—Hi ha un problema.

Silenci.

—Sí.

—Un problema greu.

—Sí.

—Jo ja ho havia dit.

I aquí s’acaba aparentment la seva participació en la història.

Ah, us ho havíeu cregut?

El carrer està brut.

Hi ha delinqüència.

El lloguer és car.

Una empresa tracta malament els treballadors.

L’administració és lenta.

Hi ha gent que abusa del sistema.

Fantàstic.

Hem completat amb èxit la primera fase del procés científic: mirar per la finestra.

La humanitat ha trigat mil·lennis a desenvolupar el mètode científic, però algunes persona a xarxes socials han aconseguit reduir-lo a “jo ja ho deia”.

Tots veiem fenòmens cada dia, però veure’ls no implica entendre’n les causes, saber-ne la magnitud, distingir entre correlació i causalitat…

Això no vol dir tenir la més remota idea de com solucionar-ho.

Un exemple genèric: “Hi ha immigració i hi ha delinqüència.”

Sí, també hi ha immigració i fleques.

Jugar a correlacions és molt divertit. Mirem el pastafarisme. El que fa és dir que l’escalfament global és inversament proporcional a la quantitat de pirates que hi ha al mar. Segons el model que hem vist fins ara, no és un mal argument.

El que vinc a dir és que no es tracta de dir si dues coses existeixen alhora les fa estar relacionades. L’important és saber en quines condicions estan, quines dades hi ha i per què.

Dir que existeixen problemes relacionats amb immigració pot ser legítim.

Però després toca baixar al fang:

Quins?

On?

Amb quina incidència?

Comparat amb què?

Per renda?

Per edat?

Per exclusió?

Per situació administrativa?

Per concentració territorial?

Per xarxes criminals?

Per polítiques d’integració?

Tocar segons quins temes no els converteix en una paraula màgica per a que puguis posar al final de qualsevol frase com posem sal cuinant o julivert en segons quines receptes.

Ara bé, que quedi clar: no cal tenir una solució perfecta per poder assenyalar un problema.

Una víctima no ha de redactar una política pública. Un ciutadà no necessita portar un pressupost sota el braç per dir que alguna cosa no funciona. Criticar, denunciar o advertir és legítim encara que no sapiguem exactament com arreglar-ho.

Una altra cosa és construir tota una autoritat al voltant de dir constantment què està malament, què fan malament els altres i com d’evident era tot plegat.

En aquest cas, tard o d’hora, apareix una pregunta bastant raonable:

I tu què proposes?

I, precisament, aquí comença el festival…

Una persona pot dir que cal solucionar la immigració, però quan se li pregunta com… apareixen els grills i passen àngels aprofitant el silenci.

Aleshores una frase: “cal acabar amb la delinqüència”.

Sí, és la política pública amb més consens de la història des de temps antediluvians.

Segur que ningú abans va provar a tenir menys delinqüència.

I com es fa?

Més policia?

Més jutjats?

Prevenció?

Presons?

Educació?

Política social?

Canvis penals?

Expulsions?

Quines?

Amb quines garanties?

Quant costa?

Qui ho paga?

Quines conseqüències té?

Oh, que la proposta comença on acaba l’eslògan i aquí cal desenvolupar… Fàcil tenir idees oi? Evidentment. El difícil és desenvolupar-les.

I aquí entren altres comentaris, assenyalaments i tòpics:

“Glovo explota els repartidors”

Sí, ha sortit a premsa. S’han fet estudis. Hi ha mà d’obra il·legal encoberta. Hi ha multes.

Clar, hi ha diverses possibilitats:

• obligar a contractar repartidors,

• establir salaris mínims,

• limitar algoritmes,

• limitar comissions,

• crear cooperatives,

• municipalitzar repartiments (ja posats…)

• prohibir determinats models laborals.

El problema és que tot això té conseqüències.

Preus que pugen, oferta reduïda, empreses que desapareixen, millor qualitat laboral, demanda canviant… Tu estàs disposat a pagar més per la pizza?

Perquè és molt fàcil defensar salaris dignes amb els diners abstractes de l’economia.

És més interessant quan el kebab passa de 9,90 a 15,50.

Això passa molt amb la justícia social: com a inconvenient, acostuma a arribar una factura.

I si tenim en compte que moltes vegades hi ha explotadors explotats que exploten altres explotats… queda un fenomen deliciós.

Pense-m'hi: una massa de població, moltes vegades precària o fins i tot immigrant (amb papers o no) que ha convertit treballar a empreses com Glovo la seva única possibilitat de subsistència… en comptes de delinquir.

Això obre moltes preguntes, oi? Perquè no tot és immigració.

Però bé, això ens porta al següent: qui proposa quelcom, corre riscos. Pot equivocar-se. Pot descobrir que faltaven dades. Pot haver de rectificar. Pot trobar resistències. Pot descobrir efectes secundaris.

En canvi, qui només critica i assenyala no fracassa mai perquè mai ha intentat res. No incompleix pressupostos, no genera conseqüències imprevistes. Només escriu a xarxes socials (per exemple) dient el que és evident.

I a sobre, moltes vegades, s’apropia del que es digui després.

És extraordinàriament difícil equivocar-se quan l’única proposta consisteix a explicar per què s’equivoquen els altres.

I aquí entra una mica de psicologia social, doncs assenyalar problemes sense aportar solucions dona un estatus.

Permet projectar de que ho veu, no és ingenu, no l’enganyen, la resta viu en una bombolla…

Perquè a internet, el pessimisme té una curiosa tendència a disfressar-se de coeficient intel·lectual.

El pitjor no és això: és que després de que aquest tipus de persones que es dediquen a assenyalar coses evidents, quan veuen que algú fa quelcom… volen apropiar-se del marc.

La idea era seva, els copien, els espien… Tot gira sempre al seu voltant. Són incapaços de veure que tenir idees és comú, el que és difícil de veritat és fer coses per solucionar problemes.

Tenir una idea, sobretot quan és quelcom evident i ja sabut, no et fa tenir patent de les solucions.

Però aquest tipus de persones no ho veuen. I això, si se’m permet, és deliciós de veure com a espectadora.

Que perquè? Doncs perquè se’ls pot desmuntar amb una pregunta: I tu què faries?

En el moment que han de donar solucions, desapareixen o canvien el marc. Fan tot el possible per no respondre. Canvien de tema.

Per la senzilla raó que no tenen resposta. Només saben assenyalar i criticar.

Així que ja ho sabeu. Si us trobeu a persones que corresponen a aquesta descripció només heu de preguntar una cosa: I què faries tu? En aquest punt us recomano treure crispetes, doncs veureu que no tenen solucions.

Potser, a vegades, parlaran d’altres llocs sense detallar. Faran comparacions sense context. Els hi mancaran dades.

Però ells voldran fer-se veure com persones intel·ligents, per tant, veureu com a l’hora de que donin explicacions… simplement desapareixeran.

El clima mediterrani, a més, de manera inquietant, alterna entre períodes llargs de sequera amb episodis de precipitació intensa.

I vet aquí que a Catalunya, cada vegada que tenim un aiguat sembla una expedició colonial que acaba d’arribar al Mediterrani per descobrir que existeixen les rieres.

No tot aiguat és evitable, estimats i estimades.

No tota inundació és culpa de l’Administració.

Cap infraestructura pot garantir risc zero.

Però hi ha una pregunta important que ens hem de fer: quant del dany era inevitable i quant correspon a coses que sabíem que havíem d’adaptar?

I ara, centrem-nos en la informació disponible:
1990: primer gran informe IPCC.

2002: Catalunya comença el seu propi informe sobre canvi climàtic.

2004: l’acaba.

2012: estratègia catalana d’adaptació.

2017: llei catalana de canvi climàtic.

2023: nova estratègia fins al 2030.

Plans d’inundació.

Mapes.

Diagnòstics.

Objectius.

Mesures.

Comissions.

Documents.

PDF.

Molts PDF.

En tots aquests anys no ha mancat documentació. Si ho arribem a saber, potser ens hauríem d’haver refugiats en els informes quan plovia.

Quan deixa un fenomen de ser imprevisible? No és el mateix no saber si plouran 80, 150 o 250 litres en un punt concret que:

• el Mediterrani pateix aiguats;

• tenim rieres;

• hem urbanitzat zones inundables;

• el canvi climàtic altera els extrems;

• hi haurà sequeres;

• i també episodis de precipitació molt intensa.

Fa dècades que sabem tot plegat. I hem vist conseqüències, com a mínim, des de fa dècades.

Recordem que la pluviometria del Mediterrani és irregular. Fa poc temps érem en una intensa sequera que va provocar restriccions.

Siguem realistes: Hi ha qui sembla imaginar el clima com una aixeta: si hi ha sequera, no pot haver-hi inundacions. Si plou molt, la sequera devia ser mentida. I si fa fred tres dies, Greta Thunberg ha de retornar els diners.

Pots passar mesos esperant aigua i rebre bona part del que necessitaves en unes hores. El problema és que els embassaments prefereixen que arribi per la porta i no travessant el menjador.

Al mateix temps, una atmosfera més càlida pot contenir més vapor d’aigua i afavorir episodis de precipitació extrema quan es donen les condicions.

Penseu que més sequera no significa necessàriament menys inundacions.

Pot significar una gestió de l’aigua més difícil.

I aleshores, apareix la paraula màgica del llenguatge institucional: Cada desastre meteorològic acostuma a venir acompanyat d’una paraula molt útil: “excepcional”.

Sí, alguns episodis ho són estadísticament. Però un fenomen excepcional no converteix en excepcional el fet que aquests fenòmens existeixin.

