El triomf de la mediocritat: per què els incompetents arriben a manar
La pregunta és tan recurrent que ja forma part del paisatge mental col·lectiu:
com pot ser que aquesta persona ocupi aquest càrrec?
No és una reacció emocional ni una mania elitista. És una intuïció compartida que apunta a un patró estructural. En les darreres dècades, la sensació que la incompetència no només sobreviu sinó que prospera s’ha estès en àmbits tan diversos com la política, l’empresa, l’acadèmia i la gestió institucional.
Aquesta percepció no neix del no-res. Té explicacions conegudes, documentades i inquietants.
Una de les claus del fenomen és psicològica. El biaix cognitiu conegut com a efecte Dunning–Kruger descriu una paradoxa corrosiva: les persones amb menys habilitats tendeixen a sobreestimar massivament la seva competència, mentre que les persones realment capaces solen infravalorar-se.
No es tracta d’arrogància conscient. És ignorància funcional. Qui no domina un camp tampoc disposa de les eines necessàries per reconèixer els seus propis límits. Aquesta ceguesa genera una confiança desmesurada que, en entorns competitius, es confon sovint amb lideratge.
El resultat és una asimetria perversa: els mediocres avancen amb seguretat, els competents dubten. El sistema premia el volum, no la precisió.
La segona peça del trencaclosques és organitzativa. El principi de Peter estableix que, en estructures jeràrquiques, els individus tendeixen a ascendir fins a arribar al seu nivell màxim d’incompetència.
El mecanisme és simple. Una persona destaca en una funció tècnica i és recompensada amb un ascens. Mentre continua rendint, continua pujant. El problema apareix quan arriba a un lloc que exigeix habilitats completament diferents: gestió, visió estratègica, lideratge humà. En aquell punt, el rendiment cau, però l’ascens ja s’ha consolidat.
El sistema no corregeix l’error. L’administra. La incompetència queda institucionalitzada.
Estudis empírics ho confirmen: els millors professionals tècnics són sovint promocionats a llocs de direcció on rendeixen pitjor. No per maldat, sinó per disseny.
La tercera dinàmica és la més incòmoda. No només es permet que els mediocres pugin; sovint es penalitza activament l’excel·lència.
Aquest mecanisme és antic. El mite grec de Procust ja ho il·lustrava: tot allò que sobresurt ha de ser retallat per encaixar. En organitzacions modernes, això es tradueix en el bloqueig del talent per part de comandaments insegurs, en la desconfiança envers qui qüestiona i en la preferència per perfils obedients abans que brillants.
Diverses cultures ho expressen amb dites semblants: el clau que sobresurt rep el martell. Destacar esdevé un risc. Pensar massa, també.
A la política, aquest patró és especialment visible. La lleialtat pesa més que la competència. El discurs pesa més que els resultats. El control pesa més que la capacitat.
Quan aquestes tres forces coincideixen —la ceguesa del mediocre, l’ascens fins a la incompetència i el càstig al talent— el resultat és un entorn adaptat a la mediocritat.
La cultura popular n’és un reflex. El contingut més consumit és el més simple, repetitiu i poc exigent. No perquè la societat sigui incapaç de comprendre coses complexes, sinó perquè el sistema ha après que l’exigència incomoda i no escala bé.
La mediocritat no és només tolerada. És rendible.
La conseqüència més greu no és cultural, sinó institucional. Els indicadors de confiança mostren un deteriorament sostingut de la fe en les democràcies liberals. Les institucions són percebudes com a ineficaces, opaques i autoreferencials.
Aquesta pèrdua de confiança no és un accident. És la conseqüència directa d’un sistema que premia l’adaptació interna per sobre de la competència real, que prefereix la gestió del relat a la resolució dels problemes.
Quan els lideratges són febles, les estructures es tornen rígides. Quan el talent és silenciat, la mediocritat governa sense oposició.
No hi ha solucions simples ni receptes universals. Combatre aquesta deriva no implica un canvi sobtat de sistema, sinó una resistència constant i sovint solitària.
Formar-se de manera crítica.
Escollir amb cura què es consumeix.
Acceptar el cost d’incomodar.
I, sobretot, deixar de confondre autoritat amb competència.
La pregunta final no és si això és difícil. Ho és.
La pregunta és si estem disposats a viure en un món governat permanentment per la mediocritat.
La resposta queda oberta.
Però, almenys, entendre el mecanisme és el primer pas per deixar de normalitzar-lo.