50.000 euros per comprar un pis. Ara només falta trobar-lo.

La Generalitat de Catalunya ha anunciat amb orgull l’ampliació fins als 40 anys de l’edat màxima per accedir al Préstec Emancipació, una línia de finançament que permet obtenir fins a 50.000 euros sense interessos per cobrir l’entrada d’un habitatge. La notícia ha estat presentada com una nova passa per facilitar l’accés a l’habitatge. I, en efecte, és una notícia excel·lent. Tan excel·lent que gairebé fa oblidar un petit detall: continua faltant l’habitatge.

La política catalana d’habitatge sembla haver descobert una fórmula fascinant. Davant d’un incendi estructural que dura dècades, es presenta una mànega nova. No per apagar el foc, sinó per ajudar els ciutadans a acostar-s’hi una mica més. El problema no és que els joves no tinguin una entrada. El problema és que els preus fa anys que corren molt més ràpid que els salaris, que la construcció pública continua sent insuficient, que la gentrificació expulsa residents dels barris i que cada vegada hi ha més habitatges convertits en actius financers en lloc de llars.

La mesura, de fet, no modifica cap d’aquestes variables. No redueix el preu dels pisos. No incrementa de manera significativa el parc públic. No limita la concentració d’habitatges en mans de grans tenidors. No altera les dinàmiques especulatives dels mercats més tensionats. El que fa és facilitar l’entrada al sistema. La pregunta és inevitable: de què serveix ajudar algú a entrar en una cursa si no es fa res per reduir la velocitat dels qui ja van tres voltes per davant?

A més, convé recordar un detall sovint oblidat entre titulars triomfals. Els 50.000 euros no són una subvenció. No són diners regalats. Són un préstec. I perquè aquest préstec tingui alguna utilitat cal superar abans un obstacle molt més gran: que un banc decideixi concedir la hipoteca principal. En altres paraules, l’administració facilita l’entrada, però continua sent el sistema financer qui té l’última paraula. El jove pot tenir el préstec de la Generalitat. El que necessita és que el director de l’oficina bancària també tingui un bon dia.

L’aritmètica tampoc ajuda a mantenir l’entusiasme. El programa fixa un preu màxim de compra de 240.000 euros. Sobre el paper sembla una quantitat considerable. A Barcelona i a bona part de la seva àrea metropolitana, en canvi, s’assembla més a una espècie protegida en risc d’extinció. Trobar habitatges per sota d’aquest llindar és possible, però sovint implica reduir metres quadrats, allunyar-se dels centres de treball o assumir condicions que no apareixen als fulletons institucionals.

També resulta interessant observar els requisits econòmics. El programa permet accedir-hi amb ingressos molt superiors al salari mitjà català [fins a 80.963 €]. Això obre una pregunta legítima. Si la finalitat és ajudar qui no pot comprar un habitatge, per què el llindar s’estableix tan amunt? I si el destinatari real és una classe mitjana relativament solvent, per què es presenta com una resposta a la crisi d’accés a l’habitatge? La resposta probablement és complexa. La pregunta, en canvi, és bastant senzilla.

Però la sorpresa més deliciosa arriba després de la compra. L’habitatge adquirit amb aquest programa queda incorporat al règim de protecció oficial de manera permanent. Permanent. Una paraula que mereix ser pronunciada lentament. El propietari podrà vendre’l, sí. Però no al preu que vulgui. Necessitarà autoritzacions administratives, haurà de respectar límits de preu, podrà trobar-se amb drets preferents de compra per part de l’administració i haurà de vendre a persones que compleixin determinats requisits. En resum: es compra un habitatge privat, però sota una supervisió pública considerable.

Això planteja una qüestió especialment interessant. Estem davant d’una política destinada a facilitar l’accés a la propietat o davant d’un mecanisme perquè l’administració ampliï indirectament el parc d’habitatge protegit sense haver-lo de construir? Perquè construir habitatge públic és car, lent i políticament incòmode. Transformar habitatges adquirits per particulars en habitatges protegits permanents és, sens dubte, una operació molt més eficient des del punt de vista pressupostari.

Mentrestant, les grans qüestions continuen esperant al passadís. Els objectius de construcció d’habitatge públic acumulen anys de retard. La concentració d’habitatges en mans de grans actors econòmics continua sent una realitat. Els petits propietaris suporten cada vegada més regulacions mentre els grans operadors disposen d’estructures jurídiques i financeres suficients per adaptar-se a qualsevol canvi normatiu. El debat públic gira constantment sobre el lloguer, però molt menys sobre l’oferta disponible.

Potser la mesura ajudarà algunes persones. Segurament sí. Qualsevol eina que faciliti l’accés a un primer habitatge és millor que no fer res. El problema és que la política catalana d’habitatge sembla haver assumit que fer alguna cosa i solucionar el problema són conceptes equivalents.

I no ho són.

Perquè si d’aquí a deu anys els joves continuen marxant de casa cada cop més tard, si els salaris continuen lluny dels preus immobiliaris i si l’accés a la propietat continua sent una carrera d’obstacles, potser recordarem aquest anunci de la mateixa manera que es recorden tantes altres mesures. Com una operació impecable de comunicació institucional. Una d’aquelles que permeten afirmar que s’ha actuat, encara que el problema continuï exactament allà on era.

O fins i tot una mica més car.