El silenci es trenca: quan la inseguretat a Catalunya esdevé espectacle
Ah, Catalunya…
Durant anys ens han venut la postal: places segures, carrers plens de vida, convivència idíl·lica. Mentrestant, les ombres rondaven: carteres sostretes, portals vigilats amb el cor a la gola, àvies que caminaven amb les claus com a punyal. Però… shhh! Silenci.
Els mitjans callaven, obedients guardians del relat. L’inseguretat? Només un miratge, una exageració, una dada freda al final d’un informe.
I ara… tachán!
Una àvia assaltada es fa viral, el vídeo crema a les xarxes i RAC1 descobreix —oh sorpresa— que l’inseguretat existeix. No és que hagin volgut parlar-ne. És que ja no poden callar. L’algoritme els ha passat per sobre.
El relat de la “Catalunya segura” s’ha esquerdat com vidre antic. Els titulars tremolen, els locutors posen veu greu, i el públic, amb mig somriure irònic, assenteix: “Sempre hi era. Sempre.”
Però atenció: el joc ara és més pervers.
No informen per consciència. Informen per obligació. Si no hi ha viralitat, no hi ha notícia. La percepció de seguretat ja no depèn del carrer… sinó del dit que fa retuit.
Avui és una àvia assaltada. Demà potser res. O potser un altre cas que inflama la plaça digital. L’inseguretat, transfigurada en espectacle, servida amb música dramàtica i titulars de foc.
I mentrestant, la gent normal continua amb la mateixa coreografia: mirar enrere, apretar la bossa, accelerar el pas. Però això, ai las… no dóna clics.
El relat oficial s’ha mort. Ja no hi ha silenci, hi ha soroll.
I entre silenci i soroll… el que encara no hi ha és seguretat.



Una imatge, per molt viral que es faci, no demostra més ni menys seguretat o inseguretat. En la meva experiència -personal i intransferible- Barcelona era molt més insegura i perillosa els anys 80, els de l'heroïna. En aquells temps t'atracaven gent d'aquí, amb una navalla al coll (experiència personal), o t'estiraven bosses i/o cadenes. Ara hi ha molta gent forastera, d'altres cultures i religions. Molta gent. N'hi ha que són delinqüents. També n'hi ha -molta més- que no ho són; que són persones honrades. Ah! Però fan por. Tinc la impressió que darrere la sensació, repeteixo, sensació, d'inseguretat, hi ha força xenofòbia. El que sí que hi ha és molta més vídeovigilància. Però aixó no va de seguretat. Va de control. Més sensació d'inseguretat es tradueix en més demanda de més control. No sé si m'explico