Les lliçons morals ens acompanyen des de la nostra més tendra infantesa. Una és que si tractes bé als altres, aquests et tractaran bé. Una expectativa d’allò més raonable.
Però, com és evident, no se’ns explica que el nostre propi funcionament i manera de pensar no és igual en els altres. Ens guiem moltes vegades per una lògica i un sentit comú — que és el menys comú dels sentits — que no és pas una llei universal.
És per això que el comportament propi no determina el comportament aliè. Pots ser generosa, pacient, comprensiva... I no té per què produir generositat, paciència i comprensió a l’altra banda.
I aquí entra una de les variables més esteses: la comoditat. M’explicaré, estimat públic, explicant que per desgràcia el cervell humà s’acostuma fàcilment al que li resulta agradable. Per tant, quan una persona sempre ajuda, comprèn, adapta els seus plans, perdona, està disponible... és altament probable que l’altre no ho concebi com a concessió, sinó com a funcionament normal de la relació.
Aquí entra, moltes vegades, l’asimetria relacional. No necessàriament és per maldat, ni per egoisme: pot ser simple habituació.
Vet aquí que entra una ironia: com més capacitat es té per entendre els altres, més arguments es poden arribar a tenir per justificar els altres. La bella i deliciosa maledicció de l’empatia.
Una persona amb intel·ligència emocional, empatia i capacitat d’anàlisi pot generar el seu propi egregor de maledicció. No és que l’altre sigui un monstre, no és que l’altre sigui egoista, senzillament, funciona i entén les relacions d’una altra manera.
Partint d’aquesta explicació, hem d’entendre que bondat i submissió no són sinònims. Cal entendre que ajudar no implica obligatorietat; que perdonar no implica restaurar l’accés; que entendre no és el mateix que acceptar; que estimar no equival a aguantar i... que tenir empatia no té per què traduir-se en renunciar als propis interessos.
Precisament per això, quan ens adonem d’aquesta asimetria i falsa equivalència, és el moment en què podem començar a posar límits. I aquí s’activen coses molt curioses en els altres: mentre donem, moltes relacions funcionen; quan deixem de fer-ho, comença la fricció...
Moltes persones quan perceben aquest límit, comencen a tenir actituds diferents. Som nosaltres qui hem de ser capaços de veure qui accepta el no; qui el vol negociar; qui culpabilitza; qui desapareix... i qui viu el límit com una agressió.
Us hi heu trobat, oi?
No us sentiu culpables quan us facin això, no és responsabilitat vostra com la resta confon l’altruisme o donar... amb necessitat o costum. Penseu que, quan una identitat es construeix al voltant d’ajudar, pot costar dir que no. Pot, inclòs, sentir-se com una traïció a una mateixa.
No ho és, dir no també forma part de la vida.
Això ens duu a una dicotomia: la bona persona vs. la persona egoista. No tot és binari, no tot és blanc o negre. Hi ha una gradació enorme entre sacrificar-se constantment... i ser indiferent als altres.
Els límits no són l’antítesi de la bondat. Els límits són un mecanisme de preservació. Si no ens cuidem, qui ho farà? És aquesta la condició que permet que la bondat continuï sent voluntària.
També hi ha dos tipus de bondat: l’escollida i l’exigida. Si una persona només et considera bona mentre fas el que necessita de tu, potser no estava valorant la bondat, sinó la utilitat.
No cal ser menys bona, es tracta que la bondat sigui una decisió, no una obligació adquirida dels altres.