Cap govern mínimament civilitzat presenta la vigilància massiva com a vigilància massiva. Seria desagradable, poc elegant i, sobretot, electoralment millorable. Ningú no compareix davant les càmeres per anunciar que voldria examinar la correspondència privada de centenars de milions de ciutadans que no estan acusats de res. Fins i tot els buròcrates conserven cert sentit del teatre.

Per això la vigilància arriba sempre disfressada de virtut.

No ens llegiran els missatges per controlar-nos. Déu ens en guard. Els processaran tecnològicament per protegir-nos. No inspeccionaran les nostres fotografies, els nostres correus i les nostres converses: hi aplicaran mesures de seguretat. No debilitaran la confidencialitat de les comunicacions: construiran un espai digital més segur. I, per descomptat, tot es farà per els nens.

Sempre per els nens.

El 9 de juliol, el Parlament Europeu va votar sobre la restitució d’una excepció a les normes europees de privacitat que permet que determinats serveis de comunicació analitzin voluntàriament missatges privats per detectar material d’abús sexual infantil. La norma anterior havia caducat el 3 d’abril de 2026, però el Consell vol ressuscitar-la fins al 3 d’abril de 2028 mentre continua negociant-se un règim permanent. Una majoria simple d’eurodiputats va votar per rebutjar la posició del Consell —314 a favor del rebuig, 276 en contra i 17 abstencions—, però no es va arribar als 360 vots exigits en aquella fase del procediment. El Parlament sí que va aprovar excloure les comunicacions protegides amb xifratge d’extrem a extrem; ara el Consell haurà d’acceptar aquesta esmena o entrar en conciliació.

No, per tant, la Unió Europea encara no ha aprovat un funcionari amb bigoti assegut dins de cada telèfon. La realitat és més sofisticada i, en conseqüència, més interessant: s’està normalitzant la idea que la confidencialitat de les comunicacions és una molèstia reglamentària de la qual convé introduir excepcions successives, temporals i estrictament necessàries. Temporals des de 2021. Prorrogades el 2024. Caducades el 2026. Ressuscitades fins al 2028. Pendents de ser substituïdes per una arquitectura permanent.

L’eternitat europea, com és sabut, es construeix mitjançant mesures provisionals.

El mateix Supervisor Europeu de Protecció de Dades va advertir el febrer de 2026 que una nova extensió havia d’incorporar garanties efectives contra l’escaneig general i indiscriminat, respectar la necessitat i la proporcionalitat i evitar que una norma etiquetada com a temporal servís per esquivar drets fonamentals. No ho deia un grup d’anarquistes digitals instal·lat en un soterrani de Berlín, sinó l’autoritat independent encarregada de vigilar com les institucions europees tracten les dades personals.

Aquí apareix el primer truc.

La protecció dels infants no és una excusa perquè els infants no existeixin. Els abusos existeixen, les víctimes existeixen i la distribució de material criminal és una realitat terrible. L’excusa consisteix a utilitzar aquest mal real com a salvoconducte moral per desplegar mesures que afecten indiscriminadament persones que no són sospitoses de cap delicte.

És una diferència important.

Una excusa política no necessita inventar el problema. Només necessita convertir-lo en un problema tan emocionalment incontestable que qualsevol pregunta sobre l’eficàcia, la proporcionalitat o els límits de la solució pugui ser presentada com una mostra de complicitat amb el monstre.

—Vostè s’oposa a escanejar les converses privades?

—Sí.

—Aleshores no vol protegir els nens.

Fi del debat. S’apaguen els llums. Entra l’orquestra.

Una llei pot ser útil i continuar sent incompatible amb una democràcia

Naturalment que la vigilància massiva pot ser útil. També seria útil que la policia pogués entrar en qualsevol domicili sense ordre judicial. Seria utilíssim obligar tota la població a dipositar l’ADN en una base de dades estatal. Facilitaria molt les coses que cada ciutadà hagués de justificar periòdicament els seus desplaçaments, les seves amistats, els seus ingressos i les seves lectures. Una càmera obligatòria a cada menjador permetria aclarir delictes, detectar maltractaments, comprovar coartades i, amb una mica de sort, millorar els modals a taula.

L’eficàcia policial no és l’únic principi sobre el qual es construeix una democràcia.

Les democràcies accepten deliberadament certes dificultats per al poder. Ordres judicials. Presumpció d’innocència. Secret de les comunicacions. Dret a no ser inspeccionat sense causa. Separació entre una sospita concreta i la població general. No són accidents administratius ni concessions sentimentals. Són obstacles col·locats expressament perquè l’Estat no pugui fer tot allò que tècnicament podria fer.

Perquè el problema no és només què farà el govern benintencionat d’avui. El problema és què podrà fer qualsevol govern de demà amb la infraestructura que avui li hàgim construït.

Naturalment, ens asseguraran que només es buscarà material d’abús infantil. Les bases de dades secretes, els filtres, els sistemes de classificació algorítmica i els mecanismes d’accés excepcional són coneguts per la seva fidelitat monàstica a la finalitat original. Mai no s’amplien. Mai no s’equivoquen. Mai no desperten l’interès de la policia, les agències d’intel·ligència, els propietaris de drets d’autor, els reguladors, els governs autoritaris o el funcionari que acaba de descobrir que aquell botó tan bonic també serveix per a una altra cosa.

Excepte quan passa.

Primer els pedòfils; després ja veurem

Al Regne Unit, la infraestructura Cleanfeed de British Telecom va ser creada per bloquejar pàgines amb imatges d’abús infantil. L’any 2008, el sistema va acabar bloquejant un article de la Viquipèdia sobre el disc Virgin Killer dels Scorpions perquè contenia la portada original de l’àlbum. El bloqueig va provocar problemes tècnics que van afectar milers d’editors britànics i l’Internet Watch Foundation va acabar retirant la pàgina de la llista. Tres anys després, l’Alt Tribunal britànic va ordenar que la mateixa infraestructura Cleanfeed s’utilitzés per bloquejar Newzbin2, aquesta vegada per infraccions de propietat intel·lectual.

La seqüència és exquisida. Es construeix una eina per combatre un dels delictes més repugnants imaginables. Un cop existeix, algú observa que també pot servir per protegir pel·lícules de Hollywood.

Perquè una infraestructura de censura no sap per què va néixer. Només sap bloquejar.

Austràlia va provar una coreografia semblant amb el seu projecte de filtre nacional d’Internet. La llista secreta havia de servir per impedir l’accés a pàgines perilloses, especialment material infantil criminal. Quan una suposada còpia de la llista va sortir a la llum el 2009, contenia 2.395 adreces: al costat de contingut il·legal apareixien webs de joc, pornografia legal, vídeos de YouTube, un operador turístic, una residència canina i el web d’un dentista. També hi figurava Wikileaks, que havia publicat informació sobre la mateixa llista.

Una llista secreta, sense control públic ni mecanisme transparent d’apel·lació, havia atrapat un dentista. Segurament una amenaça especialment sofisticada. Potser amagava la revolució entre dues endodòncies.

Aquesta és una característica deliciosa dels sistemes de vigilància: el debat sempre gira al voltant del criminal ideal, però el sistema real acaba processant humans normals. Els promotors ens mostren un agressor ocult en una habitació fosca. La màquina, mentrestant, troba un pare que consulta un metge.

El 2021, els sistemes de Google van identificar com a possible material d’abús fotografies que dos pares havien fet de lesions genitals dels seus fills a petició de professionals sanitaris. Google va comunicar els casos a les autoritats, la policia va investigar els homes i tots dos van ser exonerats. En un dels casos, però, Google es va negar a restituir els comptes i les dades de l’afectat fins i tot després que la policia determinés que no s’havia comès cap delicte. La revisió de la companyia no es va limitar a la imatge assenyalada: també va examinar la seva col·lecció de fotografies familiars.

L’algoritme no va entendre una fotografia mèdica. El revisor humà tampoc. El sistema va mobilitzar la policia, va suspendre serveis, va obrir arxius personals i va castigar una persona innocent.

Però tranquil·litat: els errors sempre són petits en percentatge. Aquesta és una de les frases preferides de la civilització automatitzada. Quan s’analitzen milers de milions de fitxers, una taxa d’error minúscula només arruïna la vida d’una quantitat estadísticament acceptable de persones.

Ordre a través del caos.

Protegirem els menors vigilant-los

La ironia arriba al seu punt culminant quan la vigilància desplegada en nom dels infants acaba perjudicant directament els mateixos infants.

Milers d’escoles nord-americanes utilitzen sistemes automatitzats per controlar correus, documents, cerques i converses dels alumnes. La justificació és impecable: prevenir suïcidis, assetjament, violència i abusos. Una investigació de l’Associated Press i The Seattle Times va aconseguir accidentalment accés a prop de 3.500 documents sensibles d’estudiants que no estaven protegits amb contrasenya. Contenien informació íntima, inclosos intents de suïcidi. La mateixa investigació va assenyalar que no existeixen estudis independents que demostrin que aquests sistemes redueixen mesuradament els suïcidis o la violència escolar, i va documentar almenys sis estudiants que podien haver estat exposats davant del personal del centre després d’escriure sobre homosexualitat, transsexualitat o disfòria de gènere.

