“Español es el que no puede ser otra cosa”: identitat i buit

La frase, sovint atribuïda a Antonio Cánovas del Castillo, apareix per primera vegada documentada a la novel·la Cánovas (1912) de Benito Pérez Galdós, dins els Episodios Nacionales. No existeixen altres referències històriques verificables que provin que el polític la digués realment. I, tanmateix, la seva força simbòlica és tan gran que ha acabat definint millor que cap altre discurs la psicologia profunda d’allò que anomenem espanyolitat.

Aquesta sentència, tan aparentment senzilla, amaga una idea inquietant: la identitat espanyola no es construeix per elecció, sinó per impossibilitat. No és una afirmació de pertinença, sinó una confessió de límit. “No puc ser una altra cosa” equival a dir: no sé què sóc, però m’hi aferro perquè no tinc res més.

És aquí on es revela el seu caràcter reactiu. L’essència espanyola, entesa des d’aquesta òptica, no neix de la diversitat, sinó de la por de perdre’s. I per això, qualsevol que qüestioni —realment o imaginàriament— aquesta fràgil identitat, és percebut com un enemic existencial, algú que cal neutralitzar, deshumanitzar o, com a mínim, ridiculitzar.

En el cas de les nacions perifèriques, aquest mecanisme es fa especialment visible. Segles d’intents per esborrar llengües, cultures i memòries no han aconseguit eliminar-les. El resultat és una tensió permanent, una mena de trauma col·lectiu mal digerit que encara avui omple titulars i es recicla com a excusa emocional cada cop que cal desviar l’atenció del que realment importa.

Quan apugen els preus, quan la precarietat s’agreuja, quan l’Estat mostra les seves esquerdes, el recurs és fàcil: tornar a parlar dels catalans, gallecs o bascos. L’enemic interior com a xai expiatori: un vell truc de distracció per apel·lar a les emocions primàries i fer oblidar a les víctimes d’un sistema fallit —hereu directe d’una dictadura— que el veritable problema no és qui parla una altra llengua, sinó qui continua manant com si el temps no hagués passat.