Tenim una heroïna que ha demostrat com funciona, moltes vegades, el món laboral: Leyla Kazim.
Una treballadora que se n’adona que ningú ha reparat en que no ha treballat. Aleshores decideix deixar de fer-ho. No plega, no demana una excedència, no desapareix… simplement deixa de fer gairebé res a la feina.
Continua entrant a reunions, envia algun correu, prepara coses just abans que algú les demani i es manté utilitzant aquella llengua ancestral coneguda com a “corporativa”.
Acaba passant un any… i ningú ho nota.
Com pot ser que l’empresa no fos capaç d’adonar-se’n?
Analitzem els tòpics que acostumem a veure a molts llocs de treball:
Hi ha qui arriba abans que ningú, marxa quan ja és fosc, dina davant de l’ordinador, envia correus a hores estranyes… Culturalment s’interpreta el següent: “Aquesta persona treballa molt”.
La gràcia és que el que es veu són les hores… no necessàriament la feina.
I molts ho heu viscut. Imagineu dues persones. Han de fer un informe. Una necessita dues hores. L’altra vuit. Per moltes cultures laborals, la que triga vuit és més treballadora, i qui l’ha fet en dues hores… rep sis hores més de feina.
Us sona? Què s’està premiant aquí?
El millor és el que ha passat amb la tecnologia: abans calia una cadira, ara cal Teams en verd i Slack en actiu.
Cal estar pendent de correus, missatges, calendari ple, reunions, documents compartits…
Resulta que la humanitat va inventar internet per connectar el coneixement mundial i el món laboral l’ha utilitzat per demostrar al responsable de departament que continuem davant de l’ordinador [Nota: es recomana aprendre el que és un Mouse Jiggler, però jo no he dit res].
I aquí apareix el gran concepte: el productivity theatre (el teatre de la productivitat).
Ho hem vist constantment, oi? Activitats que tenen com a funció principal semblar feina, demostrar implicació o generar visibilitat. Però que no aporten necessàriament un valor proporcional.
Per entendre-ho millor: volem fer una reunió. Però això és molta feina! Cal fer una reunió per preparar-la, una altra per comentar el document, necessitem que un altre document resumeixi la reunió, un powerpoint que resumeixi la reunió, un correu avisant que el powerpoint està disponible… i finalment, una reunió per valorar com ha anat tot plegat.
Jo creia que el producte era la reunió, però potser vaig errada.
Hem de pensar que no totes les feines es poden mesurar igual. En feines industrials, és relativament fàcil quantificar la producció, mentre que en altres de caire més administratiu o mental no.
Com es mesura una bona decisió? Una idea? Una solució elegant? Un error evitat? Una hora de reflexió que estalvia tres setmanes de feina?
Oi que es veu difícil de mesurar? Doncs per això moltes organitzacions ho fan amb hores, correus, reunions, tasques tancades, presència, activitat…
En resum: mesuren el valor en base al moviment, però el moviment i el progrés no són sinònims.
I ara posem-nos a la pell dels treballadors d’aquests sans ambients:
Si l’organitzador recompensa una conducta, quina conducta tindrà el treballador?
Si acabar ràpid implica més feina, com s’abordarà?
Si marxar puntual fa semblar menys compromès?
Si respondre ràpid es veu menys professional?
Els treballadors aprenen d’aquestes conductes. Del sistema recompensa-càstig. El nostre cervell està preparat per adaptar-s’hi (alguns més que altres).
I aquí tornem a la nostra protagonista, Leyla Kazim: va acabar fent una auditoria involuntària del sistema.
Imagineu-ho: va retirar bona part del treball real fins a treballar de mitjana 15 minuts a la setmana; va mantenir els senyals; el sistema va continuar funcionant… els senyals havien substituït parcialment allò que se suposava que havien de representar.
Això ens porta a una paradoxa. Segons la vostra experiència, a qui valorarà més la vostra empresa?
Una persona que automatitza una tasca que passa de quatre hores a quinze minuts.
O una altra que la segueix gent manualment durant quatre hores.
La primera segurament sigui més valorada en una empresa ben gestionada, mentre que la segona serà més ben considerada a una empresa obsessionada amb l’ocupació.
Potser la primera persona no hauria de dir que ho ha automatitzat? Un sistema que vol productivitat de manera obsessiva ensenya a ocultar els progressos?
I aquí entra, de nou, la tecnologia. Primer es feia tot a mà durant la jornada. Van aparèixer màquines d’escriure i ordinadors més endavant. Mateixa jornada. Més feina.
Va aparèixer internet i cada cop es treballa més fora de l’horari i lloc de treball.
I amb la IA… moltes tasques s’han reduït, però com va passar amb altres tecnologies, no s’ha reduït la jornada laboral.
La productivitat, diguin el que diguin, no ha deixat d’augmentar. Cada cop hi ha més tasques, més feina, més burocràcia… I la tecnologia que se suposava que havia de donar llibertat, ara ens fa estar més lligats que mai al lloc de treball.
Una opció racional assumiria que hem guanyat temps, però sembla que l’opció corporativa que ha triomfat és la d’inventar feina perquè ningú sembli desocupat.
Quanta part del nostre sistema laboral serveix per produir i quanta serveix per demostrar que estem produint?
Així que ja ho sabeu. Durant dècades ens feien escalfar cadires. Ara ens fan escalfar estats de Teams, bústies de correu, calendaris i mòbils.
La tecnologia canvia, la representació teatral continua…
Potser va sent hora de distingir entre treballar i representar el paper d’algú que treballa.
Mentrestant, recordeu moure el ratolí de tant en tant, que no voldríem que algú pensés que heu acabat la feina.