Adéu

No sé si ho saps, però alguna vegada et vaig estimar.
No com esperaves, ni com jo volia,
però amb la intensitat d’una tempesta
que no sap ploure a mitges.

Mai et vaig demanar res que no poguessis donar.
Només una mica de pell,
un gest càlid enmig del fred,
una prova que no era invisible per a tu.

Però em vas donar silenci
i paraules plenes de contradiccions.
Vas dir-me que no eres afectuosa,
per després confessar que et costava frenar-te.

Vas dir que apreciaves la meva ment,
però la vas apartar quan et va incomodar.
Vas dir que no hi havia espai,
però te’n vas fer per altres.

Així que vaig marxar.
I encara et sorprèn?
Encara et preguntes què va passar?

El buit no l’he deixat jo.
Se’t va caure de les mans
quan vas deixar-me anar sense saber per què.

No et guardo rancor.
Només m’adono que, al final,
mai em vas mirar del tot.

Segueix obrint portes que no vols creuar.
Jo ja vaig sortir d’aquesta casa buida.