No sabem quin any vindrà una riuada extraordinària. Per això existeixen períodes de retorn, mapes d’inundabilitat i planificació de risc. Imagineu: no posem extintors perquè sapiguem quin dimarts cremarà la cuina, oi?

El que em sorprèn és, que amb tots els anys que fa que es parla de canvi climàtic no hi hagi infraestructura preparada per cap dels cicles propis del Mediterrani. Menys encara hi hagi una previsió que permeti gestionar aquests canvis.

M’explico. Hi ha: Clavegueram. Dipòsits pluvials. Basses de laminació. Rieres. Ponts. Col·lectors. Sòls permeables. Manteniment. Neteja. Planificació urbanística. Evitar construir on passarà l’aigua.

L’adaptació climàtica té un problema de màrqueting: normalment consisteix en formigó, canonades, arbres, manteniment i enginyeria. És molt menys emocionant que declarar una emergència davant d’una càmera.

Els dipòsits pluvials existeixen precisament perquè algú va assumir que algun dia plouria massa. Quan funcionen, gairebé ningú els celebra. Quan no existeixen, descobrim la meteorologia.

Ara passem a llocs amb experiència: el Maresme.

Al Maresme saben què és una riera. Els pobles han crescut literalment al seu voltant. Moltes rieres són carrers la major part de l’any.

I de tant en tant recorden com abans de ser carrers… van ser una altra cosa.

Curiosament, la zona pateix igual, no és immune. Però tenen memòria territorial del risc: manteniment de rieres, canalitzacions, actuacions, protocols, planificació.

Quan un territori pateix repetidament un problema, acaba tractant-lo com una infraestructura permanent i no com una sorpresa meteorològica.

Quantes altres zones de Catalunya encara tracten els aiguats com si fossin visites inesperades? Perquè no han preparat la infraestructura per a això?

Siguem realistes: hem vist com fa més de trenta anys que s’hi parla. Que hi ha plans i comissions. Que hi ha informes i estudis.

A més, durant aquests anys l’Administració ha continuat recaptant diners. Cada cop més. Ho ha fet amb impostos, taxes, pressupostos, fons europeus, ACA, ajuntaments, diputacions, Generalitat, Estat i fons climàtics.

Quants d’aquests diners s’han destinat a adaptar la infraestructura crítica? Quant queda pendent?

No em preocupa tant saber si paguem exactament un 3,7% més o menys que l’any X. Em preocupa saber què hem fet amb els diners durant les dècades en què ja sabíem què venia.

Els impostos no són només per als hospitals, professors i carreteres d’avui (entre moltes altres coses). També ho són per a saber què necessitarem d’aquí vint anys.

I els informes, estudis, comissions (i altres) demostren que hi havia, com a mínim, un intent de planificació.

Aquí ve la meva crítica: Si l’Administració només pot reaccionar quan el problema ja és al menjador, tenim un servei d’emergències molt car, no una política pública.

I sí, no tot és culpa del canvi climàtic, ni de les excepcionalitats. Són els humans els que decideixen on urbanitzen, quin diàmetre té un col·lector, si es manté una riera, si s’impermeabilitza una plaça, si es construeix en zona inundable i si s’executa una obra prevista.

El canvi climàtic pot posar més aigua al sistema (o treure-la), però qui decideix què troba el clima en aquell moment són els humans.

I abans de pensar que es pot frenar qualsevol precipitació excepcional, cal dimensionar-ho. Podem fer-ho amb una pregunta: quin nivell de risc havíem decidit acceptar, quines obres estaven previstes, quines s’han fet i quines no?

Recordem que tenim informes, estratègies, plans, mapes, objectius, 312000 mesures pertinents i un llarg etcètera.

Amb tota aquesta informació:

• Quin risc constava als mapes?

• Quines actuacions estaven previstes?

• Quant costaven?

• Estaven pressupostades?

• S’havien executat?

• Si no, per què?

Perquè adaptar-se als canvis climàtics no és posar una fulla verda al logotip municipal. És assumir que aquest clima del segle XXI exigeix que revisem les infraestructures construïdes pensant en un altre context.

Recordem que no tot és aigua. Portem anys vivint situacions delicades com calor, incendis, problemes de subministrament d’aigua, xarxa elèctrica, problemes de logística i transport…

És evident que tant el proper aiguat com la següent sequera arribaran. Això és inevitable.

El que espero és tenir l’informe, previsions i actuacions abans de la següent excepcionalitat.

No és una metàfora.

La justícia va entrar físicament per la porta de la finca, va travessar el vestíbul i va començar a pujar les escales.

Principal.

Primer.

Segon.

Tres pisos.

Havia necessitat més de dos anys per arribar-hi.

No he calculat la velocitat mitjana perquè temo que el resultat obligui a matricular la justícia com a element estructural de l’edifici.

Però havia arribat.

Confesso que vaig sentir una certa emoció.

No cada dia es té l’oportunitat de contemplar un fenomen administratiu d’aquesta magnitud en llibertat.

Després de denúncies, incidents, trucades, fotografies, vídeos, advocats, policies, administradors, institucions, mitjans de comunicació i una sentència que ordenava abandonar l’immoble, la realitat havia decidit, finalment, llegir el document.

La comitiva judicial venia a executar el llançament.

Aquell llançament.

El de la sentència.

La sentència que existia.

La sentència que era ferma.

La sentència que deia que calia abandonar l’habitatge.

La sentència que, malgrat aquesta petita particularitat semàntica, feia mesos que semblava haver demanat l’empadronament al replà.

Havíem provat pràcticament de tot.

Ens faltaven un druida, una ouija i sacrificar una impressora davant de la Ciutat de la Justícia.

Però finalment havia arribat la comitiva.

Des dels baixos no podíem veure què passava al segon pis.

Tampoc calia.

Vivim en una finca de 1915, una època en què els arquitectes encara no havien descobert conceptes moderns com l’aïllament acústic o la intimitat.

L’edifici disposa, per tant, d’un avançat sistema de transparència administrativa basat en sentir perfectament què passa tres pisos més amunt.

Primer vam sentir arguments.

Després més arguments.

Després arguments sobre els arguments.

Després objeccions.

Després objeccions a les objeccions.

Semblava que el dret processal espanyol hagués estat adaptat per Eugene Ionesco.

En algun moment va aparèixer fins i tot la qüestió d’un suposat recurs que, pel que vam entendre, consistia a haver escrit sobre el mateix paper de la notificació que es recorria la resolució.

Magnífic.

Tants diners invertits en administració electrònica.

Tants certificats digitals.

Tants formularis.

Tantes seus electròniques dissenyades per persones que evidentment odien la humanitat.

I resulta que potser tot es podia solucionar amb un bolígraf.

La comitiva judicial, incomprensiblement, no va considerar revolucionària aquesta innovació processal.

El procediment va continuar.

Cap a la una van arribar els Mossos d’Esquadra.

El propietari estava considerablement nerviós.

Tant, que la mateixa comitiva el va fer esperar fora mentre elles continuaven treballant.

Hi ha quelcom extraordinàriament poètic en passar més de dos anys intentant recuperar un habitatge i que, quan finalment arriba el moment de recuperar-lo, et diguin que facis el favor d’apartar-te una mica.

La justícia havia trigat.

Però ara que havia arribat volia espai per maniobrar.

I aquí he de confessar que la realitat va frustrar les expectatives més cinematogràfiques.

No hi va haver Waterloo.

No hi va haver barricades.

No hi va haver una càrrega escales avall mentre sonava La cavalcada de les valquíries.

Hi va haver molta discussió, moltes objeccions i una resistència verbal considerable, però físicament tot va ser molt més tranquil del que nosaltres esperàvem.

Pel que ens van explicar després, fins i tot la mateixa comitiva se’n va sorprendre.

Benvinguda sigui, per una vegada, una sorpresa agradable.

Però les discussions continuaven.

I continuaven.

I continuaven.

Fins que des del segon pis va baixar una veu femenina.

Clara.

Cansada.

Perfecta.

—Venga, se acabó.

Oh.

Vaig sentir campanes.

Després de més de dos anys acabàvem de descobrir que centenars de pàgines de procediment judicial podien condensar-se en tres paraules.

Venga.

Se acabó.

La humanitat havia assolit la síntesi jurídica definitiva.

Només hi havia un petit problema.

No s’havia acabat.

A les 13.39 van començar a baixar les pertinences.

Bosses.

Maletes.

Objectes personals.

Una processó escales avall.

Segon.

Primer.

Principal.

Baixos.

Després de més de dos anys intentant que una resolució judicial recorregués tres pisos, finalment començaven a recórrer-los les maletes.

La justícia potser és lenta.

Però quan descobreix la gravetat, funciona raonablement bé.

Mentrestant, un serraller treballava al pis.

I aleshores va arribar aquell instant que durant mesos havia existit únicament en forma de papers, segells, notificacions i terminologia jurídica.

Clac.

Un pany nou.

Això era tot.

No es va obrir el cel.

No va aparèixer cap cor celestial.

No va baixar una mà divina assenyalant l’habitatge.

Ningú va proclamar:

—CONSUMMATUM EST.

Francament, em va decebre una mica.

Després de més de dos anys esperava almenys trompetes.

Però no.

Un serraller.

De vegades la diferència entre una resolució judicial i la realitat és simplement un senyor amb eines.

El pany havia canviat.

La possessió havia estat retornada al propietari.

La comitiva havia acabat la seva feina.

Els Mossos van marxar.

La comitiva va marxar.

La justícia, satisfeta amb haver recorregut tres pisos en una sola jornada després de dos anys d’escalfament, es va retirar.

Senyores i senyors:

s’havia acabat.

Narrador: no s’havia acabat.

A les 13.58 va arribar l’escena postcrèdits.

S’havia deixat el telèfon mòbil dins de l’habitatge.

Necessitava tornar a entrar.

