La foscor de la nit no és més que la conseqüència d’un somni que no s’ha acabat.
Els arbres del bosc que envolta la meva casa no són més que el record antediluvià d’una cosa molt més antiga que respira i batega més enllà del que l’ésser humà és capaç de comprendre.
I mentre el vent udola a través de les escletxes de les finestres, jo només penso que la Lluna em mira des de la llunyania.
És una nit freda, la llar de foc m’escalfa l’ànima mentre la llum de les espelmes em deixa reflexionar en l’artificial silenci de la soledat d’una llar en la qual no tinc companyia.
Estic tancat en aquesta presó de fusta, mentre el temps sembla no passar. Ja no recordo ni com comptar els dies... ni les nits.
Ni tan sols sé si envelleixo, no hi ha miralls. I els vidres d’aquesta casa no em retornen cap reflex.
Fa temps que no se sent ningú als voltants. Les bestioles d’aquest món semblen evitar la casa. I mentre el temps passa, no m’escolto la veu ni em sento l’alè.
Fa fred? No ho sé. És impossible. La llar de foc continua encesa, però ja no escalfa.
Quant de temps fa que les espelmes són enceses? No té cap lògica que durin tant de temps consumint-se.
Només el vent i el bosc semblen viure un temps normal. Aquí dins, per contra, sento que el temps ha decidit deixar d’avançar.
Espera. Quant de temps fa que no veig el Sol? Per què la llar de foc segueix encesa?
Tot va començar amb aquell estrany udol. Un udol que em va esguerrar l’ànima.
Aleshores vaig tenir la impressió que el temps es va aturar.
Potser no anava tan errat.
Però tot s’ha aturat a dins la casa.
El bosc segueix viu. El vent segueix movent els arbres i aixecant pols a fora.
I jo, em trobo sol dins d’aquesta cel·la de la qual no recordo com sortir.
Amb unes finestres els vidres de les quals no em tornen cap reflex.
Un moment.
Recordo aquells ulls brillants enmig de la foscor. Vermells, lluminosos i que semblaven desitjar alguna cosa de mi.
Una mirada penetrant entre la foscor dels arbres.
L’udol que es repeteix a la meva ment de manera incessant quan intento recordar...
Què va passar quan vaig veure els ulls?
Sí. Ara sé per què no veig el meu reflex als vidres.
Aquells ulls em van robar una cosa. Aquella mirada no només estava posada sobre mi.
Em volia, em desitjava...
I ara ho veig clar, a fora.
El meu cos s’està aixecant, encara aprenent com moure’s.
La diferència... és que jo no l’habito.
Jo... ja no soc res. Estic entre mons.