El Center for Democracy & Technology va trobar que un 29% dels estudiants LGBTIQ+ enquestats afirmava que ells mateixos o algú conegut havia estat tret de l’armari a conseqüència d’aquestes tecnologies. També reportaven més disciplina i més contacte amb les forces de l’ordre que els seus companys.

La màquina que havia de protegir l’adolescent vulnerable llegeix el seu missatge, identifica la seva orientació o identitat i ho comunica als adults.

La protecció és completa. Ja no queda ni privacitat on refugiar-se.

No és una anomalia. És el resultat lògic de confondre cura amb inspecció. Un sistema automàtic no acompanya, no escolta, no estableix confiança i no comprèn una biografia. Detecta paraules. Genera alertes. Escala incidències. Converteix la intimitat en un expedient i l’expedient en una intervenció.

Després, quan l’infant deixa d’escriure el que sent perquè sap que algú —o alguna cosa— ho està llegint, els responsables poden celebrar que han disminuït les alertes.

Eficàcia demostrada.

Els poders extraordinaris acaben en mans ordinàries

Austràlia també va justificar la retenció obligatòria de metadades invocant, entre altres amenaces, les investigacions d’explotació sexual infantil. En la tramitació parlamentària es van utilitzar explícitament casos d’abús infantil per defensar que les operadores conservessin durant dos anys dades de comunicacions de tota la població.

Quan aquests poders van passar del discurs solemne a l’administració quotidiana, el Commonwealth Ombudsman va examinar 1.713 accessos a dades de localització fets per ACT Policing entre 2015 i 2019. Només va poder assegurar que nou complien plenament la llei. Va detectar accessos potencialment il·legals, autoritzacions incompletes o retrospectives, possibles vulneracions de privacitat i una cultura que descrivia com a displicent davant del compliment normatiu.

Nou de 1.713.

Els poders excepcionals s’aproven imaginant investigadors impecables perseguint monstres excepcionals. Després els gestionen oficines amb formularis mal emplenats, procediments ignorats, controls tardans i éssers humans convençuts que la norma és una nosa perquè ells, personalment, ja saben que estan fent el bé.

Aquest és el problema de lliurar eines extraordinàries a institucions ordinàries.

El sistema europeu actual tampoc no pot demostrar amb la precisió que caldria la cadena que va des de l’escaneig massiu fins a la protecció efectiva d’una víctima. L’informe de la mateixa Comissió Europea sobre l’aplicació de la derogació admet que molts estats no indiquen quants avisos són realment aptes per investigar, que el nombre de casos oberts és significativament inferior al nombre d’informes rebuts, que les dades sobre condemnes són fragmentàries i que no es pot establir una relació clara entre els informes enviats per les plataformes i les condemnes registrades.

Això no significa que cap alerta no hagi ajudat mai cap infant. Significa que es pretén consolidar una infraestructura d’inspecció de comunicacions sense haver demostrat adequadament quina part de l’enorme volum processat produeix investigacions útils, quina part són duplicats, quina part són errors i quina part acaba realment identificant una víctima o condemnant un agressor.

Però l’ordre modern no necessita demostrar gaire res. Només necessita acumular xifres prou grans perquè semblin importants.

Milions d’arxius examinats.

Milions d’alertes.

Milions de motius per no preguntar quants casos útils n’han sortit.

El nen del cartell

Chat Control no és només una discussió tècnica sobre hash, intel·ligència artificial, xifratge o serveis de missatgeria. És una discussió sobre quin principi governarà les societats digitals: si l’Estat ha de vigilar persones concretes perquè existeixen indicis contra elles, o si tots hem de ser examinats preventivament perquè entre nosaltres podria amagar-se un criminal.

La segona opció és sempre més còmoda per al poder.

També és més ordenada.

Un món on totes les comunicacions poden ser analitzades és un món estadísticament més llegible. Cada fotografia es pot classificar. Cada conversa es pot puntuar. Cada ciutadà es pot situar en una escala de risc. El caos humà —la intimitat, l’ambigüitat, el context, el secret, la broma, la vergonya, el dolor— es transforma en dades tractables.

I quan el sistema s’equivoqui, la culpa serà del caos.

La gran habilitat política consisteix a presentar aquest ordre com una forma de compassió. No es demana poder. Es demana responsabilitat. No es retallen drets. S’eliminen buits legals. No es crea una capacitat de vigilància. Es permet que les empreses continuïn voluntàriament una activitat útil. No es debilita el secret de les comunicacions. Se’n protegeixen els usuaris més vulnerables.

El llenguatge fa la seva feina. Posa una manta sobre la maquinària.

I al cartell, naturalment, apareix un nen.

El nen és perfecte perquè no pot discutir la llei, no pot preguntar si funcionarà, no pot exigir proporcionalitat i no pot denunciar que s’utilitzi el seu patiment per vigilar milions d’adults. És la víctima ideal i també el portaveu ideal: parla sempre amb la veu de qui redacta el reglament.

Potser la protecció dels menors és la intenció sincera d’algunes persones implicades. No cal negar-ho. El que resulta difícil de creure és que una infraestructura capaç d’analitzar comunicacions privades de tota la població romandrà eternament limitada a una finalitat, gestionada sempre amb rigor, immune als errors, inaccessible als governs futurs i indiferent a tots els altres usos que aniran apareixent.

Això sí que exigiria una fe infantil.

La democràcia no consisteix a impedir tota mesura coercitiva. Consisteix a entendre que algunes mesures poden ser útils i, malgrat això, continuar sent inacceptables. Que no tot allò que facilita atrapar un criminal justifica tractar tothom com un sospitós. Que la intimitat no és una concessió revocable quan l’Estat troba una causa prou emotiva. Que els drets fonamentals serveixen precisament quan renunciar-hi sembla més temptador.

Protegir els infants exigeix investigació, recursos policials, cooperació internacional, prevenció, atenció a les víctimes, educació i persecució dirigida contra els agressors. No exigeix convertir cada telèfon en un control fronterer i cada conversa privada en una escena potencial del crim.

Però això seria menys espectacular.

No permetria construir una arquitectura general de vigilància.

I, sobretot, no oferiria aquell ordre magnífic que només es pot obtenir quan s’observa tothom, es classifica tothom i es confia que la màquina sabrà distingir el monstre del dentista.

Obriu, doncs, totes les cartes.

És per els nens.

Informes. Articles. Presentacions. Documents de trenta pàgines. Resums. Arguments.

La intel·ligència artificial ha convertit la producció de text en una activitat gairebé instantània.

Però això planteja una pregunta inquietant.

Si qualsevol persona pot generar una resposta en segons, com distingim el coneixement real de la seva aparença?

En aquest episodi de Cròniques del Teatre de les Ombres reflexionem sobre una de les grans transformacions del nostre temps: la separació entre escriure i pensar.

Potser el problema no és que les màquines escriguin.

Potser el problema és que nosaltres continuem confonent paraules amb comprensió.

De vegades, les xarxes socials tenen el detall macabre de condensar en una frase tota una arquitectura moral. No cal un tractat de sociologia, ni una tesi doctoral, ni una taula estadística interminable. N’hi ha prou amb algú escrivint, amb aparent noblesa, que cal agrair a les persones migrants que facin “les feines que nosaltres no volem fer”.

La frase sembla amable. Té aquell vernís de progressisme domèstic, de persona raonable, de ciutadà que es pensa molt lluny del racisme perquè diu “gràcies” abans de naturalitzar una jerarquia. Però precisament aquí rau el problema: en aquesta gratitud sospitosament còmoda, en aquest homenatge que no qüestiona mai les condicions materials de les feines homenatjades, en aquesta manera tan civilitzada de dir que el sistema funciona perquè algú altre accepta allò que nosaltres no acceptaríem.

El comentari de @JoseP_1_ és interessant no perquè sigui excepcional, sinó perquè és profundament representatiu. És una peça més d’aquell discurs tan conegut segons el qual les persones migrants “són necessàries” perquè fan feines dures, invisibles, mal pagades o socialment menyspreades. La formulació acostuma a presentar-se com una defensa de la immigració, però sota la superfície hi ha una idea molt menys noble: necessitem persones prou vulnerables perquè ocupin els llocs que el sistema no vol dignificar.

I quan això es diu clar, arriba l’acusació màgica: xenofòbia.

La jugada és brillant, en el sentit més trist de la paraula. Algú assenyala que convertir persones migrants en mà d’obra barata és una forma d’explotació; immediatament, qui normalitzava aquesta explotació respon dient que la denúncia és xenòfoba. És a dir: defensar que les persones migrants no haurien de ser tractades com a recanvi laboral vulnerable passa a ser xenofòbia, mentre que acceptar que facin “les feines que nosaltres no volem fer” es presenta com a antiracisme. Una pirueta moral digna d’estudi, o de vitrina.

Per què la pregunta essencial és molt simple: per què “nosaltres” no volem fer aquestes feines?

