Avui he comès una blasfèmia… llegir la Constitució Espanyola (en matèria d’habitatge). Hi he trobat l’article 47.
I sabeu què hi diu? Que s’ha d’impedir l’especulació.
No parla de vigilar-la, ni demanar que no s'excedeixi, ni tan sols de crear una comissió per estudiar-ne l’impacte…
Això obre una pregunta: si la Constitució es tracta per part d’alguns actors polítics com a sagrada, perquè no s’actua com demana en un assumpte tan important com aquest?
El mateix Estat, aquest 2026 i a les seves normes, continua invocant explícitament aquest mandat constitucional.
Què potser passa quelcom que fa que no vulgui o pugui actuar?
Pensem-hi: un habitatge és una llar, patrimoni familiar, estalvi, inversió, garantia bancària, actiu financer, negoci de lloguer, sòl urbanístic, instrument especulatiu…
I, evidentment, totes aquestes funcions poden entrar en conflicte.
Si una torradora puja a 1.800 euros, probablement no en compraré cap. Si el meu pis puja a 1.800 euros, dormir sota un pont continua sent una alternativa tècnicament disponible, però comercialment poc atractiva.
Però és clar, hi ha un context. I hem de pensar que Espanya té un parc de lloguer social extraordinàriament petit. l’OCDE el situa entorn del 3% del parc total. Molt per sota de la mitjana europea i de l’OCDE.
A Catalunya, a més, el Pla territorial vol arribar al 9% de lloguer social i al 15% d’habitatges destinats a polítiques socials en municipis de forta demanda.
L’objectiu és maco, preciós, magnífic. El problema és, com sempre, quins mitjans es fan servir, com i per què.
I després hi ha la manca d’oferta.
El context és certament delicat i no hi ha una causa única: construcció insuficient, parc públic minúscul, concentració de demanda, turisme, canvis demogràfics, inversió, sous que no pugen com els preus, regulacions i incentius acumulats durant dècades…
No podem culpar una sola cosa (per molt temptador i fàcil que sigui). Es tracta d’un fenomen complex que cal analitzar en el seu conjunt.
Ara mateix el debat sona més o menys així:
Bàndol A:
—Tot propietari és un especulador amb monocle que esmorza llagrimetes de llogater.
Bàndol B:
—Tot llogater és un bolxevic que només espera que vagis a comprar pa per ocupar-te el menjador.
Una tàctica molt bona per oblidar-nos del problema de fons i les seves complexes causes.
Ja que, al final, no es tenen en compte les moltes diferències entre “cada bàndol”:
Propietaris que complementen pensió amb un pis, llogaters que incompleixen, ocupacions conflictives, empreses i inversors que acumulen habitatges, especulació, propietaris vulnerables, llogaters vulnerables…
Cap d’aquestes situacions elimina les altres.
És aquí on entra la deliciosa obra de la que som inconscientment partícips. Per què? Doncs molt senzill. En el moment que enfrontem propietaris contra llogaters deixem de fer-nos preguntes importants.
Com quines? Doncs per exemple:
Qui decideix el planejament urbanístic?
Quant habitatge públic hem construït?
Quants habitatges protegits van acabar posteriorment al mercat lliure?
Com tributa cadascun dels usos?
Quins incentius tenen promotors, bancs, fons, administracions i particulars?
Què passa amb el sòl?
Per què construir habitatge assequible és sovint menys rendible que construir-ne de lliure?
Qui captura la revalorització?
Així que resulta que dues persones que no poden comprar o llogar un pis discuteixen entre elles qui està destruint el mercat immobiliari. Una obra magna de teatre.
Bé, però no ens oblidem d’una cosa que hem dit al començament: què passa amb l’especulació?
Comprar una casa i vendre-la vint anys després més cara no és especulació per se; llogar-la tampoc; invertir-hi tampoc.
Però comprar esperant revalorització, mantenir actius improductius esperant increments de preu, operacions ràpides de compravenda o estratègies destinades sobretot a extreure rendes de l’escassetat… sí que poden ser-ho.
Aquesta mateixa setmana passada, el Parlament va aprovar una resolució que demana penalitzar compravendes d’habitatge en períodes curts que tinguin finalitats especulatives, a més de voler ampliar parc públic i assequible.
Això sí, si us pensàveu que tot acabava aquí us heu equivocat. Recordeu que regular tampoc és màgia i tampoc té un efecte ràpid. Pensem que tenim una situació derivada de dècades de situacions complexes encadenades.
Per tant, si esperem veure com aquests esdeveniments que han funcionat com fitxes de dominó, de cop i volta es solucionin d’un dia per l’altre… tampoc serà quelcom possible.
Es poden topar els lloguers, construir habitatge públic, gravar pisos buits, regular pisos turístics… però cap d’aquests botons arregla dècades en un dia o dos.
A Catalunya, per exemple, després de la regulació de lloguers, hi ha hagut una contenció de preus en què els lloguers han baixat un 4,7% a Barcelona i un 1,3% en zones tensionades.
Per altra banda, la inflació ha pujat un 5,3%.
Veieu com no és gens fàcil? No cal decidir prèviament què és comunisme o salvació nacional.
I ara toca un altre tema: el sistema públic.
Penseu-hi: sanitat, educació, justícia i pensions tenen al darrere un sistema immens recolzat per l’Estat i l’administració.
En canvi, amb l’habitatge, hem assumit durant molt de temps que el dret es materialitzaria a través del mercat privat.
I ha passat el que havia de passar: el dret existeix, però l’accés depèn de poder pagar el preu d’un actiu escàs.
Potser algun dia solucionarem el problema de l’habitatge.
Mentrestant podrem acudir al Capità Constitució i al seu article 47. Diuen molt, parlen molt, però tampoc sembla que facin gaire per aconseguir que es compleixi el que tracten.
A més, té un avantatge enorme: es pot consultar gratuïtament. No com un pis.