Els que desitgen la immortalitat només la volen a mitges

La majoria de persones que afirmen voler ser immortals, en realitat, només volen ser-ho a mitges. No volen viure per sempre. Volen viure per sempre dins d’un món que els sigui amable, conegut i estable. Volen mantenir el cos jove, els vincles vius, l’estabilitat emocional, la cultura entesa i la identitat intacta.

Però la veritable immortalitat és una altra cosa.

És veure com tot el que estimes es converteix en pols. És assistir a la desaparició del teu idioma, de la teva espècie, dels teus referents. És descobrir que, amb el temps, l’amor, l’amistat i les emocions es tornen banals, reiteratives, fins i tot insuportables, perquè tu persisteixes i elles no.

És adonar-te que el teu cervell limitat no pot emmagatzemar-ho tot. Que perds fragments de tu mateix a mesura que el temps s’estira, i acabes sent un vestigi sense arrels. Un ésser immutable en un univers canviant, cada cop més sol, cada cop més aliè.

És sobreviure a l’extinció del planeta, dels sols, dels sistemes. És flotar en la foscor eterna del buit còsmic, potser sentint, potser pensant, potser embogint. Sense poder morir, sense poder parar.

És existir quan tot ha deixat de tenir sentit. Quan ni tan sols tu ets el mateix que va començar el camí.

I encara així, alguns diuen que volen ser immortals. Però no. No volen això. Volen ser joves per sempre. Volen repetir la vida sense pagar el preu del temps.

La immortalitat real no és un premi. És una condemna per a qui no vulgui veure el món morir sense poder marxar amb ell.

Per això dic que els que desitgen la immortalitat... només la volen a mitges.