No les volem fer perquè siguin ontològicament indignes? No. Les feines de neteja, cures, camp, obra, hostaleria o serveis són imprescindibles. Sense aquestes feines, la civilització que tant ens agrada invocar quedaria ràpidament reduïda a una escenografia amb olor de deixadesa. El problema no és la feina. El problema són les condicions. El salari. L’horari. La precarietat. La manca de reconeixement. La poca capacitat de negociar. La vulnerabilitat administrativa, social i econòmica de qui no pot permetre’s dir que no.

Quan una feina és necessària, però ningú la vol fer en les condicions existents, una societat decent té dues opcions. La primera és dignificar-la: pagar-la millor, protegir-la millor, reconèixer-la millor. La segona és buscar algú amb menys marge per rebutjar-la. La primera opció és justícia social. La segona és explotació. El problema és que massa gent prefereix la segona mentre es felicita a si mateixa per la seva tolerància.

Aquí és on la frase “gràcies per fer les feines que nosaltres no volem fer” deixa de sonar generosa i comença a sonar com una confessió. Gràcies per suportar allò que jo no suportaria. Gràcies per acceptar el que jo rebutjaria. Gràcies per permetre que el meu confort continuï funcionant sense que jo hagi de mirar massa de prop el preu humà que el sosté.

Això no és solidaritat. És jerarquia amb educació.

I és important remarcar-ho: el problema no és que persones migrants treballin en aquests sectors. El problema és que una part de la societat només sembla capaç de valorar-les mentre ocupen el lloc que els ha assignat: treballar molt, cobrar poc, no molestar gaire i rebre, de tant en tant, una palmada retòrica a l’esquena. El migrant útil, el migrant necessari, el migrant agraït, el migrant que fa les feines que “nosaltres” no volem fer. No pas el migrant que exigeix drets, salari digne, estabilitat, veu política o igualtat real. Aquest ja incomoda més.

Per això l’acusació de xenofòbia resulta tan reveladora. No s’utilitza per protegir les persones migrants, sinó per protegir el relat amable de qui necessita no veure’s com a part del problema. És molt més fàcil acusar algú de xenofòbia que reconèixer que potser el mateix discurs estava construït sobre una idea classista: que hi ha feines que només continuen existint en certes condicions perquè les fan persones amb menys poder per plantar-se.

La hipocresia consisteix exactament en això: dir que valores les persones migrants mentre normalitzes que siguin la base precaritzada del teu benestar. Fer veure que les estàs homenatjant quan en realitat estàs admetent que el sistema necessita explotats. Convertir la seva vulnerabilitat en una virtut i la nostra comoditat en una innocència.

No, denunciar això no és xenofòbia.

Xenofòbia és voler migrants útils però no iguals. És voler-los treballadors, però no companys de classe amb els mateixos drets. És voler-los necessaris, però no prou apoderats per exigir que una feina imprescindible deixi de ser una condemna. És aplaudir-los mentre continuen cobrant poc. És dir “gràcies” en lloc de dir “això s’ha de pagar i protegir millor”.

El classisme disfressat d’antiracisme té aquestes meravelles: acusa de xenofòbia qui denuncia que les persones migrants siguin convertides en mà d’obra precaritzada. I ho fa amb una seguretat admirable, com si posar un llaç moral a l’explotació la convertís automàticament en dignitat.

Potser la pròxima vegada que algú digui que les persones migrants fan “les feines que nosaltres no volem fer”, caldria respondre amb una mica menys de reverència i una mica més de precisió:

No fan les feines que nosaltres no volem fer.

Fan les feines que aquest sistema no vol dignificar.

I això no parla d’elles.

Parla de nosaltres.

Nota: Les captures s’inclouen perquè l’acusació de xenofòbia va ser pública i perquè el debat no tracta d’una discrepància menor, sinó de l’ús d’una etiqueta moral greu per esquivar una discussió sobre precarietat, classe social i drets laborals.

Estudia. Treballa. Esforça’t. Estalvia. Progressa.

Durant dècades, aquesta va ser la promesa central de les societats occidentals.

Però què passa quan treballar ja no garanteix habitatge? Quan estudiar no garanteix estabilitat? Quan acumular patrimoni sembla cada vegada més difícil per a qui no neix amb avantatge?

En aquest episodi de Cròniques del Teatre de les Ombres reflexionem sobre una pregunta incòmoda: estem vivint una transformació profunda del sistema econòmic sense adonar-nos-en?

Potser el debat no és si el capitalisme s’acaba.

Potser la qüestió és entendre què està ocupant el seu lloc.

Però aquesta tendència és realment una qüestió de bellesa?

En aquest episodi de Cròniques del Teatre de les Ombres analitzem la relació entre cànons estètics, estatus social, indústria farmacèutica, indústria de la bellesa i consum. Qui defineix què és atractiu? Qui se’n beneficia? I què passa quan la insatisfacció corporal es converteix en un model de negoci?

Potser la pregunta no és per què canvien els cànons de bellesa.

Potser la pregunta és qui guanya diners cada vegada que els canviem.

No ho faig per cansament puntual, ni per una discrepància menor, ni per cap necessitat d’escenificar una ruptura. Ho faig perquè arriba un moment en què una persona ha de decidir si continua prestant temps, energia i credibilitat a un espai que ja no reconeix com a propi.

Gent de Barcelona podia haver estat una cosa interessant. Podia haver estat un espai ciutadà, crític, transversal, útil per pensar Barcelona més enllà del partidisme automàtic, de la propaganda institucional i de la indignació de consum ràpid. La ciutat necessita espais així. Barcelona és massa complexa, massa desigual i massa esgotada per quedar reduïda a consignes, titulars, ocurrències o batalletes d’egos.

Però una cosa és la intuïció inicial i una altra, molt diferent, és la realitat.

Amb el temps he vist massa inèrcia, massa manca de claredat i massa poca cultura de responsabilitat col·lectiva. Un projecte no es construeix només dient que es vol fer ciutat. Es construeix treballant, deliberant, explicant les coses, assumint compromisos i respectant les persones que hi posen temps i confiança. Quan això no passa, quan tot queda suspès en converses ambigües, silencis, indefinicions i expectatives que mai no acaben de concretar-se, el problema ja no és només organitzatiu. És de credibilitat.

No em molesta que la gent tingui idees polítiques. No em molesta que algú vulgui sumar, pactar, explorar aliances o fins i tot acostar-se a altres partits. La política, quan és honesta, no m’espanta. El que em molesta és una altra cosa: la política disfressada de participació ciutadana, l’ambició presentada com a servei, l’opacitat venuda com a prudència i la manca de projecte real embolicada amb paraules grans.

Quan un espai diu voler representar una sensibilitat ciutadana, però internament comença a funcionar amb lògiques poc clares, amb converses que no sempre es posen damunt la taula de manera transparent i amb una confusió creixent entre projecte cívic, marca personal i possible encaix partidista, cal aturar-se. I jo m’aturo aquí.

També hi ha una qüestió de temps polític que no es pot ignorar. Som a juny de 2026 i les eleccions municipals de 2027 ja no són una abstracció llunyana. Qualsevol espai que vulgui tenir incidència real a Barcelona, sigui com a projecte ciutadà, plataforma municipalista o punt de trobada polític, hauria d’estar construint alguna cosa més que expectatives: diagnòstic, estructura, calendari, responsabilitats, criteris de decisió i una mínima transparència sobre cap a on vol anar.

Quan això no existeix, o no s’explica, el problema ja no és la prudència. És la manca de projecte. I confondre la manca de projecte amb una espera estratègica és una manera massa còmoda de mantenir oberta una porta que ningú no sembla disposat a travessar. Un espai ciutadà no pot viure indefinidament de converses ajornades, cafès pendents, retorns anunciats i promeses que sempre queden per a després.

També cal dir una cosa incòmoda: no tot allò que es presenta com a iniciativa ciutadana ho és realment en la pràctica. De vegades només és un decorat. De vegades és una sala d’espera. De vegades és una manera de provar sort, de veure qui respon, qui s’hi acosta, qui dona cobertura o qui pot ser útil més endavant. I jo no tinc gens d’interès a formar part d’un decorat.

Barcelona mereix més que això.

Mereix menys improvisació i més feina. Menys retòrica i més estructura. Menys castells en l’aire i més responsabilitat. Menys gent parlant de ciutat com si fos una plataforma i més persones disposades a escoltar-la de veritat, amb les seves contradiccions, els seus barris, les seves ferides i les seves complexitats.

Tampoc vull confondre compromís amb ingenuïtat. He après que no n’hi ha prou amb compartir una preocupació general per la ciutat. Cal mirar també com funcionen els espais, com es prenen les decisions, què s’explica, què s’amaga, què es promet i què acaba passant. Les formes importen. La transparència importa. La coherència importa. I quan aquestes coses fallen, el discurs més bonic comença a sonar buit.

No escric això per assenyalar ningú personalment. Cadascú sabrà què ha fet, què ha volgut fer i què ha deixat de fer. Jo només explico el meu límit. I el meu límit és clar: no continuaré donant presència, energia ni legitimitat a un espai on percebo massa opacitat, massa indefinició i massa distància entre allò que es diu i allò que realment es construeix.

