I com sempre, mai pensen quan fan aquestes normatives amb els transsexuals masculins — de dona a home — provocant situacions absurdes com homes barbuts que acaben al lavabo de dones, ja que... van néixer dones.

Com a ideòloga de tot plegat, com a mínim al nostre estimat Regne Unit, tenim a la famosa J.K. Rowling, a qui en un principi admirava per dir les coses per el seu nom. Amb el temps, però, va arribar al punt de crear el J.K. Rowling Women’s Fund en què finança litigis estratègics per consolidar el que considera com a sex-based rights.

Tornant a l’altra banda de l’Atlàntic, misteriosament, quatre dies després de publicar el Defending women..., la mateixa administració va revocar dues ordres de Biden que servien per protegir l’accés a la salut reproductiva.

Tot plegat ens duu a una novetat històrica: la qüestió trans sembla estar normalitzant procediments —classificar, verificar, exceptuar, excloure— que després no només no queden confinats per a les persones trans, sinó que s’aprofita el mecanisme cap a altres identitats, incloses les dones en general.

Això queda patent amb petites accions com el cas de Mahmoud v. Taylor de 2025, on el Suprem dels EUA va reconèixer a uns pares demandants el dret d’excloure els fills de l’ús escolar de llibres LGBTQ+ per objecció religiosa. Com es veu, la discussió no queda limitada a la famosa T.

És un ús de les eines legals amb finalitats més aviat fosques, i el mateix està succeint, a poc a poc, amb la neutralitat a la xarxa. Iniciatives com el Chat Control a Europa es basen a protegir els nens, quan en realitat el que es vol és eliminar la privacitat a la xarxa. Aquest mateix mecanisme s’utilitza per protegir les dones, però en realitat fan un marge molt més estret en el que les dones masculines, butch, esportistes, les que tenen trets poc normatius... s’hi veuen encasellades d’igual manera.

Ens diuen que tot plegat és per evitar que cap home entri on no toca, però només cal recordar el debat a Simon Clarke a Sky News l’abril del 2025, on va demostrar desconèixer que era un transsexual masculí i quan ho va descobrir va quedar-se penjat com un ordinador intentant computar un càlcul complex.

Tot el que he enumerat ens du a una pregunta que ja ha deixat de ser la interessant: “Què és una dona?”. La pregunta política actual és més cínica i punyent: “Qui té el poder de decidir si una dona ho és prou?”.

L'examen, estimat públic, no s’aturarà amb una minoria.

Hi ha comunitats que fracassen perquè tenen enemics poderosos. N’hi ha d’altres que no necessiten enemics: disposen de comissions internes, grups de missatgeria i una reserva inesgotable de persones disposades a explicar per què qualsevol iniciativa és insuficient.

Catalunya ha perfeccionat aquesta segona modalitat fins a convertir-la gairebé en patrimoni immaterial.

Ens agrada presentar-nos com un poble associatiu. I és cert. Tenim entitats per defensar la llengua, preservar la cultura, reclamar drets, organitzar festes, protegir barris, salvar patrimoni, promoure la independència i discutir durant tres hores quin logotip hauria de dur el cartell de la reunió preparatòria de la comissió que estudiarà si convé crear una nova entitat.

No ens manca organització.

Ens manca, de vegades, la voluntat d’acceptar que organitzar-se implica fer coses.

Fer coses és una activitat perillosa. Genera resultats imperfectes, decisions discutibles, terminis, factures, errades i persones concretes a qui es pot responsabilitzar. La inacció, en canvi, és extraordinàriament segura. No comet errors, no incompleix terminis i permet conservar intacta la superioritat moral.

Qui no construeix mai res pot passar tota la vida explicant com ho haurien d’haver construït els altres.

És una posició envejable.

El prestigi de no embrutar-se les mans

L’associacionisme català conserva encara una capacitat admirable de mobilització. Milers de persones dediquen temps, diners i energia a causes col·lectives sense esperar-ne cap benefici personal. Sense aquest teixit, moltes iniciatives culturals, lingüístiques i socials senzillament no existirien.

Però al costat d’aquesta generositat hi ha crescut una altra figura: l’espectador exigent.

L’espectador exigent vol que el català sigui present a tot arreu, però troba excessiu instal·lar una aplicació, revisar un text o llegir les instruccions. Vol projectes grans, professionals, immediats i gratuïts. Vol transparència absoluta, però no té temps per consultar la documentació. Vol participar en les decisions, encara que no pensi participar en l’execució.

Quan algú presenta una iniciativa, no pregunta què pot aportar-hi. Pregunta què hi falta.

Si el projecte és petit, és irrellevant. Si és gran, és sospitós. Si avança lentament, és ineficient. Si avança de pressa, segur que hi ha trampa. Si és experimental, no és prou professional. Si és professional, probablement s’ha venut. Si el fa una sola persona, és personalista. Si el fa una entitat, és burocràtic. Si demana ajuda, no estava preparat. Si no en demana, no és comunitari.

El projecte ideal és, per tant, aquell que no arriba a existir.

No molesta ningú, no incompleix cap expectativa i permet continuar parlant de tot el que caldria fer.

El tribunal permanent

Moltes comunitats han desenvolupat una curiosa asimetria moral: examinen amb una severitat extrema qui actua i amb una indulgència infinita qui observa.

La persona que construeix ha d’explicar el mètode, les eines, els objectius, els límits, els errors, les fonts, les llicències, els terminis i la seva biografia espiritual. La persona que no ha fet res només necessita formular una objecció.

No cal que l’objecció sigui exacta.

No cal ni tan sols que hagi llegit el projecte.

La simple existència del dubte ja obliga l’altra persona a respondre. Cada comentari es converteix en una citació administrativa. Cada sospita exigeix un informe. Cada malentès es transforma en una nova jornada de pedagogia gratuïta.

Quan la persona activa es cansa, el tribunal confirma el diagnòstic:

—Veus? No acceptava les crítiques.

El sistema és perfecte. Qui fa alguna cosa ha de demostrar indefinidament que mereix continuar fent-la. Qui no fa res no ha de demostrar mai que les seves objeccions mereixen ser escoltades.

Així és com la passivitat adquireix prestigi. No perquè produeixi res, sinó perquè mai no queda exposada a la realitat.

Activisme amb servei d’habitacions

També hem convertit l’activisme en una modalitat particular de consum.

Es vol que les causes siguin transformadores, però també còmodes. Que confrontin el poder, però no alterin la nostra agenda. Que generin comunitat, però no ens demanin constància. Que tinguin incidència, però no exigeixin formació, disciplina ni tasques ingrates.

L’activista contemporani ideal vol arribar quan la pancarta ja està impresa, la convocatòria difosa, els permisos resolts i el conflicte moral convenientment simplificat.

Després farà una fotografia.

Potser hi afegirà una opinió sobre la tipografia.

No és que falti gent disposada a treballar. N’hi ha molta. El problema és que les persones més actives sovint acaben assumint una proporció absurda de les tasques perquè la resta confon col·laborar amb supervisar.

Aleshores apareix la figura central de qualsevol projecte català: la persona que ho fa tot.

Organitza, escriu, dissenya, respon correus, busca finançament, prepara actes, resol incidències, actualitza el web, imprimeix documents, gestiona conflictes i, quan finalment mostra cansament, rep un consell sobre delegació de qui no havia acceptat cap tasca.

La persona que ho fa tot no sol ser una heroïna per vocació.

És el resultat estadístic d’haver preguntat massa vegades «algú pot encarregar-se’n?» i haver sentit el so administratiu del buit.

La independència com a producte acabat

L’independentisme tampoc no ha escapat d’aquest mecanisme.

Durant anys s’ha parlat de construir estructures d’estat, ampliar majories, reforçar la llengua, generar sobirania econòmica, consolidar institucions i preparar una ruptura política. Tot això sona magnífic perquè les paraules, a diferència de les estructures, no necessiten manteniment.

Una part del país sembla esperar que la independència arribi com una actualització automàtica del sistema operatiu.

Una nit, mentre dormim, algú haurà negociat, organitzat, resistit, planificat, finançat, redactat, mobilitzat i assumit les conseqüències. L’endemà només caldrà acceptar les condicions d’ús.

I, naturalment, criticar la interfície.

El problema no és que existeixin desacords estratègics. Qualsevol moviment democràtic necessita debat, pluralitat i crítica. El problema apareix quan la crítica substitueix l’acció i la sospita substitueix la confiança mínima necessària per coordinar-se.

Cada iniciativa és acusada de ser massa moderada o massa radical; massa institucional o massa antipolítica; massa lenta o massa precipitada; massa unitària o massa sectària. Tothom reclama una estratègia comuna, sempre que coincideixi exactament amb la seva.

La unitat és molt important.

Per això cadascú n’ha preparat una de diferent.

Mentrestant, l’Estat no necessita demostrar una superioritat extraordinària. Només ha d’esperar que el moviment desgasti els seus quadres, desautoritzi els seus actius, fragmenti qualsevol iniciativa i converteixi cada imperfecció en una prova de traïció.

Cap repressió no és tan eficient com una comunitat capaç de castigar preventivament qualsevol persona que pugui arribar a ser útil.

El català i la indústria de les excuses

Amb la llengua passa una cosa semblant.

Diem que volem més català al cinema, a les plataformes, als videojocs, a la tecnologia, a l’empresa i a les xarxes. Però quan algú prova de crear eines, adaptacions, continguts o espais d’ús, el debat sovint no comença preguntant com es pot ampliar la iniciativa.

Comença preguntant si és perfecta.

La llengua minoritzada rep, així, un privilegi fascinant: només se li permet existir en condicions d’excel·lència absoluta.

Un producte en anglès pot ser mediocre, incomplet, mal dissenyat i ple d’errors. És un producte.

Un projecte en català ha de justificar la seva terminologia, metodologia, sostenibilitat, legitimitat, impacte, professionalitat i puresa moral abans d’haver acabat de carregar la pantalla inicial.

No és estrany que moltes persones acabin abandonant.

Després, la comunitat observa el desert i conclou que no hi havia prou demanda.

La sospita com a identitat

Hi ha persones que han convertit la desconfiança en una forma d’intel·ligència pública.

No construeixen res perquè no volen ser ingènues. No col·laboren perquè no se les utilitzi. No donen suport perquè encara hi ha preguntes. No celebren cap avenç perquè podria generar complaença.

Són lliures de tota responsabilitat i esclaves de la seva lucidesa.

Sempre detecten un problema.

Mai no arriben prou aviat per resoldre’l.

Aquesta cultura de la sospita es presenta sovint com a rigor. Però el rigor exigeix estudiar, contrastar, entendre i formular crítiques proporcionades. La sospita només necessita una cella aixecada.

El rigor ajuda a millorar una obra.

La sospita ajuda a sentir-se superior a qui l’ha feta.

Quan marxen els qui construeixen

Les comunitats no acostumen a adonar-se immediatament que han perdut una persona valuosa.

Al principi no passa res. Les reunions continuen. Els canals continuen oberts. Algú escriu «bon dia». Algú altre comparteix una notícia.

La pèrdua es manifesta més tard, quan arriba un problema que aquella persona resolia, una tasca que assumia, una eina que mantenia o una connexió que facilitava.

Aleshores es descobreix que allò que semblava una aportació espontània era infraestructura.

Però ja no hi és.

Les persones actives no sempre marxen després d’una gran traïció. Sovint marxen després de cinquanta petites friccions: explicacions repetides, preguntes que ja estaven respostes, exigències sense reciprocitat, correccions formulades sense lectura i la sensació progressiva que la seva generositat ha estat reinterpretada com una obligació.

Quan finalment se’n van, algú diu que han reaccionat de manera exagerada.

És una manera molt còmoda d’evitar preguntar-se per què quedar-se havia deixat de tenir sentit.

El país dels proveïdors voluntaris

Hem convertit moltes persones compromeses en proveïdores voluntàries.

Els demanem que escriguin, programin, organitzin, tradueixin, dissenyin, assessorin, resolguin, financin i formin. A canvi, els oferim visibilitat, crítica constructiva i l’oportunitat de tornar a explicar allò que ja havien explicat.

Quan posen límits, ens sorprenem.

Quan cobren, sospitem.

Quan descansen, ens deceben.

Quan marxen, ens sentim abandonats.

És una relació curiosa. La comunitat reclama lleialtat infinita a persones a qui sovint no ofereix ni atenció bàsica.

Potser no volem activistes.

Volem personal de manteniment emocional i tècnic, disponible vint-i-quatre hores i alimentat amb reconeixement simbòlic.

Cap transformació sense disciplina

Cap projecte col·lectiu important es construeix només amb entusiasme.

Cal disciplina. Cal llegir. Cal complir compromisos. Cal assumir tasques desagradables. Cal permetre que les persones cometin errors sense convertir cada error en un judici moral. Cal criticar amb precisió i ajudar amb la mateixa energia amb què es qüestiona.

Cal entendre, sobretot, que una comunitat no és un públic.

Un públic consumeix, valora i abandona.

Una comunitat sosté.

Això no significa obeir líders, silenciar discrepàncies ni celebrar qualsevol iniciativa. Significa assumir que la crítica també té responsabilitats: informar-se, proporcionar alternatives, calibrar el dany i distingir entre una obra imperfecta i una persona deshonesta.

La llibertat d’expressió permet dir gairebé qualsevol cosa.

La maduresa decideix quines coses val la pena dir abans d’haver llegit.

El veritable enemic interior

Potser Catalunya no fracassa només perquè tingui davant un Estat poderós, una economia dependent, una demografia adversa o unes institucions limitades.

Potser també fracassa perquè massa sovint confon intel·ligència amb objecció, participació amb opinió i vigilància amb compromís.

Volem una llengua viva, però fatiguem qui crea espais perquè visqui.

Volem independència, però penalitzem qualsevol persona que assumeixi iniciativa.

Volem associacions fortes, però carreguem les tasques sobre les mateixes espatlles.

Volem innovació, però exigim que arribi acabada, validada i sense molestar ningú.

Volem heroïnes.

Sobretot, volem que atenguin les reclamacions.

No cal que totes les persones construeixin grans projectes. No tothom disposa del mateix temps, energia, capacitats o recursos. Però hi ha una diferència profunda entre no poder contribuir i convertir la pròpia passivitat en un tribunal permanent sobre qui sí que ho intenta.

Una comunitat que desgasta sistemàticament qui construeix acaba quedant-se amb qui només comenta.

I aleshores, envoltada de discursos impecables, assemblees eternes i objeccions molt ben formulades, contempla les ruïnes de tot allò que ningú no va voler sostenir.

Naturalment, la culpa serà de qui ho va intentar.

La frase acostuma a servir per resumir tot allò que no s’ha volgut observar. No pregunta com s’han extret els textos, en quin format estaven, quines parts podien traduir-se, quines havien de quedar intactes, com s’han protegit les variables, com s’han detectat els errors ni com s’ha reconstruït després el fitxer que espera trobar el joc.

La màgia és una hipòtesi molt útil quan no es vol mirar la maquinària.

Fractalis va néixer precisament per ordenar aquesta maquinària. No és una intel·ligència artificial que rep un videojoc i el retorna traduït. Tampoc és un simple traductor automàtic embolcallat amb una interfície atractiva. És un taller local de localització: una eina que transforma fitxers heterogenis en un procés comú, protegeix els elements tècnics, recupera traduccions anteriors, presenta suggeriments de fonts diferents, facilita la revisió humana i intenta retornar el resultat al format original sense destruir-lo durant el trajecte.

