De la incomoditat moderna i eufemismes irresponsables
Vivim temps tous.
No perquè falti informació, ni perquè manquin paraules, sinó perquè s’ha fet tot el possible per evitar una sola cosa: ser adulta.
Avui ningú falla.
Avui ningú s’equivoca.
Avui ningú fa mal.
Avui tot s’explica.
Arribo tard perquè tinc TDAH.
No compleixo perquè estic en procés.
Et parlo malament perquè és el que sento i necessito dir-ho.
Desapareixo perquè he de prioritzar-me.
No assumeixo conseqüències perquè sóc neurodivergent.
I si algú assenyala l’impacte,
si algú diu “això m’afecta”,
si algú posa un límit tranquil i sense crits,
aleshores el problema no és el dany.
El problema és qui l’ha assenyalat.
Perquè el joc ja està muntat:
tothom pot ser fràgil,
però ningú pot ser responsable.
Les etiquetes ja no serveixen per entendre’s millor.
Serveixen per blindar-se.
Per construir una identitat impermeable al qüestionament.
Per evitar aquella frase insuportable que defineix l’adultesa:
“aquí no he estat bé”.
La vergonya adulta —curta, sana, reparadora— ha estat abolida.
Ara tot és trauma.
Tot és violència.
Tot és invalidació.
I així, qualsevol límit es converteix en atac.
Qualsevol desacord, en opressió.
Qualsevol exigència mínima, en crueltat.
Mentrestant, el cost sempre viatja en una sola direcció:
cap a la persona que compleix,
cap a la que espera,
cap a la que pensa en terceres persones,
cap a la que encara creu que conviure implica ajustar-se tots de tant en tant.
Però aquesta persona —la responsable— ja no és admirada.
És incòmoda.
És rígida.
És “massa”.
I llavors passa el ritual final:
el tall sobtat.
L’esborrat.
El bloqueig.
La fugida.
No com a decisió madura,
sinó com a anestèsia.
Perquè quedar-se a parlar voldria dir sostenir la incomoditat.
I sostenir la incomoditat voldria dir acceptar que l’etiqueta no eximeix,
que la identitat no anul·la l’impacte,
que tenir dificultats no dona dret a convertir els altres en infraestructura emocional.
Així que marxen.
No perquè siguin forts.
Perquè són fràgils fins al pànic.
I encara tenen el luxe d’anomenar-ho autocura.
Però que no ens enganyin:
no és salut mental.
No és neurodivergència.
No és autenticitat.
És evasió sistemàtica de l’adultesa.
I quan algú posa paraules a tot això,
quan algú s’atreveix a dir-ho sense cridar,
sense insultar,
sense demanar perdó,
fa mal.
No perquè sigui cruel.
Sinó perquè trenca l’encanteri.
I això, avui dia, és imperdonable.