Oh.

Quina desgràcia.

Va molestar a tota la finca picant una vegada rere l’altra als intèrfons a veure si aconseguia tornar a entrar a la finca. Tots avisats. No ho va aconseguir.

A més, una persona compromesa amb els principis de la Il·lustració, davant d’una afirmació susceptible de verificació, va formular una hipòtesi.

Després va dissenyar un experiment.

Després va procedir a verificar-la mitjançant una tecnologia revolucionària:

va trucar al número.

Riiiiiiiiing.

El telèfon va sonar.

El tenia a les mans.

Silenci.

Newton tenia una poma.

Galileu tenia dues boles.

Pasteur tenia microorganismes.

La persona tenia una agenda de contactes.

La ciència avança gràcies a persones així.

La porta no es va obrir.

Després van arribar els intèrfons.

Altres veïns.

Més insistència.

Més estona davant de la finca.

La persona i l’administració van tornar a avisar la policia.

Els agents van arribar.

Van parlar amb el propietari.

Van parlar amb l’antiga ocupant.

Van valorar la situació.

I van marxar.

Ella va continuar asseguda davant de l’edifici, envoltada de maletes.

Jurídicament, la història havia acabat.

Geogràficament, encara no.

Jo, mentrestant, vaig pujar a un taxi.

No per fugir del país.

Havia d’anar a treballar.

Perquè aquesta és una de les crueltats menys estudiades de l’univers: pots estar presenciant el desenllaç d’una epopeia judicial de més de dos anys i, malgrat tot, unes hores després tens alumnes.

La vida continua.

El calendari també.

Classroom, sospito, sobreviurà fins i tot a l’apocalipsi.

A les quatre de la tarda encara hi era.

Asseguda davant de l’edifici.

Amb les maletes.

El llançament havia aconseguit resoldre la qüestió de l’habitatge.

La qüestió de la vorera semblava formar part d’un DLC que no havíem comprat.

I aleshores, entre dos quarts de cinc i les cinc menys deu, va passar.

Sense comunicat oficial.

Sense procurador.

Sense comitiva.

Sense Mossos.

Sense serraller.

Sense trompetes.

Sense necessitat d’invocar el druida.

Va agafar les seves coses.

I va marxar.

Silenci.

Aquesta paraula mereix un paràgraf.

Silenci.

No penso fingir imparcialitat emocional.

Estic contenta.

Molt.

Extraordinàriament.

Escandalosament.

Deliciosament contenta.

Després de més de dos anys de denúncies, incidents, fotografies, vídeos, trucades, advocats, administradors, procediments, policies, institucions i aquella fascinant disciplina olímpica consistent a descobrir quantes administracions diferents poden indicar-te que la competència correspon a una altra administració, avui ha acabat.

Avui.

No sobre el paper.

No en una notificació.

No en una resolució.

No en un expedient.

Al món físic.

La porta està tancada.

El pany és nou.

Les maletes han baixat.

I la persona que durant més de dos anys havia ocupat aquell habitatge ja no hi és.

Permeteu-me, per tant, cinc minuts de celebració abans que algú aparegui per explicar-me que hauria d’haver presentat una instància.

Perquè demà hi haurà temps per a les preguntes.

I n’hi ha.

Oh, sí.

N’hi ha.

Per què una situació així pot durar més de dos anys?

Per què una família ha d’aprendre sobre procediments, competències, denúncies, advocats i execucions simplement perquè vol recuperar la normalitat al lloc on viu?

Per què tenir una sentència i aconseguir que una sentència transformi la realitat són dues activitats diferents?

I, sobretot:

què passa amb qui no té temps?

Què passa amb qui no sap a quina porta trucar?

Què passa amb qui no pot pagar?

Què passa amb qui no guarda cada fotografia, cada vídeo, cada escrit i cada incidència?

Què passa amb qui, després de la cinquena porta tancada, simplement es rendeix?

Nosaltres no ens vam rendir.

No perquè siguem especialment heroics.

Principalment perquè som extraordinàriament tossuts.

I perquè en algun moment de tota aquesta història vaig desenvolupar una relació gairebé personal amb el concepte de «no penso deixar-ho córrer».

Aparentment, ha funcionat.

Dos anys després.

Tres pisos després.

Fa un temps vaig publicar un article titulat La sentència que viu al replà.

Era una broma.

Una d’aquelles bromes que fas quan la realitat ha superat el punt en què enfadar-se resulta productiu i només queda mirar-la fixament amb un somriure una mica inquietant.

La sentència existia.

Però no baixava les escales.

Avui sí.

A les 12.15, la justícia va entrar a l’edifici.

Va començar a pujar.

Principal.

Primer.

Segon.

Tres pisos.

Més de dos anys.

No és una velocitat extraordinària.

Però reconeguem el mèrit:

ha arribat.

I unes hores després, quan ja no quedava ningú davant de la porta, la finca va fer una cosa que durant molt de temps havia semblat extraordinàriament complicada.

Res.

Absolutament res.

Quina meravella.

Senyores i senyors, gràcies per haver-nos acompanyat durant aquesta emissió.

Esperem que hagin gaudit de la programació.

Els recordem que qualsevol semblança amb una novel·la de Kafka és responsabilitat exclusiva de la realitat.

Poden apagar els receptors.

Poden recollir els abrics.

No cal presentar cap instància per abandonar la sala.

La funció ha acabat.

I aquella sentència que durant mesos havia viscut al replà?

Oh.

No es preocupin.

La sentència, finalment, ha baixat les escales.

Una treballadora que se n’adona que ningú ha reparat en que no ha treballat. Aleshores decideix deixar de fer-ho. No plega, no demana una excedència, no desapareix… simplement deixa de fer gairebé res a la feina.

Continua entrant a reunions, envia algun correu, prepara coses just abans que algú les demani i es manté utilitzant aquella llengua ancestral coneguda com a “corporativa”.

Acaba passant un any… i ningú ho nota.

Com pot ser que l’empresa no fos capaç d’adonar-se’n?

Analitzem els tòpics que acostumem a veure a molts llocs de treball:

Hi ha qui arriba abans que ningú, marxa quan ja és fosc, dina davant de l’ordinador, envia correus a hores estranyes… Culturalment s’interpreta el següent: “Aquesta persona treballa molt”.

La gràcia és que el que es veu són les hores… no necessàriament la feina.

I molts ho heu viscut. Imagineu dues persones. Han de fer un informe. Una necessita dues hores. L’altra vuit. Per moltes cultures laborals, la que triga vuit és més treballadora, i qui l’ha fet en dues hores… rep sis hores més de feina.

Us sona? Què s’està premiant aquí?

El millor és el que ha passat amb la tecnologia: abans calia una cadira, ara cal Teams en verd i Slack en actiu.

Cal estar pendent de correus, missatges, calendari ple, reunions, documents compartits…

Resulta que la humanitat va inventar internet per connectar el coneixement mundial i el món laboral l’ha utilitzat per demostrar al responsable de departament que continuem davant de l’ordinador [Nota: es recomana aprendre el que és un Mouse Jiggler, però jo no he dit res].

I aquí apareix el gran concepte: el productivity theatre (el teatre de la productivitat).

Ho hem vist constantment, oi? Activitats que tenen com a funció principal semblar feina, demostrar implicació o generar visibilitat. Però que no aporten necessàriament un valor proporcional.

Per entendre-ho millor: volem fer una reunió. Però això és molta feina! Cal fer una reunió per preparar-la, una altra per comentar el document, necessitem que un altre document resumeixi la reunió, un powerpoint que resumeixi la reunió, un correu avisant que el powerpoint està disponible… i finalment, una reunió per valorar com ha anat tot plegat.

Jo creia que el producte era la reunió, però potser vaig errada.

Hem de pensar que no totes les feines es poden mesurar igual. En feines industrials, és relativament fàcil quantificar la producció, mentre que en altres de caire més administratiu o mental no.

Com es mesura una bona decisió? Una idea? Una solució elegant? Un error evitat? Una hora de reflexió que estalvia tres setmanes de feina?

Oi que es veu difícil de mesurar? Doncs per això moltes organitzacions ho fan amb hores, correus, reunions, tasques tancades, presència, activitat…

En resum: mesuren el valor en base al moviment, però el moviment i el progrés no són sinònims.

I ara posem-nos a la pell dels treballadors d’aquests sans ambients:

Si l’organitzador recompensa una conducta, quina conducta tindrà el treballador?

Si acabar ràpid implica més feina, com s’abordarà?

Si marxar puntual fa semblar menys compromès?

Si respondre ràpid es veu menys professional?

Els treballadors aprenen d’aquestes conductes. Del sistema recompensa-càstig. El nostre cervell està preparat per adaptar-s’hi (alguns més que altres).

I aquí tornem a la nostra protagonista, Leyla Kazim: va acabar fent una auditoria involuntària del sistema.

Imagineu-ho: va retirar bona part del treball real fins a treballar de mitjana 15 minuts a la setmana; va mantenir els senyals; el sistema va continuar funcionant… els senyals havien substituït parcialment allò que se suposava que havien de representar.

Això ens porta a una paradoxa. Segons la vostra experiència, a qui valorarà més la vostra empresa?
Una persona que automatitza una tasca que passa de quatre hores a quinze minuts.
O una altra que la segueix gent manualment durant quatre hores.

La primera segurament sigui més valorada en una empresa ben gestionada, mentre que la segona serà més ben considerada a una empresa obsessionada amb l’ocupació.

Potser la primera persona no hauria de dir que ho ha automatitzat? Un sistema que vol productivitat de manera obsessiva ensenya a ocultar els progressos?

I aquí entra, de nou, la tecnologia. Primer es feia tot a mà durant la jornada. Van aparèixer màquines d’escriure i ordinadors més endavant. Mateixa jornada. Més feina.