La diferència és important. Un traductor produeix una frase. Fractalis administra un procés.

En el moment d’escriure aquestes línies, el projecte encara no s’ha publicat. El seu desenvolupament és experimental, i les traduccions generades o assistides continuen requerint revisió. Però l’eina ja permet veure amb força claredat què hi ha darrere de moltes de les meves prelocalitzacions: no un botó miraculós, sinó un sistema de treball.

Fractalis no va arribar per evitar que hagués d’aprendre la feina manual. Va arribar després, quan ja l’havia repetida prou vegades per saber quina part mereixia ser automatitzada i quina havia de continuar en mans humanes.

Una aplicació local amb aparença web

Fractalis s’executa a l’ordinador de la persona que l’utilitza. A Windows, es pot iniciar amb un fitxer .bat; l’aplicació engega un servidor local i obre la interfície al navegador mitjançant l’adreça 127.0.0.1.

Això pot semblar una plataforma en línia, però no ho és. El navegador actua només com a interfície. La base de dades, la memòria de traducció, els projectes i els fitxers de treball romanen a l’ordinador.

No hi ha comptes d’usuari, analítica, publicitat ni seguiment. Tampoc es puja automàticament el contingut dels videojocs a cap servidor.

Hi ha, això sí, una distinció necessària. El model executat amb Ollama és local i no envia text a l’exterior. En canvi, les funcions de Softcatalà i Google necessiten connexió i només transmeten el segment quan la persona prem voluntàriament el botó corresponent.

Per tant, dir que Fractalis és local no significa fingir que Internet ha deixat d’existir. Significa que el sistema principal, les dades, la memòria i el model local poden funcionar dins de l’equip, mentre que els serveis externs són opcionals, visibles i activats de manera expressa.

Treballar on són els fitxers

Fractalis treballa in situ. La persona selecciona la ruta real d’un fitxer o d’una carpeta i l’eina hi opera sense traslladar tot el projecte a un espai opac o apropiar-se’n.

Abans d’escriure sobre un fitxer, crea una còpia de seguretat amb marca temporal. També permet generar còpies generals de la seva base de dades i dels recursos de treball.

Aquesta precaució no és decorativa. En localització de videojocs, un sol caràcter mal situat pot inutilitzar un fitxer sencer. Una coma en un JSON, una tabulació en un YAML o una variable eliminada poden impedir que el joc carregui, fer desaparèixer textos o provocar errors difícils d’identificar.

La còpia de seguretat no és la part més espectacular del procés. Només és la que permet que continuï existint després d’un error.

Quins formats pot llegir

Els videojocs no guarden els textos en un únic format universal. Alguns utilitzen fitxers pensats específicament per a traducció; altres barregen text visible, identificadors, paràmetres i estructures internes.

En aquests moments té compatibilitat amb:

• PO;

• JSON;

• TXT;

• CSV;

• XML;

• YAML;

• YAML utilitzat en jocs de Paradox, com Stellaris o Victoria;

• SRT;

• masters de text de FromSoftware, utilitzats en projectes relacionats amb Dark Souls, Elden Ring o Bloodborne.

Fractalis pot importar un únic fitxer o recórrer una carpeta sencera. Durant la importació prova de detectar-ne el format, la codificació i, quan correspon, el delimitador.

A continuació separa les cadenes traduïbles de les claus i estructures que no s’haurien de tocar. Aquesta distinció és fonamental. En un fitxer de localització no tot allò que sembla text és necessàriament una frase destinada al jugador.

El PO com a llengua comuna

Una de les decisions centrals de Fractalis és utilitzar PO com a format pivot.

PO és un format habitual en processos de localització. Permet conservar, per a cada unitat, el text original, la traducció, el context i altra informació associada.

Quan Fractalis importa un CSV, un JSON, un YAML o un altre format compatible, genera una representació PO interna. La traducció es treballa sobre aquesta estructura comuna i, al final, es retorna al format que utilitzava el joc.

El recorregut pot resumir-se així:

Fitxer del joc → importació → PO pivot → traducció i revisió → validació → format original

Aquesta operació d’anada i tornada és el que sovint s’anomena round-trip.

Sense aquest mecanisme, cada format necessitaria un entorn completament separat. Amb un format pivot, diversos videojocs poden alimentar una mateixa memòria de traducció, compartir glossaris i passar per les mateixes comprovacions de qualitat.

Fractalis no converteix tots els jocs en el mateix joc. Converteix els seus textos en unitats que poden ser tractades amb una metodologia comuna.

Una memòria que no comença de zero cada matí

A la captura del projecte de Bloodborne es pot veure una memòria formada per més de dos milions i mig d’unitats procedents de centenars d’orígens.

Aquesta dada no significa que totes les frases siguin adequades per a tots els jocs. Significa que Fractalis pot cercar si una expressió ja ha estat traduïda abans i mostrar-ne la procedència.

La memòria ofereix dos tipus principals de coincidències.

Una coincidència exacta indica que el text original ja existeix a la base de dades. Una coincidència aproximada, o fuzzy, indica que hi ha una frase semblant, però no equivalent.

La diferència entre totes dues es mostra explícitament. Fractalis no presenta una semblança del 85% com si fos una veritat revelada. La presenta com el que és: un antecedent que pot ser útil o completament inadequat segons el context.

Internament, el sistema combina cerca de text complet i comparació aproximada. També estableix prioritats entre orígens: la feina procedent de videojocs pot tenir preferència davant d’un corpus general de programari.

Això permet aprofitar decisions anteriors sense fingir que la coherència consisteix a copiar frases de manera mecànica.

Una memòria de traducció no pensa. Recorda. I recordar bé ja és una forma considerable d’estalviar feina inútil.

El glossari com a autoritat terminològica

La memòria conserva traduccions prèvies. El glossari fixa com s’han de tractar determinats termes.

En videojocs amb milers de segments, un mateix concepte pot aparèixer en menús, diàlegs, descripcions d’objectes, tutorials i missatges del sistema. Sense una referència comuna, és fàcil que la mateixa paraula rebi traduccions diferents al llarg del projecte.

Fractalis permet importar un glossari propi i aplicar-lo durant la revisió. En la versió mostrada, el sistema treballa amb centenars de termes i diverses regles d’estil.

El glossari té prioritat perquè una decisió terminològica conscient hauria de pesar més que una proposta estadística accidental.

Això tampoc converteix el glossari en una llei universal. Un terme pot necessitar una flexió diferent, una excepció narrativa o una adaptació específica segons la frase. Però assenyala el punt de partida i permet detectar desviacions.

La guia d’estil

Fractalis pren com a referència la Guia d’estil de Softcatalà per a diverses comprovacions i suggeriments.

També aplica alguns criteris contextuals propis. Per exemple, prova d’evitar el tuteig indiscriminat en menús i cadenes d’interfície, on sovint resulta més natural una formulació impersonal, mentre que el diàleg pot conservar el tractament de «tu».

Aquesta distinció és modesta, però important. Moltes traduccions automàtiques tendeixen a tractar totes les frases com si una persona estigués parlant directament amb el jugador. El resultat són interfícies que semblen excessivament familiars, repetitives o artificials.

Fractalis intenta reduir aquest patró. No perquè sigui capaç d’interpretar infal·liblement qualsevol situació, sinó perquè pot aplicar criteris previs i marcar casos que necessiten revisió.

Quatre maneres diferents d’obtenir una proposta

Quan un segment necessita traducció, Fractalis no depèn d’una única font.

L’ordre de prioritat conceptual és:

glossari → memòria exacta → memòria aproximada → traducció automàtica

La traducció automàtica, per tant, arriba després de les decisions ja conservades, no abans.

L’eina ofereix diverses opcions.

El model local executat amb Ollama pot proposar una traducció sense enviar el text fora de l’ordinador. Softcatalà pot oferir una traducció ràpida i també un corrector lingüístic basat en LanguageTool. Google proporciona una alternativa multilingüe útil, sobretot quan la llengua d’origen no disposa de la mateixa cobertura en altres serveis.

Aquestes fonts no s’amaguen dins d’un únic botó misteriós. La interfície les separa perquè la persona sàpiga quin sistema està consultant.

Això és especialment rellevant quan dues eines ofereixen solucions diferents. Fractalis no resol el desacord declarant guanyadora l’opció que ha arribat més de pressa. Les mostra perquè puguin comparar-se.

Què és exactament un segment

Un segment és una unitat de text traduïble.

Pot ser una frase completa, una línia de diàleg, el nom d’un objecte, una opció de menú o un missatge breu del sistema. Fractalis mostra cada segment al costat del text original, la traducció i el context disponible.

En un projecte amb desenes de milers de cadenes, aquesta visualització és indispensable. Permet filtrar els segments traduïts, els buits o el conjunt complet. També incorpora un cercador que pot localitzar paraules dins de l’original, la traducció o el context.

A la captura de Bloodborne es veuen, per exemple, diverses variants relacionades amb «caçador» i «caçadora». El fet que apareguin juntes permet detectar problemes de concordança, coherència i gènere que una traducció frase per frase podria passar per alt.

La taula tampoc és una pantalla ornamental per contemplar la productivitat. És el lloc on el volum es converteix en unitats revisables.

La revisió humana no ha desaparegut

En clicar una traducció, Fractalis obre un editor específic.

La persona pot modificar lliurement el text, consultar el model local, demanar una proposta a Softcatalà o Google i examinar les coincidències de la memòria.

La captura de revisió mostra un exemple revelador. El segment castellà «Sin embargo, está aquí, en este sueño…» ja disposa d’una traducció catalana. La memòria recupera una coincidència exacta procedent del mateix projecte i, a sota, diverses coincidències aproximades.

Cada proposta inclou:

• el text suggerit;

• el tipus de coincidència;

• el percentatge aproximat quan correspon;

• l’original relacionat;

• l’origen de la memòria;

• un botó per aplicar-la.

Cap d’aquestes propostes s’incorpora automàticament només perquè existeixi. La persona ha de prémer «Usa», editar el resultat o ignorar-lo.

Aquí es veu la jerarquia real del sistema:

Fractalis cerca, compara, ordena i proposa. La persona decideix.

Traduir quaranta mil frases sense perdre quaranta mil tardes

Fractalis també permet treballar en lot.

Això és, probablement, el que més fàcilment alimenta el malentès. Si una eina pot processar milers de segments, algú acabarà concloent que aquests milers de segments han quedat perfectament traduïts i revisats.

No és el mateix.

La funció «Pretradueix buits» omple segments sense traducció utilitzant coincidències d’alta confiança procedents del glossari i de la memòria. En aquest cas no necessita recórrer a traducció automàtica.

Altres opcions permeten:

• traduir buits amb el model local;

• utilitzar Softcatalà;

• generar un esborrany ràpid amb Google;

• corregir el text ja traduït;

• reprocessar totes les cadenes;

• proposar millores sobre traduccions existents.

Les operacions llargues mostren el progrés en viu, permeten pausa i represa i utilitzen punts de control.

Tot això accelera el treball mecànic. No converteix l’esborrany en una edició definitiva.

Una pretraducció pot cobrir una proporció enorme del joc i continuar necessitant revisió contextual, narrativa i terminològica. Pot contenir frases correctes de manera aïllada que no encaixen amb l’escena, el personatge, el gènere gramatical o l’espai disponible a la interfície.

La velocitat de processament i la qualitat final són dues variables relacionades, però no idèntiques. Confondre-les és molt humà. També és molt còmode.

Protegir allò que no s’ha de traduir

Les cadenes d’un videojoc poden contenir elements com aquests:

%s
{0}
<npc_name>
\n

No són errors ni paraules estranyes. Són variables, etiquetes i instruccions que el joc utilitza per inserir noms, quantitats, salts de línia o altres dades.

Una traducció automàtica convencional pot modificar-les, moure-les, duplicar-les o eliminar-les. Quan això passa, la frase pot semblar correcta a simple vista i, tanmateix, quedar tècnicament inutilitzable.

Fractalis protegeix aquestes estructures abans de traduir. Les congela temporalment, processa el text i després comprova que continuïn presents.

Si una proposta trenca una variable, es descarta.

Aquesta funció explica per què localitzar programari no és simplement traduir literatura amb botons. La frase ha de tenir sentit, però també ha de continuar sent executable.

Detectar problemes abans que els detecti el jugador

Després de la pretraducció arriba una fase menys vistosa i molt més important: buscar què ha sortit malament.

El detector de qualitat de Fractalis pot marcar:

• segments buits;
  

• fragments que encara semblen estar en la llengua d’origen;
  

• traduccions idèntiques a l’original;
  

• problemes de concordança;
  

• incompliments del glossari;
  

• castellanismes;
  

• errors de majúscules;
  

• espais o puntuació problemàtics;
  

• variables trencades;
  

• salts de línia alterats;
  

• ecos i repeticions sospitoses.
  

Aquests avisos no són veredictes infal·libles. Un nom propi pot coincidir legítimament amb l’original. Una paraula assenyalada com a possible castellanisme pot ser correcta en un context concret. Una línia buida pot ser intencionada.

El sistema detecta indicis. La revisió determina si són problemes reals.

En el projecte mostrat de Bloodborne, Fractalis assenyala 2.904 incidències potencials entre 40.947 segments. La majoria corresponen a buits, però també apareixen problemes de llengua d’origen, concordança, coincidència amb l’original, glossari i altres categories.

El volum és útil perquè converteix una sensació difusa —«segur que encara hi ha coses malament»— en un conjunt filtrable de casos concrets.

Corregir sense convertir el sistema en jutge

Des del panell de qualitat es poden aplicar algunes operacions controlades.

Fractalis pot intentar imposar el glossari, corregir problemes de format, eliminar determinats ecos o demanar al model local una proposta per als segments filtrats.

També pot generar informes en CSV perquè les incidències es revisin fora de l’aplicació o es documentin.

La paraula important és «proposta». Una eina de qualitat que no mostra els casos i només modifica el text en silenci és una altra forma de caixa negra.

Fractalis intenta mantenir visibles tant l’error detectat com l’acció possible. Aquesta traçabilitat no garanteix que totes les decisions siguin bones, però permet saber on s’han pres.

Alimentar la memòria

Quan un fitxer ha avançat prou, les seves traduccions poden incorporar-se a la memòria.

A partir d’aquell moment, expressions, terminologia i estructures resoltes en un projecte poden ajudar en els següents.

Aquesta acumulació és una de les raons per les quals Fractalis guanya utilitat amb el temps. No perquè adquireixi consciència ni perquè «aprengui» en el sentit fantasiós que sovint s’atribueix a qualsevol base de dades, sinó perquè conserva treball anterior i el torna cercable.

La memòria és patrimoni de treball. Per això la base de dades fractalis.db necessita còpies de seguretat pròpies. Si es perd, no desapareix només un fitxer tècnic: desapareixen milers o milions de decisions acumulades.

Tornar al format del joc

Un cop revisats els segments, Fractalis actualitza el PO pivot i exporta el resultat al format original.

Aquesta fase és tan important com la importació. Un editor podria permetre traduir perfectament cada frase i fracassar igualment si no fos capaç de reconstruir el CSV, JSON, YAML o fitxer específic que el videojoc necessita.

Abans d’escriure, Fractalis valida el contingut. Comprova variables i estructures, bloqueja allò que podria trencar el fitxer i genera un informe quan detecta problemes.

També crea una còpia de seguretat de l’original.

L’objectiu del round-trip no és només que el text pugui sortir del joc. És que pugui tornar-hi.

