El treball que no existeix (perquè surt car)

Hi ha una part essencial de l’economia mundial que no apareix als balanços, no cotitza, no paga impostos i no genera drets. No perquè no tingui valor, sinó perquè reconèixer-la faria el sistema molt més car.

Parlem del treball no remunerat: cuinar, netejar, cuidar criatures, atendre persones dependents, sostenir la càrrega emocional de famílies i entorns sencers. Tasques quotidianes sense les quals la societat, literalment, no podria funcionar.

Segons estimacions d’organismes internacionals, si aquest treball es comptabilitzés, representaria prop del 40% del PIB mundial. Una xifra que, per si sola, desmunta la idea que estem parlant d’un àmbit secundari o anecdòtic.

El treball no remunerat no és invisible perquè no existeixi. És invisible perquè no entra als mecanismes formals de valoració econòmica. El sistema només reconeix allò que es pot monetitzar, contractar o externalitzar. La resta queda fora del relat.

Aquesta exclusió no és neutral. És funcional.

Tot el que no es paga permet abaratir els costos globals del sistema productiu. Si algú cuina gratis, algú altre pot treballar més hores. Si algú cuida sense cobrar, l’Estat no ha d’invertir. Si algú absorbeix el desgast emocional, el mercat no l’ha de compensar.

L’economia formal descansa sobre aquesta base invisible.

El fet que no hi hagi diners pel mig no vol dir que no hi hagi cost. El cost existeix i és alt. Es paga amb temps, amb salut física i mental, amb oportunitats professionals perdudes, amb dependència econòmica i amb una distribució desigual del poder.

Històricament, aquest cost ha recaigut de manera majoritària sobre les dones. No per casualitat ni per vocació natural, sinó per una divisió del treball que ha estat normalitzada, romantitzada i presentada com a “cura”, “amor” o “responsabilitat”.

Quan el treball no remunerat es disfressa de virtut, deixa de ser qüestionable.

Reconèixer aquest treball implicaria una transformació profunda. Salaris, drets, corresponsabilitat real, serveis públics suficients, reorganització del temps de treball i del model productiu.

Implica costos.

I aquest és el punt clau: el sistema funciona perquè no assumeix aquests costos. Funciona perquè externalitza el sosteniment de la vida a l’esfera privada, despolititzada i invisibilitzada.

No és una conspiració. És comptabilitat.

Aquest mecanisme no és un residu del passat. Continua operant avui, malgrat els canvis socials i legislatius. El repartiment del treball no remunerat segueix sent profundament desigual, i quan es delega, sovint es fa en condicions precàries o mal pagades.

El sistema s’adapta per continuar sent barat.

I mentre no es reconegui el valor real d’aquest treball, qualsevol discurs sobre igualtat, productivitat o creixement econòmic queda incomplet.

Hi ha una paradoxa reveladora: aquest treball només esdevé visible quan deixa de fer-se. Quan ningú cuina, ningú cuida, ningú sosté. Quan la vida quotidiana s’atura.

Aleshores, de sobte, apareix el seu valor. Però només com a emergència, no com a estructura.

Reconèixer el treball no remunerat no és una qüestió simbòlica. És una qüestió econòmica, política i material. I sobretot, és una qüestió de qui paga el cost real de mantenir el món en funcionament.

Perquè el treball no remunerat no és gratuït.
Només és impagat.