Citizen Vigilante: el mascle que patrulla el fang que li paga el lloguer
Patriarcat amb uniforme de rescat
Una lectura sobre justícia privada, patriarcat amb uniforme de rescat i cinema que confon testosterona amb profunditat moral.
Citizen Vigilante vol semblar una pel·lícula incòmoda. Vol fer veure que ens posa davant d’un dilema moral difícil: què passa quan l’Estat falla, quan la justícia no arriba, quan les víctimes queden desemparades i la societat sembla incapaç de protegir ningú? Sobre el paper, podria ser una pregunta interessant. El cinema ha treballat moltes vegades aquest territori: la frontera entre venjança i justícia, entre protecció i dominació, entre trauma i violència legitimada. El problema és que Citizen Vigilante no sembla gaire interessada a pensar aquesta pregunta. Sembla més aviat interessada a vestir-la amb una jaqueta de cuir, posar-li una pistola a la mà i demanar-nos que confonguem mandíbula tensa amb complexitat ètica.
El protagonista no està escrit com un personatge: està construït com un tòtem. Home blanc, dur, heterosexual, propietari, armat, sexualment disponible i moralment convençut que el món no necessita institucions, comunitat, reparació ni drets, sinó un senyor disposat a convertir-se en tribunal portàtil. És el vell somni reaccionari del mascle immutable: aquell home que no dubta, no escolta, no aprèn i no necessita revisar-se perquè la pel·lícula ja ha decidit que el seu instint és una forma superior de lucidesa.
Aquesta és una de les trampes més antigues del relat patriarcal: presentar la força masculina com a resposta natural davant del caos. Quan el món es complica, quan la llei és lenta, quan les dones són vulnerables, quan el crim apareix com una ombra omnipresent, la fantasia no imagina més drets, més xarxes, més prevenció, més justícia social o més protecció col·lectiva. Imagina un home. Un home fort. Un home que fa el que “s’ha de fer”. Un home que, naturalment, no demana permís perquè el permís és cosa de febles, buròcrates o societats decadents.
El més revelador és com tracta les dones. No apareixen com a subjectes complets, sinó com a funcions narratives al servei del mite masculí. Dones com a víctima, com a cos disponible, com a recompensa, com a decorat sexual, com a prova moral perquè el protagonista pugui distingir-se dels altres homes dolents. La pel·lícula sembla dir-nos: sí, aquest home es mou per un món brut, sí, participa d’espais moralment sòrdids, sí, habita una masculinitat agressiva i impune, però té un codi. I aquest codi, aparentment, hauria de ser suficient perquè li concedim una mena de noblesa.
Però aquesta noblesa fa pudor de trampa. Quan una pel·lícula respon a la pregunta “qui protegirà les dones?” sense voler mirar de què cal protegir-les, el resultat no és una defensa de les dones. És una defensa del protector. La pregunta real no és qui protegirà les dones en abstracte, sinó per què tantes vegades cal protegir-les d’altres homes. Dels que assetgen, dels que droguen, dels que compren, dels que violenten, dels que miren cap a una altra banda, dels que riuen, dels que relativitzen i, també, dels que apareixen després amb posat heroic per administrar la gàbia amb millors maneres.
Aquesta és la gran operació ideològica del film: no qüestionar l’ordre que produeix la vulnerabilitat, sinó posar-hi un home armat al capdamunt. No desmuntar el fang, sinó patrullar-lo. No preguntar-se per què existeix un món on les dones són reduïdes a cossos exposats, negociables o atacables, sinó oferir-nos un mascle amb codi moral que castiga els excessos dels altres mascles. La pel·lícula no vol abolir la lògica del domini; només vol decidir qui té dret a exercir-lo.
La figura del propietari és especialment significativa. El protagonista no només circula pels espais del fang: també en forma part estructuralment. No és un àngel brut que baixa als inferns per salvar innocents. És algú situat dins del poder material, dins de la propietat, dins de l’ordre que diu voler corregir. Això podria haver estat interessant si la pel·lícula tingués una mirada més intel·ligent sobre la seva contradicció. Podria haver estat una autòpsia del justicier: un home que condemna una decadència de la qual també participa, un home que converteix la seva pròpia culpa en violència redemptora. Però la pel·lícula no sembla tenir prou ironia, ni prou mala llet, ni prou intel·ligència formal per fer-ho. Prefereix tractar-lo com si fos una resposta necessària.
Aquest és el centre del problema. Citizen Vigilante no és incòmoda perquè sigui valenta. És incòmoda perquè confon provocació amb pensament, violència amb argument i testosterona amb estructura narrativa. Es pot fer cinema brutal, reaccionari, nihilista, desagradable o moralment repugnant i que sigui bon cinema. Es pot filmar un personatge terrible sense justificar-lo. Es pot mostrar la violència sense convertir-la en higiene moral. Es pot entrar al fang sense agenollar-se davant del primer home que porta botes. Però aquesta pel·lícula sembla massa enamorada del seu propi tòtem per mirar-lo amb prou crueltat.
El justicier és una figura còmoda perquè promet simplicitat. Davant d’un món complex, ofereix una resposta ràpida. Davant d’una institució fallida, ofereix una arma. Davant d’una víctima, ofereix un càstig. Davant d’un debat polític, ofereix una execució simbòlica. La justícia privada té aquesta seducció: elimina els tràmits, elimina els matisos, elimina les garanties i, sobretot, elimina la incomoditat d’haver de transformar res. Només cal trobar culpables prou monstruosos perquè la violència del protagonista sembli respirable.
Aquesta és també la seva pobresa moral. Una societat no es repara substituint la justícia per venjança, ni la protecció per propietat, ni la cura per domini. Però el cinema del mascle justicier necessita que oblidem això. Necessita que veiem les institucions com a covardes, les dones com a exposades, els criminals com a bèsties i l’home violent com a última frontera entre nosaltres i el col·lapse. És una fantasia antiga, gastada i perillosa: primer dibuixa el món com una claveguera i després ens ven el propietari de la claveguera com a salvador.
El resultat és una obra que sembla més interessada a confirmar prejudicis que a obrir preguntes. Cada escena sembla empènyer-nos cap a una mateixa conclusió: el sistema no funciona, la societat és feble, els homes dolents campen lliures i només un home més dur, més decidit i més disposat a embrutar-se les mans pot restaurar l’ordre. Però restaurar quin ordre? L’ordre on les dones continuen sent objectes de pas? L’ordre on la protecció depèn del temperament d’un home armat? L’ordre on la propietat i la violència es donen la mà mentre es fan passar per responsabilitat moral?
Potser la gràcia involuntària de Citizen Vigilante és que explica millor del que voldria el mite que intenta alimentar. Ens mostra el protector que no allibera, sinó que administra. El mascle que no repara, sinó que castiga. L’home que no vol destruir la gàbia, sinó substituir-ne el carceller per un amb millor il·luminació. El ciutadà vigilant que, en realitat, no vigila el poder: vigila que ningú li disputi el dret de decidir què és l’ordre.
Al final, la pel·lícula no pregunta què falla en una societat que produeix violència. Pregunta quanta violència necessita un home per sentir-se útil. I la resposta, naturalment, és molta. Preferiblement amb mirada dura, música greu i alguna frase solemne que faci veure que tot plegat és profund.
Citizen Vigilante és dolenta de collons, ovaris i genitals ambigus varis. Però té una virtut involuntària: deixa al descobert, amb una manca de subtilesa gairebé pedagògica, la fantasia del mascle justicier. Aquell home que viu del fang, el patrulla i encara espera que li diguem heroi.