Què no fa Fractalis

Una eina s’explica millor quan també s’expliquen els seus límits.

Fractalis no extreu automàticament els recursos interns de qualsevol videojoc existent. En molts casos, abans cal localitzar, desempaquetar, convertir o preparar els fitxers amb eines específiques.

Tampoc sap de manera infal·lible qui parla, què passa a la pantalla o quina intenció narrativa té una frase. Si el fitxer no proporciona prou context, el sistema no pot fabricar-lo per decret.

No garanteix que una proposta automàtica sigui literàriament bona.

No substitueix les proves dins del joc.

No comprova necessàriament totes les limitacions visuals d’una interfície.

No converteix una pretraducció en una localització professional acabada.

No elimina la necessitat de criteri humà.

El que fa és reduir el treball repetitiu, ordenar els materials, protegir estructures, conservar decisions i concentrar la revisió allà on és més necessària.

No és poc. Només és menys cinematogràfic que dir que una IA ho ha fet tot.

Una eina experimental, no un oracle

Fractalis continua sent experimental.

Les traduccions automàtiques són esborranys. Cal revisar-les, provar-les i fer còpies de seguretat. També cal respectar els drets d’autor, les llicències i els acords d’ús dels videojocs.

El codi propi es prepara sota llicència MIT i el projecte es construeix sobre eines i serveis de programari lliure o tercers, entre els quals Softcatalà, Apertium, Ollama, FastAPI, RapidFuzz i polib.

No hi ha cap intenció d’ocultar aquesta dependència. Les eines no apareixen del buit. El que importa és com s’integren, amb quines prioritats, amb quines garanties i al servei de quin procés.

El botó màgic continua sense existir

Fractalis no elimina la feina de localització. La redistribueix.

Automatitza conversions, cerques, comprovacions i tasques repetitives. Conserva una memòria comuna. Aplica glossaris. Protegeix variables. Permet comparar fonts. Assenyala problemes. Facilita operacions en lot. Reconstrueix fitxers i en conserva còpies.

Però les traduccions continuen sent visibles. Les alternatives continuen sent discutibles. Els errors continuen necessitant comprovació. Les decisions continuen tenint responsable.

Potser aquest és el malentès més fàcil de corregir.

Fractalis no és una màquina que substitueix la localització. És una infraestructura construïda perquè localitzar desenes de milers de segments deixi de ser una successió artesanal de tasques mecàniques i es converteixi en un procés documentat, reutilitzable i revisable.

La màquina no fa desaparèixer la persona.

Fa desaparèixer una part de la feina absurda que li impedia arribar a la part important.

Nota final: Fractalis només és una part del procés

Convé afegir una precisió. Fractalis ocupa una part important del procés de localització, però no el conté sencer. De fet, acostuma a començar quan ja s’ha resolt una de les fases més ingrates: aconseguir que els textos del videojoc siguin accessibles i, després, descobrir com tornar-los a introduir sense destruir res pel camí.

Els videojocs no acostumen a lliurar els seus textos en una carpeta amablement etiquetada com a «traduïu-me». Segons el motor, la plataforma i l’època, poden estar dins de paquets, arxius binaris, biblioteques, bases de dades, executables o contenidors propietaris. De vegades cal desempaquetar-los amb eines existents. D’altres, analitzar-ne l’estructura, adaptar scripts, estudiar codi o recórrer a enginyeria inversa.

Cada projecte pot imposar restriccions diferents. Hi ha formats que conserven taules d’adreces o offsets; textos que no poden superar una determinada llargada en bytes; codificacions antigues; cadenes de mida fixa; caràcters que el joc no sap representar; índexs que s’han de recalcular; arxius que s’han de recompondre en el mateix ordre i contenidors que cal tornar a empaquetar exactament com el motor espera.

En alguns casos, afegir una sola lletra altera la longitud d’una cadena, desplaça les dades següents i fa que el joc deixi de funcionar. En d’altres, el text es pot traduir correctament però no tornar a inserir perquè l’eina d’extracció només resolia la meitat amable del problema. Extreure és obrir la porta. La localització no acaba fins que saps tancar-la de nou.

Aquesta fase continua sent, en gran part, manual i específica de cada videojoc. Requereix identificar patrons, provar hipòtesis, comparar fitxers, observar què canvia, reconstruir recursos i executar el joc repetidament per comprovar si el resultat carrega, es mostra bé i no ha trencat cap altra cosa.

Amb el temps, una part d’aquesta feina deixa de semblar excepcional perquè es converteix en costum. Però el costum no significa que la dificultat hagi desaparegut. Significa que s’ha acumulat prou experiència per reconèixer més ràpidament on pot estar el problema i quina eina, script o modificació convé provar.

Fractalis no substitueix aquesta enginyeria prèvia ni pretén obrir automàticament qualsevol videojoc. Actua sobretot quan els textos ja han estat localitzats, extrets o convertits a un format tractable: els organitza, els protegeix, els relaciona amb una memòria, facilita la traducció i la revisió, comprova incidències i els retorna al format importat.

Després encara pot quedar la reconstrucció exterior: tornar a empaquetar recursos, substituir fitxers, generar un pedaç o un instal·lador i provar el resultat dins del joc.

Per tant, Fractalis no és tota la fàbrica. És el taller lingüístic construït al centre d’una cadena més extensa d’extracció, enginyeria inversa, conversió, reconstrucció i proves.

La part visible és traduir les frases.

La part que permet que aquestes frases arribin vives al videojoc acostuma a passar en silenci.

Les empreses de selecció de personal ens han explicat durant anys que trobar feina és gairebé una ciència. La persona candidata ha de presentar un currículum ordenat, adaptar-lo a cada vacant, estudiar l’empresa, preparar l’entrevista, conèixer les funcions del lloc, justificar els períodes d’inactivitat, demostrar motivació sense semblar desesperada i explicar en pocs minuts per què tota la seva existència professional conduïa, d’una manera que fins llavors ella mateixa desconeixia, cap a aquella oferta concreta. L’empresa de selecció, en canvi, sembla que només necessita saber dues coses: que la persona disposa d’una adreça electrònica i que viu més o menys a prop del lloc on cal cobrir una plaça.

Diverses persones m’han comentat experiències semblants amb grans empreses del sector. Després d’introduir estudis, experiència, idiomes, competències, preferències, disponibilitat i aspiracions en formularis que poden ocupar una part considerable de la vida adulta, comencen a rebre ofertes que no mantenen cap relació visible amb el perfil lliurat. De vegades es tracta de persones amb una especialització consolidada; altres vegades, de professionals que ja han treballat per a la mateixa empresa en projectes tècnics, formatius o de consultoria. La companyia coneix la seva trajectòria, ha comprovat les seves capacitats i fins i tot pot haver gestionat contractes o factures relacionats amb la seva feina. Tot això, però, sembla perdre importància davant d’una coincidència molt més poderosa: la ciutat.

En un dels casos que m’han explicat, una empresa especialitzada en selecció va enviar al correu professional d’una persona amb qui ja havia col·laborat una oferta per treballar com a acomodadora en esdeveniments esportius. La proposta indicava una retribució de 8,57 euros bruts l’hora, disponibilitat flexible entre setmana i caps de setmana i compromís fins al juny de 2027. Dins del cos del correu encara hi apareixia l’etiqueta «[Edited_Template_Body]», probablement una resta del procés d’edició que ningú havia considerat necessari retirar abans de prémer el botó d’enviament. No era un desastre tecnològic ni una catàstrofe administrativa. Era una cosa molt més quotidiana: una plantilla deficientment revisada, una base de dades utilitzada sense gaire precisió i una organització convençuda que el volum pot substituir el criteri sempre que el missatge comenci amb una salutació amable.

La feina d’acomodadora és digna, com ho és la de controlar accessos, preparar comandes, netejar instal·lacions o repartir publicitat. La qüestió no és aquesta, encara que resulti temptador transformar qualsevol crítica sobre la pertinència d’una oferta en un debat moral sobre el valor de les professions. Aquesta desviació permet evitar una pregunta bastant més incòmoda: per què una empresa que afirma especialitzar-se a relacionar competències i necessitats laborals envia una vacant d’aquestes característiques a una professional que coneix per haver-li encarregat tasques especialitzades? No es posa en dubte la dignitat de la feina anunciada. Es posa en dubte que darrere de l’enviament hi hagués alguna forma de selecció. Al capdavall, compartir ciutat amb una vacant no constitueix encara una vocació professional, malgrat els avenços recents en matèria de recursos humans.

Aquesta mena de correus serien només una molèstia menor si no revelessin una contradicció més àmplia. Les mateixes empreses que exigeixen personalitzar cada candidatura practiquen la candidatura inversa indiscriminada. Recomanen que no s’enviï el mateix currículum a totes les ofertes, perquè això demostra falta d’interès, poca preparació i incapacitat per comprendre què necessita l’empresa. Elles, en canvi, poden enviar la mateixa vacant a milers de persones amb formacions, trajectòries i expectatives diferents. El candidat ha de demostrar que ha llegit l’anunci; l’intermediari no sembla obligat a demostrar que ha llegit el perfil. Quan una persona prem compulsivament el botó d’inscripció es diu que no sap orientar la seva carrera. Quan una corporació distribueix correus sense segmentació es parla d’automatització de processos. La conducta és semblant, però una de les parts disposa d’un vocabulari corporatiu que la converteix en eficiència.

La persona del cas anterior va respondre amb una petició força modesta. No va exigir que l’empresa reconstruís tota la seva infraestructura digital, ni que li assignés un consultor personal, ni que desplegués un sistema avançat d’intel·ligència artificial capaç d’interpretar els plecs més recòndits de la condició humana. Va demanar que deixessin d’enviar-li comunicacions genèriques de cerca de feina sense afectar la relació professional que pogués mantenir amb altres àrees de la companyia. En termes administratius, es tractava de distingir entre dues categories: una persona inscrita com a candidata i una professional amb qui l’empresa ja havia treballat com a proveïdora de serveis. La resposta va ser que la recepció de vacants formava part necessària del servei i que, en cas de no voler-les, havia de donar-se de baixa.

És una resposta interessant perquè no reconeix una decisió empresarial, sinó que presenta el sistema com un fenomen natural. No expliquen que han preferit no invertir en una segmentació més precisa, que les seves bases de dades no separen adequadament les diferents relacions o que el model prioritza l’abast de les campanyes per damunt de la pertinència. El servei, simplement, és així. Podria haver estat lliurat en unes taules de pedra. Davant la incapacitat de l’empresa per distingir entre dos contextos professionals, la solució proposada és que la persona desaparegui de la base de dades. No podem tractar-la de manera adequada dins del sistema; per tant, elimini’s. La formulació conserva la cortesia, que sempre facilita les coses, però la conclusió no deixa gaire espai per a la confusió.

La prepotència de les grans organitzacions poques vegades necessita males paraules. S’expressa millor mitjançant formularis tancats, respostes predefinides i procediments presentats com si ningú els hagués dissenyat. Una empresa pot haver creat el sistema, escollit les categories, definit les comunicacions i decidit quines preferències permet modificar, però quan una persona assenyala que aquest funcionament és deficient, l’organització deixa de ser-ne responsable. El sistema funciona així. La frase té una utilitat gairebé universal: serveix per justificar una gestió incompetent, impedir qualsevol revisió i recordar a qui protesta que l’única llibertat disponible és la de marxar. No hi ha discussió perquè no hi ha, aparentment, cap decisió humana al darrere. Només una maquinària administrativa que ha adquirit vida pròpia i a la qual fins i tot els seus creadors semblen sotmesos.

Aquesta renúncia al criteri resulta encara més curiosa en un moment en què les grans empreses incorporen les paraules algoritme, dades i intel·ligència artificial a gairebé qualsevol presentació. Ens expliquen que les noves tecnologies permetran predir necessitats, identificar talent, detectar competències transferibles, millorar l’experiència de les candidatures i aconseguir que cada persona trobi el lloc on pugui desenvolupar-se. S’organitzen jornades, es publiquen informes i apareixen fotografies de professionals observant pantalles amb gràfics que, a jutjar per la concentració dels seus rostres, deuen contenir el futur del treball. Mentrestant, el sistema real pot ser incapaç de separar una relació de proveïdoria d’una candidatura genèrica o de recordar que una persona ja ha exercit funcions especialitzades per a la mateixa companyia.

Tampoc caldria una intel·ligència artificial especialment avançada per solucionar-ho. Les bases de dades permeten establir categories des de fa dècades. Existeixen etiquetes, filtres, perfils, preferències de comunicació i camps personalitzats. Una empresa pot registrar que algú ha participat en un procés de selecció, que ha estat contractat temporalment, que ha impartit una formació o que presta serveis professionals. Pot registrar-ho perquè, de fet, ja ho registra quan necessita emetre un contracte, justificar una despesa o reclamar una documentació. La informació deixa de ser accessible només quan utilitzar-la beneficiaria la persona registrada. En aquell moment, tot sembla tècnicament molt complicat.

Per això el problema no és la manca de tecnologia, sinó la funció que s’assigna a aquesta tecnologia. Les eines poden servir per comprendre millor les persones o simplement per contactar-ne més en menys temps. Poden millorar la pertinència de les comunicacions o multiplicar-ne el nombre. Poden reduir errors o permetre que el mateix error arribi simultàniament a deu mil destinataris. L’automatització no converteix una pràctica deficient en una pràctica intel·ligent; només li dona velocitat. I potser una part del sector ha confós aquesta velocitat amb la qualitat perquè el resultat és més fàcil de mesurar: correus enviats, candidatures obtingudes, vacants difoses. El respecte per el temps de les persones no acostuma a tenir una casella pròpia en els informes trimestrals.

La indústria de la selecció afirma que la seva especialitat és reconèixer diferències. Una vacant necessita unes competències concretes, una trajectòria pot encaixar millor que una altra i dues persones amb estudis semblants poden no respondre igual davant d’un mateix lloc. Aquesta capacitat de distingir és, en principi, el valor que aporta l’intermediari. Si l’empresa es limita a acumular registres i distribuir anuncis segons una ubicació geogràfica, no està gestionant talent, sinó inventari humà. El canvi de nom és comprensible. «Inventari humà» no queda gaire bé en una campanya institucional i podria incomodar les persones que apareixen somrient a les fotografies corporatives. «Talent», en canvi, permet conservar la sensació que algú està mirant les trajectòries amb atenció, fins i tot quan el sistema només ha trobat una coincidència amb Barcelona.

Aquesta gestió té, a més, conseqüències diferents segons qui rep el missatge. Per a una persona que busca feina activament, l’anunci d’una oportunitat que «encaixa amb el seu perfil» pot generar una expectativa que dura el temps necessari per obrir el correu i comprovar que ningú ha examinat realment el seu perfil. Per a una professional que ja ha treballat amb l’empresa, el missatge comunica una altra cosa: la relació anterior no ha produït cap reconeixement. L’organització pot haver aprofitat els seus coneixements, validat la feina i completat tots els tràmits econòmics corresponents, però continua veient-la com una adreça disponible dins d’un conjunt indiferenciat. La memòria empresarial sembla funcionar perfectament per conservar dades, però no necessàriament per atorgar-los sentit.

Després, aquestes mateixes companyies recomanen treballar la marca personal, construir una identitat professional coherent i diferenciar-se. La persona ha d’explicar qui és, què sap fer i què pot aportar. Ha d’actualitzar el perfil, seleccionar paraules clau i mantenir una narrativa comprensible sobre la seva trajectòria. Pot dedicar-hi anys. Finalment, una empresa especialitzada a interpretar aquesta informació la reduirà a una ciutat i a la possibilitat estadística que respongui un correu. No deixa de ser una lliçó sobre el mercat laboral: la individualitat és molt important mentre pugui ser convertida en dades, però pot tornar-se sorprenentment incòmoda quan obliga a tractar cada registre com una persona diferent.

