Barcelona, bella ciutat mediterrània que tot ho pot, una ciutat de drets, convivència i compromís social.
Aquella ciutat on les administracions anuncien plans, aproven normes i presenten projectes... i on la ciutadania confia i espera que tot plegat tingui una conseqüència material.
Però resulta que cal acudir als tribunals per a reclamar que s’apliqui una norma municipal.
Recordem que l’any 2018 Barcelona va aprovar una normativa per reservar el 30% d’habitatge protegit en promocions noves i grans rehabilitacions.
Per contra, hem vist més compres d’habitatges (recordem casos bastant peculiars) per deixar-ho en mans d’organitzacions del tercer sector.
També podem destacar el cas de Consell de Cent 538, on l’empresa Vandor ha reformat 15 dels 28 habitatges. Segons la pròpia normativa, un 30% d’aquests habitatges haurien de ser de habitatge protegit.
I vet aquí que comença l’epopeia administrativa: el 13 de març es registra la petició a l’Ajuntament, el 15 de juny venç el termini sense resposta i el 7 de novembre s’acudeix als tribunals per inactivitat municipal.
Com no podia ser d’una altra manera, les rèpliques han esdevingut un partit de ping pong, doncs l’empresa diu que hi ha una discrepància tècnica sobre la naturalesa de les obres, mentre que els denunciants comenten que l’empresa ha utilitzat tràmits corresponents a obres menors.
I l’administració, mentrestant, què fa? No disposa potser dels mecanismes necessaris per detectar i corregir aquests incompliments urbanístics?
Però no us preocupeu, estimats, els números també diuen coses: es reclamen 8 habitatges protegits a la finca, un total de 17 en quatre finques, mentre que l’Ajuntament diu que en són 39 en total gràcies a la mesura (de manera general).
Potser els 8 habitatges són insignificants com a números, però extraordinaris per a les llars. L’Ajuntament, això sí, prefereix comptar expedients mentre els ciutadans conten els mesos i els propietaris fan altres tipus de comptes.
Això ens porta a la gran dicotomia actual: mesures anunciades com a solucions, mentre es duu a la pràctica de manera irregular fins el punt que la pròpia ciutadania ha de reclamar que es posin en pràctica les mesures anunciades.
Perquè recordem que els drets necessiten institucions capaces de protegir-los. Una norma sense aplicació efectiva només fa que generar expectatives falses que acaben en frustració social.
El que han de fer els polítics és aprendre que la confiança de la ciutadania depèn, sobretot, de la coherència entre el discurs institucional i la pràctica.
Però el que es rep sovint és un silenci propi de les nits d’hivern.
I així acaba la nostra funció. Els drets continuen vigents, els expedients continuen oberts i els ciutadans continuen esperant. No oblidin apagar el llum en sortir. Si és que encara tenen casa.