Va aparèixer internet i cada cop es treballa més fora de l’horari i lloc de treball.

I amb la IA… moltes tasques s’han reduït, però com va passar amb altres tecnologies, no s’ha reduït la jornada laboral.

La productivitat, diguin el que diguin, no ha deixat d’augmentar. Cada cop hi ha més tasques, més feina, més burocràcia… I la tecnologia que se suposava que havia de donar llibertat, ara ens fa estar més lligats que mai al lloc de treball.

Una opció racional assumiria que hem guanyat temps, però sembla que l’opció corporativa que ha triomfat és la d’inventar feina perquè ningú sembli desocupat.

Quanta part del nostre sistema laboral serveix per produir i quanta serveix per demostrar que estem produint?

Així que ja ho sabeu. Durant dècades ens feien escalfar cadires. Ara ens fan escalfar estats de Teams, bústies de correu, calendaris i mòbils.

La tecnologia canvia, la representació teatral continua…

Potser va sent hora de distingir entre treballar i representar el paper d’algú que treballa.

Mentrestant, recordeu moure el ratolí de tant en tant, que no voldríem que algú pensés que heu acabat la feina.

Els arbres del bosc que envolta la meva casa no són més que el record antediluvià d’una cosa molt més antiga que respira i batega més enllà del que l’ésser humà és capaç de comprendre.

I mentre el vent udola a través de les escletxes de les finestres, jo només penso que la Lluna em mira des de la llunyania.

És una nit freda, la llar de foc m’escalfa l’ànima mentre la llum de les espelmes em deixa reflexionar en l’artificial silenci de la soledat d’una llar en la qual no tinc companyia.

Estic tancat en aquesta presó de fusta, mentre el temps sembla no passar. Ja no recordo ni com comptar els dies... ni les nits.

Ni tan sols sé si envelleixo, no hi ha miralls. I els vidres d’aquesta casa no em retornen cap reflex.

Fa temps que no se sent ningú als voltants. Les bestioles d’aquest món semblen evitar la casa. I mentre el temps passa, no m’escolto la veu ni em sento l’alè.

Fa fred? No ho sé. És impossible. La llar de foc continua encesa, però ja no escalfa.

Quant de temps fa que les espelmes són enceses? No té cap lògica que durin tant de temps consumint-se.

Només el vent i el bosc semblen viure un temps normal. Aquí dins, per contra, sento que el temps ha decidit deixar d’avançar.

Espera. Quant de temps fa que no veig el Sol? Per què la llar de foc segueix encesa?

Tot va començar amb aquell estrany udol. Un udol que em va esguerrar l’ànima.

Aleshores vaig tenir la impressió que el temps es va aturar.

Potser no anava tan errat.

Però tot s’ha aturat a dins la casa.

El bosc segueix viu. El vent segueix movent els arbres i aixecant pols a fora.

I jo, em trobo sol dins d’aquesta cel·la de la qual no recordo com sortir.

Amb unes finestres els vidres de les quals no em tornen cap reflex.

Un moment.

Recordo aquells ulls brillants enmig de la foscor. Vermells, lluminosos i que semblaven desitjar alguna cosa de mi.

Una mirada penetrant entre la foscor dels arbres.

L’udol que es repeteix a la meva ment de manera incessant quan intento recordar...

Què va passar quan vaig veure els ulls?

Sí. Ara sé per què no veig el meu reflex als vidres.

Aquells ulls em van robar una cosa. Aquella mirada no només estava posada sobre mi.

Em volia, em desitjava...

I ara ho veig clar, a fora.

El meu cos s’està aixecant, encara aprenent com moure’s.

La diferència... és que jo no l’habito.

Jo... ja no soc res. Estic entre mons.

O sigui: que internet ha democratitzat fins la vidència.

Això no implica que sempre siguin projeccions. Una servidora és la primera en fer servir aquest terme per mala costum, però moltes vegades hi ha una cosa molt menys freudiana i molt més quotidiana: inferim massa amb massa poca informació.

És normal… i fins a cert punt natural: els nostres cervells no suporten deixar caselles buides. Ross ja parlava d’errors d’atribució, en que una frase es converteix en una categoria, mentre que dita categoria ja porta un paquet enorme de característiques.

Les persones acostumen a desaparèixer sota la plantilla mental que hem creat.

Sí que podem afegir el biaix d’atribució hostil, i si cal, el de confirmació. És una manera de fer que l’ambigüitat deixi de ser ambigua perquè hi posem la mala intenció abans d’acabar de llegir. Comencem amb assenyalar una incoherència, després m’estan atacant, després menysprea a la gent, i finalment diem que això és el mateix mecanisme que tots els del seu grup.

Això són mecanismes possibles. Generalment s’inicia tot plegat amb la condemna i després les proves… que interessen.

Nickerson ens parlava del biaix de confirmació. Això ve a ser una manera de dir que qualsevol cosa que es digui o faci servirà per confirmar allò que pensàvem.

Si algú respon, s’ha picat; si no responen, no tenen arguments; si bloquegen, has guanyat; si expliquen, s’estan justificant…

Totes les possibles respostes demostren que algú té raó, oi? Això pot voler dir, simplement, que potser no s’estava comprovant res… Només es volia tenir raó sense diàleg possible.

Si volem mirar-ho des d’una altra perspectiva, Kunda introdueix el raonament motivat. És una manera de dir que no cal mentir conscientment, sinó que hi ha persones que són extraordinàriament eficients trobant arguments que protegeixen la conclusió a la que havien arribat.

O si ho preferiu: El cervell no sempre busca la veritat. De vegades busca jurisprudència.

Així i tot, si introduïm la dissonància cognitiva, encara resulta més interessant. Imaginem que una persona ha formulat una teoria sobre una altra, i aquesta mostra una evidència que contradiu la teoria.

Exemple ràpid i que ha passat a xarxes: vaig fer una ironia sobre les bosses de plàstic, amb humor. Algú va dir, amb faltes de respecte incloses, que això era perquè jo era de les que anava amb cotxe al supermercat. Va fer una tesi superinteressant en base a aquesta premissa… fins que li vaig dir que ni tan sols tenia carnet de conduir.

Quan passa una cosa així hi ha vàries sortides: rectificat, matisar, canviar de tema, moure la porteria o convertir la contradicció en una nova prova. Generalment, des de fora, és fàcil veure aquest tipus de sortides i com l’interlocutor les utilitza segons conveniència.

Però bé, això no acaba aquí: la desinhibició en línia — descrita per Suler — ajuda bastant a que moltes persones tinguin un context cognitiu diferent. A les xarxes, per exemple, no hi ha tant de contacte visual, hi ha asincronia, invisibilitat, distància… i menor sensació d’autoritat.

El més potent, de totes maneres, no és només el tema de l’anonimitat. Lapidot-Lefler i Barak van fer experiments que demostren la importància de la manca de contacte visual.

Això provoca, moltes vegades, que es deixi de ser una persona i es passi a categoritzar. Es tracta d’un procés d’identitat social i tribalisme que, en comptes d’homogenitzar-se degut a la globalització d’internet, encara apareixen bàndols més binaris.

“Progressista”, “conservador”, “gamer”, “feminista”, “vegà”, “professor”, “IA bro”, “anti-IA”, “woke”, “ultradreta”, “feixista”, etc.

Us sonen les etiquetes?

La problemàtica principal no és només l’exposat fins ara, és també el públic. A les xarxes, a més, hi ha una audiència invisible. Poden haver seguidors, amics, enemics i espectadors que volen veure qui guanya. Una rectificació es pot viure com un cost reputacional massa alt.

A sobre, enfadar-se pot tenir premi. Brady i Crockett ho van explicar molt bé: hi ha persones que s’han especialitzat a bolcar les emocions a xarxes com X. Han fet dels likes, els retuits, les respostes i les visualitzacions una mena d’aprovació de grup gairebé tribal. Això és normal. Els humans aprenem quines conductes reben recompensa social, inclòs hi ha bioquímica implicada que ho fomenta.

Per tant, si la indignació funciona, és fàcil repetir-la esperant la mateixa recompensa.

Per això moltes xarxes fomenten, des de l’algorisme, certes actituds de manera automatizada: xarxes hostils → percepció d’una societat hostil → expectativa d’hostilitat → interpretació hostil → resposta hostil → més xarxes hostils.

Potser la gent no està tan enfadada com sembla a xarxes, potser és només el que més es veu.

Ara tornem al començament: Com menys informació té algú sobre nosaltres, més interessant és preguntar-nos d’on ha tret tota la informació que diu posseir.

Això ens fa aprendre una cosa: detectar el moment concret en que deixem d’interpretar una frase… i quan comencem a inventar una persona.

Potser fora bo que una persona sabés que collons, ovaris i genitals ambigus varis ha signat quan firma un contracte de treball.

Evidentment, la burrocràcia és lenta, aparatosa, plena de papers i aparentment construïda per algú que cobra per inventar caselles.

Això sí, cal diferenciar entre burocràcia inútil i burocràcia que obliga a algú amb més poder a deixar les coses per escrit.

Centrem-nos una mica d’on ve tot plegat:

• 2019: UE aprova la Directiva 2019/1152 sobre condicions laborals transparents i previsibles.

• 1 d’agost de 2022: data límit perquè els estats la traslladin al seu ordenament. EUR-Lex

• setembre de 2022: la Comissió obre procediment contra Espanya.

• juny de 2023: dictamen motivat.

• juny de 2025: la Comissió decideix portar Espanya davant del TJUE perquè encara no l’havia transposada completament. Representación en España

• setembre de 2026: arriba el RD 723/2026.

• 5 d’octubre de 2026: entra en vigor.