Demanar la baixa davant d’aquest funcionament no implica considerar-se per damunt d’una oferta ni menysprear cap professió. Implica deixar de confiar la representació de la pròpia trajectòria a una organització que no ha demostrat saber interpretar-la. La incompatibilitat no és amb la vacant, sinó amb el servei. Una empresa de selecció pot equivocar-se, com qualsevol altra, però quan davant l’error respon que no pot distingir millor i que l’única alternativa és abandonar el sistema, està oferint una informació valuosa sobre la qualitat real de la seva intermediació. Potser no era l’oferta que encaixava amb la persona. Era la baixa la que encaixava amb l’empresa.

Les grans companyies de recursos humans demanen constantment que les candidatures demostrin flexibilitat, capacitat d’adaptació i voluntat de millora. No seria excessiu esperar una part d’aquestes competències de les organitzacions que les avaluen. Podrien començar per una tasca poc espectacular: llegir els perfils que acumulen, diferenciar les relacions que mantenen i acceptar que una base de dades amb milers de persones no es converteix en intel·ligent només perquè permet enviar-los un correu al mateix temps.

Perquè seleccionar no és contactar amb tothom.

És saber a qui s’està contactant.

He publicat a GitHub 1.592.663 segments en català de 94 projectes.

No són noranta-quatre traduccions perfectes, revisades per un exèrcit de lingüistes en una sala plena de monitors. No tinc exèrcit. Amb prou feines tinc sala.

Al repositori hi ha de tot: traduccions completes, pretraduccions, localitzacions treballades frase a frase, projectes parcials i experiments tècnics. El grau de revisió humana és desigual i la qualitat també. No ho amago, perquè ocultar les limitacions és una manera molt eficaç de convertir una obra útil en una operació publicitària.

El README explica què és cada cosa, com s’ha fet, quins sistemes de traducció s’han utilitzat, quins segments continuen pendents i per què determinats materials no s’han pogut publicar. També explica el criteri seguit amb els drets d’autor: en els videojocs privatius no hi he inclòs el text original, només les claus internes i la redacció catalana. La feina pròpia s’ha alliberat amb CC0 perquè qualsevol persona pugui estudiar-la, corregir-la, modificar-la o reutilitzar-la.

Naturalment, això requereix llegir el README.

Sé que és una exigència agosarada.

Difícil, sí. Impossible, no

Portar el català a un videojoc no consisteix sempre a obrir un document, traduir-lo i prémer «desa».

Sovint cal trobar on s’amaga el text, entendre formats propietaris, extreure arxius, modificar fonts, reconstruir paquets i tornar-ho a introduir tot sense trencar el joc. Hi ha Unreal, Unity, Paradox, Nintendo, FromSoftware i una alegre varietat de formats creats, aparentment, perquè ningú no els torni a tocar mai.

Per tant, no diré que sigui fàcil.

El que aquest projecte demostra és una altra cosa: es pot fer.

Amb eines, coneixement, temps i voluntat, es pot fer. Una sola persona ha pogut construir un corpus d’un milió i mig de segments i treballar sobre noranta-quatre projectes diferents. Amb imperfeccions, sí. Amb fracassos i límits, també. Però la feina existeix, és pública i es pot utilitzar.

I aquí apareix la pregunta desagradable.

Si una persona sola, sense els recursos d’una administració ni el pressupost d’una gran empresa, ha pogut arribar fins aquí, per què el Govern de Catalunya no fa més per facilitar la presència del català als videojocs?

Per què no s’ofereixen més recursos tècnics, ajudes específiques, memòries de traducció, eines obertes o suport directe als estudis que vulguin incorporar-lo? Per què continuem tractant el català als videojocs com una extravagància costosa quan bona part de la feina es podria compartir, reutilitzar i coordinar?

No cal que cada empresa comenci de zero.

No cal que cada comunitat torni a descobrir els mateixos formats.

No cal esperar pacientment que el mercat, mogut per una sobtada revelació espiritual, decideixi fer-nos un favor.

La comunitat ja hi és

Projectes com Ce Trencada (que vaig conèixer gràcies a la revista 3Dnassos), i molts altres que treballen des de fa anys per portar el català als videojocs, demostren que la comunitat existeix.

Els catalans no només volem jugar en català. També estem disposats a traduir, revisar, programar, provar, documentar i resoldre problemes tècnics perquè això sigui possible.

El que falta no és interès.

El que falta és que les institucions i les empreses deixin de contemplar aquesta feina com una afició simpàtica situada als marges i comencin a entendre-la com el que és: una infraestructura cultural construïda, en bona part, per persones que han decidit no esperar més.

Les llengües no sobreviuen perquè algú declari solemnement que són importants.

Sobreviuen perquè poden utilitzar-se.

També per salvar galàxies, explorar ciutats impossibles, combatre monstres, gestionar imperis o discutir amb un personatge secundari que insisteix a donar-nos una missió absurda.

On trobar-ho

El corpus obert, amb el README i tots els fitxers:

https://github.com/juliarscat/traduccions-videojocs-catala

Les traduccions preparades per instal·lar i jugar:

https://juliarscat.itch.io/

Els mods publicats a Nexus Mods:

https://www.nexusmods.com/profile/jagerjulia

Llegiu el README. Mireu què hi ha. Proveu-ho, corregiu-ho, continueu-ho o aprofiteu-ho per crear alguna cosa millor.

I apa.

Que la gent gaudeixi.

El català als videojocs no arribarà sol.

Aquí teniu la meva part.

Els sistemes polítics espanyol i català són unes criatures admirablement fràgils. Cada pocs anys són a punt de desaparèixer.

De vegades l’amenaça és un grup de professors universitaris amb cua de cavall. Altres vegades és un partit que acaba de néixer, un dirigent que fins fa tres mesos gairebé ningú no coneixia o una alcaldessa d’una població petita que, segons ens expliquen amb una preocupació gairebé litúrgica, pot posar fi a la democràcia, a la convivència, a la unitat nacional, als drets socials o, en les jornades especialment productives, a totes aquestes coses alhora.

Els mitjans, naturalment, reaccionen amb responsabilitat.

Els entrevisten. Els conviden a totes les tertúlies. Reprodueixen cada declaració, cada provocació, cada gest i cada exabrupte. En publiquen enquestes quan encara no disposen d’estructura territorial, analitzen les seves possibilitats electorals abans que hagin pogut presentar candidatures i expliquen insistentment a la població que aquelles persones són molt perilloses i que, per tant, resulta imprescindible conèixer fins a l’últim detall de tot allò que diuen.

És una manera curiosa de combatre una amenaça.

Quan algú vol evitar que una planta creixi, normalment procura no regar-la.

El silenci és una arma extraordinàriament eficaç. Ho saben els moviments socials que convoquen actes als quals no assisteix cap càmera, les associacions que publiquen informes que ningú no comenta i les persones que fa anys que denuncien problemes estructurals sense haver aconseguit mai una cadira en un plató. Allò que no apareix als mitjans pot existir, és clar, però ho fa amb la discreció administrativa d’un expedient extraviat: formalment és en algun lloc; políticament, no molesta.

Per això resulta tan fascinant que el sistema concedeixi als seus presumptes enemics allò que nega a gairebé tothom: visibilitat.

Potser encara no ho heu entès.

No els estan combatent.

Els estan presentant en societat.

El descontentament social és perillós mentre no té forma. Una multitud que diu «no ens representen» no demana simplement que aparegui un partit millor. Està qüestionant el principi mateix de representació, que és una pregunta molt més desagradable. No vol substituir una cara per una altra, sinó que comença a sospitar que potser el problema no són únicament les persones que ocupen les institucions, sinó la manera com les institucions converteixen qualsevol voluntat de canvi en una successió de tràmits, eleccions, negociacions i fotografies davant d’una taula.

El 15M podia haver provocat un canvi profund perquè encara no sabia exactament què era. No tenia una direcció única, no respectava els calendaris electorals i no podia ser reduït fàcilment a un programa de govern. Hi havia assemblees, contradiccions, ingenuïtat, ràbia, intel·ligència col·lectiva i una pregunta que travessava totes les altres: què passa quan una part considerable de la població deixa de considerar legítims els qui parlen en nom seu?

Era un caos.

I el caos, quan no disposa de domicili fiscal, és difícil d’administrar.

Aleshores va aparèixer Podemos.

No cal negar la sinceritat dels seus fundadors, militants o votants. De fet, la sinceritat és extraordinàriament útil. Les millors peces d’un mecanisme no són les que saben que formen part d’una màquina, sinó les que confonen el seu moviment amb la llibertat. Podemos va recollir una part important de l’energia del 15M, li va donar noms, dirigents, llistes electorals, càrrecs, sous, disputes internes i una papereta.

El «no ens representen» va acabar convertit en una nova representació.

Una operació impecable.

Allò que havia començat qüestionant el tauler va acceptar ocupar-hi unes quantes caselles. La multitud es va convertir en electorat. Les assemblees es van convertir en executives. La ruptura es va convertir en negociació pressupostària. I milions de persones que havien començat a imaginar formes diferents de participació van passar a esperar les pròximes eleccions, la pròxima enquesta, el pròxim pacte o la pròxima decepció.

El sistema no havia destruït el descontentament.

Li havia proporcionat una oficina.

Ciutadans va aparèixer amb una funció diferent, però amb un mecanisme semblant. Enmig del conflicte territorial català, va ser presentat com una força regeneradora, moderna, inevitable i, durant un temps, gairebé omnipresent. Va recollir una reacció social concreta, la va convertir en identitat política i la va conduir fins a les institucions. Quan aquella funció va deixar de ser necessària, el partit es va desinflar amb la dignitat estructural d’un suflé mal fet.

Vox va arribar envoltat de les advertències habituals. Cada aparició era retransmesa com una nova esquerda en la civilització, cada declaració era reproduïda fins a assegurar que ningú no pogués desconèixer-la i cada provocació rebia una cobertura que cap moviment minoritari hauria pogut comprar.

Els partits tradicionals van trobar-hi un monstre magnífic. Ja no calia convèncer la població que governarien bé; n’hi havia prou amb explicar que els altres governarien pitjor. La política va deixar de consistir a oferir esperança i va passar a administrar la por.

Vox, al seu torn, va rebre una identitat heroica: la de l’enemic que el sistema intentava silenciar mentre li reservava micròfon cada vespre.

Tothom hi guanyava.

Aliança Catalana ocupa ara un espai semblant dins del sistema polític català. Recull frustracions que els partits independentistes han estat incapaços o poc disposats a afrontar, barreja el desencís nacional amb el malestar social, la immigració, la inseguretat i la sensació d’abandonament, i converteix tot aquest material, potencialment imprevisible, en una candidatura perfectament recognoscible.

Es pot votar.

Es pot entrevistar.

Es pot condemnar.

Es pot utilitzar per demanar el vot útil.

Ja no és una energia social sense amo. Té sigles.

El procés independentista mereix un capítol especialment delicat, perquè durant uns anys va arribar a desbordar les organitzacions que teòricament el dirigien. La mobilització era real, massiva i capaç d’alterar el ritme institucional. Una part considerable de la població no demanava una reforma ni una nova distribució pressupostària. Demanava una ruptura.

Però les ruptures també poden ser administrades.

Només cal convertir-les en calendaris, fulls de ruta, eleccions decisives, negociacions secretes, taules de diàleg, promeses ajornades i una successió infinita de moments històrics després dels quals, misteriosament, la història continua exactament al mateix lloc.

La força que havia omplert carrers va ser conduïda cap als partits. Els partits van obtenir vots, càrrecs i legitimitat. Després van administrar la derrota, la divisió i el cansament. Avui, bona part d’aquella energia no s’ha traslladat a una altra forma de mobilització.

Ha desaparegut.

Aquest és el truc.

No és especialment sorprenent que un partit fracassi, s’integri, es divideixi o acabi reproduint els vicis que havia promès eliminar. Els humans han demostrat una capacitat gairebé artística per convertir qualsevol esperança en una comissió interna. El que hauria de cridar-nos l’atenció és que, quan aquestes forces es desinflen, també desapareix amb elles bona part del descontentament que havien recollit.

La ràbia no torna al carrer.

L’esperança no busca un altre vehicle.

La població queda cansada, dividida i, sobretot, vacunada contra la possibilitat de tornar a creure.

El partit no només ha fracassat.

Ha consumit el combustible.

Quan dic que aquests partits són creats per el sistema, no afirmo necessàriament que un grup de persones es reuneixi en una habitació fosca, obri una carpeta amb un segell ministerial i decideixi quin nou moviment toca fabricar aquell trimestre. No cal una sala fosca. El sistema disposa de platós perfectament il·luminats.

Crear no significa únicament inventar des de zero. També significa seleccionar, amplificar, legitimar, finançar, convertir en notícia, incloure en enquestes, oferir protagonisme i construir la percepció que una força és inevitable. Una planta pot néixer espontàniament. L’hivernacle no és innocent.

El sistema crea allò que fa viable.

I ho fa sense necessitat d’un únic director, perquè tots els actors compleixen la seva part. Els mitjans obtenen audiència i conflicte. Els partits tradicionals obtenen una amenaça contra la qual mobilitzar. Els partits nous obtenen visibilitat, recursos i càrrecs. Les institucions recuperen el control del temps polític. La població obté una papereta i la sensació que aquesta vegada potser sí.

Només es perd una cosa.

La possibilitat que el descontentament deixi de demanar una alternativa dins del sistema i comenci a construir-ne una fora.

Encara no ho enteneu?

El sistema no necessita impedir el caos.

Només necessita posar-li un nom, un logotip i una data electoral.

Després ens permet votar entre els qui prometen destruir-ho tot i els qui demanen continuar governant per evitar que els primers ho destrueixin. Uns recullen la ràbia. Els altres recullen la por. Tots dos corrents desemboquen al mateix parlament, sota les mateixes normes, dins del mateix ordre.

Finalment, la criatura providencial es divideix, es normalitza o desapareix. Els seus dirigents escriuen llibres, tornen a la universitat, canvien de partit, funden una plataforma o descobreixen una vocació inesperada per participar en tertúlies. El sistema continua funcionant.

I el públic, després d’haver cridat, votat, discutit i esperat, torna a casa una mica més cansat que abans.

Potser penseu que tot això és una successió de casualitats. Potser els mitjans promocionen accidentalment aquells que asseguren témer. Potser els partits que prometen transformar el sistema fracassen sempre per mala sort. Potser les mobilitzacions més poderoses de les últimes dècades han acabat convertides en decepció, abstenció i cansament per una estranya alineació dels astres.

És una possibilitat.

L’altra és que no estiguem contemplant una cadena de fracassos.

Potser estem contemplant un mecanisme que funciona perfectament.

Primer ens ofereixen el caos.

Després descobrim que l’ordre sempre havia estat seu.

Un cop tenim identificada la font sonora i el seu titular, ens hem d’adreçar a aquest per donar-li a conèixer la situació. Per això, cal tornar a distingir si es tracta d’un privat o d’un agent públic.