Marxar no sempre és abandonar. A vegades marxar és deixar de sostenir allò que ja no camina. A vegades és negar-se a participar en una ficció. A vegades és un acte elemental d’higiene política i personal.

També deixo aquesta constància per una qüestió de protecció personal i pública. No vull que el meu nom, la meva trajectòria, la meva identitat o la meva feina siguin associats a espais, decisions, posicionaments o dinàmiques que no controlo ni comparteixo. Després d’experiències prèvies en què vinculacions alienes han derivat en acusacions greus i en exposicions personals que mai no haurien d’haver-se produït, considero necessari ser absolutament clara: no formo part de Gent de Barcelona, no actuo en nom seu, no el represento i no autoritzo que se m’hi vinculi.

Continuaré parlant de Barcelona. Continuaré escrivint sobre la ciutat, sobre el poder, sobre els barris, sobre les institucions, sobre els abusos, sobre les contradiccions i sobre tot allò que considero que cal mirar de cara. Però ho faré des d’espais on la paraula tingui sentit, on la implicació no sigui només simbòlica i on la transparència no sigui una concessió, sinó una condició mínima.

La ciutat no és una excusa.

La ciutat no és una marca.

La ciutat no és una escala per pujar a cap cadira.

I precisament perquè Barcelona m’importa, deixo Gent de Barcelona.

Una lectura sobre justícia privada, patriarcat amb uniforme de rescat i cinema que confon testosterona amb profunditat moral.

Citizen Vigilante vol semblar una pel·lícula incòmoda. Vol fer veure que ens posa davant d’un dilema moral difícil: què passa quan l’Estat falla, quan la justícia no arriba, quan les víctimes queden desemparades i la societat sembla incapaç de protegir ningú? Sobre el paper, podria ser una pregunta interessant. El cinema ha treballat moltes vegades aquest territori: la frontera entre venjança i justícia, entre protecció i dominació, entre trauma i violència legitimada. El problema és que Citizen Vigilante no sembla gaire interessada a pensar aquesta pregunta. Sembla més aviat interessada a vestir-la amb una jaqueta de cuir, posar-li una pistola a la mà i demanar-nos que confonguem mandíbula tensa amb complexitat ètica.

El protagonista no està escrit com un personatge: està construït com un tòtem. Home blanc, dur, heterosexual, propietari, armat, sexualment disponible i moralment convençut que el món no necessita institucions, comunitat, reparació ni drets, sinó un senyor disposat a convertir-se en tribunal portàtil. És el vell somni reaccionari del mascle immutable: aquell home que no dubta, no escolta, no aprèn i no necessita revisar-se perquè la pel·lícula ja ha decidit que el seu instint és una forma superior de lucidesa.

Aquesta és una de les trampes més antigues del relat patriarcal: presentar la força masculina com a resposta natural davant del caos. Quan el món es complica, quan la llei és lenta, quan les dones són vulnerables, quan el crim apareix com una ombra omnipresent, la fantasia no imagina més drets, més xarxes, més prevenció, més justícia social o més protecció col·lectiva. Imagina un home. Un home fort. Un home que fa el que “s’ha de fer”. Un home que, naturalment, no demana permís perquè el permís és cosa de febles, buròcrates o societats decadents.

El més revelador és com tracta les dones. No apareixen com a subjectes complets, sinó com a funcions narratives al servei del mite masculí. Dones com a víctima, com a cos disponible, com a recompensa, com a decorat sexual, com a prova moral perquè el protagonista pugui distingir-se dels altres homes dolents. La pel·lícula sembla dir-nos: sí, aquest home es mou per un món brut, sí, participa d’espais moralment sòrdids, sí, habita una masculinitat agressiva i impune, però té un codi. I aquest codi, aparentment, hauria de ser suficient perquè li concedim una mena de noblesa.

Però aquesta noblesa fa pudor de trampa. Quan una pel·lícula respon a la pregunta “qui protegirà les dones?” sense voler mirar de què cal protegir-les, el resultat no és una defensa de les dones. És una defensa del protector. La pregunta real no és qui protegirà les dones en abstracte, sinó per què tantes vegades cal protegir-les d’altres homes. Dels que assetgen, dels que droguen, dels que compren, dels que violenten, dels que miren cap a una altra banda, dels que riuen, dels que relativitzen i, també, dels que apareixen després amb posat heroic per administrar la gàbia amb millors maneres.

Aquesta és la gran operació ideològica del film: no qüestionar l’ordre que produeix la vulnerabilitat, sinó posar-hi un home armat al capdamunt. No desmuntar el fang, sinó patrullar-lo. No preguntar-se per què existeix un món on les dones són reduïdes a cossos exposats, negociables o atacables, sinó oferir-nos un mascle amb codi moral que castiga els excessos dels altres mascles. La pel·lícula no vol abolir la lògica del domini; només vol decidir qui té dret a exercir-lo.

La figura del propietari és especialment significativa. El protagonista no només circula pels espais del fang: també en forma part estructuralment. No és un àngel brut que baixa als inferns per salvar innocents. És algú situat dins del poder material, dins de la propietat, dins de l’ordre que diu voler corregir. Això podria haver estat interessant si la pel·lícula tingués una mirada més intel·ligent sobre la seva contradicció. Podria haver estat una autòpsia del justicier: un home que condemna una decadència de la qual també participa, un home que converteix la seva pròpia culpa en violència redemptora. Però la pel·lícula no sembla tenir prou ironia, ni prou mala llet, ni prou intel·ligència formal per fer-ho. Prefereix tractar-lo com si fos una resposta necessària.

Aquest és el centre del problema. Citizen Vigilante no és incòmoda perquè sigui valenta. És incòmoda perquè confon provocació amb pensament, violència amb argument i testosterona amb estructura narrativa. Es pot fer cinema brutal, reaccionari, nihilista, desagradable o moralment repugnant i que sigui bon cinema. Es pot filmar un personatge terrible sense justificar-lo. Es pot mostrar la violència sense convertir-la en higiene moral. Es pot entrar al fang sense agenollar-se davant del primer home que porta botes. Però aquesta pel·lícula sembla massa enamorada del seu propi tòtem per mirar-lo amb prou crueltat.

El justicier és una figura còmoda perquè promet simplicitat. Davant d’un món complex, ofereix una resposta ràpida. Davant d’una institució fallida, ofereix una arma. Davant d’una víctima, ofereix un càstig. Davant d’un debat polític, ofereix una execució simbòlica. La justícia privada té aquesta seducció: elimina els tràmits, elimina els matisos, elimina les garanties i, sobretot, elimina la incomoditat d’haver de transformar res. Només cal trobar culpables prou monstruosos perquè la violència del protagonista sembli respirable.

Aquesta és també la seva pobresa moral. Una societat no es repara substituint la justícia per venjança, ni la protecció per propietat, ni la cura per domini. Però el cinema del mascle justicier necessita que oblidem això. Necessita que veiem les institucions com a covardes, les dones com a exposades, els criminals com a bèsties i l’home violent com a última frontera entre nosaltres i el col·lapse. És una fantasia antiga, gastada i perillosa: primer dibuixa el món com una claveguera i després ens ven el propietari de la claveguera com a salvador.

El resultat és una obra que sembla més interessada a confirmar prejudicis que a obrir preguntes. Cada escena sembla empènyer-nos cap a una mateixa conclusió: el sistema no funciona, la societat és feble, els homes dolents campen lliures i només un home més dur, més decidit i més disposat a embrutar-se les mans pot restaurar l’ordre. Però restaurar quin ordre? L’ordre on les dones continuen sent objectes de pas? L’ordre on la protecció depèn del temperament d’un home armat? L’ordre on la propietat i la violència es donen la mà mentre es fan passar per responsabilitat moral?

Potser la gràcia involuntària de Citizen Vigilante és que explica millor del que voldria el mite que intenta alimentar. Ens mostra el protector que no allibera, sinó que administra. El mascle que no repara, sinó que castiga. L’home que no vol destruir la gàbia, sinó substituir-ne el carceller per un amb millor il·luminació. El ciutadà vigilant que, en realitat, no vigila el poder: vigila que ningú li disputi el dret de decidir què és l’ordre.

Al final, la pel·lícula no pregunta què falla en una societat que produeix violència. Pregunta quanta violència necessita un home per sentir-se útil. I la resposta, naturalment, és molta. Preferiblement amb mirada dura, música greu i alguna frase solemne que faci veure que tot plegat és profund.

Citizen Vigilante és dolenta de collons, ovaris i genitals ambigus varis. Però té una virtut involuntària: deixa al descobert, amb una manca de subtilesa gairebé pedagògica, la fantasia del mascle justicier. Aquell home que viu del fang, el patrulla i encara espera que li diguem heroi.

Els joves no volen tenir fills.

Aquesta és la teoria.

Però què passa si el problema no és una qüestió de voluntat sinó de condicions materials? Habitatge inaccessible, precarietat laboral, estrès crònic i una societat que exigeix cada vegada més mentre ofereix cada vegada menys.

En aquest episodi de Cròniques del Teatre de les Ombres reflexionem sobre una pregunta incòmoda: i si la baixa natalitat no fos el problema, sinó un símptoma?

