El capital no et segresta amb cadenes — et segresta amb bressols
Escolta’m bé.
El capitalisme ja no necessita soldats, ni inquisidors, ni guàrdies civils per controlar-te.
Ha trobat una eina molt més eficient.
No són les cadenes.
Són els bressols.
T’han venut la idea que tenir fills és llibertat, però en realitat és el contracte més subtil de submissió que el sistema ha inventat mai.
Perquè un ciutadà sol encara pot alçar-se, rebel·lar-se, arriscar-ho tot.
Però un pare o una mare?
Ja no lluita pel món — lluita per pagar l’escola.
El capitalisme és llest. No et mata: et domestica.
Et promet amor etern, fotos al parc i una tassa amb la paraula “Family” estampada… i a canvi t’exigeix silenci polític, prudència, por.
Et deixa escollir el nom del teu fill, sí.
Però ell tria el teu horari, el teu deute i el teu grau d’obediència.
Pensa-hi:
Quantes vegades has sentit aquesta frase en boca de covards disfressats de savis?
“Abans de fer revolucions, pensa en els teus fills.”
Traducció:
“Agenolla’t. No facis soroll. El sistema ha posat una criatura al davant perquè no t’atreveixis a moure’t.”
No dic que l’amor sigui una cadena.
Dic que l’Estat, el mercat i la banca l’han convertit en una.
Perquè no hi ha millor forma de mantenir un poble tranquil que lligar-lo amb afectes convertits en moneda.
T’ofereixen ajuts, deduccions fiscals i lloances a “la família tradicional”…
I tu, agraït, calles.
No t’ho dic per odi.
T’ho dic per respecte.
Perquè ser pare o mare no hauria de ser una condemna a la docilitat, sinó una crida a protegir un futur digne.
Però avui, ser progenitor en el capitalisme és com signar un contracte invisible que diu:
“Renuncio a la meva ràbia. Renuncio a la meva veu. Renuncio a la meva valentia… per por a perdre la custòdia.”
No culpo els que estimen.
Culpo els que utilitzen l’amor com a corretja.
Així que pren aquesta frase i grava-te-la al crani:
El capital no et vol mort — et vol pare/mare.
Perquè els morts no produeixen,
però els pares obeeixen.
Quan ho entenguis, tindràs dues opcions:
O beus més sedant emocional i continues somrient a les fotos familiars amb un nus a la gola,
O comences a estimar sense deixar-te segrestar.
Perquè només hi ha una cosa més poderosa que un rebel sol.
Un rebel que estima — i que ja no té por que li robin el futur.
Sí, és bastant veritat però... no és res inventat ahir mateix. És molt i molt antic! Quan jo encara era nen, corria un eslògan que asseverava que "la família era la primera instància repressiva de la societat"