Actualització: en el moment d’escriure l’article les dades eren més baixes. El balanç posterior és de 10 detencions a Catalunya i 127 actes administratives a Barcelona, 2.264 identificacions i 181 denúncies.
Els aldarulls del 24 d’octubre a Barcelona van forçar una resposta institucional com no s’ha vist a la ciutat. El desplegament del 31 d’octubre planteja una qüestió democràtica on queda patent que per impedir la por a una amenaça es pot ampliar els mecanismes de control de manera desproporcionada, mentre que per una altra banda, deixa palès que si les autoritats volen, poden acabar amb l’excés de robatoris i altres problemàtiques de la ciutat.
Segons les dades disponibles, el 24 d’octubre va haver 128 detinguts en un primer balanç, que va ser ampliat a 133. El 31 d’octubre més de 300 Mossos mobilitzats a la ciutat. Un nivell 4 d’alerta (el màxim per mobilitzacions) que va permetre posar controls sobre el transport públic, les estacions i carrers del centre.
Segons hem pogut saber, hi ha hagut més de 1000 identificacions fins a les 19:30h amb 63 actuacions per requisar objectes sospitosos. Detencions? 1, per causa aliena a Blocus.
Per sort, va ser una nit tranquil·la sense reproducció dels grans aldarulls de la setmana anterior.
RTVE, Europa Press i els Mossos d’Esquadra, a més, informen que s’han realitzat 4 detencions entre el 29 i 31 d’octubre de potencials organitzadors o dinamitzadors de canals de Blocus. Desconeixem si hi ha més informació o si realment qui hi ha al darrere ha utilitzat altres tècniques d’anonimització per evitar la seva identificació.
Havent col·locat l’escenari, ara podem parlar del desenvolupament de l’obra:
El centre de la ciutat blindat. Aparadors protegits amb fustes, establiments tancats i carrers vigilats. Centenars de policies, controls d’accés i identificacions segons conveniència. De fons, una mobilització anunciada per xarxes socials.
Així i tot, una tarda de relativa normalitat.
Quan una ciutat es prepara per a una situació excepcional, fins a quin punt aquesta preparació transforma la vida quotidiana dels ciutadans?
Recordem que la nit del 24 d’octubre va haver saquejos, comerços perjudicats, enfrontaments i detencions. És totalment comprensible que ciutadans i comerciants tinguessin por. També cal reiterar-ho: la situació va obligar a les institucions a mobilitzar-se per protegir persones i béns.
Però siguem realistes: una amenaça real no implica que qualsevol resposta preventiva sigui proporcionada.
I les persones identificades?
1000 identificacions, 63 actes per objectes requisats, 1 sola detenció aliena a Blocus… On queda la distància entre la sospita preventiva i una infracció realment acreditada? Quins criteris concrets s’han utilitzat per decidir qui era identificat? Fins a quin punt es pot considerar sospitosa una persona per l’edat, vestimenta o presència en un espai? Recordem que hi ha sospites d’identificacions per perfil racial.
Però el que més m’interessa és una altra cosa: Quins mecanismes REALS s’han fet servir per comprovar que els controls no han estat discriminatoris?
Els articles 16 i 20 de la Llei orgànica 4/2015 regulen les identificacions i els escorcolls, i exigeixen proporcionalitat i altres garanties.
Perquè hem de diferenciar entre unes detencions per allò que s’ha fet en comptes del que es podria fer.
Les 4 detencions anteriors (de suposats organitzadors de Blocus) es van fer de manera independent del dispositiu preventiu. L’acusació policial diu que han estat detinguts com a presumptes coordinadors o incitadors. Pensem que s’ha de saber diferenciar entre ideologia radical, discurs provocador, incitació delictiva i participació en delictes.
Tot plegat és més complexe del que sembla, sobretot a nivell legal. Per això hem de ser capaços de pensar i reflexionar sobre quins límits de la intervenció penal hi ha abans que es materialitzi en un delicte.
Precisament és aquesta manera de fer la que em fa voler anar a preguntar a la tomba de George Orwell (potser amb una Ouija) ja que s’hi va avançar prou bé, per no dir que s’ha quedat curt.
Segons les seves tesis, hi ha tres mecanisme que faciliten el control. El primer és la por, ja que a més gran es percep una amenaça, més fàcil por resultar acceptar controls extraordinaris.
I fixem-nos: últimament, que els ànims estan encesos a mitja Europa… apareixen notícies que alimenten la por. Sí, quasi cada dia. Ja no serveixen les notícies “normals”. Si mirem l’hemeroteca, cada vegada que els ànims estan caldejats, apareix de nou un fantasma a l’horitzó: malalties, guerra, necessitat d'avituallament, evitar sortir, caos social, perills diversos…
Però amb la por no hi ha prou, hi ha quelcom que també ens han anat acostumant. Aquest fenomen s’anomena “normalització”. Pensem en quines mesures i quines coses considerem totalment normal o estàndard avui dia que als nostres pares, avis, rebesavis i altres els faria sortir al carrer i, potencialment, cremar-ho tot.
Finalment tenim el que més vam veure ahir: l’acceptació social majoritària. Els ciutadans poden demanar més controls, fins i tot quan hi ha limitacions que els afecten. És una constant i és el punt que dona títol a aquest article: aplaudir amb les orelles les retallades de drets i llibertats.
Pensem en com es desenvolupa aquest mecanisme: primer hi ha una amenaça, que provoca una resposta excepcional, que a la vegada genera una defensa pública d’aquella resposta inclòs per part de la ciutadania… i finalment, aquelles mesures extraordinàries són percebudes com a necessitats ordinàries.
Per això tinc dues preguntes: Qui vigila els mecanismes que ens han de protegir? Quines garanties, controls judicials i possibilitats de fiscalització impedeixen que les mesures legítimes es converteixin en abusos?
I ara, tornem a la ciutat: blindada, grans aldarulls anunciats que no s’han reproduït, autoritats que mobilitzen recursos per assegurar-se de poder respondre a aquest cas (però que en el dia a dia, no fan els mateixos esforços)…
Una societat democràtica ha de poder exigir simultàniament seguretat, llibertat i rendició de comptes.