Set anys per demostrar que la burrocràcia europa no es precipita i Espanya tampoc pot acusar-la d’haver-se oblidat.

Ara baixem el contracte al lector: el RD obliga a facilitar per escrit molta més informació sobre les condicions essencials del treball. Si apareix al contracte, perfecte, si no, l’empresa ha de fer un altre document.

I em preguntareu… què ha d’incloure ara?

• El salari base i complements separats, periodicitat i forma de pagament així com variables i com es calculen.

• La jornada diària, setmanal, anual i com es distribueix.

• Què passa amb hores extraordinàries, vacances i període de prova.

• Com es poden canviar determinades condicions.

• Com funciona l’extinció del contracte i preavisos.

• Quin conveni s’aplica.

Per fi, després de molt temps, el conveni deixa de ser un ésser mitològics que viu en algun lloc entre recursos humans, Mordor i Hogwarts.

De totes maneres no es prohibeix remetre al conveni, el que es fa és que les referències pertinents siguin molt més clares i que permetin identificar clarament què és aplicable.

O sigui, estimats i estimades, que encara pot sortir “segons conveni”, només que ara la remissió ha de ser prou concreta per a que pugueu trobar a què es refereix exactament i com trobar-ho.

I si us pensàveu que acabava aquí, encara tenim més: els algorismes.

L’article 3.2.k obliga ara a informar si hi ha sistemes algorísmics o automatitzats de presa de decisions. Així, pautes, criteris i regles han de quedar clars.

Segons el propi BOE, ha de servir per a poder delimitar jornada → assignació de tasques → salari → promoció → lloc de treball → extinció del contracte.

Ja no serveix “ho ha decidit el sistema”. Cal dir qui l’ha seleccionat, quines variables utilitza i qui li ha atribuït conseqüències sobre persones.

Tot i que a l’Estat espanyol al 2021 ja va aparèixer un sistema formulat com a dret de la representació legal dels treballadors, ara amb el nou RD la informació ha de quedar per escrit per part de l’empresa. El treballador pot demanar la informació que no tingui i l’empresa té 30 dies hàbils per facilitar-la.

Aquest nou RD també apareix com a conseqüència de la legislació sobre IA europea: el Reglament Europeu d’IA.

Si voleu fer rastreig: una part de les noves garanties contractuals ve de la Directiva de 2019; la pota algorítmica també beu de la legislació europea posterior sobre IA i de drets que Espanya ja havia començat a regular el 2021.

I aquí ve la gran notícia i el més estrany: per una vegada, la burocràcia sembla convertir-se en enemiga de l’opacitat. Estem acostumats a que alenteixi, dupliqui, compliqui, exigeixi documents absurds… i ens faci donar voltes entre finestretes (inclòs virtuals) durant molt de temps.

Ara no, aquest RD obliga a deixar rastre. I això, si em permeteu, és un grau de formalització que, si com a treballadors els sabeu aprofitar, podeu fer suar moltes empreses acostumades a mala praxis constants.

I acabo amb una de les meves frases: Potser la burrocràcia no era només aquella cosa que ens demanava papers. Potser, de vegades, també serveix per obligar els altres a ensenyar-nos els seus.

Les incongruències viscudes a La Pobla de Segur i al Pallars Jussà van fer que dediquéssim un temps totalment poc saludable, durant mesos, a fer cerca de documentació degut a unes actuacions administratives que no semblaven ni gaire protocol·làries ni correctes.

D’aquí ha sorgit un informe amb més de dues-centes pàgines (i més de mil set-centes d’annexos) que ens ha hagut d’ajudar la IA a polir i que el disposeu gratuïtament per consulta al següent web:

https://doi.org/10.5281/zenodo.22847931

Això demostra una cosa, i és que vam cometre un error gravíssim: voler entendre una cosa… administrativa i burocràtica.

No és un article contra el PaP. Tampoc és una defensa. El punt de l’informe és que l’objectiu ambiental i la manera d’implantar-lo són dues coses diferents. És per això que l’informe separa eficàcia ambiental, competència, procediment, fiscalitat, dades, igualtat, cures i territori.

Recordem que una eina no és una finalitat moral. El porta a porta és un sistema de recollida de residus. No és una religió, una ideologia ni un test de puresa espiritual. Pot funcionar molt bé i, alhora, estar perfectament permès preguntar com s'ha implantat.

Una de les coses més sorprenents va ser la manca de conveni actiu de recollida de residus. Doncs, evidentment, un instrument ha de sostenir el servei, com a mínim burocràticament.

Hi ha hagut opacitat, dades desaparegudes, dificultats per obtenir informes i, sobretot, moltíssimes pàgines per llegir. Tampoc han ajudat les dates: fer una cronologia del sistema ha estat bastant complicat després de les tombarelles de sol·licituds, instàncies, peticions i expedicions a les profunditats de la burocràcia.

També hem hagut de cercar informació sobre protecció de dades, tecnologia aplicada i RGPD, ja que algunes afirmacions realitzades per responsables polítics al Pallars Jussà semblaven no correspondre a les directrius vigents en matèria de l’APDCAT.

Seguint amb el tema dels costos, hem vist que hi ha contractes, adjudicacions, subvencions, IVA, vehicles, NEXT-GENERATION, personal, combustible, tractament, tecnologia… Sumar totes les dades disponibles i ordenar-les, també ha estat un petit malson.

No podem negar que els resultats ambientals poden haver millorat, però això no treu retrospectivament tot el procediment en perfecte. D’igual manera, i com passa en altres sectors i assumptes candents, cal preguntar en què s’han basat per a segons quins números, ja que bona part de la població no indica el mateix grau de satisfacció que els informes presentats.

Tampoc hem trobat dades sobre persones grans, mobilitat reduïda, menstruació, bolquers, incontinència, cuidadors… D’aquí que haguem optat per fer una sèrie de recomanacions a l’informe vers aquest assumpte.

No estem oferint un informe definitiu, és una versió 1.0 amb molts mesos de feina. Ens falten moltes dades, però sent només dues persones, ens hem plantat en el moment en que considerem que hem aconseguit no només dades, sinó plasmar-les en paper, fer una sèrie de recomanacions i exposar les problemàtiques que hem vist en la implantació del model.

I aquí entra l’administració: Nosaltres podem demostrar què hem trobat. Qui custodia allò que no hem trobat és qui pot completar la fotografia.

Potser una democràcia també es pot mesurar per la facilitat amb què una ciutadana pot descobrir per què li han canviat el cubell.

Nosaltres ja hem picat a la porta. Ara només cal que algú l'obri.

Penseu-ho: en un món on tothom intenta vendre’t alguna cosa, encara existeix un lloc on entrar, seure i no comprar absolutament res.

I no creieu que això queda aquí, doncs abans teníem l’estereotip del silenci, de les prestatgeries... ara, això ha quedat enrere. Una biblioteca fa préstec físic i digital, té Internet, disposa de sales d’estudi, clubs, activitats, alfabetització digital, infants, gent gran suport educatiu.... I refugis climàtics.

Ja no és una infraestructura cultural. Ara s’ha convertit en una infraestructura de protecció ciutadana.

La problemàtica arriba quan els nostres estimats responsables administrativo-burocràtics decideixin que les biblioteques han de PRODUÏR:

“Ja que sou aquí, feu activitats.”
“Ja que sou aquí, ajudeu la gent amb Internet.”
“Ja que sou aquí, feu de centre cultural.”
“Ja que sou aquí, obriu més hores.”
“Ja que sou aquí, sigueu refugi climàtic.”

Estimats “responsables”... Recordeu que tot això ho fan persones?

Això ha fet saltar el conflicte: va començar a Barcelona i aquest setembre a saltat a mobilitzacions coordinades de tota Catalunya. Què es reivindica? Falta de personal, cobertura de baixes, conciliació, diferències laborals i... reconeixement de funcions que han crescut.

Recordeu, estimat públic, que ara mateix les biblioteques estan fent funcions de serveis de caire social que l’administració està retallant d’altres bandes.

Aleshores entra la meva part preferida: LA PARADOXA. Parlem d’una societat del coneixement, de digitalització, d’innovació, d’educació, de cultura... i resulta que les persones que mantenen una de les infraestructures que materialitzen tot plegat.. protesten.

El més ridícul és que quasi no se’n parla. Les biblioteques són un dels pilars de la societat. Aquesta llar de coneixement permet a qualsevol aprendre gratuïtament. És la capacitat de deixar aquest coneixement en mans de la població el que marca el nivell de civilització.

I està sent abandonada.

Abandonada de recursos, abandonada a responsabilitats cada cop majors, abandonada a mans d’un capitalisme que vol convertit tot en productivitat mesurable.

Això és inacceptable.

Perquè una biblioteca és important encara que no hi aneu. No cal incendiar una casa per considerar útils els bombers.

Imaginem una criatura sense llibres a casa, una persona sense ordinador, algú que necessita estudiar tranquil, una persona gran que cerca una activitat social, algú protegint-se d’una onada de calor o fred... Les biblioteques són aquest refugi. I les estem abandonant.

Fem un petit contrast: Centre comercial: consumeix. Cafeteria: consumeix. Plataforma: subscriu-te. Xarxa social: consumeix o sigues consumida en forma de dades/publicitat. Biblioteca: “Bon dia. Aquí tens uns quants milers d’anys de coneixement humà. Agafa una cadira.”

Així que us demano, estimats i estimades, que tingueu empatia: si una infraestructura pública ha anat acumulant responsabilitats... és legítim preguntar-se si també els recursos han crescut i si també ho ha fet el reconeixement necessari per sostenir-les. Finalment: i els treballadors què? Si han necessitat fer una vaga, què tal si com a mínim els escoltem? Recordem que fan una tasca molt poc reconeguda però que és un pilar de la societat en la que vivim.

