El català és meravellós. Sobretot quan no s'utilitza.
Una de les coses més fascinants de Catalunya és la quantitat de gent que estima el català.
Polítics que l’estimen.
Institucions que l’estimen.
Empreses que l’estimen.
Universitats que l’estimen.
Entitats europees que l’estimen.
Religiosos que l’estimen.
Tothom l’estima.
És probablement una de les llengües més estimades del planeta.
I també una de les menys utilitzades per molts dels qui afirmen estimar-la.
Aquesta setmana hem tingut una petita demostració pràctica d’aquest fenomen.
Un rector que fa anys que viu a Catalunya considera que no cal aprendre català perquè som a Espanya. La frase és interessant perquè resumeix perfectament una idea molt estesa: el català és respectable, fins i tot simpàtic, però opcional. Una mena d’accessori cultural. Com els castellers, els panellets o les sardanes. Coses pintoresques que fan bonic a les fotografies, però que no exigeixen cap compromís real.
Poc després va arribar Brussel·les per recordar-nos que les llengües minoritzades són un patrimoni extraordinari... sempre que no ocupin espai en una etiqueta. La diversitat lingüística és una riquesa immensa mentre sigui conceptual. Quan apareix impresa sobre un envàs i obliga una multinacional a afegir unes quantes línies de text, es transforma sobtadament en una barrera econòmica d’importància continental.
És un fenomen curiós.
Europa presumeix de tenir vint-i-quatre llengües oficials.
Però sembla que una vint-i-cinquena línia en una capsa de galetes podria provocar el col·lapse del mercat únic.
Potser hauríem de demanar a Protecció Civil que elabori un protocol d’emergència.
Mentrestant, al món real, alguns aficionats continuem traduint videojocs sencers per passar l’estona.
Aquesta és probablement la part més divertida de tota la història.
Durant anys se’ns ha explicat que localitzar continguts és car, complicat, arriscat i extraordinàriament difícil. Després apareix una persona qualsevol amb temps lliure, una mica de paciència i les eines adequades, i tradueix Warcraft, Doom, FTL o Stellaris des del menjador de casa.
No perquè sigui fàcil.
Més avitat perquè té interès a fer-ho.
I aquí és on moren moltes excuses.
No totes.
Però sí moltes.
La tecnologia actual permet fer coses que fa només deu anys haurien semblat ciència-ficció. Mai no havia estat tan fàcil adaptar continguts a llengües petites. Mai no havia estat tan barat. Mai no havia existit tanta capacitat de traducció, revisió, doblatge i localització.
I, tanmateix, continuem escoltant arguments propis d’una època en què traduir un videojoc semblava una operació equivalent a construir una catedral.
Potser el problema no és tècnic.
Potser tampoc és econòmic.
Potser el problema és molt més senzill.
Potser hi ha massa institucions que han descobert que és molt més rendible defensar una llengua que utilitzar-la.
Perquè defensar-la genera titulars.
Utilitzar-la genera obligacions.
Defensar-la dóna prestigi.
Utilitzar-la exigeix esforç.
Defensar-la és gratuït.
Utilitzar-la costa alguna cosa.
I així hem arribat a una situació extraordinària.
Tenim milers de persones disposades a explicar-nos per què el català és important.
Però cada vegada costa més trobar-ne que actuïn com si realment ho creguessin.