Catalunya fa anys que es pregunta per què baixa la natalitat, per què augmenten els problemes de salut mental entre adolescents, per què cada cop hi ha més dificultats de convivència a les aules i per què sembla tan complicat construir una societat mínimament cohesionada. El debat públic està ple de diagnòstics grandiloqüents sobre el futur, la joventut i la necessitat de “protegir les noves generacions”. Però, mentrestant, es continua desgastant de manera sistemàtica una de les poques figures que encara sostenen aquestes generacions cada dia, de forma directa, constant i presencial: el professorat.

La relació que aquesta societat manté amb els mestres és, com a mínim, contradictòria. Al docent modern se li exigeix pràcticament tot. Ja no és només transmissor de coneixement. És mediador de conflictes, gestor emocional, detector potencial de maltractaments, especialista improvisat en salut mental, figura d’acompanyament social, gestor administratiu, vigilant, orientador i, sovint, substitut parcial d’estructures familiars i institucionals cada cop més saturades o deteriorades. Quan un alumne arriba desregulat emocionalment, és el professor qui conté. Quan apareixen conflictes socials o culturals, és el professor qui gestiona. Quan les famílies no poden absorbir determinades situacions, és l’escola qui acaba sostenint-ne part de les conseqüències. I tot això, evidentment, mentre continua intentant ensenyar.

Malgrat aquesta acumulació constant de funcions, el debat públic sobre el professorat acostuma a reduir-se a una caricatura extraordinàriament simple: “tenen moltes vacances”. És una simplificació tan repetida que gairebé ha acabat convertint-se en un reflex cultural. Resulta fascinant observar com una societat que demana a l’escola que resolgui desigualtats socials, tensions identitàries, problemes emocionals, integració cultural i deteriorament de convivència acaba resumint tota la conversa sobre els seus professionals en un càlcul superficial de dies no lectius. Com si la càrrega mental, emocional i burocràtica acumulada durant la resta de l’any desaparegués per art de màgia en arribar juliol.

Aquí és on apareix un dels grans mecanismes invisibles del sistema educatiu: la romantització de la vocació. Fa anys que una part important del sector funciona sota la idea implícita que estimar la professió obliga també a acceptar sacrificis constants. Hores invisibles preparant materials, feina administrativa fora d’horari, sobrecàrrega emocional permanent i activitats extraordinàries assumides gairebé com un deure moral. El docent no pot ser percebut simplement com un treballador amb drets i límits humans; ha de convertir-se en una mena de figura sacerdotal disposada a sostenir el sistema fins i tot quan el mateix sistema deixa de sostenir-lo a ell.

I probablement cap exemple ha evidenciat això millor que el debat recent sobre les colònies escolars. Durant anys s’ha normalitzat que molts docents assumissin jornades de més de quaranta-vuit hores consecutives amb una compensació econòmica pràcticament simbòlica. Era possible perquè funcionava la combinació perfecta entre pressió social, culpabilització i apel·lació constant a la vocació. Però en el moment que part del professorat ha començat a dir prou i ha decidit deixar de regalar aquest tipus de disponibilitat extrema, la reacció ha estat gairebé de pànic. De cop, s’ha descobert que determinades activitats considerades essencials depenien, en realitat, de treball extraordinari sostingut sota mínims.

La resposta d’alguns sectors encara ha estat més reveladora. Centres de colònies advertint que “perilla la sostenibilitat” del model si els professors deixen d’assumir aquestes condicions. La frase és tan potent que gairebé no necessita comentari. Des de quan la sostenibilitat d’una empresa privada hauria de dependre del fet que professionals públics treballin jornades esgotadores pràcticament regalades? La resposta institucional tampoc ha ajudat gaire a reduir la sensació de menyspreu estructural: cinquanta euros. No per hora. No per jornada completa. Cinquanta euros com a intent de compensació simbòlica davant una responsabilitat enorme que implica supervisar desenes d’infants durant dies sencers sense pràcticament descans real.

Tanmateix, probablement el moment més interessant de la vaga educativa catalana ha arribat quan el conflicte ha deixat de ser invisible. Durant anys, moltes mobilitzacions docents han estat tolerades perquè encaixaven dins el format habitual de protesta assumible: manifestacions, pancartes, concentracions i discursos que ocupaven espais limitats i generaven molèsties relativament controlades. Però el panorama canvia quan el professorat decideix tocar una de les autèntiques línies vermelles del país: el turisme. El bloqueig de la Sagrada Família ha tingut un efecte gairebé immediat. Internacionalització del conflicte, cobertura mediàtica molt més intensa, preocupació institucional i reaccions polítiques accelerades. Potser perquè Catalunya sembla tolerar millor una aula degradada que un turista molest.

I és aquí on la vaga educativa acaba revelant una qüestió molt més profunda sobre les prioritats del país. Fa anys que es parla de la necessitat de construir futur, retenir talent, protegir la infància i garantir cohesió social. Però les decisions pressupostàries, els relats mediàtics i les reaccions polítiques sovint expliquen una història diferent. Es poden congelar sous docents durant una dècada mentre altres estructures de l’Estat reben increments molt més visibles. Es pot exigir a l’escola que absorbeixi tensions socials creixents mentre es normalitza el desgast dels seus professionals. I, paral·lelament, es continua fomentant un relat públic que presenta qualsevol reclamació laboral docent com un privilegi excessiu o una molèstia per a la resta de la població.

Aquest mecanisme no és nou. Quan sectors públics es mobilitzen, reapareix sovint la mateixa estratègia: exposar sous sense context, exagerar determinats avantatges laborals i transformar drets adquirits en símbols de privilegi. Ja es va veure amb altres conflictes laborals, on el debat es desviava ràpidament cap a la confrontació entre treballadors en lloc d’analitzar el deteriorament general dels serveis públics. És una maniobra extraordinàriament eficaç, perquè converteix la frustració social en conflicte horitzontal. Si professors, conductors, infermers o funcionaris passen a ser percebuts com a culpables individuals, desapareix la pregunta real sobre per què cada cop més estructures essencials funcionen sota tensió permanent.

I potser aquesta és la gran qüestió que deixa sobre la taula la lluita educativa actual. No quantes vacances té un mestre. No si fa prou hores visibles. No si hauria o no d’anar de colònies. La pregunta és una altra: quin tipus de societat pretén construir un país que exigeix constantment miracles educatius mentre erosiona progressivament les condicions materials, emocionals i simbòliques d’aquells que haurien de fer-los possibles?

Hi ha videojocs que es juguen. I n’hi ha d’altres que et canvien una mica per dins.

La meva història amb Dark Souls va començar en un moment complicat. Estava malalta i buscava alguna cosa amb què distreure’m. Al principi no vaig entendre el joc. Em frustrava, em derrotava una vegada rere l’altra i sovint tenia la sensació que jo era el problema.

Però hi vaig insistir.

A poc a poc vaig començar a entendre les seves regles. Vaig aprendre que cada derrota amagava una lliçó, que la paciència era una virtut i que la perseverança acabava donant fruits.

I aleshores va passar una cosa inesperada: ja no vaig poder parar de jugar.

Aquell primer Dark Souls es va convertir en la porta d’entrada a una de les meves sagues preferides i, amb els anys, a tota una passió pels souls-like.

Per això avui vull començar donant les gràcies a Projecte Ce Trencada.

Moltes persones vam poder gaudir del primer Dark Souls en català gràcies a la seva feina. Sovint oblidem la quantitat d’hores, proves, errors i dedicació que hi ha darrere d’una traducció no oficial. Però sense aquella feina, probablement aquest article no existiria.

Anys després em trobo en una situació curiosa: estic treballant per portar Dark Souls II al català.

No és una traducció perfecta. Hi ha errades. Hi ha textos que encara necessiten revisió. M’he deixat coses pel camí.

Però hi ha una realitat que em continua sorprenent.

Ho he fet sola.

Amb scripts, moltes hores de proves, revisions constants i una bona dosi de tossuderia, el que va començar com un experiment ha acabat convertint-se en una realitat jugable.

Veure “Premeu Start”, “Partida nova”, “Pujar de nivell” o el mític “Has mort” dins de Dark Souls II és una sensació difícil d’explicar. És una d’aquelles petites victòries que potser no canviaran el món, però que contribueixen a fer que la nostra llengua sigui una mica més present en els espais que estimem.

Potser aquesta traducció no serà perfecta.

Però existeix.

I si una sola persona descobreix Dark Souls II en català i s’enamora de la saga com em va passar a mi fa anys, tota aquesta feina ja haurà valgut la pena.

Per descarregar: https://juliarscat.itch.io/dark-souls-ii-en-catala

Reconec que els últims mesos no han estat especialment favorables per a la imatge pública de la humanitat.

