Ghosting, breadcrumbing i altres maneres sofisticades de dir «sigues adult»
La societat contemporània és fascinant: sembla tenir una capacitat infinita per crear paraules noves.
Cada pocs mesos apareix un nou terme importat de l’anglès per descriure algun comportament relacional. Primer va arribar el ghosting. Després el love bombing. Més tard el breadcrumbing, l’orbiting, el zombieing, el hoovering, el cushioning i una llista que sembla expandir-se a una velocitat superior a la de moltes disciplines acadèmiques.
Per a qui no estigui familiaritzat amb aquest univers terminològic, la situació és gairebé còmica. Si algú desapareix sense donar explicacions és ghosting. Si reapareix mesos després és zombieing. Si continua observant les teves xarxes socials sense interactuar és orbiting. Si et manté interessat sense cap intenció real de construir res és breadcrumbing. Si et promet un futur que no pensa complir és future faking.
Arribats a aquest punt, un podria pensar que està consultant un manual de taxonomia biològica en lloc d’intentar entendre les relacions humanes.
La situació recorda una d’aquelles anècdotes repetides fins a l’extenuació segons les quals els inuit disposen de desenes de paraules per descriure la neu. La raó és senzilla: conviuen amb ella constantment i necessiten distingir-ne matisos que per a la resta del món passen desapercebuts.
Nosaltres, en canvi, sembla que estiguem desenvolupant desenes de paraules per descriure persones incapaces de comunicar-se amb honestedat.
Potser aquesta proliferació de neologismes diu menys sobre les relacions i més sobre nosaltres mateixos.
Vivim en una època obsessionada amb la classificació. Tot ha de tenir una etiqueta, una categoria i una definició precisa. Necessitem ordenar la realitat en compartiments cada vegada més específics. No ens conformem amb dir que algú ha actuat malament. Necessitem determinar exactament quin tipus de mala conducta ha exercit, en quin context, amb quina intensitat i sota quina nomenclatura.
El resultat és un vocabulari extraordinàriament sofisticat per descriure comportaments extraordinàriament simples.
Perquè, si deixem de banda la terminologia importada, molts d’aquests conceptes comparteixen un denominador comú sorprenentment senzill: la manca de responsabilitat emocional.
Algú desapareix sense explicar-se. Algú manté una altra persona en espera mentre explora opcions alternatives. Algú promet allò que no pensa complir. Algú manipula, evita converses incòmodes o reapareix només quan li convé. Podem discutir durant hores sobre quina etiqueta correspon a cada cas, però el problema de fons acostuma a ser el mateix.
No és una qüestió de vocabulari.
És una qüestió de conducta.
Això no significa que aquestes paraules siguin inútils. Posar nom a una experiència pot ajudar a identificar-la i entendre-la. El llenguatge és una eina poderosa. El problema apareix quan la descripció substitueix la reflexió. Quan acabem parlant més de la categoria que del comportament.
És possible que estiguem confonent precisió terminològica amb comprensió.
Potser no estem descobrint noves formes de relacionar-nos. Potser simplement estem desenvolupant un diccionari cada vegada més extens per descriure problemes que existeixen des de fa segles.
Els nostres avis probablement no sabien què era el ghosting. Tampoc el breadcrumbing. Ni l’orbiting. Però, d’alguna manera misteriosa, eren perfectament capaços d’identificar una persona egoista, irresponsable o poc considerada.
La diferència és que ho feien amb menys síl·labes.
I potser aquí rau la gran ironia del nostre temps. Disposem de més paraules que mai per parlar de les relacions humanes, però no sembla que això ens hagi convertit necessàriament en persones més honestes, més empàtiques o més responsables.
Potser el problema no és que ens faltin termes.
Potser el que ens falta és una mica més d’allò que abans s’anomenava, simplement, tenir decència.