El que no existeix no molesta (fins que apareix)
Hi ha una sofisticació exquisida en la manera com funcionen certes estructures de poder. No necessiten imposar-se amb violència explícita. No necessiten ni tan sols convèncer. N’hi ha prou amb definir el marc… i deixar que la resta s’hi adapti. Amb un somriure fi, gairebé invisible, et diuen què és real i què no. I si alguna cosa queda fora… no es combat. Es dissol.
El debat sobre les persones trans a l’esport —amb el segell del Comitè Olímpic Internacional— és exactament això: un exercici de definició. No de justícia. No d’equitat. De definició. I quan controles la definició, controles el joc abans que comenci.
Hi ha qui, amb una bona fe gairebé desarmant, proposa una solució aparentment lògica: “i si fem una categoria ‘altres’?”
La idea és bonica. Netament racional. Gairebé innocent.
Però parteix d’un error fonamental: creure que el sistema està pensat per incloure.
No ho està.
El sistema està pensat per ordenar, i sobretot, per fer-ho amb el mínim de fricció possible. Dues categories són manejables. Tres comencen a generar preguntes. Quatre ja obliguen a repensar-ho tot. I repensar és car, és lent, és inestable. Els sistemes —com qualsevol organisme que vol sobreviure— eviten la inestabilitat.
Així que no, no hi haurà “altres”. No perquè no existeixi. Sinó perquè reconèixer-ho implicaria admetre que el mapa és incomplet. I cap sistema que es pretengui normatiu pot permetre’s aquesta fissura.
El binarisme, en aquest context, no és una descripció del món. És una eina per gestionar-lo. Una eina elegant, eficient i brutalment reductora.
Amb dues categories pots decidir-ho tot: qui competeix, qui accedeix, qui queda sota sospita. Pots legislar ràpid, comunicar fàcil, aplicar normes sense matisos. És net. És funcional. És, en termes de poder, perfecte.
El problema, és clar, és que la realitat no és perfecta. Però això mai ha estat un obstacle real. La realitat sempre acaba adaptant-se… o desapareixent del relat.
Ara bé, hi ha un punt en què aquesta arquitectura tan ben afinada comença a mostrar esquerdes. I és quan introduïm una variable que el sistema no havia previst bé: la direcció del moviment.
Perquè no és el mateix moure’s dins del sistema en una direcció que en una altra.
Entrada de la Viquipèdia sobre Patricio Manuel
Patricio Manuel és, en aquest sentit, una petita bomba conceptual. Va competir com a dona, fa la transició, i passa a competir amb homes. I ho fa sense provocar escàndol global, sense ocupar tertúlies, sense generar aquella onada d’indignació que sembla activar-se selectivament en altres casos.
I aquí arriba la pregunta que ningú formula en veu alta:
per què ell no molesta?
No molesta perquè no trenca res essencial. No qüestiona la jerarquia. No posa en risc el relat central. De fet, en certa manera, el reforça. És una transició que el sistema pot absorbir sense patir. Sense haver de reconfigurar-se.
És, si vols, una excepció còmoda.
I llavors apareix el moment deliciós. El moment en què el sistema es troba amb alguna cosa que no sap gestionar… en directe.
Tiktok failed to load.Enable 3rd party cookies or use another browser
Debat sobre la polémica a Regne Unit dels lavabos
El context és aparentment simple: debat sobre l’accés als lavabos segons sexe biològic. Un clàssic contemporani. Discurs segur, estructurat, amb aquella confiança que dona moure’s dins d’un marc que creus complet.
Fins que algú introdueix una variable mínima:
i què passa amb els homes trans?
Silenci.
No un silenci retòric. Un silenci real. D’aquells en què la ment intenta reorganitzar-se i no arriba a temps. D’aquells en què el rostre triga una fracció de segon massa a reaccionar. I en aquesta fracció… es veu tot.
Perquè el problema no era tècnic. Era estructural.