Entre les aplicacions de cites convertides en gimnasos de ghosting, les burocràcies capaces de transformar qualsevol gestió senzilla en una experiència propera a la tortura psicològica i una col·lecció força respectable de decepcions personals, he de confessar que la meva relació amb l’espècie travessa una etapa complicada. No és cap novetat. Fa temps que tinc la sensació d’estar observant els humans des d’una distància creixent, com qui contempla una civilització alienígena que pren decisions estranyes amb una confiança admirable. Quan algú em pregunta per què cada vegada em sento menys humana, acostumo a pensar que probablement la pregunta correcta és una altra: com és possible que encara no m’hagi convertit completament en misàntropa?

I aleshores apareix un grup de brasilers tocant choro.

La situació es va produir fa pocs dies. Una amiga em va portar a una trobada musical. Vaig descobrir instruments que coneixia només de manera superficial, vaig aprendre història, vaig omplir alguns buits culturals que arrossegava des de feia anys i, sobretot, vaig contemplar una escena que em va deixar profundament desarmada. Persones reunides simplement per compartir una tradició que estimen. Persones tocant, escoltant, aprenent i transmetent coneixement a altres persones. Ningú intentava vendre’m cap curs. Ningú estava construint una marca personal. Ningú competia per demostrar qui era més important. Només feien música.

Pot semblar una observació ridícula, però en una època en què gairebé tot sembla haver estat convertit en producte, contemplar una comunitat viva resulta sorprenentment emocionant. Vaig sortir d’allà amb una felicitat que em va costar explicar. No era només la qualitat musical. Era la constatació que la cooperació humana continua existint. Que les persones encara són capaces de reunir-se per crear alguna cosa bonica sense necessitat de monetitzar-la, convertir-la en una guerra cultural o transformar-la en un concurs de popularitat.

La setmana es va complicar encara més quan vaig descobrir que dos dels videojocs que més vaig estimar durant la meva infància tornaran a la vida en forma de remake. De sobte, una part considerable d’internet va reaccionar exactament igual que jo. Adults amb hipoteques, fills, divorcis, tesis doctorals, feines absorbents o problemes d’esquena tornaven a tenir deu anys durant uns instants. Les mateixes melodies. Els mateixos records. Les mateixes frases gravades en algun racó del cervell des de finals dels noranta.

La situació em va fer recordar altres fenòmens semblants. Les històries sobre l’impacte social de Bola de Drac a Amèrica Llatina. Les llegendes sobre els llançaments de videojocs al Japó. Les comunitats que es reuneixen al voltant d’una afició, una tradició o una obra cultural. Des d’una perspectiva estrictament racional, resulta absurd. Una espècie que ha construït reactors nuclears, telescopis espacials i xarxes globals de comunicació és capaç d’alterar temporalment les seves rutines perquè apareix una nova entrega d’una saga de videojocs o perquè s’emet un episodi especialment esperat d’una sèrie.

I, tanmateix, com més hi penso, més em sembla que aquesta aparent irracionalitat és una de les coses més fascinants de la nostra espècie.

Sovint expliquem la història de les societats a través de reis, governs, guerres, empreses o institucions. És comprensible. Deixen rastres visibles. Apareixen als llibres de text. Generen titulars. Però hi ha una altra història molt menys evident que acostumem a ignorar. És la història de les cançons que es transmeten entre generacions, dels contes que expliquem als infants, de les llengües que ens resistim a perdre, dels videojocs que recordem trenta anys després o de les tradicions que sobreviuen perquè algú decideix dedicar una part del seu temps a mantenir-les vives.

Potser la civilització no és només allò que construïm amb formigó, diners i institucions. Potser també és allò que construïm amb records compartits.

Va ser precisament durant aquella trobada de choro quan vaig entendre què tenien en comú experiències que, aparentment, no tenen cap relació. Un grup de músics brasilers tocant en una plaça. Milions de persones emocionant-se per un remake. Una comunitat traduint videojocs a llengües minoritzades. Una sèrie de televisió capaç de marcar diverses generacions. No es tracta realment de música. No es tracta de videojocs. Ni tan sols es tracta d’entreteniment.

Es tracta de comunitat.

Es tracta de la capacitat humana de construir espais simbòlics compartits. De generar experiències comunes entre persones que probablement no es coneixeran mai. De crear alguna cosa que sobreviu als individus i continua circulant molt després que els seus creadors hagin desaparegut. És una mena de màgia profundament humana que no acostuma a aparèixer als informatius i que, tanmateix, sosté una part considerable de la nostra vida col·lectiva.

Potser per això m’emocionen tant aquestes coses. Perquè apareixen just quan començo a convèncer-me que la humanitat és un error de disseny. Quan la llista de greuges sembla prou llarga per justificar una retirada estratègica cap a la Turris Invicta, apareix una plaça plena de músics. O una tradició que es resisteix a desaparèixer. O una llengua que continua viva contra tot pronòstic. O milions de persones compartint exactament la mateixa il·lusió davant d’una pantalla.

I aleshores la teoria torna a fer aigües.

Per desgràcia per a les meves aspiracions misantròpiques, els humans continuen produint una quantitat sorprenent de bellesa.

I aquesta evidència, he d’admetre-ho, resulta extraordinàriament inconvenient.

Alguns videojocs acaben convertint-se en una mena de càpsula del temps. No només conserven una experiència de joc, sinó també una versió de nosaltres mateixos que ja no existeix.

Lands of Lore: The Throne of Chaos va ser el meu primer dungeon crawler. Quan el vaig jugar de petita, avançar-hi em semblava una empresa titànica. Cada laberint era enorme, cada combat requeria atenció i cada nova localització semblava allunyar encara més el final de l’aventura.

Tres dècades després, la percepció és ben diferent. El que aleshores ocupava setmanes o mesos ara es pot completar en relativament poc temps. El joc és exactament el mateix; qui ha canviat sóc jo.

Malgrat això, continua sent fàcil entendre per què va causar tanta impressió. Per als estàndards de l’època, Lands of Lore oferia una combinació extraordinària d’ambientació fantàstica, personatges memorables, animacions detallades i una narrativa que convidava a explorar el seu món.

També resulta inevitable adonar-se que moltes de les coses que em fascinaven de petita ni tan sols les comprenia del tot. Part de la trama, alguns diàlegs i determinades referències passaven desapercebudes. Potser precisament per això la sensació de misteri era encara més gran.

La traducció presentada en aquest article s’ha desenvolupat sobre la versió CD 1.02 del joc. Per incorporar els nous idiomes, les versions francesa i alemanya han estat substituïdes pel català i el llatí.

Poques persones haurien imaginat l’any 1993 que, més de trenta anys després, algú estaria recorrent Gladstone amb la interfície en català o llegint els diàlegs en la llengua de Ciceró. I, tanmateix, aquí som.

Descàrrega i instruccions:
Aplicador directe de la traducció a arxius de joc

Versió Xdelta

La societat contemporània és fascinant: sembla tenir una capacitat infinita per crear paraules noves.

Cada pocs mesos apareix un nou terme importat de l’anglès per descriure algun comportament relacional. Primer va arribar el ghosting. Després el love bombing. Més tard el breadcrumbing, l’orbiting, el zombieing, el hoovering, el cushioning i una llista que sembla expandir-se a una velocitat superior a la de moltes disciplines acadèmiques.

Per a qui no estigui familiaritzat amb aquest univers terminològic, la situació és gairebé còmica. Si algú desapareix sense donar explicacions és ghosting. Si reapareix mesos després és zombieing. Si continua observant les teves xarxes socials sense interactuar és orbiting. Si et manté interessat sense cap intenció real de construir res és breadcrumbing. Si et promet un futur que no pensa complir és future faking.

Arribats a aquest punt, un podria pensar que està consultant un manual de taxonomia biològica en lloc d’intentar entendre les relacions humanes.

La situació recorda una d’aquelles anècdotes repetides fins a l’extenuació segons les quals els inuit disposen de desenes de paraules per descriure la neu. La raó és senzilla: conviuen amb ella constantment i necessiten distingir-ne matisos que per a la resta del món passen desapercebuts.

Nosaltres, en canvi, sembla que estiguem desenvolupant desenes de paraules per descriure persones incapaces de comunicar-se amb honestedat.

Potser aquesta proliferació de neologismes diu menys sobre les relacions i més sobre nosaltres mateixos.

Vivim en una època obsessionada amb la classificació. Tot ha de tenir una etiqueta, una categoria i una definició precisa. Necessitem ordenar la realitat en compartiments cada vegada més específics. No ens conformem amb dir que algú ha actuat malament. Necessitem determinar exactament quin tipus de mala conducta ha exercit, en quin context, amb quina intensitat i sota quina nomenclatura.

El resultat és un vocabulari extraordinàriament sofisticat per descriure comportaments extraordinàriament simples.

Perquè, si deixem de banda la terminologia importada, molts d’aquests conceptes comparteixen un denominador comú sorprenentment senzill: la manca de responsabilitat emocional.

Algú desapareix sense explicar-se. Algú manté una altra persona en espera mentre explora opcions alternatives. Algú promet allò que no pensa complir. Algú manipula, evita converses incòmodes o reapareix només quan li convé. Podem discutir durant hores sobre quina etiqueta correspon a cada cas, però el problema de fons acostuma a ser el mateix.

No és una qüestió de vocabulari.

És una qüestió de conducta.