Així que ja sabeu: les biblioteques estan fent soroll. I si l’estan fent, és perquè necessiten que ens n’adonem que hi són.

Força i ànims, bibliotecàries i bibliotecaris. Gràcies per tot el que heu fet, feu i fareu. Sense vosaltres, la societat és molt més grisa encara del que ja és.

Des d’aleshores, com a mínim a Catalunya, sembla que qualsevol responsable públic pensi que pot jugar a espantar la població… per salvar les seves esquenes.

Ells pensen que “si no avises i passa alguna cosa, hauràs d’explicar per què no vas avisar. Si avises i no passa res, sempre podràs explicar que era per precaució”.

Certament, si hi ha dos botons, n’hi ha un més confortable administrativament.

Recordem que el dia 9 de setembre es van suspendre classes, es va alterar l’activitat sanitària, la mobilitat va ser limitada… Tres ES-Alert durant l’episodi. Un d’ells per dir que algunes restriccions s’aixecaven.

El pitjor de tot és que bona part de l’escenari problemàtic meteorològic no es va donar allà on s’havien concentrat les mesures. És a dir que no va passar on era previst el que justificava l’excepcionalitat de la mesura.

Ha passat tot just una setmana. Avui, dia 16 de setembre, Protecció Civil deia que no estava previst enviar cap ES-Alert. Però com a mínim a Barcelona ha saltat una alarma espantosa a les 21:36… quan ja havia amainat.

Què ha passat perquè el criteri hagi canviat? Si ha pujat el risc s’explica; si hi ha quelcom observat que representi perill imminent s’explica; si s’havia decidit ampliar preventivament el criteri… s’explica també.

Ens estan immunitzant poc a poc a les alertes i alarmes. No tant com als més joves, que per a ells serà la nova normalitat, però a la resta de mortals, ens comença a insensibilitzar davant de potencials emergències de veritat.

I aquí tenim el conte de Pere i el llop: no estic dient que els llops no existeixin, estic dient que, quan aparegui de debò, algú seguirà cuinant macarrons sense donar importància a una alerta.

En psicologia ja es parla de warning fatigue o el cry wolf effect, on avisos excessivament freqüents poden reduir l’atenció o confiança en avisos posteriors.

Penseu, estimat públic, que la sirena que funciona és perquè no és normal. El dia que es normalitzi… només serà soroll amb molt mala llet.

I vet aquí que aquí entra una metàfora basada en una de les meves sèries preferides: Babylon 5 (meravellosa sèrie de ciència ficció doblada al català, per cert).

Londo Mollari era un centauri, raça alienígena altament jeràrquica que era presentada a l’estil de la França monàrquica absolutista.

En un dels molts episodis, explicava els problemes de la burocràcia: durant segles un guàrdia vigilava una rajola al pati de palau, i ningú sabia perquè. Un noble poderós amb poder va decidir esbrinar-ho, i va descobrir que en el seu dia una princesa, que havia vist néixer la primera flor de la primavera, va ordenar posar un guàrdia per evitar que ningú la trepitgés.

Clar que amb la curta edat de la princesa, aviat se li va oblidar dita flor. Però mai va donar la contraordre.

Per tant, la burocratitzada guàrdia va seguir apostant un vigilant a la rajola on era la flor… durant segles.

Les mesures extraordinàries acostumen a tenir protocols magnífics quan comencen, però potser fora convenient dedicar el mateix entusiasme a definir quan han d’acabar.

I aquí vull parlar d’una altra excepcionalitat: Collserola.

Sí, segueix havent-hi pesta porcina. Però no es publiquen els barems que decideixen quan s’han d’aixecar les restriccions (o, com a mínim, no es fan igual de públiques que aquestes).

Quin és el criteri mesurable de sortida? És evident que no estan tancant Collserola perquè sí, però caldria veure si una mesura excepcional hauria de venir acompanyada d’una contraordre definida.

Tot plegat ens fa pensar en els confinaments climàtics. No cal imaginar dotze senyors amb caputxa reunits a Montserrat decidint quan ens tornaran a deixar passejar, doncs el mecanisme és molt més simple:

emergència real → mesura excepcional → precedent → protocol → nova emergència → aplicació més fàcil.

Fins a quin punt ens podem acostumar a restriccions preventives basades en probabilitats sense adonar-nos que el llindar social d’excepcionalitat també està canviant?

En fi.

València va demostrar que avisar tard és perillós, però no va pas demostrar que la solució sigui avisar sempre davant de qualsevol sospita de risc (que no risc imminent).

En Pere pot equivocar-se moltes vegades, però el llop només necessita que deixem d’escoltar els avisos una vegada.

És per això que he decidit deixar aquí el recopilatori d’històries de terror que vaig fer fa temps.

Una abraçada i gràcies per escoltar-me 💖

A mesura que reproduïm més fidelment les estructures físiques del cervell, així com el comportament neuronal, la distinció entre representar un cervell i simular-lo és cada cop més difusa.

La pregunta és: parlem simplement d’una simulació?

Aquest article se centra primer en l’experiment per el qual uns investigadors simulen el cervell complet d’una mosca en un entorn virtual. Per tal de dur-ho a terme, es van fer seccions extremadament fines, milions d’imatges i es van reconstruir les neurones i les seves connexions.

Un cop realitzat el prodigi tècnic, es va procedir a incorporar aquest cervell simulat a un món virtual.

Això no vol dir que hagin “pujat” un cervell físic. El que han fet és representar digitalment el connectoma, simular l’activitat neuronal i observar el comportament d’aquesta mosca digital.

Cal pensar, però, que a nivell biològic un cervell no són només neurones i connexions, sinó que també cal tenir en compte la intensitat de les connexions, els neurotransmissors implicats en els processos, la química, l’historial d’activitat i... la relació amb el cos.

El que ha trencat els patrons estudiats ha estat que aquest mapa escanejat i simulat ha començat a fer coses, i això introdueix un problema filosòfic: com és possible simular un fenomen fins el punt que se’n reprodueixen unes funcions? Implica que aquesta simulació ÉS el fenomen?

Podria una simulació d’un incendi ser un incendi?

A més, hem de pensar que el cervell no funciona per si sol, hi ha un cos, uns sentits, unes hormones, un moviment i un entorn que fan que una cognició incorporada i integral funcioni gràcies a totes les capacitats inherents.

Aquí entra la part de ficció i és que es comença per una mosca, segurament es voldrà passar a un ratolí, després a un porc i, finalment, a un ésser humà. Aquest plantejament ens duu a una sèrie de problemàtiques, ja que a més complexe és un cervell i un organisme, més “dades” té incorporades.

Pensem, a nivell humà, què passa amb la memòria autobiogràfica, el llenguatge, la identitat narrativa, l’autoconcepte, la cultura, les relacions i la història personal.

La ficció que més ha representat aquesta tesi és la sèrie Pantheon, basada en les històries curtes de Ken Liu The Hidden Girl and Other Stories. A la sèrie s’introdueixen conceptes com les “intel·ligències pujades”; l’escaneig de cervells humans; entitats digitals que preserven records, personalitat i identitat subjectiva i com aquestes entitats es consideren les persones originals.

Evidentment, això ens porta a una sèrie de preguntes bastant interessants imaginant sempre una reproducció perfecta del cervell escollit.

Si la versió digital recorda la infància, coneix les relacions, té els mateixos gustos, té pors, continua projectes, reconeix les persones estimades i afirma ser la persona escanejada... què li falta per a ser considerada la persona escanejada?

També se’ns planteja el tema de la continuïtat subjectiva: si la persona escanejada després de generar la còpia, sobreviu d’alguna manera o ha creat una còpia que recorda ser ella?

Ara imaginem que fem un experiment encara més cruel: mantenim viu l’original. Tant un com altre asseguren ser la mateixa persona, però acumulen experiències diferents, prenen decisions diferents i acaben convertits en individus diferents. És la memòria la identitat absoluta?

A Ghost in the Shell, tot i que parla de la cibernetització a una altra escala, treballa sobre una base molt important: la identitat. Si agafem les premisses d’aquesta obra i les traslladem a Pantheon, ens trobem amb una altra incomoditat existencial: el cos, el cervell, la continuïtat física, la memòria, la personalitat, els patrons informacionals i la consciència subjectiva construeixen aquesta identitat a l’ésser humà.

En canvi, en una versió digital, manquen algunes parts d’aquesta identitat humana. A Ghost in the Shell s’introdueix que, a més, com es cibernetitza el cervell, és fàcil canviar de cos (si t’ho pots permetre). Això provoca que alguns individus no tinguin més remei que basar part de la seva identitat en els records i en objectes que els serveixin “d’ancoratge” a la seva subjectivitat.

Una altra cosa a tenir en compte és el substrat de dita ment. Què importa més? Que estigui basada en carboni o en silici? És l’arquitectura l’únic que importa? Es requereix la biologia per desenvolupar una consciència o si es reprodueix l’organització causal del sistema pot aparèixer aquesta consciència?

La diferència de l’experiència subjectiva també canvia radicalment amb el substrat. Els humans, degut a la seva base orgànica, pensen a una velocitat determinada, tenen una percepció temporal, requereixen una corporalitat i tenir relació amb l’espai. Tot plegat pot canviar si totes aquestes barreres i fronteres canvien.

Una simulació informatitzada no té la mateixa percepció del temps, la velocitat de pensament es basa en la capacitat de còmput i les necessitats corporals tal com les coneixem desapareixen.

Aquí entra el posthumanisme: continuem parlant d’humans o no si es fan aquestes modificacions?

Acabo amb una última pregunta: abans de saber si podem copiar una persona, encara hem d’acabar de decidir què considerem que és una persona.

