Freqüència d’Urgències: quan la data de naixement decideix la prioritat

Avui ha passat una cosa petita.
Tan petita que fa por.

Avui, a urgències, una àvia de 94 anys.
Marejos. Deliris. Ambulància. Sala d’espera.

I aleshores, la frase.
Una d’aquelles frases que no criden, però ressonen:
“No la podem atendre amb la mateixa urgència que a un altre pacient per l’edat.”

Silenci de ràdio.
Soroll de fons del sistema.

I jo em pregunto —i us pregunto—:
això és un protocol intern o una improvisació mal dissimulada?
Perquè si és protocol, algú ens ho hauria d’haver explicat.
I si no ho és… algú està fent de legislador amb bata.

No parlo de miracles.
No parlo d’immortalitat.
Parlo de criteri clínic.

Perquè, segons sembla, la gravetat ja no es mesura només amb símptomes,
sinó també amb espelmes al pastís.

Els hospitals públics de Catalunya —almenys a Barcelona—
tenen algun dial ocult on, quan passes certa edat,
la teva urgència baixa de volum?

Si és així, posem-hi nom: edatisme institucional.
Si no ho és, encara pitjor: vol dir que el sistema s’està permetent dir en veu alta el que abans només feia en silenci.

La llei és clara.
La Constitució parla d’igualtat.
La Llei General de Sanitat parla d’equitat.
La Llei d’Autonomia del Pacient parla de no-discriminació.
Els protocols de triatge parlen de gravetat clínica, no de data de naixement.

Però a la pràctica… a la pràctica veiem una altra cosa.

Entenc la saturació.
Entenc el personal exhaust.
Entenc anys de decisions polítiques miops i inversions insuficients.

El que no entenc és que el preu sigui la dignitat.

Després de la COVID ens van dir que els sanitaris eren herois.
I molts ho van ser.
Però des d’aleshores el sistema ha anat empitjorant…
i alguna cosa més ha canviat: el tracte.

Ho heu notat?
Ho ha notat algú més, o és només interferència a la meva freqüència?

Persones grans esperant hores.
O dies.
A urgències.
Com si el temps, precisament el temps, fos l’única cosa que els sobrava.

Persones que han pagat la seguretat social tota la vida.
Que han sostingut aquest sistema.
I que ara descobreixen que, potser, ja no entren dins del concepte de “prioritari”.

I aquí deixo la pregunta flotant, com un eco a l’estudi:
què hem de pensar?
Que envellir et fa perdre drets?
Que la urgència caduca?
Que callar és part del tractament?

Aquí no tanquem debats, només els obrim.
Però una cosa sí que és clara:
una societat no es mesura per com tracta els forts,
sinó per com tracta els fràgils.

I avui, estimats i estimades,
fa mal.