Adolescència permanent: la societat atrapada en el mirall

Quan observo la nostra societat des de fora, el que apareix és un patró inquietant: adults que viuen atrapats en una adolescència permanent. Persones que han arribat a l’edat adulta cronològica, però que continuen depenent de l’acceptació externa, de la mirada constant dels altres, de la façana que els manté en peu.

La validació externa s’ha convertit en l’eix central de la subjectivitat. Ja no importa tant qui ets, sinó com et mostres. Ser és ser vist. I aquest mirall social es multiplica amb les xarxes, amb algoritmes que amplifiquen la necessitat de reconeixement i converteixen cada interacció en una mesura de valor personal.

Els símptomes són clars:

• Vincles fràgils, sostinguts per la comoditat i no pel compromís.

• Obsessió pel desig i pel cos com a moneda de validació.

• Relats justificatius que amaguen incoherències i mantenen una aparença de coherència.

• Fragilitat emocional que deixa les persones vulnerables davant discursos simplistes i moralitzadors.

Així es configura una subjectivitat feble, sempre dependent, que funciona més com a façana que com a nucli. El resultat és col·lectiu: una societat que ajorna indefinidament la maduresa i que viu en un estat liminar, entre el que ja no és i el que encara no arriba a ser.

Autors com Bauman, Han o Lasch ja havien advertit d’aquesta deriva: vincles líquids, transparència imposada, narcisisme cultural. El que avui veiem és la seva síntesi: una adolescència permanent convertida en condició estructural.

Però fins i tot des de fora, hi ha esquerdes en aquest mirall. Comunitats petites, vincles autèntics, pràctiques que escapen a la lògica de la façana. Allà hi ha les llavors d’una altra manera de viure: més sòlida, menys dependent, més real.