Bilingües de boca, monolingües de cor: quan la ignorància es disfressa de víctima

Sempre és més fàcil dir que “persegueixen” el castellà que mirar-se al mirall i admetre que un s’afanya a abraçar la seva pròpia ignorància com qui s’aferra a un os de peluix vell: desgastat, però reconfortant. Aquesta és la dinàmica de bona part del discurs anti-integració: convertir la comoditat en bandera i l’immobilisme en causa justa.

1. Context i fets

A Andorra —i també a Catalunya— la realitat és clara: la gran majoria de la població és plenament bilingüe, o fins i tot multilingüe. El català conviu amb el castellà, el francès i l’anglès en un espai reduït, amb intercanvis constants i una forta exposició als mitjans en diverses llengües.

Parlar de “persecució” al castellà en aquests contextos és, si més no, un exercici de fantasia política i mediàtica. No hi ha persecució, hi ha una regulació lingüística que respon a una necessitat: garantir la supervivència d’una llengua minoritzada dins d’un entorn global on el castellà i l’anglès dominen de forma aclaparadora.

Cal recordar que, històricament, el català ha estat prohibit o menystingut en diversos períodes —des de la Nova Planta fins al franquisme— i que la seva presència en àmbits oficials és una conquesta recent. Aquesta memòria històrica explica que avui la protecció legal del català no sigui un caprici, sinó una reparació i una eina de futur.

2. El mirall internacional

La situació d’Andorra i Catalunya no és única. Suïssa protegeix quatre llengües oficials i exigeix competència en la llengua del cantó on es resideix. A Bèlgica, el domini del neerlandès, el francès o l’alemany depèn de la regió i és imprescindible per accedir a determinats llocs de treball públics.

Al Canadà, el francès i l’anglès són cooficials, però al Quebec la immersió en francès és obligatòria a l’escola per garantir la continuïtat de la llengua. En cap d’aquests casos es planteja com una “persecució” sinó com una política de cohesió: entendre’s en la llengua pròpia del territori és un requisit per a la integració i la convivència.

3. Desmuntatge dels tòpics

Els qui parlen d’imposició obliden que la llengua pròpia no és una moda ni una bandera ideològica arbitrària: és un dret col·lectiu reconegut i protegit per llei. No es tracta de prohibir, sinó de garantir que el català no desaparegui sota el pes d’una llengua global dominant.

Integrar-se lingüísticament no és una pèrdua, és un guany: és accedir a més referents culturals, a més matisos i a una identitat compartida. Rebutjar-ho és tancar-se a la possibilitat de veure el món des d’un altre angle, d’entendre codis socials i culturals que només la llengua pot transmetre de forma plena.

4. Les conseqüències de no integrar-se

La negativa a aprendre i utilitzar la llengua pròpia crea guetos lingüístics, perpetua la desconnexió cultural i alimenta discursos populistes que exploten la por a la diferència. Això erosiona la cohesió social i desvirtua el concepte de convivència: no pot haver-hi veritable convivència sense reciprocitat lingüística.

A més, genera desigualtats pràctiques: persones que, per no dominar el català, depenen constantment d’altres per fer tràmits, entendre documents oficials o accedir a certs llocs de treball. Lluny de ser un “dret” no aprendre’l, és una autolimitació que empobreix tant individualment com col·lectivament.

5. Cultura i identitat: molt més que paraules

Una llengua és també un arxiu viu de memòria. Cada paraula porta segles d’història, cada expressió amaga una manera única de mirar el món. Substituir la llengua pròpia per una de dominant no és neutral: és perdre fragments sencers de la identitat col·lectiva.

En contextos multilingües, la riquesa cultural depèn de la preservació activa de cada llengua. Quan una desapareix, no només es redueix el patrimoni lingüístic: s’empobreix la capacitat simbòlica i expressiva d’una societat sencera.

6. Reflexió

El respecte no és només no insultar ni atacar, és fer l’esforç d’acostar-se a l’altre, també en la seva llengua. I qui no vol aprendre ni integrar-se, en realitat, no fa cap acte de resistència heroica: només exhibeix, amb orgull, la seva deliciosa mediocritat.

L’autèntica llibertat no és triar quedar-se dins la gàbia de la pròpia ignorància, sinó obrir la porta i sortir-ne. Parlar la llengua del lloc on vius no és un gest d’obediència, sinó una mostra de respecte i de maduresa cívica.

I és que, al capdavall, ser bilingüe de boca, però monolingüe de cor és una manera molt trista de viure en un món que té tant per oferir.