El cos vigilat: esport, gènere i la litúrgia del control
No es regula l’avantatge: es regula qui té dret a tenir-lo.
Hi ha sistemes que no necessiten demostrar la seva autoritat.
Només necessiten decidir qui és un problema.
L’esport d’elit és un d’ells.
Sota l’aparença de neutralitat, el sistema esportiu no regula només el rendiment: regula els cossos. I quan aquests cossos desborden les categories previstes, la resposta no és comprendre’ls —és corregir-los.
El debat contemporani al voltant del Comitè Olímpic Internacional (COI) i les persones trans no és un cas aïllat. És la culminació d’una lògica antiga: la vigilància del cos femení.
1. Quan la biologia és heroica… o sospitosa
L’esport d’elit és, en essència, una celebració de l’excepció biològica.
Cap organisme internacional ha proposat mai limitar la capacitat pulmonar, la longitud d’extremitats o l’eficiència metabòlica d’atletes masculins excepcionals. La diferència, en aquests casos, és narrativa: es converteix en mèrit.
Però quan aquesta diferència emergeix en el cos d’una dona, la narrativa canvia de registre: esdevé un problema a gestionar.
El cas de Caster Semenya n’és paradigmàtic. No per excepcional —sinó per revelador. La imposició de reduir hormonalment el seu cos per poder competir no respon a cap frau, sinó a una incomoditat estructural: què fer amb una dona que no encaixa en els paràmetres esperats.
La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (2023) no només assenyala una vulneració de drets. Assenyala una cosa més incòmoda: que el sistema necessita intervenir sobre el cos femení per mantenir-se coherent.
No és justícia esportiva. És estabilització del relat.
2. La neutralitat com a ficció reglamentària
El marc del Comitè Olímpic Internacional de 2021 intenta resoldre el conflicte sense assumir-lo.
Elimina llindars universals de testosterona i delega la decisió a les federacions, exigint criteris “basats en evidència científica i drets humans”.
Sobre el paper, és impecable.
A la pràctica, és una externalització de la responsabilitat.
Tal com apunten anàlisis publicades a la British Journal of Sports Medicine (Harwell et al., 2022), aquest marc no resol el problema de fons: qui defineix què és un avantatge legítim.
La ciència, aquí, no actua com a resposta. Actua com a filtre.
No determina. Legitima.
3. El mite funcional: la dona trans amb avantatge
El debat públic necessita figures simples. I n’ha construït una de molt efectiva: la dona trans com a cos inherentment avantatjat.
Però quan aquesta figura es confronta amb la realitat biomèdica, es desmunta.
Una dona trans sense gònades, amb teràpia hormonal sostinguda, pot tenir nivells de testosterona inferiors als de moltes dones cis. En aquests casos, l’avantatge no només no és clar —pot ser inexistent.
Aleshores, per què persisteix el relat?
Perquè no és un problema de dades. És un problema d’ordre simbòlic.
El sistema no sap on col·locar aquest cos. I quan no sap, el converteix en sospitós.
4. El pànic moral i el fantasma de l’abús
Un dels arguments més repetits és el risc que homes es facin passar per dones per obtenir avantatge.
Aquest argument té força. Però no té dades.
Informes basats en peticions de llibertat d’informació —com el de Translucent (2026)— mostren una absència pràcticament total d’incidents associats a la presència de dones trans en espais segregats.
És a dir: el problema no és empíric.
És imaginat.
I, malgrat això, es construeixen polítiques reals a partir d’aquesta imaginació.
El mecanisme és antic: exagerar l’excepció per justificar el control generalitzat.
5. Genètica: el relat que es trenca sol
La reducció del sexe a XX i XY és una simplificació pedagògica, no una realitat biològica completa.
Les variacions intersexuals —històricament invisibilitzades— evidencien que la biologia no opera en categories netes.
Durant dècades, moltes persones han estat assignades a un sexe (sovint femení) i han viscut com a dones. Quan el sistema descobreix una divergència genètica, es produeix la fractura: què pesa més, el cromosoma o la vida viscuda?
El cas històric de Dora Ratjen als Jocs Olímpics de Berlín de 1936 no és només una anècdota. És un precedent del mateix impuls: detectar, classificar i corregir el cos que incomoda.
La història no canvia. Només es refina.
6. El patró estructural: el cos femení com a objecte de control
Hi ha una asimetria que travessa tot el sistema.
Els homes són mesurats per rendiment.
Les dones, per adequació.
Controls hormonals, proves genètiques, verificacions físiques. El cos femení no només competeix: es justifica constantment.
I aquesta vigilància no és neutra.
Relats recollits per The Guardian (2025) mostren dones cis —especialment racialitzades o no normatives— expulsades de lavabos per no “semblar prou dones”.
El criteri ja no és biològic.
És estètic.
Quan això passa, el debat ha deixat de ser esportiu.
És social.
7. Del reglament al carrer: el panòptic de la feminitat
El que comença a l’estadi acaba al carrer.
El control del cos femení es desplaça: de les pistes d’atletisme als espais públics, dels laboratoris als lavabos.
Tal com analitza el Centre for Gender (2026), es configura una lògica panòptica: qualsevol dona pot ser observada, qüestionada, validada o expulsada.
No per fer trampes.
Per no encaixar.
