El català als videojocs no arribarà sol

He treballat en més de 111 traduccions, pretraduccions, localitzacions i experiments. D’aquest conjunt, n’he pogut publicar 94 en obert; la resta han quedat fora per limitacions jurídiques o tècniques

Ag. 02, 2026

He publicat a GitHub 1.592.663 segments en català de 94 projectes.

No són noranta-quatre traduccions perfectes, revisades per un exèrcit de lingüistes en una sala plena de monitors. No tinc exèrcit. Amb prou feines tinc sala.

Al repositori hi ha de tot: traduccions completes, pretraduccions, localitzacions treballades frase a frase, projectes parcials i experiments tècnics. El grau de revisió humana és desigual i la qualitat també. No ho amago, perquè ocultar les limitacions és una manera molt eficaç de convertir una obra útil en una operació publicitària.

El README explica què és cada cosa, com s’ha fet, quins sistemes de traducció s’han utilitzat, quins segments continuen pendents i per què determinats materials no s’han pogut publicar. També explica el criteri seguit amb els drets d’autor: en els videojocs privatius no hi he inclòs el text original, només les claus internes i la redacció catalana. La feina pròpia s’ha alliberat amb CC0 perquè qualsevol persona pugui estudiar-la, corregir-la, modificar-la o reutilitzar-la.

Naturalment, això requereix llegir el README.

Sé que és una exigència agosarada.

Difícil, sí. Impossible, no

Portar el català a un videojoc no consisteix sempre a obrir un document, traduir-lo i prémer «desa».

Sovint cal trobar on s’amaga el text, entendre formats propietaris, extreure arxius, modificar fonts, reconstruir paquets i tornar-ho a introduir tot sense trencar el joc. Hi ha Unreal, Unity, Paradox, Nintendo, FromSoftware i una alegre varietat de formats creats, aparentment, perquè ningú no els torni a tocar mai.

Per tant, no diré que sigui fàcil.

El que aquest projecte demostra és una altra cosa: es pot fer.

Amb eines, coneixement, temps i voluntat, es pot fer. Una sola persona ha pogut construir un corpus d’un milió i mig de segments i treballar sobre noranta-quatre projectes diferents. Amb imperfeccions, sí. Amb fracassos i límits, també. Però la feina existeix, és pública i es pot utilitzar.

I aquí apareix la pregunta desagradable.

Si una persona sola, sense els recursos d’una administració ni el pressupost d’una gran empresa, ha pogut arribar fins aquí, per què el Govern de Catalunya no fa més per facilitar la presència del català als videojocs?

Per què no s’ofereixen més recursos tècnics, ajudes específiques, memòries de traducció, eines obertes o suport directe als estudis que vulguin incorporar-lo? Per què continuem tractant el català als videojocs com una extravagància costosa quan bona part de la feina es podria compartir, reutilitzar i coordinar?

No cal que cada empresa comenci de zero.

No cal que cada comunitat torni a descobrir els mateixos formats.

No cal esperar pacientment que el mercat, mogut per una sobtada revelació espiritual, decideixi fer-nos un favor.

La comunitat ja hi és

Projectes com Ce Trencada (que vaig conèixer gràcies a la revista 3Dnassos), i molts altres que treballen des de fa anys per portar el català als videojocs, demostren que la comunitat existeix.

Els catalans no només volem jugar en català. També estem disposats a traduir, revisar, programar, provar, documentar i resoldre problemes tècnics perquè això sigui possible.

El que falta no és interès.

El que falta és que les institucions i les empreses deixin de contemplar aquesta feina com una afició simpàtica situada als marges i comencin a entendre-la com el que és: una infraestructura cultural construïda, en bona part, per persones que han decidit no esperar més.

Les llengües no sobreviuen perquè algú declari solemnement que són importants.

Sobreviuen perquè poden utilitzar-se.

També per salvar galàxies, explorar ciutats impossibles, combatre monstres, gestionar imperis o discutir amb un personatge secundari que insisteix a donar-nos una missió absurda.