Dos menors de 15 i 16 anys són detinguts. En aquests moments estan sent investigats per homicidi i són en internament cautelar tancat.

Això ens porta a preguntar-nos una sèrie de coses:

• com poden dos adolescents arribar a això;

• si hi havia antecedents;

• què ha fallat en justícia juvenil;

• seguretat;

• socialització;

• prevenció;

• etc.

Curiosament, abans de saber què havia passat exactament, ja disposàvem de diagnòstics del significat de la situació.

En aquest cas concret, Sílvia Orriols comentava:
«Un grup de menors marroquins (d'aquests que a l'Illa li agrada tant d'acollir a Catalunya)»

Aquesta frase en concret és molt útil, doncs no parla només de “marroquins”, sinó que hi incorpora la paraula acollida per tal de fer una valoració interessada:

immigració/acollida → menors arribats → homicidi.

Per desgràcia, les dades no han acabat d’encaixar. En una mostra excepcional d’investigació, Interior confirma que:

• tots dos són nascuts a Catalunya;

• tots dos viuen amb família;

• un té pares catalans i l’altre pares immigrants.

Doncs resulta, estimat públic, que no eren “menors d'aquests que Illa acull”. Les dades tenen la desagradable mania d’arribar tard a la discussió.

Aleshores, com per art de màgia, apareix un altre fenomen: el moviment de porteria (que explicarem més endavant).

Ara ja no són “menors marroquins que acollim”. Ara resulta que són “menors d’origen marroquí”. Orriols reformula la seva tesi ja que l’anterior ja no és útil. Però vet aquí que apareix nova informació: Interior diu que un té pares catalans i un pares immigrants. Per tant, almenys amb les dades oficials disponibles, ni tan sols tenim base per atribuir aquest origen als dos.

I què fa la nostra estimada relatadora? Moure de nou la porteria:

«No hi haurien nascut (ni hi haurien matat) sense les polítiques immigratòries [...]»

Per tant, ja no importa que siguin immigrants. Ara és suficient la línia genealògica hipotètica de la seva existència, només ha de dependre d’una migració anterior.

Així pot expandir la categoria potencial sense límit: És fill d’immigrants? Immigració. És net? També? Besnet? També! Perquè sense la migració del besavi ni tan sols haurien nascut. És una formula matemàtica digna de qualsevol geni: ara es pot atribuir qualsevol acte a la immigració.

Evidentment, això no podia quedar-se aquí i apareix un nou moviment de porteria:

«Havien nascut aquí, havien passat pel sedàs del sistema educatiu públic...»

Ara la culpa és del sistema educatiu, té a veure amb els valors d’Occident i, sobretot, la culpa és de les banderes palestines al centre.

Repassem:

acollida migratòria
→ origen migratori
→ existència causada per una migració anterior
→ fracàs de socialització dins Catalunya

Això és un fenomen bastant conegut, és defineix com a Moving the goalposts (moure la porteria). És una fal·làcia informal en que el criteri que podria donar una qüestió per resolta es va canviant per conservar la mateixa conclusió.

D’aquest fenomen en parla Tuomas W. Manninen a la seva obra Bad arguments, concretament al capítol 37.

Per a entendre-ho, el moviment es pot resumir en el següent:

• «Demostra’m X.»

• Demostres X.

• «Sí, però Y.»

• Demostres Y.

• «Sí, però Z.»

No estàs discutint X, Y o Z.

Estàs impedint que existeixi una condició en què puguis estar equivocat.

Aquesta última idea és la important.

Aquest tipus de comportament ha estat estudiat per Ziva Kunda a The case of motivated reasoning (1990), on parla de com s’intenta raonar orientant expressament cap a una conclusió determinada. Així es pot construir una justificació aparentment raonable.

Per altra banda, a Biased assimilation and attitude polarization: The effects of prior theories on subsequently considered evidence de Lord, Ross i Lepper (1979), ens parla de com hi ha persones amb conviccions fortes que tendeixen a avaluar més críticament l’evidència que contradiu les seves creences, i, en canvi, accepta amb més facilitat la que les confirma (aquí podríem inclòs introduir el biaix de confirmació).

És un mecanisme universal que podem veure aplicat en política, religió, identitat, relacions, economia… Us sona?

Com a afegit (hi ha molts més estudis, però per ara només en posaré uns pocs), a Perseverance of social theories: The role of explanation in the persistence of discredited information d’Anderson, Lepper i Ross (1980) ens explica que una teoria causal pot sobreviure quan la base factual desacredita la teoria, doncs moltes persones ja han construït una explicació causal al seu voltant.

Ho podem resumir en: la dada crea el relat → el relat adquireix vida pròpia → retires la dada → el relat continua dret.

I ara sí, cal parlar d’un filòsof que va tractar el tema molt bé: Popper. La seva tesi ens ajuda a introduir una pregunta epistemològica molt interessant: Què hauria de passar perquè consideressis que la teva hipòtesi és falsa?

I és que estan molt de moda les modificacions ad hoc en el discurs polític actual. Segons els seus postulats, una teoria compatible amb qualsevol resultat possible perd capacitat explicativa. En aquest cas, podem experimentar fàcilment amb el que ha succeït a Manresa i les paraules d’Orriols:

Què podria passar perquè el crim NO fos atribuïble a immigració?

• Immigrant acabat d’arribar → immigració.

• Nascut aquí de pares immigrants → immigració.

• Nascut aquí → no hauria nascut sense immigració.

• Escolaritzat aquí → prova que la integració ha fracassat.

• Pares catalans + amistat/participació amb algú d’origen immigrant → ?

Quina observació faria perdre la hipòtesi?

La resposta és simple: CAP.

Tot això passa ja que no estem observant una hipòtesi que explica els fets, sinó que el que estem observant és un sistema que classifica els fets per a que puguin confirmar la hipòtesi.

I aquí entra quelcom que podem extrapolar del que diu Orriols: la figura de l’immigrant i què significa.

Em preguntareu perquè ho dic. Em preguntareu què vull dir. Doncs molt senzill: segons els seus comentaris, immigrant ja no és algú que migra, sinó algú que ha nascut al país, és ciutadà del país, ha estat escolaritzat al país i, fins i tot, hi ha una cadena de descendents indefinits que parteixen d’aquest immigrant de cert origen.

La categoria ja no descriu la situació migratòria, sinó que descriu l’ascendència. Això ens duu a una altra pregunta: Quantes generacions calen per deixar de ser immigrant? Si no hi ha una resposta vàlida, la paraula ja no serveix, perquè parla de derivació, no pas d’adjectivació.

Fora d’aquesta tesi, cal dir que es pot defensar que hi hagi menys immigració, controls més estrictes, una altra política d’integració, canvis en la justícia juvenil, més seguretat, estudiar si existeixen diferències estadístiques de criminalitat, i discutir models culturals.

Això és defensable, explicable i interessant. Coincideixo en certs punts, però cap d’aquestes posicions requereix ni exigeix falsejar la categoria d’un cas concret.

Que una teoria pugui ser certa en alguns aspectes no converteix qualsevol succés en evidència a favor seu.

Carles Vilajosana mereix que sapiguem què va passar, per què va passar i què podem fer perquè no torni a passar. Precisament per això necessitem explicacions que puguin ser equivocades.

I, finalment, remataré amb un resum en una frase: Si res del que pugui passar et pot demostrar que estàs equivocat, res del que passi pot demostrar que tens raó.

M’explicaré: el sistema burocràtic de l’Estat Espanyol és arcaic, lent, poc optimitzat i tots els ciutadans coneixen les problemàtiques per obtenir cita prèvia de segons quines gestions.

I vet aquí que apareix una eina que dóna una solució pertinent: Bot Cita SEPE.

Una eina feta amb IA, d’un desenvolupador de la terra, que ha detectat aquella esquerda que ningú vol reconèixer. L’eina ens dóna la possibilitat, als pobres mortals, de no patir ni tenir un atac d’ansietat intentant aconseguir una cita amb el SEPE.

Automatitza el procés i s’encarrega de gestionar de principi a fi tot el procés.

Possiblement sigui una altra demostració de com eines com la IA faciliten a la població gestions més aviat problemàtiques i que fan perdre temps.

Possiblement sigui un dels motius per els quals moltes empreses i governs estiguin demonitzant la IA, doncs els treu part del poder de generar estrès, ansietat i malestar en una població cada cop més sotmesa a controls burocràtics més propis de La casa dels bojos d’Astèrix i Obèlix i les Dotze proves.

En tot cas, potser va sent hora de felicitar aquests herois sense capa que volen facilitar les gestions a una població esgotada que, moltes vegades, se sent desemperada.

Recomano donar un fort aplaudiment a l’autor d’aquesta meravellosa eina.

Però, com és evident, no se’ns explica que el nostre propi funcionament i manera de pensar no és igual en els altres. Ens guiem moltes vegades per una lògica i un sentit comú — que és el menys comú dels sentits — que no és pas una llei universal.

És per això que el comportament propi no determina el comportament aliè. Pots ser generosa, pacient, comprensiva... I no té per què produir generositat, paciència i comprensió a l’altra banda.

I aquí entra una de les variables més esteses: la comoditat. M’explicaré, estimat públic, explicant que per desgràcia el cervell humà s’acostuma fàcilment al que li resulta agradable. Per tant, quan una persona sempre ajuda, comprèn, adapta els seus plans, perdona, està disponible... és altament probable que l’altre no ho concebi com a concessió, sinó com a funcionament normal de la relació.

Aquí entra, moltes vegades, l’asimetria relacional. No necessàriament és per maldat, ni per egoisme: pot ser simple habituació.

Vet aquí que entra una ironia: com més capacitat es té per entendre els altres, més arguments es poden arribar a tenir per justificar els altres. La bella i deliciosa maledicció de l’empatia.

