El negoci perfecte: convertir el telèfon fix en una ruleta russa
Hi ha idees de negoci brillants. I després hi ha aquesta obra mestra del capitalisme tardà: convertir el telèfon en un camp de mines i vendre’t després el detector de mines com a servei premium.
Extraordinari.
Fa anys, la identificació de trucades era una funcionalitat normal. Una cosa gairebé lògica en una societat civilitzada: si algú et truca, saps qui és. Fi del misteri. Però amb el temps, entre operadores, apps externes i ecosistemes comercials diversos, hem acabat en una situació absolutament delirant: milions de persones rebent spam, intents d’estafa i assetjament telefònic constant… mentre identificar segons quines trucades s’ha anat convertint, subtilment, en un luxe funcional.
I aquí és on el teatre entra en escena.
Perquè no estem parlant només de telemàrqueting molest. No. Parlem de persones fent-se passar per grans empreses de telecomunicacions amb una tranquil·litat admirable. “Hola, le llamo de Movistar.” “Hola, somos de Telefónica.” “Tenemos una oferta.” “Le mejoramos la tarifa.” Una mena de folklore sonor hispànic que apareix a qualsevol hora del dia amb accents diferents, números sospitosos i una insistència gairebé ritual.
I sí: moltes víctimes estan inscrites a la Llista Robinson.
Aquesta meravellosa estructura burocràtica que, teòricament, havia de protegir-nos de l’spam comercial, però que en la pràctica sembla tenir el mateix poder dissuasiu que un cartell de “si us plau, no robeu” enganxat a la porta d’un banc.
El més fascinant és la normalització del problema.
Ens hem acostumat tant a les trucades fraudulentes que ja formen part del paisatge acústic contemporani. El mòbil vibra i el cervell no pensa “algú em necessita”. Pensa: “Què voldran vendre’m ara?” “Quina estafa toca avui?” “Quina identitat corporativa portarà aquesta veu?”
I això és devastador.
Perquè la confiança és una infraestructura invisible. Quan una societat deixa de confiar en les comunicacions, en les empreses i en la legitimitat de les interaccions bàsiques, el sistema es podreix des de dins. Cada falsa trucada en nom d’una gran companyia erosiona la credibilitat real de la marca. Cada intent d’engany converteix el telèfon en una eina hostil.
Però el més pervers no és l’estafa en si mateixa.
El més pervers és el model estructural que l’envolta.
Primer:
— Permets un ecosistema saturat d’spam.
— Externalitzes campanyes comercials.
— Relaxes controls.
— Deixes circular bases de dades personals com cromos d’un mercat negre digital.
Després:
— Ofereixes serveis de filtratge.
— Bloqueig d’spam.
— Identificació avançada.
— Protecció “premium”.
És gairebé elegant.
El ciutadà modern paga internet, paga el mòbil, paga subscripcions, paga impostos, paga plataformes, paga antivirus… i ara també paga per intentar recuperar una mica de silenci.
Mentrestant, les grans empreses miren cap a una altra banda amb aquell llenguatge corporatiu asèptic tan exquisit:
“Trabajamos continuamente para mejorar la experiencia de nuestros clientes.”
Magnífic. Poètic. Quasi litúrgic.
Perquè la realitat és que hi ha gent gran espantada, persones vulnerables enganyades i famílies que ja ni contesten el telèfon fix perquè han après que darrere del so hi ha, probablement, una mentida.
I aleshores arriba la pregunta incòmoda:
Si milions de persones pateixen exactament el mateix problema des de fa anys… de debò ningú pot fer-hi res?
O pitjor encara: de debò no interessa fer-hi res?