Epstein Files: anatomia d’un mecanisme de poder

L’anàlisi dels anomenats Epstein Files permet observar un fenomen que va molt més enllà d’un cas criminal concret. Els documents no només revelen abusos, sinó que exposen el funcionament intern d’una xarxa de poder masculina global: patrons de conducta, formes de relació i jerarquies implícites que rarament queden registrades amb tanta claredat.

El valor d’aquests arxius no rau en l’escàndol, sinó en la seva capacitat per mostrar el mecanisme quan deixa de funcionar en silenci.

Els documents ofereixen una visió poc habitual: com interactuen homes amb poder —milionaris, dirigents polítics, membres de cases reials, figures mediàtiques— quan no hi ha presència femenina ni mirada pública. En aquest espai informal, desapareix el llenguatge institucional i emergeix un registre cru, jeràrquic i deshumanitzador.

No es tracta d’excessos puntuals ni d’un individu excepcional. El to recurrent indica normalització. Els correus mostren complicitat, adulació mútua i una cultura compartida que reforça la cohesió del grup.

Això no és desviació. És estructura.

En un intercanvi de correus de 2016 amb Noam Chomsky, Jeffrey Epstein escriu:

“Concedeixo el sexisme, però és més profund que això.”

Aquesta afirmació és rellevant no per la seva sinceritat, sinó per la seva precisió. El llenguatge dels arxius indica que el problema no és només el biaix de gènere, sinó una forma de menyspreu sistemàtic que travessa la manera com aquests homes conceptualitzen les dones.

Les expressions utilitzades per Epstein per referir-se a dones adultes —algunes d’elles amb poder econòmic— són explícitament degradants. Aquestes formulacions no tenen una funció comunicativa neutra; serveixen per reafirmar jerarquia i dominació simbòlica.

Els arxius també contenen fragments de testimonis de víctimes joves. En aquests documents es produeix una asimetria significativa: els noms dels homes poderosos sovint apareixen protegits o directament eliminats, mentre que les noies són reduïdes a cossos sense rostre, amb la identitat literalment esborrada.

Aquesta diferència no és accidental. Reflecteix una jerarquia implícita de valor humà.

Alguns individus són considerats “algú” —subjectes amb capital simbòlic, econòmic o polític— i, per tant, mereixedors de protecció. Altres són tractades com a elements fungibles, intercanviables, sense identitat pròpia.

No és només violència física. És classificació.

La lectura sistemàtica dels correus mostra com aquests homes operen com un club informal: intercanvi constant de missatges, to còmplice, submissió lateral i absència total d’empatia cap a les víctimes. El llenguatge utilitzat construeix un “nosaltres” clarament delimitat.

Fora d’aquest “nosaltres”, les dones no apareixen com a subjectes, sinó com a context, consum o risc gestionable.

El silenci no és un efecte col·lateral. És una condició de funcionament.

Els Epstein Files permeten extreure una conclusió rellevant: el focus exclusiu en Epstein com a individu distorsiona la comprensió del fenomen. El que emergeix dels documents és un sistema que el va permetre, protegir i normalitzar durant dècades.

Quan un sol nom cau, el mecanisme continua operatiu.

Aquesta és la informació clau que ofereixen els arxius: no expliquen només què va passar, sinó com és possible que passi.

L’interès dels Epstein Files no és morbós ni anecdòtic. És analític. Els documents funcionen com una secció transversal del poder masculí global, mostrant-ne les dinàmiques internes sense filtre discursiu.

No revelen una excepció.
Revelen una lògica.

I aquesta lògica no pertany al passat.
Continua operant.