Com vaig descobrir la destrucció mútua assegurada gràcies a Rise of Nations
Durant anys va ser un dels meus jocs d’estratègia preferits. En aparença, la seva proposta era senzilla: començar a l’Antiguitat i conduir una civilització a través dels segles fins arribar a l’era contemporània.
En la pràctica, era molt més que això.
Rise of Nations aconseguia una cosa poc habitual: fer que el progrés tecnològic es convertís en una arma.
Mentre altres jocs d’estratègia se centraven principalment en la guerra o en l’economia, aquí el desenvolupament científic tenia conseqüències molt reals.
I jo tenia un costum.
Sempre intentava avançar tan ràpid com podia.
Mentre bona part dels meus rivals encara es trobaven entre els segles XVI i XVIII, jo acostumava a estar entrant a les primeres dècades del segle XX.
No era una qüestió de velocitat per la velocitat.
Simplement m’agradava construir.
Optimitzar.
Expandir.
Investigar.
Crear una economia capaç de sostenir qualsevol cosa que necessités més endavant.
Això tenia un efecte secundari inevitable.
Els altres jugadors començaven a preocupar-se.
I quan diversos jugadors humans es preocupen al mateix temps, acostumen a arribar a la mateixa conclusió.
Cal aturar qui va davant.
Així vaig descobrir un fenomen recurrent.
Les coalicions.
Partides en què diversos rivals deixaven de competir entre ells per concentrar tots els seus esforços en un únic objectiu: jo.
Era una decisió comprensible.
També era un error.
Perquè Rise of Nations incloïa una de les mecàniques més fascinants que he vist mai en un videojoc d’estratègia.
Les armes nuclears.
I, més concretament, el comptador d’apocalipsi.
Existeix un límit global de destrucció que el món és capaç de suportar.
Cada detonació acosta una mica més el planeta al col·lapse.
A la pràctica, això significa que hi ha un nombre màxim de bombes que es poden utilitzar abans que el món deixi de ser un lloc especialment habitable.
La majoria de jugadors interpreten aquesta mecànica com una advertència.
Jo la vaig interpretar com una informació.
I la informació és poder.
Quan una coalició sencera decidia que havia arribat el moment d’eliminar-me, jo feia els càlculs.
Si el món podia suportar vint detonacions, jo n’utilitzava dinou.
No una.
No dues.
Dinou.
Recordo perfectament aquelles partides.
Les alertes sonant constantment.
Les capitals desapareixent.
Els exèrcits evaporant-se.
I aquell petit comptador apropant-se lentament a una paraula meravellosa.
Apocalipsi.
No buscava guanyar.
Aquella fase de la partida ja havia quedat enrere.
El que estava fent era demostrar una idea molt concreta.
Si la resta de civilitzacions decidien que jo no podia existir, tampoc tindrien garantida la seva pròpia existència.
D’una manera completament accidental, Rise of Nations em va ensenyar un concepte fonamental de la geopolítica contemporània.
La destrucció mútua assegurada.
No és la bomba el que evita la guerra.
És el coneixement que tothom sap què passarà si la bomba s’utilitza.
Potser per això el joc continua semblant-me tan brillant.
Perquè sota les seves mecàniques hi havia una reflexió sorprenentment profunda sobre el poder, l’equilibri, la tecnologia i les conseqüències de les nostres decisions.
I perquè, molts anys després, encara em fa riure imaginar la cara dels meus rivals humans observant com el comptador d’Apocalipsi baixava inexorablement cap a l’1.
Rise of Nations: Extended Edition en català
Aquest projecte de traducció al català té com a objectiu acostar un dels grans clàssics de l’estratègia en temps real als jugadors catalanoparlants.
La traducció es troba actualment en desenvolupament, però ja permet gaudir d’una part important de l’experiència en la nostra llengua.
Una petita contribució a un joc que, entre moltes altres coses, em va ensenyar que el progrés tecnològic és meravellós... fins que algú descobreix les armes nuclears.
Disponible gratuïtament aquí:
https://steamcommunity.com/sharedfiles/filedetails/?id=3740336300