El dret a cridar i el deure d’escoltar-se
Per què els miralls fan mal quan reflecteixen una veritat incòmoda
Hi ha un mal molt propi d’aquesta època: confondre la llibertat d’expressió amb la unilateralitat.
És a dir: molta gent ja no defensa el dret a parlar, sinó el privilegi de parlar sense que ningú li respongui. Volen plaça pública, altaveu, aplaudiment, rèplica controlada i immunitat emocional. Volen poder llençar judicis, etiquetes, sospites, diagnòstics i menyspreus, però quan algú els retorna el mirall, descobreixen de sobte la gravetat, el codi penal, la toga i el drama.
La llibertat d’expressió, curiosament, sempre sembla molt clara quan surt de la pròpia boca. Quan torna en direcció contrària, alguns la confonen amb atac, persecució o injustícia còsmica. És una manera força infantil d’habitar el món: voler parlar com adult i ser respost com criatura intocable.
Aquest és un dels grans espectacles contemporanis: persones que etiqueten els altres amb una alegria quirúrgica, però que mai no suporten veure’s sota la mateixa llum. Tot són diagnòstics per als altres: amargor, feblesa, ressentiment, bogeria, enveja, obsessió, toxicitat. Però cap etiqueta no torna mai cap a casa. La fletxa sempre ha d’anar cap enfora. El mirall, si us plau, tapat amb una manta.
La societat digital ha fabricat una nova aristocràcia del greuge: persones que fan servir les xarxes per escopir, però que es declaren ferides quan algú descriu la saliva.
No és debat. És asimetria disfressada de llibertat.
També hi ha una altra confusió més fonda: pensar que les xarxes són la realitat. Que una visualització és una mirada. Que un “m’agrada” és afecte. Que una resposta és vincle. Que l’algoritme és comunitat. Que fer soroll és existir.
No ho és.
Les xarxes poden amplificar una veu, però no poden omplir una vida. Poden simular presència, però no substitueixen la reciprocitat. Poden donar audiència, però no amistat. Poden oferir una processó d’ulls fugaços, però no una mà que es queda quan el decorat cau.
I aquí apareix el buit.
Hi ha persones que parlen perquè tenen alguna cosa a dir. Altres parlen perquè necessiten desesperadament ser escoltades. Les primeres poden callar sense desaparèixer. Les segones necessiten publicar, repetir, cridar, insinuar, acusar, adornar-se de superioritat moral i fabricar cada dia una escena nova perquè el silenci els retorna una veritat massa dura: fora del soroll, no saben qui són.
Per això omplen les xarxes de missatges grandiloqüents, indignacions reciclades, frases de postal, menyspreus amb perfum existencial i diagnòstics sobre la vida dels altres. No busquen conversa. Busquen confirmació. No busquen veritat. Busquen eco. No volen ser interpel·lades. Volen ser projectades sobre una paret prou gran perquè la seva ombra sembli cos.
Però una ombra no és una persona.
La tragèdia és que, en el fons, moltes d’aquestes figures no saben què és l’amistat. Coneixen la utilitat, la companyia ocasional, el públic, el contacte, la coincidència, el favor, la conversa quan convé. Però no sempre coneixen la reciprocitat. No sempre saben aturar-se davant el dolor aliè sense convertir-lo en una molèstia per al propi relat. No sempre saben preguntar “com estàs?” quan la resposta no els servirà per parlar d’elles mateixes.
Això és el buit: no la manca de gent al voltant, sinó la incapacitat de trobar algú sense convertir-lo en funció.
Funció d’escolta.
Funció de suport.
Funció de validació.
Funció d’escenari.
Funció de públic.
Funció de coartada.
Després, quan aquesta funció deixa d’estar disponible, arriba la indignació. La persona que abans era útil esdevé exagerada. La que posava límits esdevé conflictiva. La que respon esdevé agressiva. La que deixa constància esdevé obsessiva. La que ja no sosté el decorat esdevé culpable que el decorat caigui.
És una mecànica antiga, només que ara porta wifi.
El més trist és que aquesta buidor acostuma a anar acompanyada d’una necessitat gairebé litúrgica de proclamar vitalitat. Alguns encenen garlandes damunt les esquerdes, reparteixen consells de vida amb solemnitat de postal i exhibeixen una alegria tan insistida que deixa de semblar alegria i comença a semblar coartada. Tot molt lluminós. Tot molt sa. Tot molt ple de món, mentre ningú no s’acosti prou per sentir com grinyola el decorat.
Perquè sí: la vida és més que les xarxes. Precisament per això sobta veure tanta gent intentant demostrar-ho a les xarxes cada deu minuts.
La contradicció és gairebé tendra, si no fos tan esgotadora.
Potser el problema de fons és que hem confós expressar-se amb existir. I aleshores qualsevol resposta es viu com una amenaça ontològica. Si la meva identitat depèn del relat que projecto, qualsevol mirall és una agressió. Si la meva autoritat depèn de no ser contradit, qualsevol rèplica és una persecució. Si la meva autoestima depèn del soroll, qualsevol silenci real és una forma de mort.
Per això alguns necessiten tant l’eco.
Perquè sense eco no hi ha veu.
I sense veu no hi ha personatge.
I sense personatge potser només queda una persona que no sap gaire bé com estimar, escoltar o sostenir ningú que no li retorni una imatge favorable.
Aquest és el mal de l’època: no parlar massa, sinó escoltar massa poc. No publicar massa, sinó viure com si tota resposta aliena fos una invasió. No tenir opinió, sinó confondre l’opinió pròpia amb un territori sagrat i l’opinió dels altres amb una ofensa punible.
La llibertat d’expressió no és un tron. És una plaça. I en una plaça, si parles, et poden respondre. Si assenyales, et poden assenyalar. Si diagnostiques, et poden llegir. Si dispares amb boira, algú pot encendre un llum.
I potser aquest és el veritable terror de molts egos contemporanis: no que els censurin, sinó que els entenguin massa bé.
No que els facin callar.
Sinó que algú, finalment, els respongui amb prou precisió perquè el seu soroll deixi de semblar veu i comenci a semblar símptoma.