Impunitat
Quan sentim la paraula «impunitat», solem imaginar grans escàndols de corrupció, delinqüents que esquiven la justícia o poderosos que juguen amb unes regles diferents de les de la resta.
Però potser la forma d’impunitat més estesa del nostre temps no ocupa portades.
Potser viu al replà de l’escala.
Al carrer.
A les xarxes socials.
A la feina.
Als espais compartits.
És una impunitat molt més petita, però també molt més freqüent: la sensació creixent que cadascú pot fer el que li vingui de gust mentre el cost el pagui algú altre.
L’entrada de la finca no és meva? Es pot malmetre.
L’espai públic no és meu? Es pot embrutar.
L’anònim de les xarxes em protegeix? Es pot insultar.
El problema recaurà sobre els veïns, els contribuents, els moderadors, els treballadors municipals o qualsevol altre? Perfecte. Endavant.
La factura sempre acaba arribant.
Simplement la paga una altra persona.
Durant anys hem debatut sobre drets. I amb raó. Les societats lliures es construeixen sobre drets individuals sòlids i protegits.
Però hi ha una pregunta incòmoda que cada vegada apareix amb més freqüència:
Què passa quan una societat parla constantment de drets però deixa de parlar de responsabilitats?
Perquè la llibertat sense responsabilitat no és llibertat.
És comoditat.
És exigir respecte mentre es nega als altres.
És reclamar drets propis mentre es consideren opcionals els deures compartits.
I aquí apareix una de les paradoxes més curioses del nostre temps.
Vivim en una època extraordinàriament sensible a qualsevol limitació individual, però sorprenentment tolerant amb les molèsties que imposem als altres.
Qualsevol correcció és percebuda com una agressió.
Qualsevol límit és interpretat com una ofensa.
Qualsevol norma és vista com un obstacle.
El resultat és una convivència cada vegada més fràgil.
No perquè les persones siguin pitjors que abans.
Sinó perquè sembla haver-se estès una idea tan senzilla com perillosa: les normes són per als altres.
I quan aquesta mentalitat es normalitza, els efectes es multipliquen.
No es tracta només de civisme.
Tampoc és exclusivament una qüestió legal.
És una erosió lenta dels mecanismes invisibles que permeten que milions de persones comparteixin carrers, edificis, transports, institucions i espais públics sense acabar en conflicte permanent.
Perquè la convivència no depèn únicament de la policia, dels jutges o dels reglaments.
Depèn de milers de petites renúncies voluntàries que fem cada dia.
No aparcar on no toca.
No destrossar allò que és de tots.
No insultar perquè sí.
No traslladar als altres les conseqüències dels nostres actes.
En definitiva, actuar com si els altres existissin.
I potser aquí es troba una part del malestar contemporani que tan sovint costa explicar.
No és només la inseguretat.
No és només la precarietat.
No és només la polarització política.
Potser una part del cansament col·lectiu prové de la sensació que cada vegada hi ha més persones jugant fora de les regles no escrites de la convivència.
Aquelles que no apareixen al Codi Penal.
Aquelles que no necessiten càmeres, multes ni sancions.
Aquelles que simplement ens recorden que viure en societat implica acceptar que no estem sols.
En un moment en què les institucions acumulen desgast, els serveis públics pateixen tensions creixents i la confiança col·lectiva sembla erosionar-se, la responsabilitat individual no és menys important.
És més important que mai.
Perquè una societat no es degrada només quan fracassen les seves institucions.
També es degrada quan cada vegada més persones assumeixen que les normes són per als altres.