La nit del 24 d’octubre Plaça Catalunya i els seus voltants es van convertir en un camp de batalla. Vint-i-tres comerços vandalitzats o saquejats. Cent vint-i-vuit detinguts, setanta-dos dels quals menors d’edat. Desenes d’incidents i una intervenció policial de gran abast.
I, com sempre, abans d’aclarir-se els fets, apareixen explicacions i culpables.
Hem pogut veure com es culpabilitzava al jovent, a la immigració, a la ultradreta, a la ultraesquerra i fins i tot al Mossad d’Israel.
Il·lustració 1 Tothom assenyala els altres com a culpables
Les xarxes socials cremen amb discursos contradictoris en què tothom és culpable i ningú ho és alhora.
Segons el meu parer, i recordeu que fa anys que ho dic, tot plegat em fa sospitar d’un aprofitament polític dels aldarulls. Encara no sabem qui els ha organitzat, però ja podem observar com alguns voldrien fer-los servir per justificar més control social. I el més preocupant és que potser aconseguiran que els qui perdin llibertats ho aplaudeixin amb les orelles.
Fins i tot certs personatges de xarxes com X demanen quasi la intervenció militar.
Mentre tot això passa, hi ha acusacions creuades entre el govern espanyol, l’esquerra, la dreta, la immigració, les organitzacions externes. Tothom es justifica i intenta desjustificar l’altre. Certs individus aprofiten per carregar contra col·lectius sencers a partir de responsabilitats individuals.
Per exemple, Feijóo ha responsabilitzat Sánchez i l’esquerra; Rufián ha considerat probable una operació de l’extrema dreta, mentre que PP, Vox i Aliança Catalana han relacionat els aldarulls amb la immigració sense que es conegués públicament la nacionalitat dels detinguts.
I a sobre, tothom exigeix proves als altres, mentre no les presenta quan acusa.
Quin gran negoci de la indignació. Quina meravella d’organització: convocatòries digitals, anònimes, viralització i potencials manipulacions.
Actors polítics i perfils que viuen de la polèmica utilitzant l’incident per a aconseguir notorietat a veure si algú els escolta.
I encara ara, alguns no saben diferenciar entre qui organitza, qui participa i qui s’aprofita posteriorment dels fets.
Per què la pregunta és: volen informar, comprendre els fets... o aconseguir visibilitat?
L’incident en qüestió és certament interessant. Fins i tot s’ha parlat de “violència lúdica”, mentre altres assenyalen el malestar social. Però, què vol dir exactament violència lúdica? Que es diverteixen destruint? Que no tenen cap reivindicació? O que encara no hem sabut comprendre què els mou? Per el que s’ha vist, bona part dels participants han estat gent jove, que ha aprofitat l’anonimat així com la força de grup per aconseguir que els aldarulls fossin quelcom digne d’una pel·lícula de Batman.
Aquests mateixos joves també viuen èpoques difícils, alguns diuen que s’han emmirallat en el que ha passat a França. Cal recordar que avui dia la precarietat, l’habitatge, les dificultats d’emancipació i la incertesa sobre el futur juguen un paper.
Quan algú no té res a perdre o no veu un futur en el qual poder brillar, és fàcil que vulgui aprofitar una escletxa del sistema per treure’n alguna cosa. Quan la responsabilitat individual es dilueix en la col·lectiva, és fàcil que certs condicionants socials explotin per bandes inesperades.
Per què, de nou, hem de pensar: una conducta pot ser reprovable i alhora, tenir causes que mereixen ser estudiades?
És molt fàcil assenyalar, és molt fàcil criticar, és molt fàcil faltar el respecte i intentar treure profit de les conseqüències, però és també important fer-nos una pregunta: què ens ha dut fins aquí?
Alguns intenten minimitzar els aldarulls. Altres aprofiten qualsevol episodi violent per desacreditar qualsevol protesta, com si una reivindicació perdés automàticament tota legitimitat quan apareix un conflicte.
Potser a aquestes persones els faria falta veure que cap dret humà ha estat conquerit amb flors i violes, cantant el cumbayá i prenent un te o cafè amb les autoritats i patronal.
Les vagues, repressions, conflictivitat i conquestes laborals han fet que moltes coses de les quals gaudim avui dia existissin. Abans eren impensables.
I millor encara: cal saber distingir entre protesta, desobediència, violència i saqueig.
Mentrestant, sembla que ens interessa més parlar dels afectats que escoltar-los, i més atribuir reivindicacions als joves que esbrinar quines tenien realment, si és que en tenien.
Quanta gent parla dels aldarulls sense plantejar-se les motivacions de caràcter social, econòmic i en quin moment històric ens trobem? Perquè algunes d’aquestes persones estan a dues passes de dir que “con Franco se vivia mejor” (i és una frase que amaga un biaix de percepció i memòria molt concreta).
Per acabar, pensem: cal distingir entre fets acreditats, hipòtesis raonables, rumors i interessos polítics.
Cal examinar quins prejudicis i biaixos condicionen la interpretació dels esdeveniments. Tots tenim biaixos, tots tenim prejudicis d’un caire o l’altre. Per això és important ser capaços de llegir i veure més enllà del que ens volen donar mastegat.
Si demà sabéssim qui va organitzar realment els aldarulls, quants estarien disposats a reconèixer que s’havien equivocat?