I aquí es produeix la paradoxa final: en nom de protegir les dones, es construeix un sistema que les vigila.
Conclusió: la veritable línia
El debat no és on posar la línia.
És qui té el poder de dibuixar-la.
Quan el sistema celebra certes diferències i en penalitza d’altres, el missatge és inequívoc: no totes les excepcions són benvingudes.
I potser aquesta és la veritat més incòmoda de totes.
No ens molesta l’avantatge.
Ens molesta perdre el control sobre qui el pot tenir.
Referències
International Olympic Committee. (2021). IOC framework on fairness, inclusion and non‑discrimination on the basis of gender identity and sex variations. International Olympic Committee.
https://www.olympics.com/ioc/documents/athletes/ioc-framework-on-fairness-inclusion-and-non-discrimination-on-the-basis-of-gender-identity-and-sex-variations.pdfAquest marc oficial del COI reemplaça els llindars universals de testosterona i exigeix que les federacions esportives desenvolupin criteris específics, basats en evidència científica i respecte als drets humans. Document clau per a la teva anàlisi de com l’esport pretén “neutralitzar” la decisió sobre la participació de dones trans i persones amb variacions de sexe.
Harwell, O., Anderson, E., Bryson, C., et al. (2022). Position statement: IOC framework on fairness, inclusion and non‑discrimination on the basis of gender identity and sex variations. British Journal of Sports Medicine, 57(1), 26–31.
https://bjsm.bmj.com/content/57/1/26Article acadèmic que desglossa els tres eixos del marc del COI (inclusió, capacitat per competir, evidència científica) i remarca la importància de considerar l’impacte sobre participants trans i amb variacions de sexe. Serveix per sustentar el teu argument que la “ciència” es converteix en criteri de legitimitat, més que en metge net.
*Semenya, C. v. Switzerland. (2023). European Court of Human Rights, no. 2149/14. Article de resum de la sentència.
https://www.theguardian.com/sport/2023/jul/11/caster-semenya-discriminated-against-by-testosterone-levels-rules-echrText periodístic que resumeix la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que considera violats els drets de Caster Semenya en el procés de regulació hormonal de World Athletics. És fonamental per al teu apartat 1 sobre la normalització forçada del cos femení i la justificació de l’avantatge.
LawInSport. (2025). Caster Semenya’s victory at the ECHR: A landmark case for athletes’ human rights.
https://www.lawinsport.com/topics/item/caster-semenyas-victory-at-the-echr-a-landmark-case-for-athletes-human-rightsComentari jurídic que analitza el fons de la sentència i el seu impacte sobre la regulació esportiva de DSD i trans*. És molt útil per a un punt de vista més crític i institucional sobre com el sistema de poder esportiu gestiona la “incertesa” genètica.
BBC Sport. (2025, July 10). Semenya’s right to a fair hearing violated. BBC.
https://www.bbc.com/sport/olympics/articles/c7vr04v3vpdoNotícia de la BBC que recorda que el Tribunal Europeu ha considerat que el procés contra Semenya va ser desequilibrat i que el Comitè Olímpic Internacional té la responsabilitat de resseguir el tracte de les atletes amb DSD. Et permet reforçar el crit sobre la simetria de la vigilància (el cos femení com a problema a controlar).
Translucent. (2026, January 2). What FOI data shows about trans women in single‑sex spaces.
https://translucent.org.uk/what-foi-data-shows-about-trans-women-in-single-sex-spaces/Informe basat en dades de petició de llibertat d’informació, que mostra que la presència de dones trans en espais segregats com lavabos no ha generat incidents registrables. És una font clau per desmuntar la narrativa del “fantasma de l’abús” i per connectar el pànic moral amb polítiques de tancament de categories.
Centre for Gender. (2026, February 18). Transgender women’s bathroom rights and panopticon surveillance [Substack].
Assaig que analitza la vigilància de la identitat de gènere en lavabos i gimnasios com a eina de control social i panòptic del cos. Encaixa molt bé amb el teu apartat 7 i part 8, on mostres com la sospita es desplaça de l’estadi al carrer.
The Guardian. (2025, August 12). “I’ve been spat on”: Gender non‑conforming women tell of toilet abuse in the aftermath of the Supreme Court ruling.
https://www.theguardian.com/world/2025/aug/12/ive-been-spat-on-gender-non-conforming-women-tell-of-toilet-abuse-in-aftermath-of-Relat de dones cis racialitzades i no normatives que expliquen haver estat interrogades, insultades o expulsades de lavabos “de dones” per no “semblar prou dones”. És una evidència potent del teu punt sobre la vigilància feminina travessada per raça i estètica.
La Brujula Verde. (2023, 25 de novembre). The German female athlete at the 1936 Berlin Olympics who turned out to be a man.
https://www.labrujulaverde.com/en/2022/11/the-german-female-athlete-at-the-1936-berlin-olympics-who-turned-out-to-be-a-man/Article divulgatiu que explica el cas de Dora Ratjen, una atleta alemanya que va competir en salt d’altura femení als Jocs de 1936 i que més tard es va revelar que tenia un cos intersexual i va ser reassignada i registrada com a Heinrich Ratjen. És una referència històrica molt útil per a connectar el teu paràgraf sobre el “pànic” i la vigilància del sexe amb les primeres marees de control de gènere en l’esport oficial.