Si obligues tothom a anar al lavabo segons el sexe assignat al néixer… què fas amb algú com Patricio Manuel? El convides a entrar al lavabo de dones? Amb aquell cos, aquella presència, aquella realitat visible?
La imatge és gairebé còmica. I precisament per això és tan devastadora.
Perquè evidencia que la norma no estava pensada per ser coherent. Estava pensada per ser tranquil·litzadora.
I aquí és on el somriure es torna interessant.
Perquè el sistema no té cap problema amb la incoherència, sempre que aquesta incoherència no sigui massa visible. El problema no és que la norma no funcioni en tots els casos. El problema és que algú ho assenyali.
I quan això passa… el discurs es queda sense aire.
Si s’observa amb una mica de distància —i una certa ironia— el patró és consistent.
Una dona que es desplaça cap a l’espai masculí?
Integrable. Assimilable. Fins i tot admirable, en alguns contextos.
Un home que es desplaça cap a l’espai femení?
Problema. Regulació. Debat. Control.
No és el fet del desplaçament. És el sentit.
Perquè un reforça l’ordre establert. L’altre el qüestiona en la seva base simbòlica.
I quan es qüestiona la base… ja no parlem d’esport. Parlem de poder.
Històricament, la cosa tampoc ha estat mai especialment subtil. A l’Antiga Grècia, les dones no participaven. Als primers Jocs moderns, tampoc. I quan finalment entren, als Jocs Olímpics de París 1900, ho fan en condicions controlades, delimitades, gairebé vigilades.
Sempre dins d’un marc que les defineix des de fora.
I aquest marc, malgrat tots els avenços, no ha desaparegut. S’ha sofisticat.
Ara no s’exclou directament. Es verifica. Es mesura. Es regula amb criteris científics que, curiosament, sempre acaben aplicant-se amb més intensitat sobre els mateixos cossos.
El doble estàndard és tan constant que gairebé es torna invisible.
Quan un home és físicament excepcional, és talent.
Quan una dona ho és, és sospita.
Quan un cos masculí sobresurt, és celebrat.
Quan un cos femení sobresurt, és analitzat, revisat, qüestionat.
Com si la categoria “dona” fos, en el fons, una hipòtesi a validar constantment.
I així arribem al punt incòmode, aquell que el discurs evita però que plana sobre tot el debat.
Potser no estem parlant de persones trans.
Potser això és només la superfície.
Potser el que realment està en joc és la definició operativa de “dona”.
I el dret —o la necessitat— de controlar-la.
No hi haurà categoria “altres”.
No perquè no hi hagi altres realitats.
Sinó perquè reconèixer-les implicaria acceptar que el sistema no és complet, ni neutral, ni suficient.
I això, en qualsevol estructura de poder, és molt més perillós que qualsevol cos que decideixi competir.
El sistema no falla.
El sistema somriu.
I quan alguna cosa no encaixa… simplement desapareix del relat.
Fins que algú la torna a posar sobre la taula.
I llavors, només llavors, el somriure trontolla.
Mirem el cas (jocs olímpics de 2024, París) d'una boxejadora algeriana. Competia en la categoria femenina. Resulta que era una dona "trans". Resulta que va guanyar la medalla d'or. Resulta que era molt més forta que les seves rivals. I que van protestar per aixó, perquè no estaven en igualtat de condicions. Per aquí ha vingut el conflicte. Més enllà de la percepció del propi gènere, hi ha d'haver igualtat teòrica de condicions físiques? I m'estic referint únicament als esports com la boxa, la lluita lliure, el judo o el taekwondo. Podría una dona guanyar un home en salt de llargada? Ara per ara, no. En un futur, potser sí. No tenen la mateixa estructura muscular. I recordem que estem en el camp professional, l'esport d'elit. En el terreny aficionat, tot això ja no té importància. No hi juguen cap paper el prestigi, ni la fama, ni el reconeixement... ni els diners!
Respecte als lavabos públics, jo he entrat als de "senyores" igual que dones entren als de "homes". I no passa res