El nou alfabet del poder: ciutadans obedients amb diplomes buits

Ens van fer creure que l’escola era un temple. Que la universitat era una catedral del coneixement. Que els doctorats eren el cim de la saviesa. Però no: eren fàbriques. I no de pensament, sinó d’obediència.

El sistema no està trencat: funciona exactament com va ser dissenyat. No busca ments lliures, busca mans dòcils. No vol ciutadans que qüestionin, sinó súbdits que obeeixin. I per aconseguir-ho ha perfeccionat una arma subtil: l’analfabetisme funcional planificat.

Ens van ensenyar a llegir lletres, però no intencions. A escriure frases, però no idees. A repetir fórmules, però no a preguntar per què. La comprensió es va convertir en luxe, i el pensament crític en sospitós. Qui dubta és problemàtic; qui pregunta massa és conflictiva; qui s’hi resisteix, és expulsat.

I per rematar-ho, van aixecar l’engany perfecte: els diplomes. El màster, el doctorat, el cum laude. Medalles que brillen com or, però que empresonen com barrots. La titulitis és la gàbia més elegant que s’ha inventat: premia l’obediència, consagra la repetició i certifica la submissió.

Doctorands que acumulen matrícules d’honor però no saben res de la vida. Especialistes que poden citar bibliografia infinita, però no entendre un contracte. Investigadors que coneixen fins a l’últim detall del seu nínxol microscòpic, però són incapaços de veure el món que s’esfondra al seu voltant.

El sistema els corona com a “saviesa”. Però el que premia no és el coneixement, sinó la disciplina. No és la llum, sinó la docilitat. No és el pensament, sinó el protocol.

La societat aplaudeix els títols perquè semblen èxit, però són la disfressa perfecta del fracàs. Un poble ple de diplomes és un poble buit de criteri. Un exèrcit de llicenciats incapaços d’interpretar un discurs, de qüestionar una llei o de defensar els seus drets.

La titulitis produeix ciutadans modèlics: formats, eficients, obedients… i muts. Engranatges rentables en la maquinària del capital. I al poder li encanta: perquè un poble que no entén no reclama. Un treballador que no comprèn no protesta. Un votant que no interpreta no veu la trampa.

Llegir no és entendre. Escriure no és dir. Estudiar no és despertar. Ens han robat la clau del pensament i ens l’han canviada per un diploma lluent. I nosaltres, orgullosos, hem penjat la gàbia d’or al menjador de casa.

La pregunta que queda és simple i brutal:
Què val més: un currículum impecable o un criteri invencible?