Això no significa que aquestes paraules siguin inútils. Posar nom a una experiència pot ajudar a identificar-la i entendre-la. El llenguatge és una eina poderosa. El problema apareix quan la descripció substitueix la reflexió. Quan acabem parlant més de la categoria que del comportament.

És possible que estiguem confonent precisió terminològica amb comprensió.

Potser no estem descobrint noves formes de relacionar-nos. Potser simplement estem desenvolupant un diccionari cada vegada més extens per descriure problemes que existeixen des de fa segles.

Els nostres avis probablement no sabien què era el ghosting. Tampoc el breadcrumbing. Ni l’orbiting. Però, d’alguna manera misteriosa, eren perfectament capaços d’identificar una persona egoista, irresponsable o poc considerada.

La diferència és que ho feien amb menys síl·labes.

I potser aquí rau la gran ironia del nostre temps. Disposem de més paraules que mai per parlar de les relacions humanes, però no sembla que això ens hagi convertit necessàriament en persones més honestes, més empàtiques o més responsables.

Potser el problema no és que ens faltin termes.

Potser el que ens falta és una mica més d’allò que abans s’anomenava, simplement, tenir decència.

Aquesta història va començar el març de 2024. En aquell moment encara era una història relativament normal. Un conflicte veïnal. Un problema d’ocupació. Desavinences, denúncies, incidències i la confiança, potser ingènua, que les institucions existeixen precisament per resoldre aquest tipus de situacions.

Dos anys després, la història continua.

No és una metàfora.

Continua literalment.

La persona afectada per una sentència que ordena l’abandonament de l’immoble continua a la finca. Els veïns continuen convivint amb el problema. Les incidències continuen acumulant-se. I la justícia, que formalment ja va parlar fa mesos, observa des de la distància administrativa mentre la realitat sembla haver decidit ignorar les seves resolucions.

https://metropoliabierta.elespanol.com/el-pulso-de-la-ciudad/20250606/piso-turistico-ilegal-okupacion-calvario-vecinos-sagrada-familia-echar-inquilina/1003742663151_0.html

https://www.metropoliabierta.cat/eixample/20260219/victoria-judicial-veins-sagrada-familia-condemnada-marxar-lokupa-explotava-pis-turistic-illegal/1003742733782_0.html

Sentencia Anonimitzada Redacted

390KB ∙ PDF file

Download

Download

L’experiència és fascinant des d’un punt de vista filosòfic. Descobreixes que existeixen dues realitats paral·leles. La primera és la jurídica. En aquesta realitat hi ha expedients, resolucions, terminis, recursos, diligències i execucions. La segona és la realitat física. En aquesta realitat hi ha persones que intenten dormir, utilitzar l’aigua de casa seva i travessar el replà sense preguntar-se quina serà la pròxima sorpresa.

La teoria diu que les dues realitats haurien de coincidir.

La pràctica és considerablement més creativa.

Durant aquests anys han aparegut episodis de tota mena. Alguns han acabat davant dels tribunals. Altres davant dels Mossos. Altres davant dels mitjans de comunicació. Hi ha hagut denúncies, testimonis, vídeos, fotografies, intervencions policials, procediments judicials i una quantitat de documentació suficient per omplir una prestatgeria modesta.

Ahir, però, el Teatre de les Ombres va decidir superar-se a si mateix.

L’ocupant va deixar a les portes de casa meva pàgines manuscrites en anglès. No es tractava d’una reclamació. No es tractava d’una queixa. No es tractava d’una petició.

Era una altra cosa.

Al llarg de diversos fulls apareixien referències a manipulacions d’aigua, sorolls electrònics, vigilància constant, seguiments, xarxes organitzades, tràfic de persones, figures públiques internacionals i una extensa galeria de sospites i acusacions dirigides contra persones de l’entorn.

Entre els personatges convidats hi apareixia fins i tot Leonardo DiCaprio.

Sí, Leonardo DiCaprio.

No és una metàfora.

No és una figura literària.

No és una exageració periodística.

És una frase que existeix realment en una carta real dipositada en una finca real de Barcelona l’any 2026.

Carta Hanna

138KB ∙ PDF file

Download

Download

[Resum: L'escrit atribueix a diversos veïns, treballadors, empreses i persones vinculades a l'immoble una actuació coordinada destinada a vigilar-la, perjudicar-la i manipular el seu entorn mitjançant l'aigua, olors, sons electrònics i seguiments personals, arribant a formular acusacions de tràfic de persones i afirmacions que identifiquen tercers amb figures públiques com Leonardo DiCaprio.]

Davant d’aquesta situació es va produir el que qualsevol ciutadà mínimament responsable faria: una trucada al 112.

La resposta va ser el silenci.

Cap patrulla.

Cap comprovació.

Cap intervenció.

Potser la situació no era prou greu. Potser els protocols van considerar que no existia cap risc immediat. Potser hi ha explicacions perfectament raonables que els afectats desconeixen.

Però hi ha una pregunta que continua flotant a l’ambient.

Què ha de passar exactament perquè una situació deixi de ser considerada preocupant i passi a ser considerada prou preocupant?

És una pregunta interessant.

Especialment quan ja existeix una agressió denunciada.

Especialment quan existeixen antecedents documentats.

Especialment quan existeix una sentència.

Especialment, quan aquesta sentència continua esperant que algú decideixi convertir-la en realitat.

Potser el problema és que continuem imaginant la justícia com una destinació, quan en realitat és només una etapa intermèdia. Potser ens han ensenyat que guanyar un procediment equival a resoldre un problema. Potser hem confós la resolució d’un expedient amb la resolució d’una situació.

La diferència és important.

Perquè una sentència pot arribar.

El que no sempre arriba és la tranquil·litat.

I quan una societat és capaç de produir resolucions més ràpidament que solucions, acaba apareixent una pregunta incòmoda.

Si fins i tot una sentència pot quedar atrapada al replà d’una escala, exactament què és el que considerem que funciona?

Curiosa criatura la intel·ligència artificial. Fa quatre dies era poc més que una joguina estadística. Un sistema que s’equivocava comptant lletres, que inventava referències acadèmiques i que, segons els seus crítics, era incapaç de substituir ni el becari més despistat de l’empresa.

Ara, de sobte, alguns governs semblen parlar-ne com si fos urani enriquit.

https://www.anthropic.com/news/fable-mythos-access

La transformació és fascinant. La mateixa tecnologia que ahir servia per redactar correus electrònics, resumir documents, ajudar estudiants o generar imatges absurdes per a les xarxes socials ha passat a ser presentada com un risc per a la seguretat nacional. Ja no és una eina. Ja no és un servei. Ja no és un producte tecnològic. Ara és un actiu estratègic.

I això ens obliga a fer una pregunta incòmoda.

Què ha canviat exactament?

Perquè la intel·ligència artificial continua essent la mateixa. Els algoritmes són els mateixos. Les xarxes neuronals són les mateixes. Les limitacions continuen existint. Els errors continuen existint. Les al·lucinacions continuen existint.

L’únic que sembla haver canviat és la percepció del poder que aquesta tecnologia pot atorgar a qui la fa servir.

Potser aquest és el veritable problema.

La IA permet que una sola persona pugui analitzar quantitats ingents d’informació en qüestió de minuts. Permet comprendre normatives complexes sense necessitat de dedicar-hi setmanes. Permet resumir documents que abans requerien hores de lectura. Permet automatitzar tasques repetitives. Permet detectar contradiccions. Permet comparar discursos. Permet convertir muntanyes de dades públiques aparentment inintel·ligibles en informació comprensible.

En resum: permet augmentar les capacitats d’una persona corrent.

I això, històricament, mai no ha estat una notícia especialment agradable per a qui concentra el poder.

La història és plena de moments similars. La impremta va preocupar els qui controlaven els llibres. Internet va preocupar els qui controlaven la informació. La criptografia va preocupar els qui controlaven les comunicacions. Ara la IA sembla preocupar els qui controlen el coneixement especialitzat.

Sempre es repeteix la mateixa escena.

Una tecnologia apareix.

La població comença a utilitzar-la.

La tecnologia distribueix capacitats.

I, poc després, algú comença a explicar-nos per què cal limitar-la.

Naturalment, les justificacions canvien. De vegades és per seguretat. De vegades és per estabilitat. De vegades és per protegir-nos de nosaltres mateixos. De vegades és per protegir la democràcia. De vegades és per protegir el mercat. El llenguatge varia. El mecanisme acostuma a ser sorprenentment similar.

La qüestió és que resulta difícil no somriure quan sentim que la mateixa intel·ligència artificial que presumptament és massa imperfecta per ser fiable també és prou poderosa per alterar l’equilibri geopolític mundial.

Cal decidir-se.

O és una eina limitada que necessita supervisió constant.

O és una tecnologia tan extraordinària que els estats comencen a tractar-la com si fos una arma estratègica.

Les dues coses alhora resulten complicades de defensar sense caure en contradiccions força creatives.

I aquí és on apareix la pregunta que probablement ningú no vol formular de manera oberta.

La por és realment la intel·ligència artificial?