Una persona amb intel·ligència emocional, empatia i capacitat d’anàlisi pot generar el seu propi egregor de maledicció. No és que l’altre sigui un monstre, no és que l’altre sigui egoista, senzillament, funciona i entén les relacions d’una altra manera.

Partint d’aquesta explicació, hem d’entendre que bondat i submissió no són sinònims. Cal entendre que ajudar no implica obligatorietat; que perdonar no implica restaurar l’accés; que entendre no és el mateix que acceptar; que estimar no equival a aguantar i... que tenir empatia no té per què traduir-se en renunciar als propis interessos.

Precisament per això, quan ens adonem d’aquesta asimetria i falsa equivalència, és el moment en què podem començar a posar límits. I aquí s’activen coses molt curioses en els altres: mentre donem, moltes relacions funcionen; quan deixem de fer-ho, comença la fricció...

Moltes persones quan perceben aquest límit, comencen a tenir actituds diferents. Som nosaltres qui hem de ser capaços de veure qui accepta el no; qui el vol negociar; qui culpabilitza; qui desapareix... i qui viu el límit com una agressió.

Us hi heu trobat, oi?

No us sentiu culpables quan us facin això, no és responsabilitat vostra com la resta confon l’altruisme o donar... amb necessitat o costum. Penseu que, quan una identitat es construeix al voltant d’ajudar, pot costar dir que no. Pot, inclòs, sentir-se com una traïció a una mateixa.

No ho és, dir no també forma part de la vida.

Això ens duu a una dicotomia: la bona persona vs. la persona egoista. No tot és binari, no tot és blanc o negre. Hi ha una gradació enorme entre sacrificar-se constantment... i ser indiferent als altres.

Els límits no són l’antítesi de la bondat. Els límits són un mecanisme de preservació. Si no ens cuidem, qui ho farà? És aquesta la condició que permet que la bondat continuï sent voluntària.

També hi ha dos tipus de bondat: l’escollida i l’exigida. Si una persona només et considera bona mentre fas el que necessita de tu, potser no estava valorant la bondat, sinó la utilitat.

No cal ser menys bona, es tracta que la bondat sigui una decisió, no una obligació adquirida dels altres.

L’objectiu és facilitar la feina a qui vulgui traduir videojocs i pateix tècnicament per editar els gràfics.

L’eina la teniu gratuïtament aquí.

L’eina us permetrà explorar diversos formats de ROMs de consoles com:
Suport complet: Game Boy, Game Boy Color, NES, Famicom Disk System, Master System, Game Gear, Mega Drive / Genesis / 32X, SNES, Game Boy Advance.

Experimental o parcial: Atari 2600, Atari 5200, Atari 7800, ColecoVision, SG-1000, MSX, Neo Geo Pocket, PC Engine / TurboGrafx / SuperGrafx, WonderSwan / WonderSwan Color, Atari Lynx, Nintendo 64.

Tingueu en compte que no és una eina exclusiva ni la millor. És un intent d’apropament de Rom Hacking per a persones no tècniques, amb la simple finalitat que puguin explorar poc a poc i sense pressió per aprendre’n i trencar la barrera tècnica.

Espero i desitjo que us agradi.

Bàsicament, és una amalgama en procés d’automatitzar els processos que he après aquests mesos per extreure text de videojocs, traduir-lo i tornar-lo a posar a dins del dit joc.

Com és evident, en ser una fase Alpha i tenint en compte que solucions universals no existeixen, anirà patint canvis i millores a través del temps. També és important dir que el mateix s’ha fet amb bona part dels jocs que he treballat, tant d’ordinador i de consola, i s’han aportat solucions més senzilles per estalviar a qualsevol interessat en traduir videojocs l’enrevessat esforç de realitzar la part tècnica.

Dins el repositori es trobarà l’eina així com solucions per a totes les consoles treballades i jocs treballats, amb advertiments, requisits i tot el necessari perquè qualsevol persona ho tingui molt més fàcil per fer la feina que consideri oportuna per dur a terme una traducció al seu gust.

Tot plegat no és més que la conseqüència d’haver fet experiments i traduccions experimentals amb més de 140 videojocs.

El més curiós? Com va començar tot: ansietat, problemes personals, recerca d’un hobby... que va acabar desembocant en començar a traduir videojocs manualment, com Warcraft I i II Remastered (als quals vaig posar veu). Vaig anar avançant fins a adonar-me que estaria bé tenir solucions més automatitzades. D’aquí va néixer Fractalis: una eina que permet l’ajuda en la pretraducció d’arxius diversos de text en base a:

glossari → memòria exacta → memòria aproximada → traducció automàtica (local, Softcatalà o Google).

Per tant, com més es tradueix manualment, més augmenta la memòria.

Tot això mentre, per altra banda, es duia a terme una tasca tècnica per poder extreure el text dels videojocs. Tal com es diu a Metadata, “extreure fitxers, analitzar formats, crear scripts, convertir dades, reconstruir arxius i preparar instal·ladors o pegats perquè el videojoc pugui executar els textos modificats” ha estat la base del projecte tècnic, que ha permès demostrar que sí, el català es pot introduir a molts videojocs de moltes plataformes.

Com era evident que passaria — com tendeix a passar en molts ambients catalans — va aparèixer una polèmica per les dites traduccions, i centrant-se només en elles, no pas en tota la tasca tècnica que ho ha permès.

Inclosos alguns han proferit comentaris que demostren més ignorància que una altra cosa com “fas una captura, li passes a Claudi i t’ho tradueix”. Haver-ho dit d’un joc com Lands of Lore, que té un format propietari, antic, difícil de desxifrar i que cal reintroduir el text d’una manera em resulta... Deliciosament graciós.

Hi ha hagut insults, burles i, sobretot, una manca de comprensió lectora demostrada més pròpia d’un grup tribal que no pas d’una societat civilitzada.

Moltes de les coses per les quals se’m va faltar al respecte ja eren respostes en articles que parlaven de Dark Souls II o la quantitat.

Curiosament, la polèmica va arribar quan també va arribar el ressò. Un ressò que ha servit per dir coses com:

- A Metadata: Fractalis no és una vareta màgica ni una fàbrica de localitzacions perfectes. És una eina per preparar el terreny, ordenar memòria lingüística i fer més viable una feina que després necessita ulls humans, criteri, proves i correcció. La IA pot ser una aliada del català si la fem servir amb respecte. Si la fem servir com a drecera barata, només aconseguirem català amb olor de plàstic.

- A Núvol: «El que falta és que les institucions i les empreses deixin de contemplar aquesta feina com una afició simpàtica situada als marges i comencin a entendre-la com el que és: una infraestructura cultural construïda, en bona part, per persones que han decidit no esperar més».

Afegiré un comentari per a les menys tècniques i menys coneixedores de les paraules que utilitzen: No tota automatització és IA, no tota IA és generativa i una memòria de traducció no és cap oracle neuronal. Si algú posa tot això al mateix sac, el problema ja no és tecnològic: és de vocabulari. De res.

Per tant, tots els insults, faltes de respecte i simplificacions banals posen també de manifest una dinàmica que no ajuda precisament a fer més coses: si qualsevol persona que experimenta, crea i exposa públicament una iniciativa corre el risc que algú del mateix entorn, en comptes d’ajudar, preguntar o contrastar, la redueixi o la denigri, el cost personal de fer-la augmenta. I és difícil reclamar després més iniciativa si exposar-se comporta aquest preu.

Això no treu que també s’hagin rebut crítiques bones, que han estat integrades al projecte; llàstima que moltes d’aquestes qüestions no s’haguessin pogut parlar abans. Sobretot perquè, en aquest cas, l’objectiu de fons era compartit: deixar patent que el català pot introduir-se als videojocs, que calen eines per fer-ho, que si les desenvolupadores deixessin la porta oberta per integrar l’idioma seria molt més senzill i, sobretot, que el Govern de Catalunya ha de moure fitxa per assolir aquest objectiu.

Ara mateix, a Catalunya, tenim un problema de contradiccions acumulades, que ja exposaven mitjans i institucions de caràcter cultural: es destaca per ser un HUB del videojoc, però no hi apareix quasi català; no hi ha control institucional sobre l’afavoriment del català en aquests, però s’ofereixen subvencions parcials com a pegats; entre moltes altres.

En tot cas, si algú vol consultar la feina feta, disposa de:

- Itch.io on s’han penjat els projectes de traducció, mods, i altres de les moltes tasques que formen part del meu laboratori/taller virtual.

- Nexusmods on es pengen els mods i altres experiments per a facilitar la descàrrega

- Llistat d’artefactes al meu propi web

- 94 traduccions disponibles a Github distribuïdes respectant la legislació vigent: s’hi publica únicament la traducció, no pas el guió ni els textos originals dels videojocs (i tal com posa, si algú vol quelcom, pot contactar). No em puc fer responsable de crítiques construïdes sobre dades que ningú no s’ha molestat a demanar. Curiosament, escriure un correu per contrastar-les sembla haver resultat més difícil que publicar conclusions a les xarxes.

En tot cas, entro en l’última part del projecte, que és crear eines a disposició del públic perquè puguin realitzar les seves pròpies traduccions reduint la fricció tècnica. Trigaré temps, però ho faré encantada d’acord amb el meu leitmotiv: UT ALII VIVANT.

Dit això, puc dir que ara entenc per què aquest país no avança. Tal com vaig dir a un altre article i un d’anterior: el gran problema és la incapacitat de fer coses i criticar a qui les fa. Deixo de banda el gatekeeping, la manca de diàleg, entre altres coses.

Això només és un assumpte de cadascú.

Gràcies, de totes maneres, als que m’han dedicat tants recursos mentals i emocionals.

He dit.