El mural que no existia i la intolerància que sí
A Gràcia van pintar un mural de Ferran Torres amb la samarreta de la selecció espanyola, la Copa del Món i dues estrelles. Algú hi va escriure «Volem seleccions catalanes». L’Ajuntament, finalment, ho va esborrar tot.
Fins aquí, una altra batalla simbòlica de les moltes que Barcelona acumula sobre les seves parets. El més interessant, però, no era la pintura. Era el relat construït al seu voltant.
El mural espanyolista es presentava com un homenatge esportiu. La resposta catalana, en canvi, apareixia descrita com una agressió, una mostra d’odi o la prova definitiva que els nacionalistes catalans no suporten la convivència.
Curiosa convivència, aquella en què un símbol pot ocupar l’espai com si fos paisatge i l’altre, només per respondre, ja és acusat d’haver començat una guerra.
La pregunta era massa temptadora per deixar-la passar: què hauria passat si l’escena fos exactament la contrària?
Vaig generar una imatge fictícia d’un mural a la plaça de Colón de Madrid. Pep Guardiola hi apareixia amb la samarreta d’una selecció catalana, besant una copa, sota dues estelades i el lema Making History.
No era una proposta institucional, ni una campanya de propaganda, ni l’avantguarda d’una invasió pictòrica de la Meseta. Era un mirall.
I el vaig dedicar a la #nyordosfera.
L’experiment no era científic. No hi havia mostra representativa, grup de control ni pretensió de descriure tota la població espanyola. Era una observació informal de camp digital: invertir els símbols, mantenir l’estructura i esperar.
No va caldre esperar gaire.
La resposta va ser deliciosa.
Un usuari va afirmar que els «lazis» eren uns covards i que es farien a sobre abans d’arribar a Colón. Un altre em va desitjar que gaudís de la meva «malaltia». Un tercer va limitar-se a declarar que «sou uns feixistes». També hi va haver qui va anunciar que pintaria sobre el mural imaginari.
El mural no existia, però el vandalisme ja tenia voluntaris.
Aquesta és una de les meravelles de les xarxes: quan una imatge toca una identitat prou profunda, algunes persones deixen de respondre al que veuen i comencen a defensar allò que senten amenaçat. No analitzen el símbol. El cos s’activa abans que l’argument arribi.
Això no és cap diagnòstic clínic. És una observació molt més senzilla: davant d’un estímul que posa en dubte la pròpia posició, hi ha qui experimenta la contradicció com una agressió personal.
El mural no els deia que Espanya hagués desaparegut. No els expulsava de la plaça de Colón. No els prenia cap dret. Però modificava, ni que fos fictíciament, la jerarquia habitual de l’espai. Durant uns segons, la catalanitat deixava de ser perifèrica, tolerada o folklòrica i ocupava el centre.
I alguns ho van viure com una invasió.
Un usuari va afirmar que un mural així seria una provocació i que tota provocació té resposta. Magnífic. Sense voler, acabava d’admetre la tesi central: la presència espanyola a Gràcia podia ser considerada normalitat; la presència catalana a Colón, provocació.
La doble vara de mesurar ja no era una acusació meva. Era una declaració seva.
Psicològicament, la maniobra és força transparent. Quan una persona està acostumada a veure el seu símbol com a neutral, no el percep com una imposició. És simplement «el que hi ha». En canvi, el símbol de l’altre apareix carregat d’intenció política.
Espanya no és nacionalisme: és decoració.
Catalunya, en canvi, sembla que fins i tot quan és pintura continua conspirant.
També hi va haver respostes dignes. Algú va escriure que esborrar un mural era com cremar un llibre i que les altres veus no s’han de silenciar encara que no ens agradin. Una altra persona va recordar una Cibeles plena d’estelades sense incidents. També n’hi hagué que van rebutjar la lògica de respondre odi amb odi.
Aquelles aportacions van rebre «m’agrada», agraïment i, en alguns casos, republicació.
Els insults directes, tant d’un bàndol com de l’altre, van ser eliminats i els seus autors, bloquejats. La variable no era la ideologia. Era la conducta.
Qui entrava amb respecte rebia respecte. Sovint, fins i tot afecte. Qui entrava amb menyspreu rebia un mirall. I qui decidia convertir la conversa en una ocupació indefinida de la meva atenció acabava descobrint que el bloqueig també és una frontera.
Aquesta qüestió va revelar una altra capa especialment saborosa: la necessitat masculina de conservar l’última paraula.
Diversos homes es van acomiadar i van tornar.
No perquè haguessin trobat de sobte un nou argument després d’una il·luminació mística. Tornaven perquè marxar sense dominar el final els resultava incòmode. Quan una línia argumental quedava esgotada, n’obrien una altra. Quan una suposició era desmentida, canviaven de terreny. Quan ja no podien sostenir el debat, apareixien la condescendència, el diagnòstic psicològic improvisat o l’insult.
No buscaven necessàriament tenir raó. Necessitaven no sentir que l’altre havia tancat la porta.
És una forma petita, però reveladora, de control. La conversa deixa de ser un intercanvi i es converteix en una lluita per l’estatus: qui defineix el tema, qui decideix quan s’acaba, qui queda a dalt i qui ha de justificar-se.
Alguns, a més, em van tractar d’home sense mirar ni el perfil. Quan jo els vaig retornar exactament la mateixa cortesia i vaig adreçar-m’hi en femení, la reacció va ser immediata.
Masculinitzar una dona semblava una errada insignificant.
Feminitzar un home, especialment si exhibia una masculinitat molt marcada, es vivia com una humiliació.
No calia teoritzar gaire sobre el valor que assignaven a la feminitat. Ells mateixos ho explicaven amb l’ofensa.
També va aparèixer un altre mecanisme habitual: la construcció d’un enemic imaginari. Em van pressuposar home, fan de Puigdemont, independentista homogènia i membre obedient d’una tribu sense pensament propi.
Quan vaig aclarir que soc una dona i que Puigdemont no m’agrada, alguns van descobrir amb sorpresa que els catalans també podem tenir opinions individuals. D’altres van continuar discutint amb la versió inventada de mi perquè els resultava més còmoda que la real.
És més fàcil atacar una caricatura que escoltar una persona.
La caricatura no contradiu. No matisa. No obliga a revisar res.
La part més reveladora de l’experiment no va ser la quantitat d’insults, sinó la rapidesa amb què el símbol català activava paraules com provocació, malaltia, feixisme, covardia o destrucció.
Els símbols dominants acostumen a presentar-se com a paisatge. Els subordinats, només per aparèixer, són acusats d’haver trencat la convivència.
No, aquest experiment no demostra què pensa Espanya sencera. Sí que mostra com reaccionen determinades persones quan la normalitat canvia de bandera i la plaça de Colón deixa de pertànyer, ni que sigui durant uns segons, al seu imaginari exclusiu.
El mural era fictici.
La jerarquia simbòlica, no.
Els egos tampoc.
I, francament, cap laboratori hauria pogut demanar mostres més sol·lícites.