FONT SONORA PRIVADA

Veïnatge

La convivència es torna molt difícil, sobretot si vivim en edificis plurifamiliars, ja que la normativa sobre aïllament acústic (el Codi Tècnic d’Edificació i el document annex de 2019) es pot considerar d’inframínims i les constructores no acostumen a ser-ne sensibles (la productivitat econòmica està per sobre de tot).

En qualsevol cas, ens hem de dirigir al veí/ïna (amb independència que sigui inquilí/na o propietari/a) per exposar-li la problemàtica, sense nervis i sense retrets, de la manera més educada i cordial possible.

Només quan el diàleg es pot considerar conclòs, fracassat, llavors podem passar a la trucada a Guàrdia Urbana/Policia local. Si venen (s’ha de tenir paciència) hem de prendre nota de la unitat que atén el servei i, després, demanar de l’Ajuntament l’informe de l’actuació.

Si la situació persisteix, es pot optar per sotmetre la controvèrsia a una mediació municipal (encara i que, fins ara, no haguem pogut constatar cap resultat favorable). Per això, recomanem passar a la reclamació formal mitjançant burofax.

Si també fan oïdes sordes, encarregarem un mesurament sonomètric per poder valorar la situació objectivament. També és molt convenient parlar amb d’altres veïns/nes per veure si també ho perceben o bé amb el president/a de la comunitat a efectes que es deixi constància en l’acta de la propera Junta de Propietaris.

Activitat comercial

Tant es desenvolupi a una propietat privada (local comercial, habitatge, edificació aïllada, etc), com a la via pública (típicament, les terrasses, o bé un quiosc, o un escenari a la via pública, etc), el primer pas ha de ser el comprovar si disposa dels corresponents permisos (normalment municipals) per poder desenvolupar-la.

En paral·lel, també és molt recomanable adreçar-nos al titular de l’activitat i exposar-li la problemàtica. Si no és receptiu a la queixa, llavors amb la informació obtinguda de l’Ajuntament i la possible intervenció de Guàrdia Urbana/Policia local, s’ha d’encarregar un mesurament sonomètric. Amb el seu resultat, podrem procedir per la via judicial més escaient.

FONT SONORA PÚBLICA

La varietat que aboca la casuística és gairebé infinita. Malgrat això, us indiquem alguns exemples i com mirar de combatre els seus efectes sonors, encara i que, en la majoria de casos, es veuen revestits per la legitimitat o interès públic, pel que fer-los cessar és certament difícil o gairebé impossible.

Infraestructures de transport (carreteres, aeroports, etc)

Si es troben en fase de construcció o ampliació, s’ha d’aprofitar per demanar l’accés documental a l’expedient que s’estigui tramitant (normalment comporten expropiacions de terrenys privats). En aquest ha de constar la memòria tècnica i d’impacte ambiental (també en faceta acústica) i s’ha d’examinar que sigui la previsió correcta segons l’àrea de sensibilitat acústica en la que hi residiu.

Si ja es troba en funcionament, s’ha de demanar un mesurament sonomètric (oficial, l’ha de fer o encarregar l’Administració titular de la infraestructura) per fi de comprovar si es respecten els límits sonors (aquí, la font sonora és difusa o indeterminada, és a dir, que no es pot atribuir a una persona o una pluralitat determinada de persones la responsabilitat en la causació del concret nivell de soroll).

Si no es troben per sota de límits, l’Administració titular ha de prendre les mesures correctores necessàries (que poden consistir en l’aïllament acústic del nostre domicili o bé, en el supòsit extrem, la seva expropiació per fer-se inhabitable degut a la contaminació acústica).

En tot cas, és recomanable demanar un mesurament de pol·lució atmosfèrica per comprovar que es respecta també (o no) aquest altre vector ambiental.

Vehicles d’emergències (sirenes)

En la majoria de municipis es troben exemptes de límit durant el període diürn, però durant el nocturn (de 23 h a 7 h) no poden superar els 90 dB(A). Aquest nivell ho és individual per a cada vehicle d’emergències, no en global per al conjunt dels que discorren al llarg d’un dia a un indret.

En cas de molèstia significativa (per exemple, bases d’ambulàncies) s’ha de demanar un mesurament sonomètric continu, de varis dies, per fi d’avaluar l’acompliment dels objectius de qualitat acústica, ja que desplaçant-se per una via pública s’han de respectar els límits de soroll d’una infraestructura de transport.

Vehicles de recollida de residus

S’ha de demanar de l’Administració responsable del servei el seu mesurament sonomètric per fi d’avaluar l’acompliment dels nivells sonors a la via pública.

També es fa recomanable, si els residus són orgànics, una avaluació odorífera per comprovar si aquest paràmetre s’incomplís (en els límits de la normativa europea aplicable).

Festes populars (concerts inclosos)

La Jurisprudència no és concloent al respecte, ens hi trobem amb una forta polarització segons la sensibilitat del Tribunal. En tot cas, si les actuacions festives sorolloses s’estenen al llarg de vàries nits consecutives (més enllà d’un cap de setmana), s’ha de demanar de l’Ajuntament la seva autorització per a celebrar-hi les festivitats (amb previsió d’horaris, aforament, actuacions, etc), encarregar un mesurament sonomètric i, si hem hagut de marxar de casa nostra, sobretot demanar la factura de l’hotel on ens hem hagut d’allotjar provisionalment i, abans, comunicar-ho a l’Ajuntament (que hem de marxar de casa per fer-se humanament insuportable).

També cal tenir present que, en el cas dels concerts, han de tenir una certa relació o vincle amb el caire de la Festivitat (organitzar concerts a dojo per la celebració d’un Patró no sembla gaire lògic ni adient ni necessari).

Per qualsevol dubte del vostre cas, podeu contactar amb l’Assessoria de l’ACCCA:

https://sorolls.org/assessorament

Lluís Gallardo Fernández és advocat i sociòleg especialitzat en contaminació acústica i en la defensa jurídica del dret al descans. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i exlletrat dels Serveis Tècnics de l’Ajuntament de Barcelona, és cofundador de l’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica i membre fundador de Juristas contra el Ruido.

Des de finals dels anys noranta ha centrat la seva trajectòria professional en els conflictes derivats del soroll, les immissions i la vulneració de drets fonamentals. Ha intervingut en procediments judicials de referència, entre els quals destaca el cas del Pub Donegal de Barcelona, que va reconèixer judicialment les lesions provocades per la contaminació acústica, així com en sentències que han incorporat la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la protecció de la vida privada i del domicili.

És autor de Dret acústic de Catalunya i de ¿Ruido? ¿Qué ruido?, i ha desenvolupat una extensa activitat divulgativa i jurídica per visibilitzar el soroll no com una simple molèstia, sinó com un problema de salut pública i de drets fonamentals.

La CEOE ha descobert que les persones malaltes costen diners.

És una troballa notable.

El juny de 2026 va celebrar una jornada titulada «Todos contamos. Absentismo x IT, un problema de país», en què Antonio Garamendi va advertir que el cost de les baixes laborals havia arribat als 33.000 milions d’euros i va reclamar més intervenció de les mútues, més controls, més seguiment i menys càrrega econòmica per a les empreses. Tot plegat, naturalment, des de la preocupació més sincera per la salut dels treballadors, que acostuma a manifestar-se demanant que tornin abans a la feina.

No tinc res contra que una patronal defensi els interessos empresarials. Em preocuparia més que defensés els meus, perquè voldria dir que alguna cosa molt estranya està passant.

El problema és un altre: presentar aquests interessos com si fossin els de tothom.

Una baixa laboral pot ser un problema per a una empresa, sobretot quan és petita, té pocs treballadors i ha de substituir una persona durant setmanes o mesos. Això és evident. Però una cosa és parlar dels problemes organitzatius i econòmics que provoca una incapacitat temporal i una altra transformar-los en un «problema de país», expressió que permet afegir una bandera imaginària al marge empresarial i elevar qualsevol pretensió particular a la categoria de necessitat nacional.

El mecanisme és força senzill.

Primer es calcula quant costa una situació a les empreses. Després es presenta aquella xifra com una pèrdua col·lectiva. Finalment, qualsevol reducció de drets o augment del control deixa de beneficiar una de les parts i passa a ser una mesura responsable per salvar l’economia.

La contraposició d’interessos desapareix.

Magnífic.

Alberto Núñez Feijóo encara va millorar la representació quan va qualificar l’augment de l’absentisme de «càncer» i va defensar que les persones de baixa ho notessin en el salari, limitant els complements que alguns convenis mantenen durant la incapacitat temporal. Segons aquesta lògica, si emmalaltir comporta una pèrdua econòmica prou important, potser el cos entendrà la indirecta i es recuperarà amb més diligència.

La metàfora també mereix atenció. El càncer no seria la precarietat, les plantilles insuficients, les lesions provocades per la feina, l’esgotament, les mancances preventives o les llistes d’espera que allarguen els tractaments. El tumor és la persona que no produeix.

El cos malalt es converteix, alhora, en la malaltia del sistema.

No és una construcció mèdica especialment rigorosa, però econòmicament resulta molt pràctica.

La mateixa AIReF, poc sospitosa de voler instaurar un paradís sindical, ha estudiat la relació entre la durada de les incapacitats temporals, la demanda d’atenció primària i les llistes d’espera. També proposa reforçar la prevenció dins de les empreses, millorar la coordinació sanitària i facilitar reincorporacions progressives. Dit d’una manera menys tècnica: de vegades una persona continua de baixa perquè encara no l’han diagnosticada, tractada o operada.

Aquesta explicació té un defecte important: reparteix responsabilitats.

Si les baixes s’allarguen perquè falten professionals sanitaris, perquè una prova triga mesos, perquè les condicions laborals provoquen lesions o perquè una empresa no ha fet prou prevenció, cal parlar d’inversions, inspeccions, organització i diners. Imaginar que el treballador s’ha acomodat a casa és molt més econòmic.

Només cal un faristol.

També ajuda disposar d’una paraula prou flexible. La CEOE no va parlar simplement d’incapacitat temporal. Va titular la jornada «Absentismo x IT», unint dos conceptes que no són exactament el mateix, però que, posats de costat, acaben compartint una certa olor de sospita.

La metodologia de l’Enquesta Trimestral de Cost Laboral de l’INE diferencia els dies de baixa per incapacitat temporal d’altres hores no treballades per absentisme, permisos no remunerats, tancament patronal o guarda legal. També registra separadament vacances, festius, maternitat i altres causes. Les categories existeixen perquè les realitats són diferents.

Però aquestes distincions tenen el mal costum de complicar els discursos.

Una baixa mèdica certificada no és una absència injustificada. Un permís legal no és frau. La maternitat no és falta de compromís. Una visita mèdica no indica necessàriament que la cultura de l’esforç hagi abandonat el cos del treballador, tot i que potser només és qüestió de temps que algun estudi ho demostri.

La manipulació no necessita inventar dades.

En té prou amb acostar conceptes, repetir una xifra molt gran, introduir la paraula frau en moments estratègics i deixar que el públic faci la resta. Al cap d’una estona, la persona de baixa ja no és algú que ha passat per un metge i compleix uns criteris clínics. És algú que potser s’aprofita del sistema.

No s’ha acusat ningú directament.

Només s’ha preparat bé l’habitació.

La delicadesa desapareix, en canvi, quan les hores que falten no són les del treballador malalt, sinó les del seu salari.

CCOO de Catalunya calcula que durant el segon trimestre de 2026 es van fer cada setmana 486.000 hores extraordinàries que no van ser pagades ni compensades. Unes 160.000 persones feien hores extres habitualment i aproximadament la meitat no les cobraven. L’estalvi empresarial estimat era d’11,6 milions d’euros setmanals, uns 603,2 milions anuals.

La paraula escollida és «estalvi».

També és una troballa notable.

Quan una família deixa d’encendre la calefacció perquè no pot pagar-la, no diem que ha optimitzat el consum energètic. Quan algú redueix la compra d’aliments perquè el sou no arriba, tampoc no acostumem a celebrar la seva capacitat d’adaptació nutricional.

Quan una empresa rep una hora de treball i no la paga, però, l’impagament es transforma en estalvi amb una facilitat que faria enveja als alquimistes.

Sis-cents tres milions d’euros.

No consta que la CEOE hagi organitzat una jornada anomenada «Hores extres no remunerades: un problema de país». Tampoc cap dirigent ha comparat aquests impagaments amb un càncer que l’economia no es pugui permetre ni ha proposat que els responsables d’una empresa ho notin immediatament en el salari.

Potser vincular una conducta econòmica amb una conseqüència econòmica seria excessivament punitiu.

Caldria actuar amb prudència.

La mateixa hora de vida, per tant, rep una valoració diferent segons la direcció en què circula. Si el treballador no la lliura perquè està malalt, és una pèrdua. Si la lliura i no la cobra, és un estalvi.

No és només hipocresia. És una jerarquia.

El temps de l’empresa es considera productiu per naturalesa. El del treballador només adquireix valor quan pot ser utilitzat per algú altre. Si es reserva per descansar, recuperar-se, tenir cura d’una criatura o sobreviure a una malaltia, es converteix en cost, absència o problema.

El llenguatge econòmic ajuda molt en aquesta operació.

El salari és un cost laboral.

Les cotitzacions són càrregues.

Un dret consolidat és una rigidesa.

La capacitat de l’empresa per modificar horaris i condicions és flexibilitat.

La capacitat del treballador per conservar allò que havia pactat acostuma a ser resistència al canvi.

Cap d’aquestes expressions és necessàriament falsa. Un salari és un cost per a l’empresa. També és el lloguer, el menjar i la llum de qui el cobra, però això queda fora del camp visual del concepte. La paraula no menteix. Només ens col·loca discretament en un costat de la taula.

Aquesta és la seva utilitat.

Les xifres salarials, de fet, exigeixen una certa honestedat. El salari brut anual mitjà a Catalunya va créixer un 5,8% el 2024. Per tant, afirmar que els salaris no pugen mai seria incorrecte.

Ara bé, les persones no viuen dins de la mitjana.

El salari mitjà inclou rendes altes i baixes, jornades completes i parcials, sectors ben pagats i treballadors que continuen calculant si aquest mes poden assumir un imprevist. Mentrestant, el preu mitjà de l’habitatge a Catalunya va augmentar un 11,3% durant 2025. El sou pot millorar en l’estadística i continuar perdent la cursa quan intenta entrar en un pis.

Els indicadors no hi veuen cap contradicció.

Tampoc no paguen lloguer.

Al mateix temps, les empreses de l’IBEX van superar conjuntament els 65.000 milions d’euros de benefici durant 2025, un nou rècord. No totes les empreses formen part de l’IBEX, evidentment, ni totes obtenen grans beneficis. Moltes petites empreses sobreviuen amb marges estrets i problemes reals.

Precisament per això resulta tan útil invocar-les.

Quan es qüestiona una mesura laboral, apareixen immediatament la fleca, el petit taller i el negoci familiar, exposats a la ruïna per qualsevol permís o baixa. Quan les grans empreses reparteixen dividends, recompren accions o anuncien beneficis rècord, la fleca desapareix de l’escenari amb una discreció admirable.

La petita empresa serveix per justificar el sacrifici.

No necessàriament per repartir-ne els fruits.

L’obscenitat no consisteix a dir que les baixes tenen un cost. El tenen. Tampoc a negar que pugui existir frau. Existeix entre treballadors, empreses, perceptors de subvencions, contractistes públics i pràcticament qualsevol grup prou nombrós perquè algun dels seus membres descobreixi una escletxa.

La diferència és què fem amb cada cas.

