El preu de ser rellevant
Hi ha una obsessió estranya en la nostra cultura:
agradar a tothom.
Moltes persones passen la vida intentant evitar conflictes, crítiques o incomoditats. Volen ser acceptades per tothom, valorades per tothom, estimades per tothom.
És comprensible.
El problema és que aquesta estratègia té una conseqüència inevitable.
La irrellevància.
Quan ningú et critica, sovint no és perquè siguis extraordinari.
És perquè no representes cap amenaça.
Quan ningú parla de tu, tampoc és necessàriament un signe d’harmonia social. Moltes vegades és simplement el senyal que no estàs generant cap impacte.
La realitat és que la influència, la visibilitat i el valor tenen un efecte secundari inevitable:
generen fricció.
L’estranya relació entre valor i conflicte
Quan una persona comença a destacar, passen coses curioses.
Algú intentarà aprofitar-se’n.
Algú intentarà copiar-la.
Algú intentarà rebaixar-la.
Aquest patró és tan antic com la pròpia vida social.
Si algú intenta aprofitar-se de tu, és perquè percep que tens alguna cosa que val la pena aprofitar.
Si algú t’imita, és perquè hi ha alguna cosa en tu que considera digna de ser replicada.
I quan algú intenta rebaixar-te, moltes vegades no és perquè estiguis per sota.
És perquè no pot arribar on ets.
La competició social no sempre es manifesta de manera directa. Sovint apareix disfressada de crítica, sarcasme o desprestigi.
El dubte com a senyal d’incomoditat
Un altre fenomen interessant és el dubte.
Quan algú qüestiona el que fas, no sempre és perquè sigui impossible. A vegades és perquè per a ells ho seria.
La ment humana tendeix a projectar els seus propis límits sobre els altres.
Si jo no ho puc fer, llavors ningú ho pot fer.
Si jo no ho entenc, llavors no té sentit.
Si jo no ho aconseguiria, llavors és exagerat.
Així neix una gran part de l’escepticisme quotidià.
No sempre és una crítica racional.
Moltes vegades és simplement una reacció davant del que desborda el propi marc mental.
La crítica com a senyal d’impacte
Això no vol dir que tota crítica sigui admiració. Evidentment, no ho és.
Però sí que hi ha una veritat incòmoda que sovint s’ignora:
la invisibilitat no genera enemics.
La irrellevància no genera imitadors.
La mediocritat no genera intent de desprestigi.
Quan algú es converteix en objecte de comentaris, crítiques o imitacions, sovint és perquè ha començat a ocupar un espai visible.
I la visibilitat sempre altera l’equilibri social.
Algunes persones ho celebraran.
Altres ho observaran amb curiositat.
I unes quantes intentaran reduir-ho.
El silenci perfecte
Hi ha una manera infal·lible d’evitar qualsevol crítica, qualsevol dubte i qualsevol rumor.
És extraordinàriament efectiva.
Consisteix simplement a no destacar mai.
No dir res que incomodi.
No fer res que sorprengui.
No intentar res que desbordi els límits habituals.
Si algú tria aquest camí, el resultat és gairebé garantit.
Ningú parlarà d’ell.
Ningú l’imitarà.
Ningú el criticarà.
Perquè, en realitat, ningú se n’adonarà.
I així apareix una de les paradoxes més curioses de la vida social:
moltes de les coses que les persones temen —la crítica, el rumor, la incomoditat— no sempre són signes de fracàs.
De vegades són simplement el soroll inevitable que apareix
quan algú comença a importar.
Dius que, quan algú mira de rebaixar-nos, de vegades és perquè no pot arribar on som. I m’has fet pensar en aquella faula de la guineu i el raïm, escrita no sé quants anys a.C. Això de transformar en menyspreu un desig frustrat, sembla que ve de molt antic, oi? Com si fos un mecanisme que portem incorporat de sèrie en néixer.
Realment molt interessant això que dius. No hi havia pensat mai! Jo tenia un company de feina que deia que si volies conservar el teu lloc, no has de destacar.
Jo soc incapaç de fer-ho així. I em van cridar l'atenció pel meu comportament. També és que no feia cas als consells. Ara bé, aquest és un altre tema