El sistema fabrica els seus enemics
Cada vegada que el descontentament amenaça de desbordar les institucions, apareix una força providencial disposada a canviar-ho tot.
Els sistemes polítics espanyol i català són unes criatures admirablement fràgils. Cada pocs anys són a punt de desaparèixer.
De vegades l’amenaça és un grup de professors universitaris amb cua de cavall. Altres vegades és un partit que acaba de néixer, un dirigent que fins fa tres mesos gairebé ningú no coneixia o una alcaldessa d’una població petita que, segons ens expliquen amb una preocupació gairebé litúrgica, pot posar fi a la democràcia, a la convivència, a la unitat nacional, als drets socials o, en les jornades especialment productives, a totes aquestes coses alhora.
Els mitjans, naturalment, reaccionen amb responsabilitat.
Els entrevisten. Els conviden a totes les tertúlies. Reprodueixen cada declaració, cada provocació, cada gest i cada exabrupte. En publiquen enquestes quan encara no disposen d’estructura territorial, analitzen les seves possibilitats electorals abans que hagin pogut presentar candidatures i expliquen insistentment a la població que aquelles persones són molt perilloses i que, per tant, resulta imprescindible conèixer fins a l’últim detall de tot allò que diuen.
És una manera curiosa de combatre una amenaça.
Quan algú vol evitar que una planta creixi, normalment procura no regar-la.
El silenci és una arma extraordinàriament eficaç. Ho saben els moviments socials que convoquen actes als quals no assisteix cap càmera, les associacions que publiquen informes que ningú no comenta i les persones que fa anys que denuncien problemes estructurals sense haver aconseguit mai una cadira en un plató. Allò que no apareix als mitjans pot existir, és clar, però ho fa amb la discreció administrativa d’un expedient extraviat: formalment és en algun lloc; políticament, no molesta.
Per això resulta tan fascinant que el sistema concedeixi als seus presumptes enemics allò que nega a gairebé tothom: visibilitat.
Potser encara no ho heu entès.
No els estan combatent.
Els estan presentant en societat.
El descontentament social és perillós mentre no té forma. Una multitud que diu «no ens representen» no demana simplement que aparegui un partit millor. Està qüestionant el principi mateix de representació, que és una pregunta molt més desagradable. No vol substituir una cara per una altra, sinó que comença a sospitar que potser el problema no són únicament les persones que ocupen les institucions, sinó la manera com les institucions converteixen qualsevol voluntat de canvi en una successió de tràmits, eleccions, negociacions i fotografies davant d’una taula.
El 15M podia haver provocat un canvi profund perquè encara no sabia exactament què era. No tenia una direcció única, no respectava els calendaris electorals i no podia ser reduït fàcilment a un programa de govern. Hi havia assemblees, contradiccions, ingenuïtat, ràbia, intel·ligència col·lectiva i una pregunta que travessava totes les altres: què passa quan una part considerable de la població deixa de considerar legítims els qui parlen en nom seu?
Era un caos.
I el caos, quan no disposa de domicili fiscal, és difícil d’administrar.
Aleshores va aparèixer Podemos.
No cal negar la sinceritat dels seus fundadors, militants o votants. De fet, la sinceritat és extraordinàriament útil. Les millors peces d’un mecanisme no són les que saben que formen part d’una màquina, sinó les que confonen el seu moviment amb la llibertat. Podemos va recollir una part important de l’energia del 15M, li va donar noms, dirigents, llistes electorals, càrrecs, sous, disputes internes i una papereta.
El «no ens representen» va acabar convertit en una nova representació.
Una operació impecable.
Allò que havia començat qüestionant el tauler va acceptar ocupar-hi unes quantes caselles. La multitud es va convertir en electorat. Les assemblees es van convertir en executives. La ruptura es va convertir en negociació pressupostària. I milions de persones que havien començat a imaginar formes diferents de participació van passar a esperar les pròximes eleccions, la pròxima enquesta, el pròxim pacte o la pròxima decepció.
El sistema no havia destruït el descontentament.
Li havia proporcionat una oficina.
Ciutadans va aparèixer amb una funció diferent, però amb un mecanisme semblant. Enmig del conflicte territorial català, va ser presentat com una força regeneradora, moderna, inevitable i, durant un temps, gairebé omnipresent. Va recollir una reacció social concreta, la va convertir en identitat política i la va conduir fins a les institucions. Quan aquella funció va deixar de ser necessària, el partit es va desinflar amb la dignitat estructural d’un suflé mal fet.
Vox va arribar envoltat de les advertències habituals. Cada aparició era retransmesa com una nova esquerda en la civilització, cada declaració era reproduïda fins a assegurar que ningú no pogués desconèixer-la i cada provocació rebia una cobertura que cap moviment minoritari hauria pogut comprar.