O la por és que milions de persones disposin d’una eina capaç d’augmentar les seves capacitats intel·lectuals, reduir la dependència d’intermediaris i simplificar complexitats que abans només podien interpretar experts, administracions, corporacions i institucions?

Potser el debat no és tecnològic.

Potser és polític.

Potser no estem presenciant una guerra entre humans i màquines.

Potser estem contemplant l’inici d’una nova batalla entre una ciutadania cada vegada més augmentada tecnològicament i unes estructures de poder que prefereixen continuar sent imprescindibles.

Perquè hi ha una lliçó que la història repeteix amb una insistència admirable.

Quan una eina només augmenta el poder dels de sempre, es considera progrés.

Quan aquesta mateixa eina comença a augmentar el poder de tothom, de sobte es converteix en un problema.

Quan sentim la paraula «impunitat», solem imaginar grans escàndols de corrupció, delinqüents que esquiven la justícia o poderosos que juguen amb unes regles diferents de les de la resta.

Però potser la forma d’impunitat més estesa del nostre temps no ocupa portades.

Potser viu al replà de l’escala.

Al carrer.

A les xarxes socials.

A la feina.

Als espais compartits.

És una impunitat molt més petita, però també molt més freqüent: la sensació creixent que cadascú pot fer el que li vingui de gust mentre el cost el pagui algú altre.

L’entrada de la finca no és meva? Es pot malmetre.

L’espai públic no és meu? Es pot embrutar.

L’anònim de les xarxes em protegeix? Es pot insultar.

El problema recaurà sobre els veïns, els contribuents, els moderadors, els treballadors municipals o qualsevol altre? Perfecte. Endavant.

La factura sempre acaba arribant.

Simplement la paga una altra persona.

Durant anys hem debatut sobre drets. I amb raó. Les societats lliures es construeixen sobre drets individuals sòlids i protegits.

Però hi ha una pregunta incòmoda que cada vegada apareix amb més freqüència:

Què passa quan una societat parla constantment de drets però deixa de parlar de responsabilitats?

Perquè la llibertat sense responsabilitat no és llibertat.

És comoditat.

És exigir respecte mentre es nega als altres.

És reclamar drets propis mentre es consideren opcionals els deures compartits.

I aquí apareix una de les paradoxes més curioses del nostre temps.

Vivim en una època extraordinàriament sensible a qualsevol limitació individual, però sorprenentment tolerant amb les molèsties que imposem als altres.

Qualsevol correcció és percebuda com una agressió.

Qualsevol límit és interpretat com una ofensa.

Qualsevol norma és vista com un obstacle.

El resultat és una convivència cada vegada més fràgil.

No perquè les persones siguin pitjors que abans.

Sinó perquè sembla haver-se estès una idea tan senzilla com perillosa: les normes són per als altres.

I quan aquesta mentalitat es normalitza, els efectes es multipliquen.

No es tracta només de civisme.

Tampoc és exclusivament una qüestió legal.

És una erosió lenta dels mecanismes invisibles que permeten que milions de persones comparteixin carrers, edificis, transports, institucions i espais públics sense acabar en conflicte permanent.

Perquè la convivència no depèn únicament de la policia, dels jutges o dels reglaments.

Depèn de milers de petites renúncies voluntàries que fem cada dia.

No aparcar on no toca.

No destrossar allò que és de tots.

No insultar perquè sí.

No traslladar als altres les conseqüències dels nostres actes.

En definitiva, actuar com si els altres existissin.

I potser aquí es troba una part del malestar contemporani que tan sovint costa explicar.

No és només la inseguretat.

No és només la precarietat.

No és només la polarització política.

Potser una part del cansament col·lectiu prové de la sensació que cada vegada hi ha més persones jugant fora de les regles no escrites de la convivència.

Aquelles que no apareixen al Codi Penal.

Aquelles que no necessiten càmeres, multes ni sancions.

Aquelles que simplement ens recorden que viure en societat implica acceptar que no estem sols.

En un moment en què les institucions acumulen desgast, els serveis públics pateixen tensions creixents i la confiança col·lectiva sembla erosionar-se, la responsabilitat individual no és menys important.

És més important que mai.

Perquè una societat no es degrada només quan fracassen les seves institucions.

També es degrada quan cada vegada més persones assumeixen que les normes són per als altres.

Hi ha poques religions tan reeixides com la de la startup. No té temples, però té acceleradores. No té sacerdots, però té mentors. No té relíquies, però té pitch decks. I, com tota bona religió, disposa d’un relat fundacional extraordinàriament atractiu: una persona brillant, una idea revolucionària, un garatge, una ronda d’inversió i una fortuna multimilionària esperant al final del camí.

És una història magnífica. Tant, que hem acabat construint un ecosistema sencer dedicat a repetir-la fins a l’esgotament. Els mitjans la publiquen, les escoles de negoci l’ensenyen, els fons d’inversió la financen i les administracions públiques la promocionen. El missatge és senzill: emprèn, innova, escala i potser seràs el pròxim unicorn.

El problema és que les dades tenen el desagradable costum d’arribar tard a la festa.

Segons diversos estudis internacionals, aproximadament el 90% de les startups fracassen. Entre les que aconsegueixen allò que molts emprenedors consideren el gran objectiu —l’entrada de capital risc—, tres de cada quatre acaben desapareixent. Només un 4% arriba al punt d’equilibri abans de tancar i prop del 69% es queda sense capital abans d’haver generat ingressos significatius. Dit d’una altra manera: la immensa majoria dels projectes que avui es presenten com el futur acabaran convertits en una entrada oblidada dins d’un registre mercantil.

Aquestes dades, però, rarament apareixen a la portada. La cultura startup ha desenvolupat una fascinació gairebé obsessiva pels supervivents. Coneixem els fundadors que van vendre una empresa per centenars de milions. Coneixem les històries de creixement meteòric. Coneixem els unicorns. El que gairebé ningú coneix són els milers de projectes que van consumir hores de treball, inversions públiques i privades, il·lusions personals i recursos humans per acabar desapareixent sense deixar rastre.

És una forma particular de biaix del supervivent. Imaginem per un moment que volem entendre com travessar un oceà. En lloc d’estudiar tots els viatges, decidim entrevistar exclusivament les persones que han arribat a l’altra banda. Probablement obtindrem relats fascinants, consells inspiradors i anècdotes memorables. El que no obtindrem és una imatge precisa de la realitat. Els qui es van enfonsar ja no hi són per explicar la seva experiència.

Aquesta mateixa lògica impregna bona part del discurs emprenedor contemporani. Cada vegada que una startup és adquirida per una multinacional o aconsegueix una valoració astronòmica, els titulars es multipliquen. Quan una altra desapareix després d’haver consumit centenars de milers o milions d’euros, la notícia acostuma a ser molt més discreta. El resultat és una percepció pública profundament distorsionada: sembla que l’èxit sigui freqüent quan, estadísticament, és excepcional.

La situació es torna encara més interessant quan observem la figura del serial entrepreneur. Els estudis mostren que els fundadors que ja han creat empreses anteriorment tenen més facilitat per captar inversió, aconsegueixen rondes més grans i desperten més confiança entre els fons de capital risc. Des d’un punt de vista financer és comprensible. Des d’un punt de vista sociològic és fascinant. L’ecosistema tendeix a concentrar recursos en aquells que ja han aconseguit visibilitat prèvia, generant una dinàmica on l’èxit facilita nous intents i els fracassos desapareixen del relat col·lectiu.

Mentrestant, els cementiris de startups continuen creixent. Fins al punt que existeixen bases de dades dedicades exclusivament a catalogar empreses que un dia van ser presentades com el futur i que avui només serveixen com a recordatori que la innovació també fracassa. La diferència és que els cementiris no generen conferències inspiradores. Les tombes no atreuen inversors. I els fracassos rarament encaixen en les campanyes de màrqueting.

Potser la qüestió més interessant no és que nou de cada deu startups fracassin. En qualsevol activitat basada en el risc és normal que hi hagi una elevada mortalitat. El veritable fenomen digne d’estudi és la manera com hem construït una cultura econòmica que parla constantment dels guanyadors i gairebé mai dels perdedors. Una cultura que converteix excepcions estadístiques en aspiracions col·lectives i que presenta com a trajectòria normal allò que, per definició, és extraordinari.

La història de la tecnologia està plena d’invents que no van funcionar, empreses que van desaparèixer i idees que mai van arribar enlloc. També està plena d’accidents, errors de càlcul, productes defectuosos i projectes que van consumir fortunes abans de ser abandonats. És precisament l’estudi d’aquests fracassos el que permet millorar processos, regulacions i mecanismes de seguretat. Europa, amb totes les seves imperfeccions burocràtiques, ha entès almenys una part d’aquesta lliçó: abans de celebrar una innovació, convé preguntar-se què passa quan falla.

Potser per això la gran pregunta no és quants unicorns serem capaços de crear. La pregunta és si algun dia serem capaços de mirar els cementiris amb el mateix interès que mirem els palaus. Perquè mentre continuem estudiant exclusivament els guanyadors, seguirem confonent loteries amb models econòmics.

I tota religió necessita miracles.

Però una societat madura necessita estadístiques.