El marc que no es deixa tocar
Hi ha una mena de conversa que, vista de lluny, sembla un debat. Té paraules, té rèpliques, té fins i tot una certa energia. Però si t’hi acostes una mica —no gaire, només el just— descobreixes que no passa res. Absolutament res. Les idees no es mouen, els conceptes no es desplacen, i el resultat final és un cercle perfecte on tot torna sempre al mateix lloc. És una arquitectura gairebé admirable, si no fos perquè no serveix per entendre res.
No estem davant d’un problema d’intel·ligència. Això és el primer que convé aclarir, perquè seria massa fàcil. Estem davant d’una altra cosa molt més fina: una ment que ha decidit que la coherència interna és més valuosa que la comprensió. I, un cop presa aquesta decisió, tot el sistema s’organitza per defensar-la amb una eficàcia notable.
El mecanisme és elegant. Quan apareix una realitat que no encaixa, no es discuteix; es redueix. Quan la reducció no és suficient, es classifica. I quan la classificació ja ha fet la seva feina, es desqualifica. “Ideologia”, “retorçament”, “woke” — paraules petites, lleugeres, perfectament dissenyades per fer una cosa molt concreta: tancar la porta amb un somriure educat.
El més interessant és que tot això es fa amb una certa serenor. No hi ha necessitat d’alterar-se. Al contrari: la calma dona autoritat. Es parla de “realitat” amb una seguretat tranquil·la, mentre s’evita amb una destresa notable qualsevol ampliació d’aquesta mateixa realitat. És una operació quirúrgica: es manté el món dins de límits perfectament manejables i, de passada, s’elimina tot allò que podria complicar-lo.
Això té una base psicològica força coneguda, tot i que no cal invocar-la a cada frase per notar-la. La dissonància cognitiva és una companya fidel en aquests casos: quan una idea incomoda, no es negocia amb ella, se la reinterpreta fins que deixa de fer soroll. El biaix de confirmació fa la resta, seleccionant amb una eficàcia envejable només allò que encaixa. El resultat és un sistema net, coherent, impecable… i extraordinàriament impermeable.
El llenguatge, aquí, juga un paper deliciós. No és una eina per acostar-se a la realitat, sinó per marcar fins on arriba. No serveix per descriure millor, sinó per decidir què mereix ser descrit. Quan una paraula nova apareix, no es pregunta què revela, sinó què altera. I si altera massa, es descarta. No perquè sigui falsa, sinó perquè és incòmoda.
Hi ha una ironia subtil en tot això que val la pena assaborir amb calma. Es defensa la claredat simplificant, es defensa la racionalitat evitant qualsevol esforç que la compliqui, i es reclama debat mentre es delimita amb precisió mil·limètrica el terreny on aquest debat pot existir. Fora d’aquest perímetre, tot és sospitós. Dins, tot és tranquil·lament controlable.
El més fascinant és que, des de dins, això funciona. I funciona bé. Dona seguretat, dona coherència, dona la sensació que el món està en ordre. El preu, és clar, és una certa incapacitat per veure allò que no encaixa, però aquest preu sovint es paga sense gaire consciència. Al capdavall, si el que no encaixa no es reconeix com a real, el problema desapareix per si sol.
Arribats aquí, potser la qüestió ja no és com convèncer. Aquesta és una idea que convé deixar anar amb una certa elegància. No es tracta de trobar l’argument perfecte, ni la definició exacta, ni la cita més autoritzada. Tot això pressuposa que hi ha un espai compartit on els arguments poden operar. I aquest espai, en alguns casos, simplement no existeix.
El que hi ha és una representació de debat. Una escenificació ordenada on cada peça compleix la seva funció sense alterar el conjunt. És net, és coherent, és fins i tot una mica hipnòtic. Però no transforma res.
Potser, doncs, la jugada més lúcida és una altra. No insistir. No forçar. No afegir més complexitat a un sistema que ha decidit no integrar-ne cap. Sinó observar-lo amb una certa distància —aquest mig somriure que apareix quan el mecanisme es fa evident— i entendre que no tot interlocutor és un espai on construir.
Alguns són, simplement, una lliçó sobre els límits.
I això, ben mirat, també té el seu valor.