El frau d’un treballador serveix per posar sota sospita el conjunt dels drets laborals. El frau empresarial acostuma a quedar reduït a una infracció concreta, una irregularitat o, en casos especialment afortunats, un error administratiu.

Una persona representa tota la seva classe.

Una empresa només es representa a si mateixa.

Així es prepara el retrocés dels drets. No cal començar derogant-los. Primer se’n modifica el significat. La protecció es converteix en privilegi. La baixa, en sospita. El permís, en abús. La vigilància, en eficiència. Després ja es poden ampliar les facultats de les mútues, multiplicar els controls, reduir complements i pressionar perquè les recuperacions encaixin millor en el calendari productiu.

Tot es farà per protegir el sistema.

No necessàriament el sanitari.

Quan desapareix el treballador perquè està malalt, en diuen absentisme.

Quan desapareixen el seu salari, les seves hores i les seves cotitzacions, en diuen empresa.

I quan desapareix la vergonya, per el que sembla, es convoca una jornada.

[Actualització i nota de l’expert

Després de la publicació d’aquest article, he parlat amb Lluís Gallardo Fernández, advocat especialitzat en contaminació acústica, membre de l’equip jurídic de l’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica i autor del manual Dret acústic de Catalunya (advocat@sorolls.org).

Gallardo assenyala que:

El procediment administratiu és un procés contradictori i, per tant, necessita dues bandes. Comença quan la persona presenta la instància i acaba quan el tribunal elabora l’acte. En aquest procediment, el subjecte actiu no és l’alcaldia, sinó el tribunal, mentre que el subjecte passiu és la persona que es presenta i se sotmet a les proves.

L’alcaldessa es limita a signar, de la mateixa manera que el rei signa les lleis, perquè l’alcaldia és la figura necessària per convocar el procediment. Perquè existeixi un deure d’abstenció cal formar part del procediment i, en aquest cas, l’alcaldessa no n’és el subjecte actiu. Per tant, no tenia el deure d’abstenir-se.

Aquesta precisió corregeix el plantejament jurídic inicial de l’article. El text original es conserva a continuació per transparència, perquè el lector pugui veure tant el raonament inicial com la rectificació posterior. Un text que reclama rigor legal difícilment podria considerar el rigor una molèstia quan truca a la porta.]

Hi ha notícies que arriben als mitjans ja preparades per al consum, com aquells plats precuinats que només necessiten tres minuts de microones i una fotografia una mica generosa per semblar cuina. En el cas que ens ocupa, els ingredients difícilment podien ser més nutritius: una alcaldessa polèmica, una filla, una plaça de policia local, un procediment d’urgència i una oposició que, comprensiblement, ha descobert de sobte una intensa passió per el règim jurídic del sector públic.

La barreja era perfecta.

Al cap de poques hores, una part del país havia decidit que Sílvia Orriols havia col·locat la filla a dit, una altra que la jove havia guanyat la plaça gràcies únicament al seu talent i pràcticament tothom s’havia convertit en especialista en prevaricació administrativa, delicte que fins aquell moment molts devien imaginar que consistia a fer alguna cosa especialment desagradable mentre s’ocupa un càrrec públic.

Això té un petit inconvenient.

Les lleis existeixen.

I, per una d’aquelles peculiaritats que encara conserva l’Estat de dret, no diuen necessàriament allò que necessita cada bàndol per confirmar les seves emocions.

No tinc cap interès a defensar Sílvia Orriols. Tampoc a condemnar-la abans que ho faci cap tribunal, cosa que pot semblar una posició poc ambiciosa en una època en què la prudència es confon amb covardia i la sospita ja es comercialitza en paquets familiars. No em cau bé, no em representa i no em desperta aquella tendresa ideològica que permet a tantes persones convertir les irregularitats pròpies en simples errors administratius i les alienes en la caiguda definitiva de l’Imperi romà.

M’interessa una cosa molt menys excitant: saber què ha passat i què diu la llei.

En el cas que ens ocupa

L’Ajuntament de Ripoll va obrir l’11 de juny un procediment per cobrir urgentment una plaça interina d’agent de la Policia Local. La resolució justificava la via escollida per l’existència d’una «situació operativa crítica», una «infradotació estructural» i una necessitat «inajornable» de garantir el servei. S’hi van inscriure vint-i-quatre persones, quinze van fer la prova pràctica, cinc van ser declarades aptes i van passar a l’entrevista. Finalment, la filla de l’alcaldessa es va incorporar com a agent interina.

Que una filla d’una alcaldessa es presenti a una plaça municipal no és il·legal.

Val la pena deixar-ho escrit, ja que la consanguinitat no anul·la els drets civils ni converteix automàticament una candidata en incompetent. La jove podia presentar-se, podia fer les proves i podia obtenir la millor puntuació. Impedir-li participar únicament per ser filla de l’alcaldessa hauria estat igualment discutible i probablement discriminatori.

El problema jurídic no és què podia fer la filla.

El problema és què havia de fer la mare.

Sílvia Orriols ha afirmat que es va abstenir absolutament de participar en el procés. És una afirmació contundent, solemne i, sobretot, fàcil de recordar. També té la petita desgràcia de conviure amb una resolució de la batllia que convoca les persones aspirants, fixa la data de la prova i l’entrevista, estableix que l’exercici pràctic valdrà cent punts i l’entrevista deu, i nomena de forma nominal els tres membres del tribunal qualificador. La disposició comença amb una fórmula poc propensa a les interpretacions místiques: «La Batllessa resol».

Es pot defensar que els noms del tribunal provenien d’una proposta tècnica. Es pot afirmar que eren els comandaments que habitualment participaven en processos semblants. Es pot sostenir que l’alcaldessa no va preparar l’examen, no el va corregir, no va assistir a les deliberacions i no va donar cap instrucció per beneficiar ningú.

Tot això pot ser cert.

El que no es pot sostenir amb gaire comoditat és que dictar una resolució que convoca les proves i nomena el tribunal equivalgui a no intervenir absolutament en el procediment.

La firma electrònica, a diferència de la consciència política, acostuma a deixar rastre.

L’article 23, aquella decoració administrativa

Nota de lectura: aquesta secció reprodueix la interpretació jurídica inicial de l’autora sobre el deure d’abstenció. Aquesta interpretació ha estat corregida per Lluís Gallardo Fernández en l’actualització que encapçala l’article.

La Llei 40/2015, de règim jurídic del sector públic, no deixa gaire espai per a la poesia en aquesta qüestió. L’article 23 estableix que les autoritats i el personal de les administracions s’han d’abstenir d’intervenir en un procediment quan tinguin un parentiu de consanguinitat fins al quart grau amb alguna persona interessada.

Una filla és parent de primer grau.

No cal demanar cap informe antropològic ni reconstruir l’arbre genealògic dels Orriols des de la Marca Hispànica.

Per si això fos massa ambigu, l’article 76 de la Llei reguladora de les bases del règim local disposa que els membres de les corporacions locals s’han d’abstenir de participar en la deliberació, la votació, la decisió i l’execució de qualsevol assumpte quan concorri una causa d’abstenció. La mateixa norma afegeix que, quan la seva intervenció hagi estat determinant, pot produir-se la invalidesa dels actes en què hagin participat.

No es tracta, per tant, d’una simple qüestió d’estètica política ni d’aquella exemplaritat que els partits exigeixen als altres quan la llei no els permet exigir res més. És una obligació jurídica destinada a protegir la imparcialitat de l’Administració, però també la persona seleccionada.

Perquè el deure d’abstenció no existeix únicament per impedir que algú afavoreixi un familiar. Existeix per evitar que el resultat, fins i tot quan és honest, quedi sota sospita.

La imparcialitat institucional no consisteix a assegurar que una no ha fet trampes. Consisteix a construir un procediment en què no depenguem de la seva paraula per saber-ho.

En el cas de Ripoll, el mateix tribunal va comprovar formalment que cap dels seus membres estava afectat per una causa d’abstenció o recusació dels articles 23 i 24. L’acta ho recull expressament abans d’explicar que el mateix tribunal va confeccionar la prova i establir-ne els criteris de correcció. És reconfortant saber que la norma es va tenir present. Llàstima que, pel que sembla, només projectés els seus efectes cap avall.

Els caporals i la sergent havien d’examinar la seva imparcialitat amb lupa.

La batllessa podia constituir la lupa.

Una urgència pacient

La via d’urgència tampoc és il·legal per naturalesa, a pesar que alguns titulars l’hagin presentat com una mena de túnel subterrani construït específicament per transportar familiars fins a la nòmina municipal.

L’article 10 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic permet nomenar funcionaris interins quan existeixen raons justificades de necessitat i urgència. També exigeix que els procediments de selecció siguin públics i respectin els principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i celeritat.

L’Ajuntament afirma que hi havia baixes, vacances i una manca d’efectius que comprometia el servei. El seu decret descriu la urgència amb un entusiasme considerable i els serveis jurídics municipals han emès un comunicat assegurant que el procediment es va tramitar amb respecte escrupolós a la legalitat, que el tribunal va actuar amb independència, que no va rebre pressions i que la necessitat estava degudament motivada.

Aquesta defensa pot ser perfectament vàlida respecte de la professionalitat del tribunal.

No resol, però, la qüestió de l’abstenció de l’alcaldessa.

Dir que els funcionaris no van rebre pressions no explica per què l’autoritat afectada per un parentiu directe va dictar una resolució dins del procediment. Són dos assumptes diferents, encara que el comunicat els situï molt junts esperant que, amb una mica de calor administrativa, acabin fusionant-se.

També hi ha una cronologia peculiar. Les bases d’un procés ordinari per cobrir una plaça estable havien estat aprovades mesos abans, però la convocatòria va romandre aturada durant aproximadament mig any i es va reactivar el mateix dia que es va anunciar el procés urgent. La filla de l’alcaldessa també participa en aquella oposició ordinària. Això no demostra que res fos preparat per beneficiar-la, però permet preguntar com una necessitat estructural, crítica i inajornable va aconseguir esperar amb tanta serenitat.

La urgència, per el que sembla, va patir una fase inicial de contemplació.

Hi ha encara una altra qüestió que mereix una explicació. La documentació municipal afirmava que les bases s’havien publicat al Butlletí Oficial de la Província de Girona l’11 de juny i que se n’havia inserit una referència al DOGC el dia 19. Segons la comprovació publicada per 3Cat, aquells anuncis no constaven en els diaris oficials de les dates indicades. La publicitat no és un adorn destinat a donar un cert aire de noblesa als expedients, sinó un dels principis legals que han de regir l’accés a la funció pública.

Pot existir una explicació, una publicació posterior, un error de referència o algun document encara no accessible.

Precisament per això cal l’expedient complet.

No una roda de premsa sense preguntes, no un comunicat defensant l’honor dels funcionaris i no una invitació a anar als tribunals dirigida a qualsevol que conservi dubtes. L’expedient.

Aquella antiga tecnologia democràtica formada per documents, dates, firmes i actes.

Prevaricació, el conjur preferit

Arribats a aquest punt apareix la paraula inevitable: prevaricació.

En xarxes ja s’ha utilitzat amb aquella alegria amb què s’utilitzen els conceptes jurídics quan l’objectiu no és descriure un delicte, sinó elevar el volum moral d’una opinió. La prevaricació s’ha convertit en una mena de conjur: es pronuncia tres vegades davant d’un titular i, si el polític no agrada, apareix automàticament un jutge d’instrucció.

Però l’article 404 del Codi penal diu una cosa bastant concreta. Castiga l’autoritat o funcionari que dicta una resolució arbitrària en un assumpte administratiu sabent que és injusta. No castiga qualsevol il·legalitat, qualsevol defecte procedimental ni qualsevol resolució anul·lable. Exigeix arbitrarietat i coneixement de la injustícia.

Per parlar seriosament de prevaricació en el cas de Ripoll caldria acreditar que la resolució no només infringia el deure d’abstenció, sinó que formava part d’una actuació arbitrària i conscient destinada a obtenir un resultat injust. Caldria demostrar, per exemple, que la urgència era falsa, que el tribunal es va escollir per controlar-lo, que la prova es va preparar per afavorir una candidata, que es van manipular puntuacions o que la decisió adoptada era indefensable jurídicament i l’alcaldessa ho sabia.

Amb la informació pública disponible no es pot afirmar tot això.

L’article 405 tampoc permet fer miracles. Aquest precepte castiga qui nomena, sabent que actua il·legalment, una persona que no compleix els requisits establerts per al càrrec. No s’ha publicat cap prova que la filla de l’alcaldessa no complís els requisits de titulació, edat, permís de conduir, català o capacitat exigits.

Per tant, la situació legal que avui es pot defensar amb prudència és menys espectacular, tot i que no necessàriament tranquil·litzadora:

Hi ha una causa clara d’abstenció.

Hi ha una resolució atribuïda a la batllessa dins del procediment.

Hi ha qüestions pendents sobre la publicitat i la motivació temporal de la urgència.

No hi ha proves públiques suficients per afirmar que la prova es manipulés o que s’hagi comès un delicte de prevaricació.

Sé que aquesta conclusió no permet cridar gaire.

El dret té aquesta mania.

Què podria passar legalment?

La manca d’abstenció no anul·la automàticament tot el procediment. El mateix article 23.4 de la Llei 40/2015 diu que la intervenció d’una autoritat afectada per una causa d’abstenció no implica necessàriament, en tots els casos, la invalidesa dels actes. L’apartat següent afegeix, això sí, que la manca d’abstenció donarà lloc a la responsabilitat que correspongui.

La Llei 39/2015 diferencia entre la nul·litat de ple dret, reservada a supòsits especialment greus, i l’anul·labilitat dels actes que incorren en una infracció de l’ordenament. També estableix que la nul·litat o anul·lació d’un acte no arrossega necessàriament els tràmits posteriors que siguin independents i que s’han de conservar aquells actes que haurien tingut el mateix contingut sense la infracció.

Això significa que, en una eventual impugnació, caldria estudiar la importància real de la intervenció d’Orriols.

Si el tribunal estava predeterminat per criteris tècnics, va preparar l’examen sense interferències, va corregir de manera anònima i la candidata va obtenir legítimament la millor puntuació, un tribunal podria considerar que la infracció del deure d’abstenció no va determinar el resultat i conservar part o tot el procediment.

Si, en canvi, es demostrés que la intervenció de l’alcaldessa va ser determinant, que la publicitat va ser insuficient, que la urgència estava artificiosament construïda o que es van alterar les garanties essencials, les conseqüències podrien ser més greus i arribar a l’anul·lació.

Això ho decideixen els òrgans administratius i els tribunals després d’examinar expedients.

No les tertúlies després d’examinar una fotografia.

No se’n salva ningú

Seria reconfortant pensar que el problema del nepotisme va néixer a Ripoll l’estiu del 2026, probablement dins d’una carpeta verda amb l’escut municipal, i que desapareixerà tan bon punt els mitjans deixin de parlar d’Orriols.

Per desgràcia, la realitat té molta menys disciplina narrativa.

Una recopilació publicada aquest any documentava 266 casos de nepotisme o enxufisme durant els darrers vint-i-cinc anys en ajuntaments i diputacions espanyoles, amb presència transversal de partits i una incidència particular en processos de policia local.

A Alacant, l’any 2022, es va investigar un procés d’oposicions a la Policia Local després que es denunciés que més de seixanta de les noranta-dues millors puntuacions corresponien a persones amb algun vincle amb agents, comandaments, sindicats, polítics o contractistes municipals. Trenta-quatre eren familiars de membres del cos, segons les informacions publicades.