Els partits tradicionals van trobar-hi un monstre magnífic. Ja no calia convèncer la població que governarien bé; n’hi havia prou amb explicar que els altres governarien pitjor. La política va deixar de consistir a oferir esperança i va passar a administrar la por.
Vox, al seu torn, va rebre una identitat heroica: la de l’enemic que el sistema intentava silenciar mentre li reservava micròfon cada vespre.
Tothom hi guanyava.
Aliança Catalana ocupa ara un espai semblant dins del sistema polític català. Recull frustracions que els partits independentistes han estat incapaços o poc disposats a afrontar, barreja el desencís nacional amb el malestar social, la immigració, la inseguretat i la sensació d’abandonament, i converteix tot aquest material, potencialment imprevisible, en una candidatura perfectament recognoscible.
Es pot votar.
Es pot entrevistar.
Es pot condemnar.
Es pot utilitzar per demanar el vot útil.
Ja no és una energia social sense amo. Té sigles.
El procés independentista mereix un capítol especialment delicat, perquè durant uns anys va arribar a desbordar les organitzacions que teòricament el dirigien. La mobilització era real, massiva i capaç d’alterar el ritme institucional. Una part considerable de la població no demanava una reforma ni una nova distribució pressupostària. Demanava una ruptura.
Però les ruptures també poden ser administrades.
Només cal convertir-les en calendaris, fulls de ruta, eleccions decisives, negociacions secretes, taules de diàleg, promeses ajornades i una successió infinita de moments històrics després dels quals, misteriosament, la història continua exactament al mateix lloc.
La força que havia omplert carrers va ser conduïda cap als partits. Els partits van obtenir vots, càrrecs i legitimitat. Després van administrar la derrota, la divisió i el cansament. Avui, bona part d’aquella energia no s’ha traslladat a una altra forma de mobilització.
Ha desaparegut.
Aquest és el truc.
No és especialment sorprenent que un partit fracassi, s’integri, es divideixi o acabi reproduint els vicis que havia promès eliminar. Els humans han demostrat una capacitat gairebé artística per convertir qualsevol esperança en una comissió interna. El que hauria de cridar-nos l’atenció és que, quan aquestes forces es desinflen, també desapareix amb elles bona part del descontentament que havien recollit.
La ràbia no torna al carrer.
L’esperança no busca un altre vehicle.
La població queda cansada, dividida i, sobretot, vacunada contra la possibilitat de tornar a creure.
El partit no només ha fracassat.
Ha consumit el combustible.
Quan dic que aquests partits són creats per el sistema, no afirmo necessàriament que un grup de persones es reuneixi en una habitació fosca, obri una carpeta amb un segell ministerial i decideixi quin nou moviment toca fabricar aquell trimestre. No cal una sala fosca. El sistema disposa de platós perfectament il·luminats.
Crear no significa únicament inventar des de zero. També significa seleccionar, amplificar, legitimar, finançar, convertir en notícia, incloure en enquestes, oferir protagonisme i construir la percepció que una força és inevitable. Una planta pot néixer espontàniament. L’hivernacle no és innocent.
El sistema crea allò que fa viable.
I ho fa sense necessitat d’un únic director, perquè tots els actors compleixen la seva part. Els mitjans obtenen audiència i conflicte. Els partits tradicionals obtenen una amenaça contra la qual mobilitzar. Els partits nous obtenen visibilitat, recursos i càrrecs. Les institucions recuperen el control del temps polític. La població obté una papereta i la sensació que aquesta vegada potser sí.
Només es perd una cosa.
La possibilitat que el descontentament deixi de demanar una alternativa dins del sistema i comenci a construir-ne una fora.
Encara no ho enteneu?
El sistema no necessita impedir el caos.
Només necessita posar-li un nom, un logotip i una data electoral.
Després ens permet votar entre els qui prometen destruir-ho tot i els qui demanen continuar governant per evitar que els primers ho destrueixin. Uns recullen la ràbia. Els altres recullen la por. Tots dos corrents desemboquen al mateix parlament, sota les mateixes normes, dins del mateix ordre.
Finalment, la criatura providencial es divideix, es normalitza o desapareix. Els seus dirigents escriuen llibres, tornen a la universitat, canvien de partit, funden una plataforma o descobreixen una vocació inesperada per participar en tertúlies. El sistema continua funcionant.
I el públic, després d’haver cridat, votat, discutit i esperat, torna a casa una mica més cansat que abans.
Potser penseu que tot això és una successió de casualitats. Potser els mitjans promocionen accidentalment aquells que asseguren témer. Potser els partits que prometen transformar el sistema fracassen sempre per mala sort. Potser les mobilitzacions més poderoses de les últimes dècades han acabat convertides en decepció, abstenció i cansament per una estranya alineació dels astres.
És una possibilitat.
L’altra és que no estiguem contemplant una cadena de fracassos.
Potser estem contemplant un mecanisme que funciona perfectament.
Primer ens ofereixen el caos.
Després descobrim que l’ordre sempre havia estat seu.