Educar sí. Viure d’això ja tal.
Catalunya fa anys que es pregunta per què baixa la natalitat, per què augmenten els problemes de salut mental entre adolescents, per què cada cop hi ha més dificultats de convivència a les aules i per què sembla tan complicat construir una societat mínimament cohesionada. El debat públic està ple de diagnòstics grandiloqüents sobre el futur, la joventut i la necessitat de “protegir les noves generacions”. Però, mentrestant, es continua desgastant de manera sistemàtica una de les poques figures que encara sostenen aquestes generacions cada dia, de forma directa, constant i presencial: el professorat.
La relació que aquesta societat manté amb els mestres és, com a mínim, contradictòria. Al docent modern se li exigeix pràcticament tot. Ja no és només transmissor de coneixement. És mediador de conflictes, gestor emocional, detector potencial de maltractaments, especialista improvisat en salut mental, figura d’acompanyament social, gestor administratiu, vigilant, orientador i, sovint, substitut parcial d’estructures familiars i institucionals cada cop més saturades o deteriorades. Quan un alumne arriba desregulat emocionalment, és el professor qui conté. Quan apareixen conflictes socials o culturals, és el professor qui gestiona. Quan les famílies no poden absorbir determinades situacions, és l’escola qui acaba sostenint-ne part de les conseqüències. I tot això, evidentment, mentre continua intentant ensenyar.
Malgrat aquesta acumulació constant de funcions, el debat públic sobre el professorat acostuma a reduir-se a una caricatura extraordinàriament simple: “tenen moltes vacances”. És una simplificació tan repetida que gairebé ha acabat convertint-se en un reflex cultural. Resulta fascinant observar com una societat que demana a l’escola que resolgui desigualtats socials, tensions identitàries, problemes emocionals, integració cultural i deteriorament de convivència acaba resumint tota la conversa sobre els seus professionals en un càlcul superficial de dies no lectius. Com si la càrrega mental, emocional i burocràtica acumulada durant la resta de l’any desaparegués per art de màgia en arribar juliol.
Aquí és on apareix un dels grans mecanismes invisibles del sistema educatiu: la romantització de la vocació. Fa anys que una part important del sector funciona sota la idea implícita que estimar la professió obliga també a acceptar sacrificis constants. Hores invisibles preparant materials, feina administrativa fora d’horari, sobrecàrrega emocional permanent i activitats extraordinàries assumides gairebé com un deure moral. El docent no pot ser percebut simplement com un treballador amb drets i límits humans; ha de convertir-se en una mena de figura sacerdotal disposada a sostenir el sistema fins i tot quan el mateix sistema deixa de sostenir-lo a ell.
I probablement cap exemple ha evidenciat això millor que el debat recent sobre les colònies escolars. Durant anys s’ha normalitzat que molts docents assumissin jornades de més de quaranta-vuit hores consecutives amb una compensació econòmica pràcticament simbòlica. Era possible perquè funcionava la combinació perfecta entre pressió social, culpabilització i apel·lació constant a la vocació. Però en el moment que part del professorat ha començat a dir prou i ha decidit deixar de regalar aquest tipus de disponibilitat extrema, la reacció ha estat gairebé de pànic. De cop, s’ha descobert que determinades activitats considerades essencials depenien, en realitat, de treball extraordinari sostingut sota mínims.
La resposta d’alguns sectors encara ha estat més reveladora. Centres de colònies advertint que “perilla la sostenibilitat” del model si els professors deixen d’assumir aquestes condicions. La frase és tan potent que gairebé no necessita comentari. Des de quan la sostenibilitat d’una empresa privada hauria de dependre del fet que professionals públics treballin jornades esgotadores pràcticament regalades? La resposta institucional tampoc ha ajudat gaire a reduir la sensació de menyspreu estructural: cinquanta euros. No per hora. No per jornada completa. Cinquanta euros com a intent de compensació simbòlica davant una responsabilitat enorme que implica supervisar desenes d’infants durant dies sencers sense pràcticament descans real.
Tanmateix, probablement el moment més interessant de la vaga educativa catalana ha arribat quan el conflicte ha deixat de ser invisible. Durant anys, moltes mobilitzacions docents han estat tolerades perquè encaixaven dins el format habitual de protesta assumible: manifestacions, pancartes, concentracions i discursos que ocupaven espais limitats i generaven molèsties relativament controlades. Però el panorama canvia quan el professorat decideix tocar una de les autèntiques línies vermelles del país: el turisme. El bloqueig de la Sagrada Família ha tingut un efecte gairebé immediat. Internacionalització del conflicte, cobertura mediàtica molt més intensa, preocupació institucional i reaccions polítiques accelerades. Potser perquè Catalunya sembla tolerar millor una aula degradada que un turista molest.
I és aquí on la vaga educativa acaba revelant una qüestió molt més profunda sobre les prioritats del país. Fa anys que es parla de la necessitat de construir futur, retenir talent, protegir la infància i garantir cohesió social. Però les decisions pressupostàries, els relats mediàtics i les reaccions polítiques sovint expliquen una història diferent. Es poden congelar sous docents durant una dècada mentre altres estructures de l’Estat reben increments molt més visibles. Es pot exigir a l’escola que absorbeixi tensions socials creixents mentre es normalitza el desgast dels seus professionals. I, paral·lelament, es continua fomentant un relat públic que presenta qualsevol reclamació laboral docent com un privilegi excessiu o una molèstia per a la resta de la població.
Aquest mecanisme no és nou. Quan sectors públics es mobilitzen, reapareix sovint la mateixa estratègia: exposar sous sense context, exagerar determinats avantatges laborals i transformar drets adquirits en símbols de privilegi. Ja es va veure amb altres conflictes laborals, on el debat es desviava ràpidament cap a la confrontació entre treballadors en lloc d’analitzar el deteriorament general dels serveis públics. És una maniobra extraordinàriament eficaç, perquè converteix la frustració social en conflicte horitzontal. Si professors, conductors, infermers o funcionaris passen a ser percebuts com a culpables individuals, desapareix la pregunta real sobre per què cada cop més estructures essencials funcionen sota tensió permanent.
I potser aquesta és la gran qüestió que deixa sobre la taula la lluita educativa actual. No quantes vacances té un mestre. No si fa prou hores visibles. No si hauria o no d’anar de colònies. La pregunta és una altra: quin tipus de societat pretén construir un país que exigeix constantment miracles educatius mentre erosiona progressivament les condicions materials, emocionals i simbòliques d’aquells que haurien de fer-los possibles?