EL PRECEDENT COVID

O com les administracions van aprendre l’art de no signar mai res

Hi ha qui diu que la pandèmia va transformar el món.
Jo crec que el que realment va mutar durant la COVID va ser l’ecosistema burocràtic.
Com un virus oportunista, l’administració va descobrir una mutació extraordinària:

Si no signem res… no som responsables de res.

I així va començar la litúrgia institucional més sincera del segle XXI.

RITUAL 1: Les ordres sense autor

Durant la COVID, les administracions van aparèixer amb un nou superpoder:

— Correus sense nom.
— Instruccions sense cognoms.
— Ordres sense autor.
— Responsables sense rostre.

La signatura més habitual?
La misteriosa i omnipresent entitat metafísica:

“Departament de…”

Com si fos un esperit tutelar que flota pels passadissos de la burocràcia.
Un ésser incorpori que dona instruccions, però no baixa mai al pla mortal per assumir-les.

I quan algú —com jo— s’atrevia a preguntar:

“Si us plau, me’l podeu enviar signat? Amb nom i cognoms?”

BOOM.
L’ordre desapareixia.
Com un dimoni exorcitzat amb un “qui n’és el responsable?”

Miracles pandèmics.
Quines coses.

RITUAL 2: L’administració postpandèmica adopta el mode fantasma

Passen els anys.
Decrets, normatives, digitalització… i res canvia.

Perquè el que va néixer com un “truc d’emergència”
s’ha convertit en la nova normalitat.

El 2025, encara rebem correus d’institucions públiques signats només amb:

• “Àrea de…”

• “Servei de…”

• “Direcció de…”

Ni rastre d’una persona humana.
Ni un nom.
Ni un cognom.
Ni una responsabilitat real.

És com si en comptes d’una administració tinguéssim una confraria de monjos anònims que actuen en col·lectiu per protegir la “sagrada opacitat”.

RITUAL 3: La legalitat que ignoren però existeix

I aquí ve la part deliciosa:

NO hi ha cap llei que digui literalment:

“Tot correu institucional ha d’incloure nom i cognoms.”

No.
És més subtil.

Però EXISTEIX normativa que oblida el joc del fantasma i exigeix IDENTIFICACIÓ REAL.

Llei 39/2015 (Procediment Administratiu Comú)

Obliga a garantir:

• identificació de qui actua,

• autenticitat,

• responsabilitat administrativa.

(Articles 9–14, per si algú vol jugar a ser jurista.)

Llei 40/2015 (Règim Jurídic del Sector Públic)

Exigeix que els òrgans administratius:

• identifiquin l’autor d’una actuació,

• acreditin l’emissor d’un document,

• garanteixin traçabilitat.

(Articles 38–44.)

Llei 19/2014 de Transparència de Catalunya

És literal: el ciutadà ha de poder saber qui pren decisions i qui emet comunicacions públiques.

(Principis generals de transparència i responsabilitat.)

Decret 76/2020 d’Administració Digital de Catalunya

Obliga a garantir:

• autoria,

• responsabilitat,

• traçabilitat digital,

• identificació clara en qualsevol actuació electrònica.

Guia oficial de signatura de correu electrònic de la Generalitat

Aquesta és la millor:
diu clarament que una signatura institucional ha d’incloure:

• nom i cognoms,

• càrrec,

• unitat,

• departament,

• organisme.

És a dir:
just el contrari del que fan.

(que puc estar equivocada, no sóc jurista)

RITUAL 4: Si no hi ha nom… tampoc hi ha culpa

I arribem al secret més antic de la burocràcia:

Un correu sense nom és un mur.
No hi ha responsable.
No hi ha error atribuïble.
No hi ha conseqüència.

És deixadesa?
És mandra institucional?
És un mecanisme de protecció passiva?
O un mur perfectament construït per evitar que el ciutadà pugui assenyalar algú?

Pregunta difícil.
Gairebé existencial.

Però el resultat és sempre el mateix:

Les ordres que no es poden signar, desapareixen.
Les queixes que es poden personalitzar, deixen de ser queixes.
I la responsabilitat es dissol com sucre dins aigua.

Conclusió

El precedent COVID no va ser sanitari ni social.
Va ser burocràtic.

L’administració va descobrir una màgia subtil i poderosa:
si ningú signa res… ningú pot ser responsable.

I aquest hàbit, lluny d’esvair-se amb la pandèmia,
ha quedat com herència, com dogma, com litúrgia.

Però hi ha una cosa que encara els espanta:

La pregunta prohibida:
“Qui signa això?”

Aquesta frase destrueix més irregularitats que qualsevol decret llei.
Té més força que una auditoria.
És més devastadora que un recurs.

Perquè quan un ciutadà exigeix nom i cognoms…
les ombres ja no serveixen.

I l’administració, que s’ha convertit en un fantasma,
ha de materialitzar-se.
I assumir.
I respondre.

I és llavors —només llavors—
quan el teatre s’acaba
i comença la transparència.