Ignorància orgullosa: quan menysprear el coneixement ens porta al col·lapse cultural
Vivim en una època en què disciplines essencials com la filosofia, la història, les arts o la filologia són sovint menyspreades. No per un debat crític, sinó per una ignorància assumida com a virtut. Aquesta ‘ignorància orgullosa’ no és només un símptoma cultural: és un mecanisme que erosiona el pensament crític, afebleix la cohesió social i ens deixa exposats a manipulacions i autoritarismes.
Quan es perd el respecte per la filosofia, perdem el nervi central del pensament; sense història, ens condemnem a repetir errors; sense llengua i cura lingüística, el nostre pensament es redueix; sense arts, la societat es torna funcional, però estèril; sense antropologia i sociologia, deixem d’entendre les estructures de poder que ens governen; sense ciències polítiques, oblidem com protegir drets col·lectius; i sense entendre la teologia, no comprenem les arrels de molts conflictes actuals.
Menystenir aquestes disciplines no és una pèrdua parcial: és amputar el nostre llegat cultural i democràtic. El coneixement no és un luxe: és la nostra millor defensa contra la banalitat i la submissió. Si convertim la ignorància en virtut, la civilització deixa de ser un projecte i esdevé pur espectacle —i l’espectacle, sense fonaments, mai construeix res que pugui durar.



He trobat, crec que a Fb, un post que deia, més o menys: "A les escoles, els alumnes són clients que avaluen els professors". A partir d'aquí, el que es vulgui