A Aielo de Malferit, un exsecretari municipal va ser condemnat per manipular un procés amb l’objectiu que la germana de l’alcalde obtingués una plaça. Allà no hi havia una mera sospita d’abstenció: no es van celebrar les proves i es va simular documentalment un procediment inexistent. Una regidora que havia signat resolucions va ser absolta perquè no es va demostrar que conegués la il·legalitat, detall que convindria emmarcar i enviar a totes les fiscalies improvisades de les xarxes socials.

El Tribunal Suprem també ha confirmat condemnes per prevaricació en casos en què un alcalde va eludir conscientment qualsevol sistema neutral de contractació per afavorir familiars i persones pròximes. En aquells supòsits, la condemna no va néixer del parentiu per generació espontània, sinó de la inexistència de procediment, la previsibilitat de les necessitats, l’absència d’alta a la Seguretat Social i altres elements que demostraven una voluntat conscient d’esquivar la legalitat.

Aquests casos no absolen Orriols.

El fet que una pràctica sigui habitual no la converteix en correcta. L’únic que demostra és que el nepotisme, l’enxufisme i els conflictes d’interessos no tenen ideologia estable, encara que les reaccions sí que en tinguin.

Quan ho fan els nostres, apareixen el currículum, la confiança, l’experiència, la casualitat i aquella extraordinària abundància de persones idònies que, per algun misteri estadístic, acostumen a compartir cognoms, llits o àpats de Nadal amb qui nomena.

Quan ho fan els altres, arriba el Codi penal damunt d’un cavall negre.

Nepotisme per a tothom.

Codi penal a la carta.

La gran oposició mediàtica

El problema no és que els mitjans hagin investigat el cas.

Ho havien de fer.

La signatura del decret, la manca aparent d’abstenció, la cronologia del procés ordinari, la justificació de la urgència i els dubtes sobre les publicacions oficials són qüestions d’interès públic. El periodisme no ha d’ignorar-les per por que Orriols pugui presentar-se com a víctima.

El problema és un altre: per què aquesta intensitat no funciona com una norma general de control del poder?

En tres dies s’han publicat múltiples peces sobre la contractació, la reacció de Junts, la cronologia de les oposicions i les explicacions de l’Ajuntament. El cas ha passat ràpidament de la política municipal a l’agenda catalana i estatal.

No disposo d’un recompte sistemàtic de portades, minuts de televisió, tertúlies i articles que permeti demostrar quantitativament un biaix. Afirmar una conspiració mediàtica sense aquesta anàlisi seria com denunciar prevaricació sense acreditar l’arbitrarietat: molt satisfactori, però poc rigorós.

El que sí que es pot observar és que Orriols ofereix un producte periodístic excepcional.

És polaritzadora, genera clics i ha construït bona part del seu discurs contra les castes, els privilegis i les pràctiques dels partits tradicionals. Que la seva filla entri en el cos policial que depèn directament de la batllia mitjançant un procés urgent és una contradicció narrativa gairebé perfecta. No cal explicar dret administratiu. Només cal posar «alcaldessa», «filla», «policia» i «urgència» en el mateix titular i esperar que el lector faci la resta.

A més, permet als seus adversaris combatre-la en un terreny especialment còmode.

No cal discutir les causes del seu creixement, ni la incapacitat dels partits tradicionals per donar resposta a determinats malestars, ni els debats sobre immigració, seguretat o identitat que han alimentat Aliança Catalana. Es pot substituir tot això per una història moral molt més senzilla: la política que denunciava les castes ha col·locat la filla.

Potser és cert.

Potser no.

Però és magníficament fàcil de vendre.

Altres casos amb desenes de familiars, procediments simulats o condemnes fermes han aparegut a la premsa, naturalment, però no sempre han provocat una litúrgia sostinguda d’abast nacional. No perquè fossin menys greus, sinó perquè un secretari municipal desconegut, un alcalde d’un poble petit o seixanta familiars dispersos no ofereixen una antagonista tan rendible.

No cal imaginar cap consell secret de directors reunits a les dotze de la nit sota una piràmide invertida.

La hipocresia no necessita coordinació.

Funciona magníficament de forma distribuïda.

Ni absolució per afinitat ni presó per antipatia

En el cas que ens ocupa, la conclusió és bastant clara.

La filla de Sílvia Orriols tenia dret a presentar-se i, si va obtenir legítimament la millor puntuació, tenia dret a ser nomenada.

La selecció urgent de funcionaris interins és legal quan existeixen raons justificades i es respecten els principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i celeritat.

Nota: Les afirmacions següents relatives al deure d’abstenció formen part de la interpretació jurídica inicial, corregida a la nota d’obertura.

Sílvia Orriols estava afectada per una causa legal d’abstenció.

La resolució municipal demostra que la batllia va convocar les proves i nomenar el tribunal, cosa difícilment compatible amb haver-se abstingut de tota intervenció.

Aquesta irregularitat pot tenir conseqüències administratives i arribar a afectar la validesa del procediment si es demostra que la intervenció va ser determinant.

Amb el que avui és públic, no es pot afirmar amb rigor que hi hagués manipulació, contractació a dit o prevaricació.

Cal accedir a l’expedient complet, verificar les publicacions, examinar la motivació de la urgència, conèixer les puntuacions i determinar qui va proposar realment el tribunal i en quin moment.

La resta és fe.

Fe en Orriols per als seus.

Fe en la seva culpabilitat per als altres.

I una curiosa devoció compartida per una legalitat que tothom invoca, però que ben pocs semblen disposats a aplicar sense mirar abans el logotip del partit.

No m’interessa salvar Sílvia Orriols. Tampoc participar en un exorcisme mediàtic només perquè aquesta vegada la presumpta posseïda em cau malament.

M’interessa conservar la diferència entre una sospita, una irregularitat, un acte anul·lable i un delicte.

Perquè, quan aquesta diferència desapareix, la llei deixa de controlar el poder i passa a ser simplement una altra arma dins de la trinxera.

El problema no és que s’hagi posat la lupa sobre Ripoll.

El problema és que, segons el cognom que aparegui a l’expedient, de vegades utilitzem microscòpia electrònica i de vegades ens limitem a apagar el llum.

A Gràcia van pintar un mural de Ferran Torres amb la samarreta de la selecció espanyola, la Copa del Món i dues estrelles. Algú hi va escriure «Volem seleccions catalanes». L’Ajuntament, finalment, ho va esborrar tot.

Fins aquí, una altra batalla simbòlica de les moltes que Barcelona acumula sobre les seves parets. El més interessant, però, no era la pintura. Era el relat construït al seu voltant.

El mural espanyolista es presentava com un homenatge esportiu. La resposta catalana, en canvi, apareixia descrita com una agressió, una mostra d’odi o la prova definitiva que els nacionalistes catalans no suporten la convivència.

Curiosa convivència, aquella en què un símbol pot ocupar l’espai com si fos paisatge i l’altre, només per respondre, ja és acusat d’haver començat una guerra.

La pregunta era massa temptadora per deixar-la passar: què hauria passat si l’escena fos exactament la contrària?

Vaig generar una imatge fictícia d’un mural a la plaça de Colón de Madrid. Pep Guardiola hi apareixia amb la samarreta d’una selecció catalana, besant una copa, sota dues estelades i el lema Making History.

No era una proposta institucional, ni una campanya de propaganda, ni l’avantguarda d’una invasió pictòrica de la Meseta. Era un mirall.

I el vaig dedicar a la #nyordosfera.

L’experiment no era científic. No hi havia mostra representativa, grup de control ni pretensió de descriure tota la població espanyola. Era una observació informal de camp digital: invertir els símbols, mantenir l’estructura i esperar.

No va caldre esperar gaire.

La resposta va ser deliciosa.

Un usuari va afirmar que els «lazis» eren uns covards i que es farien a sobre abans d’arribar a Colón. Un altre em va desitjar que gaudís de la meva «malaltia». Un tercer va limitar-se a declarar que «sou uns feixistes». També hi va haver qui va anunciar que pintaria sobre el mural imaginari.

El mural no existia, però el vandalisme ja tenia voluntaris.

Aquesta és una de les meravelles de les xarxes: quan una imatge toca una identitat prou profunda, algunes persones deixen de respondre al que veuen i comencen a defensar allò que senten amenaçat. No analitzen el símbol. El cos s’activa abans que l’argument arribi.

Això no és cap diagnòstic clínic. És una observació molt més senzilla: davant d’un estímul que posa en dubte la pròpia posició, hi ha qui experimenta la contradicció com una agressió personal.

El mural no els deia que Espanya hagués desaparegut. No els expulsava de la plaça de Colón. No els prenia cap dret. Però modificava, ni que fos fictíciament, la jerarquia habitual de l’espai. Durant uns segons, la catalanitat deixava de ser perifèrica, tolerada o folklòrica i ocupava el centre.

I alguns ho van viure com una invasió.

Un usuari va afirmar que un mural així seria una provocació i que tota provocació té resposta. Magnífic. Sense voler, acabava d’admetre la tesi central: la presència espanyola a Gràcia podia ser considerada normalitat; la presència catalana a Colón, provocació.

La doble vara de mesurar ja no era una acusació meva. Era una declaració seva.

Psicològicament, la maniobra és força transparent. Quan una persona està acostumada a veure el seu símbol com a neutral, no el percep com una imposició. És simplement «el que hi ha». En canvi, el símbol de l’altre apareix carregat d’intenció política.

Espanya no és nacionalisme: és decoració.

Catalunya, en canvi, sembla que fins i tot quan és pintura continua conspirant.

També hi va haver respostes dignes. Algú va escriure que esborrar un mural era com cremar un llibre i que les altres veus no s’han de silenciar encara que no ens agradin. Una altra persona va recordar una Cibeles plena d’estelades sense incidents. També n’hi hagué que van rebutjar la lògica de respondre odi amb odi.

Aquelles aportacions van rebre «m’agrada», agraïment i, en alguns casos, republicació.

Els insults directes, tant d’un bàndol com de l’altre, van ser eliminats i els seus autors, bloquejats. La variable no era la ideologia. Era la conducta.

Qui entrava amb respecte rebia respecte. Sovint, fins i tot afecte. Qui entrava amb menyspreu rebia un mirall. I qui decidia convertir la conversa en una ocupació indefinida de la meva atenció acabava descobrint que el bloqueig també és una frontera.

Aquesta qüestió va revelar una altra capa especialment saborosa: la necessitat masculina de conservar l’última paraula.

Diversos homes es van acomiadar i van tornar.

No perquè haguessin trobat de sobte un nou argument després d’una il·luminació mística. Tornaven perquè marxar sense dominar el final els resultava incòmode. Quan una línia argumental quedava esgotada, n’obrien una altra. Quan una suposició era desmentida, canviaven de terreny. Quan ja no podien sostenir el debat, apareixien la condescendència, el diagnòstic psicològic improvisat o l’insult.

No buscaven necessàriament tenir raó. Necessitaven no sentir que l’altre havia tancat la porta.

És una forma petita, però reveladora, de control. La conversa deixa de ser un intercanvi i es converteix en una lluita per l’estatus: qui defineix el tema, qui decideix quan s’acaba, qui queda a dalt i qui ha de justificar-se.

Alguns, a més, em van tractar d’home sense mirar ni el perfil. Quan jo els vaig retornar exactament la mateixa cortesia i vaig adreçar-m’hi en femení, la reacció va ser immediata.

Masculinitzar una dona semblava una errada insignificant.

Feminitzar un home, especialment si exhibia una masculinitat molt marcada, es vivia com una humiliació.

No calia teoritzar gaire sobre el valor que assignaven a la feminitat. Ells mateixos ho explicaven amb l’ofensa.

També va aparèixer un altre mecanisme habitual: la construcció d’un enemic imaginari. Em van pressuposar home, fan de Puigdemont, independentista homogènia i membre obedient d’una tribu sense pensament propi.

Quan vaig aclarir que soc una dona i que Puigdemont no m’agrada, alguns van descobrir amb sorpresa que els catalans també podem tenir opinions individuals. D’altres van continuar discutint amb la versió inventada de mi perquè els resultava més còmoda que la real.

És més fàcil atacar una caricatura que escoltar una persona.

La caricatura no contradiu. No matisa. No obliga a revisar res.

La part més reveladora de l’experiment no va ser la quantitat d’insults, sinó la rapidesa amb què el símbol català activava paraules com provocació, malaltia, feixisme, covardia o destrucció.

Els símbols dominants acostumen a presentar-se com a paisatge. Els subordinats, només per aparèixer, són acusats d’haver trencat la convivència.

No, aquest experiment no demostra què pensa Espanya sencera. Sí que mostra com reaccionen determinades persones quan la normalitat canvia de bandera i la plaça de Colón deixa de pertànyer, ni que sigui durant uns segons, al seu imaginari exclusiu.

El mural era fictici.

La jerarquia simbòlica, no.

Els egos tampoc.

I, francament, cap laboratori hauria pogut demanar mostres més sol·lícites.

Vaig conèixer Projecte Ce Trencada gràcies a la revista 3Dnassos, una d’aquelles coincidències aparentment petites que després resulten tenir ramificacions. Em va agradar de seguida el que feien: traduir videojocs, recuperar espais que el català no havia pogut ocupar i demostrar, una vegada més, que una llengua no necessita demanar permís per existir dins d’un cartutx.

Jo adoro Projecte Ce Trencada. També m’agrada l’enginyeria inversa, que és una manera tècnicament respectable de dir que gaudeixo obrint objectes que no havien estat construïts perquè ningú hi fiqués els dits. Per tant, la conclusió era inevitable.

He fet un petit regalet.

Es diu RONICAT, acrònim de ROM Nintendo Català, i és una eina local per extreure, revisar, traduir, reconstruir i generar pedaços de textos de videojocs de consoles Nintendo clàssiques.

Petit, naturalment, és una unitat de mesura flexible.

La falsa senzillesa de traduir un joc antic

Des de fora, traduir un videojoc retro pot semblar una operació relativament elemental: trobar el text anglès, substituir-lo pel català i tornar a guardar el fitxer.

És una idea encantadora.

El problema és que moltes ROMs antigues no contenen els textos en un document educadament anomenat dialogues.txt. Cada joc pot utilitzar una codificació pròpia, una taula de caràcters diferent, bancs de memòria, punters, terminadors, compressions particulars o textos convertits directament en gràfics.

De vegades una A és el byte 0x41. De vegades és 0x0A, 0x60 o qualsevol altre valor que els programadors van considerar convenient fa trenta anys. De vegades el text és llegible. De vegades sembla que una entitat abissal hagi esternudat dins de la memòria del cartutx. I de vegades no hi ha cap text perquè allò que veiem a la pantalla és, literalment, un dibuix.

RONICAT no pretén abolir aquesta realitat. Pretén fer una cosa més sensata: resoldre i encapsular tanta part tècnica com sigui possible perquè la persona traductora pugui dedicar-se principalment a traduir.

Què fa RONICAT

L’usuari aporta la seva pròpia ROM. RONICAT no en descarrega, no n’inclou i no en distribueix cap.

A partir d’aquí, el sistema pot detectar la consola, calcular hashes, validar informació bàsica i cercar si existeix un perfil compatible amb aquella versió concreta del joc.

Actualment treballa amb cinc famílies de consoles:

• Game Boy i Game Boy Color

• Game Boy Advance

• NES

• Super Nintendo

• Nintendo 64

Quan troba textos o possibles textos, els converteix en formats humans i reutilitzables:

• JSON, que conserva la informació tècnica necessària;

• CSV, per poder treballar amb un full de càlcul;

• PO, pensat específicament per a processos de localització.

