Una persona llegeix un titular. No li cal obrir l’article. Però el comparteix amb indignació.
Una altra pregunta a una IA generativa. Rep una resposta ben redactada i l’enganxa per tot arreu.
Una tercera veu un vídeo de trenta segons i ja té una opinió definitiva sobre un conflicte internacional, una llei o una investigació científica.
Ja ho veieu: tres persones, tres fonts i un mateix procediment científic (cap).
I el millor de tot és la incapacitat manifesta de certs humans de contrastar. Ha passat sempre. Segueix passant. Seguirà passant.
El que ho fa graciós, vist des de fora, és com aquest fet permet l’aprofitament de certs sectors: la premsa aconsegueix comparticions i lectures; alguns personatges públics aconsegueixen visibilitat; algunes persones amb certs interessos aconsegueixen que les seves idees penetrin al subconscient col·lectiu.
Fa pocs dies hem vist un cas bastant sonat: una persona que coneixíem per política i activisme, que s’havia retirat… ara ha tornat amb un relat dickensià sobre si mateixa.
Qui no contrasti sentirà empatia. Qui contrasti veurà una mentida.
També cal dir que hi ha un fenomen força interessant en tota aquesta trama: el verificador selectiu.
Aquest és, possiblement, el personatge més divertit de l’obra. Sabeu què és el que fa? Exigeix fonts, estudis, documents oficials, proves i declaracions jurades quan una afirmació no és del seu agrat.
Curiosament, quan una publicació confirma la seva opinió, en té prou amb una captura sense data.
Dit això, podem ser realistes i dir que no cal convertir-nos en investigadors documentals de tot per saber si demà plourà abans de sortir de casa, però si volem acusar públicament d’un delicte a algú o defensar una afirmació, el nivell d’exigència hauria de ser molt més alt.
Bé és cert que certs personatges a la xarxa viuen de la manipulació emocional, d’aconseguir visibilitat a tota costa i, si és necessari, de polèmiques que els beneficiïn per a obtenir una pujada de dopamina i serotonina.
El que aquests personatges no pensen mai és en el rastre que deixen. Moltes persones no faran cap esforç per contrastar, però el veritablement deliciós són les persones que sí que ho fan.
I aquí ens trobem en una situació curiosa: persones que no els importa mentir, però s’enfaden quan algú ho fa patent. Les hemeroteques, en aquest cas, es converteixen per a aquests personatges en enemics a batre.
Hauria d’existir una norma: Com més greu sigui l'afirmació, més solides haurien de ser les proves abans de difondre-la.
Haurien d’existir tres actituds perfectament legítimes: creure provisionalment, mantenir el dubte i admetre que no ho sabem.
Recordem les tres persones al començament d’aquest article: cap d’elles havia comprovat res, però totes estaven convençudes de disposar d’informació suficient.
El problema real no és tecnològic. És la incomoditat social de reconèixer que desconeixem una altra cosa.
Podríem defensar que «no ho sé» no és una derrota intel·lectual. Sovint és el primer pas necessari per entendre un assumpte.
I que rectificar després de trobar proves millors no ens desacredita. És precisament el comportament que hauríem d’esperar de qualsevol persona interessada en la veritat.
Recordeu: Abans ens faltava informació per formar-nos una opinió. Ara ens sobren opinions per trobar temps de consultar la informació.