Tot comença una nit, o durant el dia… passejant… Algú treu el mòbil i fa una fotografia. De seguida la penja a xarxes.
—Hi ha un problema.
Silenci.
—Sí.
—Un problema greu.
—Sí.
—Jo ja ho havia dit.
I aquí s’acaba aparentment la seva participació en la història.
Ah, us ho havíeu cregut?
El carrer està brut.
Hi ha delinqüència.
El lloguer és car.
Una empresa tracta malament els treballadors.
L’administració és lenta.
Hi ha gent que abusa del sistema.
Fantàstic.
Hem completat amb èxit la primera fase del procés científic: mirar per la finestra.
La humanitat ha trigat mil·lennis a desenvolupar el mètode científic, però algunes persona a xarxes socials han aconseguit reduir-lo a “jo ja ho deia”.
Tots veiem fenòmens cada dia, però veure’ls no implica entendre’n les causes, saber-ne la magnitud, distingir entre correlació i causalitat…
Això no vol dir tenir la més remota idea de com solucionar-ho.
Un exemple genèric: “Hi ha immigració i hi ha delinqüència.”
Sí, també hi ha immigració i fleques.
Jugar a correlacions és molt divertit. Mirem el pastafarisme. El que fa és dir que l’escalfament global és inversament proporcional a la quantitat de pirates que hi ha al mar. Segons el model que hem vist fins ara, no és un mal argument.
El que vinc a dir és que no es tracta de dir si dues coses existeixen alhora les fa estar relacionades. L’important és saber en quines condicions estan, quines dades hi ha i per què.
Dir que existeixen problemes relacionats amb immigració pot ser legítim.
Però després toca baixar al fang:
Quins?
On?
Amb quina incidència?
Comparat amb què?
Per renda?
Per edat?
Per exclusió?
Per situació administrativa?
Per concentració territorial?
Per xarxes criminals?
Per polítiques d’integració?
Tocar segons quins temes no els converteix en una paraula màgica per a que puguis posar al final de qualsevol frase com posem sal cuinant o julivert en segons quines receptes.
Ara bé, que quedi clar: no cal tenir una solució perfecta per poder assenyalar un problema.
Una víctima no ha de redactar una política pública. Un ciutadà no necessita portar un pressupost sota el braç per dir que alguna cosa no funciona. Criticar, denunciar o advertir és legítim encara que no sapiguem exactament com arreglar-ho.
Una altra cosa és construir tota una autoritat al voltant de dir constantment què està malament, què fan malament els altres i com d’evident era tot plegat.
En aquest cas, tard o d’hora, apareix una pregunta bastant raonable:
I tu què proposes?
I, precisament, aquí comença el festival…
Una persona pot dir que cal solucionar la immigració, però quan se li pregunta com… apareixen els grills i passen àngels aprofitant el silenci.
Aleshores una frase: “cal acabar amb la delinqüència”.
Sí, és la política pública amb més consens de la història des de temps antediluvians.
Segur que ningú abans va provar a tenir menys delinqüència.
I com es fa?
Més policia?
Més jutjats?
Prevenció?
Presons?
Educació?
Política social?
Canvis penals?
Expulsions?
Quines?
Amb quines garanties?
Quant costa?
Qui ho paga?
Quines conseqüències té?
Oh, que la proposta comença on acaba l’eslògan i aquí cal desenvolupar… Fàcil tenir idees oi? Evidentment. El difícil és desenvolupar-les.
I aquí entren altres comentaris, assenyalaments i tòpics:
“Glovo explota els repartidors”
Sí, ha sortit a premsa. S’han fet estudis. Hi ha mà d’obra il·legal encoberta. Hi ha multes.
Clar, hi ha diverses possibilitats:
obligar a contractar repartidors,
establir salaris mínims,
limitar algoritmes,
limitar comissions,
crear cooperatives,
municipalitzar repartiments (ja posats…)
prohibir determinats models laborals.
El problema és que tot això té conseqüències.
Preus que pugen, oferta reduïda, empreses que desapareixen, millor qualitat laboral, demanda canviant… Tu estàs disposat a pagar més per la pizza?
Perquè és molt fàcil defensar salaris dignes amb els diners abstractes de l’economia.
És més interessant quan el kebab passa de 9,90 a 15,50.
Això passa molt amb la justícia social: com a inconvenient, acostuma a arribar una factura.
I si tenim en compte que moltes vegades hi ha explotadors explotats que exploten altres explotats… queda un fenomen deliciós.
Pense-m'hi: una massa de població, moltes vegades precària o fins i tot immigrant (amb papers o no) que ha convertit treballar a empreses com Glovo la seva única possibilitat de subsistència… en comptes de delinquir.
Això obre moltes preguntes, oi? Perquè no tot és immigració.
Però bé, això ens porta al següent: qui proposa quelcom, corre riscos. Pot equivocar-se. Pot descobrir que faltaven dades. Pot haver de rectificar. Pot trobar resistències. Pot descobrir efectes secundaris.
En canvi, qui només critica i assenyala no fracassa mai perquè mai ha intentat res. No incompleix pressupostos, no genera conseqüències imprevistes. Només escriu a xarxes socials (per exemple) dient el que és evident.
I a sobre, moltes vegades, s’apropia del que es digui després.
És extraordinàriament difícil equivocar-se quan l’única proposta consisteix a explicar per què s’equivoquen els altres.
I aquí entra una mica de psicologia social, doncs assenyalar problemes sense aportar solucions dona un estatus.
Permet projectar de que ho veu, no és ingenu, no l’enganyen, la resta viu en una bombolla…
Perquè a internet, el pessimisme té una curiosa tendència a disfressar-se de coeficient intel·lectual.
El pitjor no és això: és que després de que aquest tipus de persones que es dediquen a assenyalar coses evidents, quan veuen que algú fa quelcom… volen apropiar-se del marc.
La idea era seva, els copien, els espien… Tot gira sempre al seu voltant. Són incapaços de veure que tenir idees és comú, el que és difícil de veritat és fer coses per solucionar problemes.
Tenir una idea, sobretot quan és quelcom evident i ja sabut, no et fa tenir patent de les solucions.
Però aquest tipus de persones no ho veuen. I això, si se’m permet, és deliciós de veure com a espectadora.
Que perquè? Doncs perquè se’ls pot desmuntar amb una pregunta: I tu què faries?
En el moment que han de donar solucions, desapareixen o canvien el marc. Fan tot el possible per no respondre. Canvien de tema.
Per la senzilla raó que no tenen resposta. Només saben assenyalar i criticar.
Així que ja ho sabeu. Si us trobeu a persones que corresponen a aquesta descripció només heu de preguntar una cosa: I què faries tu? En aquest punt us recomano treure crispetes, doncs veureu que no tenen solucions.
Potser, a vegades, parlaran d’altres llocs sense detallar. Faran comparacions sense context. Els hi mancaran dades.
Però ells voldran fer-se veure com persones intel·ligents, per tant, veureu com a l’hora de que donin explicacions… simplement desapareixeran.