La traducció es pot revisar des d’una interfície web local. També hi ha assistència opcional amb Softcatalà, Google Translate o models locals d’Ollama, perquè una pretraducció pot estalviar feina, però encara no hem arribat a aquella fase gloriosa de la història en què una màquina comprèn automàticament el context d’un videojoc de 1991 sense fer cap bestiesa.

Per tant, tota proposta automàtica necessita revisió humana. Les màquines també tenim dret a no ser utilitzades com a oracle infal·lible.

Quan la traducció està preparada, RONICAT reconstrueix una còpia modificada de la ROM i genera un pedaç BPS o, quan les limitacions del format ho permeten, IPS.

La ROM original no es modifica. El que es comparteix és el pedaç.

La traducció també ha de cabre dins del cartutx

Una de les salvaguardes que he incorporat comprova els caràcters i els bytes abans de permetre desar una traducció.

Això és important perquè «casa» ocupa quatre lletres, però el nombre de bytes depèn de la codificació del joc. I perquè una ROM antiga pot no tenir accents, ela geminada o determinats signes, no perquè tingui res contra la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó perquè la seva font conté vint-i-sis lletres majúscules, quatre símbols i poca disposició al debat.

Si una traducció conté caràcters que el joc no pot representar, RONICAT no deixa desar-la. Si supera l’espai disponible, tampoc.

És preferible que el programa digui «això no hi cap» abans que permetre una reconstrucció defectuosa i descobrir després que el menú principal ha colonitzat la taula de punters, els crèdits o mitja memòria del joc.

La persona tradueix. RONICAT vigila que el cartutx ho pugui suportar.

Els perfils: ensenyar al sistema com funciona cada joc

L’extracció genèrica pot trobar candidats, però no pot conèixer per art de màgia l’arquitectura interna de qualsevol ROM.

Per això RONICAT està pensat al voltant dels perfils de joc.

Un perfil identifica una ROM concreta mitjançant el seu hash i descriu com s’ha de tractar:

• on es troben els blocs de text;

• quina codificació utilitzen;

• com funcionen els punters;

• quins terminadors hi ha;

• quants bytes admet cada entrada;

• si existeix compressió;

• com s’ha de reconstruir el contingut.

La feina tècnica es fa una vegada i queda conservada. A partir d’aquell moment, qualsevol altra persona amb la mateixa versió del joc pot carregar-la, extreure els textos correctes i concentrar-se en la traducció.

Aquesta és probablement la part més important de RONICAT. No es tracta de fingir que tots els jocs són iguals, sinó de convertir l’enginyeria inversa acumulada en coneixement reutilitzable.

El sistema també incorpora un catàleg de més d’un centenar de desassemblatges, decompilacions, eines i fonts tècniques públiques. No són perfils automàtics ni promeses de compatibilitat: són mapes, pistes i punts de partida perquè els perfils futurs no hagin de néixer sempre des del no-res.

Cinc consoles, moltes proves i cap miracle promès

RONICAT ja ha completat proves del circuit tècnic en 65 ROMs locals de les cinc plataformes: extracció d’una entrada, modificació, reinserció, generació del pedaç, aplicació posterior i comprovació que l’original continuava intacte.

També he fet proves visibles en diversos jocs i sistemes. En alguns casos el resultat és net. En d’altres apareixen textos estranys, fragments incomplets o candidats que no són realment llenguatge. Alguns jocs no ofereixen res aprofitable amb l’escàner genèric. Altres amaguen les paraules dins de gràfics, compressions o formats particulars.

Això no és una errada conceptual de RONICAT. És la realitat del material amb què treballa.

Per tant:

RONICAT no és perfecte.
RONICAT no és universal.
RONICAT no tradueix automàticament qualsevol joc antic.

És una infraestructura inicial per investigar ROMs, construir perfils fiables, facilitar la traducció i evitar que cada projecte hagi de reinventar tota la part tècnica.

Per començar, em sembla una criatura prou digna.

Descendent de Fractalis

RONICAT és descendent de Fractalis, el meu sistema de traducció i tractament de corpus.

Fractalis va néixer per treballar amb textos, formats i fluxos de traducció. RONICAT n’hereta la idea d’una interfície local, la normalització de dades, la traducció assistida i aquella tendència familiar a entrar en sistemes que no havien estat dissenyats pensant en el català.

La mare traduïa textos.

La filla ha après a obrir cartutxos i tornar-los a cosir.

Un regal per a Projecte Ce Trencada

RONICAT és un regal per a Projecte Ce Trencada.

El codi, la documentació i el paquet públic són gratuïts. Projecte Ce Trencada també ha rebut un paquet complet i autoexecutable preparat perquè puguin començar a treballar sense instal·lar Python, configurar terminals o reunir manualment totes les eines tècniques.

No conté ROMs ni projectes locals. Només la maquinària.

Ho he fet perquè m’agrada el que fan, perquè crec que la seva feina importa i perquè ajudar una llengua no consisteix únicament a produir contingut: també consisteix a construir eines perquè altres persones en puguin produir més.

Ut alii vivant.

RONICAT està disponible gratuïtament a:

https://github.com/juliarscat/ronicat

Sabeu aquells comunicadors que informen cada dia, amb veu greu i gest de responsabilitat històrica… però mai no enllacen les fonts?

Sabeu aquells polítics que pronuncien moltes paraules, acumulen subordinades, reparteixen percentatges i, quan acaben, ningú no sap exactament què han afirmat?

Sabeu aquells titulars que anuncien una catàstrofe, una victòria o una conspiració, però obliden discretament el territori, el període, el denominador i mitja frase?

Sabeu aquells missatges que comencen amb «està demostrat», continuen amb «els estudis diuen» i conclouen sense identificar ni l’estudi, ni les dades, ni qui ha demostrat res?

I aquelles publicacions que barregen una dada correcta, una inferència injustificada, una acusació personal i tres majúscules, tot dins del mateix paràgraf?

Doncs bé.

Hem decidit ajudar-los una mica.

No a parlar més, és clar. D’això ja en saben.

A dir coses amb sentit, amb límits identificables i amb fonts contrastables.

Senyores, senyors i criatures del soroll digital: s’aixeca el teló de Per Chaos Ad Ordinem.

Passeu, passeu: l’espectacle és documental

Per Chaos Ad Ordinem és una eina experimental de contrast documental en català. Rep un text, el desmunta en afirmacions diferenciades, identifica què es pot verificar i què és una opinió, busca evidències, jerarquitza les fonts i genera una acta que permet veure què queda sostingut, que només ho queda parcialment i què no es pot concloure.

No és una màquina de detectar mentiders.

No diagnostica persones.

No llegeix ànimes, intencions ni pensaments.

Analitza afirmacions.

Perquè una persona pot equivocar-se dient una cosa certa, dir una cosa falsa sense saber-ho, expressar una opinió legítima o construir una frase tan ambiguament perfecta que no hi hagi manera humana, divina ni algorítmica de saber què pretenia afirmar.

La regla és senzilla:

S’analitzen afirmacions, no persones.

Això pot semblar una obvietat. A internet, però, les obvietats acostumen a necessitar infraestructura pròpia.

Primera funció: tallar el discurs sense amputar-lo

La primera tasca del sistema és aparentment senzilla: separar un text en peces.

Aparentment.

Una frase pot contenir una dada, una comparació, una atribució, una causa i una valoració personal. També pot contenir un subjecte en una línia i el predicat en la següent. Pot començar parlant de Catalunya, continuar amb Barcelona i acabar aplicant una xifra mundial a un barri concret.

Si es talla massa, apareixen fragments inútils:

«A Catalunya.»

«Un 27,8%.»

«I va augmentar.»

Si es talla massa poc, una dada verificable queda enganxada a una acusació o a una conclusió que les fonts no poden demostrar.

Per això Per Chaos Ad Ordinem intenta preservar cada proposició completa: subjecte, acció, territori, període, quantitat, negació, causa i complements necessaris.

Una frase com:

«Jaume Collboni va dir que els fets delictius s’han reduït un 11,2% a Barcelona. Collboni és un mentider.»

No és una sola afirmació.

Hi ha, com a mínim, una dada atribuïda i una desqualificació personal. La primera es pot contrastar. La segona és una valoració i no s’ha de maquillar com a verificació factual.

El sistema les separa perquè el debat també hauria d’aprendre a fer-ho.

Segona funció: preguntar què s’està afirmant realment

Una xifra sense context és un número disfressat d’argument.

«La delinqüència ha baixat un 11%.»

On?

Respecte de quin període?

Quins delictes?

Segons denúncies, detencions, condemnes o enquestes de victimització?

«El deute representa un 27,8% del PIB.»

D’acord.

Però això demostra que un territori rep més diners dels que aporta?

No.

Per respondre a aquesta segona qüestió calen dades de balança fiscal, amb una metodologia, un període i uns conceptes comparables. El percentatge de deute pot ser correcte i la conclusió posterior continuar sense demostrar-se.

Aquesta és una de les funcions més importants del projecte: impedir que una dada correcta legitimi automàticament una inferència que la dada no conté.

El número pot passar.

La pirueta, no necessàriament.

Tercera funció: les fonts també tenen jerarquia

No totes les fonts serveixen per al mateix.

Un document oficial pot acreditar una norma. Una sentència pot acreditar una decisió judicial. Un estudi científic pot aportar una estimació. Un mitjà pot explicar un fet i contextualitzar-lo. Una publicació a xarxes pot demostrar que algú ha dit alguna cosa, però no necessàriament que allò sigui cert.

El sistema ordena les fonts segons la seva naturalesa:

• documents primaris;

• organismes oficials;

• literatura acadèmica;

• verificadors;

• mitjans editorials;

• fonts sectorials;

• rastres socials.

Això no significa que una font institucional sigui infal·lible ni que un mitjà no pugui aportar informació valuosa. Significa que l’autoritat documental depèn de què es vol demostrar.

Per acreditar el contingut d’una llei, és preferible llegir la llei.

Per saber què va publicar un mitjà, cal consultar aquell mitjà.

Per saber si una persona va pronunciar una frase concreta, una estadística general sobre el mateix tema no és suficient.

La dada i l’atribució són dues coses diferents. El sistema intenta no casar-les per conveniència.

Quart número: cap veredicte favorable sense citació

A Per Chaos Ad Ordinem, una afirmació no pot quedar marcada com a sostinguda perquè una intel·ligència artificial «ho trobi plausible».

La plausibilitat és una criatura elegant, però no és una font.

Els veredictes favorables necessiten evidències vinculades a documents reals. Si el sistema no pot associar el suport a una font pertinent, el resultat es rebaixa a evidència insuficient

.

Això és especialment important amb les dades numèriques.

Una font que parla d’un 30% de joves amb símptomes durant l’últim any no demostra que un 30% de tota la població tingui un trastorn mental al llarg de la vida.

Mateix número.

Fenomen diferent.

Univers diferent.

Període diferent.

Conclusió diferent.

Els números no són cromos intercanviables, encara que molts discursos els col·leccionin així.

Cinquè número: la verificació adversarial

Quan el sistema arriba a una conclusió, no es limita a celebrar-la.

La sotmet a contradicció.

Una segona fase examina si les fonts són suficients, si existeixen discrepàncies, si s’ha confós context amb contradicció o si una formulació és més àmplia que les dades recuperades.

És una mena de fiscal interior, però sense toga, dietes ni roda de premsa.

La pregunta no és només:

«Hi ha alguna font que s’hi assembli?»

La pregunta és:

«Aquesta font sosté realment aquesta afirmació, amb el mateix abast, territori, període i significat?»

La diferència és petita només per a qui no té intenció de mirar-la.

I si un proveïdor cau, que entri el suplent

Darrere del teló també hi ha una arquitectura de reserves.

No s’executen tots alhora com una estampida de cavalls desbocats. El sistema intenta utilitzar el proveïdor principal i només activa una reserva quan detecta una fallada real.

També diferencia entre situacions que moltes eines confonen:

• el proveïdor ha fallat;

• s’ha excedit la quota;

• hi ha un límit temporal;

• la cerca s’ha completat sense resultats;

• hi ha resultats, però no són prou pertinents.

«No he pogut buscar» no significa «no existeixen fonts».

És una distinció bàsica. Per això calia programar-la.

L’acta: perquè el número no acabi quan cau el teló

El resultat final no és només una etiqueta.

El sistema genera un informe amb:

• les afirmacions detectades;

• els tipus de peça;

• els indicadors discursius;

• les evidències a favor i en contra;

• les fonts consultades;

• els passatges rellevants;

• les mancances;

• la confiança documental;

• les discrepàncies;

• la verificació adversarial;

• i una lectura final.

L’acta també es pot descarregar en PDF.

Perquè una verificació que desapareix en actualitzar la pàgina és entreteniment efímer. Una verificació que conserva les fonts, els límits i el raonament comença a assemblar-se a una eina.

Exemple d'informe PDF

12MB ∙ PDF file

Download

Download

Música, vídeo i una mica de dignitat escènica

Sí, mentre el sistema treballa hi ha música.

I vídeo.

I una estètica de circ fosc, teatre, art déco, ràdio antiga, papers, somriures impossibles i una mestra de cerimònies que probablement no inspiraria gaire confiança a una comissió de transparència.

No era estrictament necessari.

Tampoc no és estrictament necessari que totes les aplicacions semblin un formulari fiscal dissenyat dins d’un frigorífic.

La verificació pot ser rigorosa sense ser visualment miserable.

L’espera incorpora “Hot Swing”, de Kevin MacLeod, amb la seva llicència corresponent, i una peça audiovisual pròpia. El sistema informa, calcula, cerca i ordena; mentrestant, el circ manté la dignitat.

El que no és

Per Chaos Ad Ordinem no és una autoritat definitiva.

No substitueix un periodista, una investigadora, una jurista, una científica ni la lectura directa dels documents.

No garanteix que totes les fonts siguin accessibles.

Pot topar amb murs de pagament, pàgines bloquejades, documents mal indexats, quotes gratuïtes, errors de proveïdors o textos deliberadament ambigus.

També pot equivocar-se.

Per això mostra les fonts.

La confiança cega seria una contradicció de disseny.

L’objectiu no és que l’usuari obeeixi el veredicte. L’objectiu és que pugui seguir-ne el rastre, discutir-lo i detectar on s’acaba l’evidència.

Una eina en català perquè el català també pugui qüestionar

El projecte funciona i respon en català.

No com una capa decorativa afegida al final, sinó com a llengua operativa de l’anàlisi, dels informes, dels veredictes i de la interfície.

El català no només ha de poder demanar una pizza, traduir un menú o aparèixer en una pantalla de configuració.

També ha de poder:

• analitzar discurs polític;

• contrastar estadístiques;

• revisar titulars;

• qüestionar atribucions;

• comparar documents;

• i generar actes auditables.

Una llengua és plenament contemporània quan pot servir tant per escriure poesia com per interrogar el poder.

S’aixeca el teló

A partir d’ara, quan algú presenti una dada sense font, una acusació enganxada a una estadística, una causalitat sorgida del no-res o una conclusió més gran que les proves, podrem oferir-li ajuda.

Amb educació, naturalment.

Amb molta educació.

El caos ja pot parlar. Ara també haurà de citar les fonts.

Podeu entrar a l’espectacle aquí:

https://www.perchaosadordinem.cat/

Per chaos ad ordinem.

Ut Alii Vivant.