La caritat industrialment destructiva
En teoria, enviar roba usada a països pobres sembla una de les coses més bondadoses que pot fer una societat moderna. I precisament aquí comença el problema.
Durant dècades, Occident ha construït un relat gairebé sagrat al voltant de l’ajuda internacional. Un relat ple de concerts benèfics, ONG, fotografies emocionals i aquella agradable sensació moral que produeix donar coses que ja no necessites. Tot molt civilitzat. Tot molt correcte. Tot molt compartible a xarxes socials.
Però les economies no funcionen amb intencions. Funcionen amb incentius, mercats i capacitat productiva.
Europa va rebre enormes quantitats d’ajuda després de la Segona Guerra Mundial. Però aquella ajuda tenia una característica fonamental: estava orientada a reconstruir indústria. Fàbriques. Infraestructura. Energia. Capacitat tecnològica. L’objectiu no era convertir Europa en una regió eternament dependent de la caritat exterior, sinó retornar-la a la competència global.
És una diferència important.
Perquè en bona part d’Àfrica, moltes dinàmiques contemporànies d’“ajuda” operen exactament en direcció contrària: no reforcen la indústria local, sinó que sovint la substitueixen.
I aquí entra en escena una de les paradoxes més fascinants de la globalització moderna: la roba usada.
Cada any arriben tones de roba occidental a diversos països africans sota el relat de la solidaritat humanitària. Evidentment, hi ha persones que poden necessitar aquella roba. Negar això seria absurd. Però també és absurd fingir que inundar un mercat amb productes pràcticament gratuïts no té conseqüències econòmiques.
Perquè un fabricant tèxtil local no competeix contra una altra empresa. Competeix contra contenidors sencers de roba donada.
La situació esdevé encara més irònica quan s’observa la història industrial global. Durant més de dos segles, moltes de les principals potències econòmiques van començar el seu desenvolupament exactament pel mateix sector que avui alguns països africans tenen enormes dificultats per protegir.
Gran Bretanya.
Estats Units.
Japó.
Xina.
Primer tèxtil. Després indústria pesant. Després sofisticació tecnològica.
La indústria tèxtil és històricament una de les vies més accessibles cap a la industrialització:
requereix menys capital inicial,
absorbeix grans quantitats de mà d’obra,
crea ecosistemes productius,
genera experiència industrial,
i permet acumular capital per evolucionar cap a sectors més avançats.
És, essencialment, una escola industrial.
I és precisament aquí on alguns països africans van intentar alterar el guió.
Ruanda, per exemple, va impulsar mesures per limitar la importació de roba usada i protegir la seva indústria local. El missatge era relativament simple: un país eternament dependent serà sempre vulnerable.
La resposta internacional no va ser exactament una ovació emocionada.
Lobbies vinculats a la indústria nord-americana de roba de segona mà van pressionar políticament contra aquestes mesures. Finalment, els Estats Units van acabar aplicant pressions comercials sobre Ruanda mentre altres països de la regió reculaven per evitar perjudicis econòmics.
I aquí apareix una de les imatges més reveladores de la geopolítica contemporània:
la possible destrucció d’una indústria africana es justificava parcialment per protegir llocs de treball occidentals relacionats amb el processament de roba donada.
Una mena de cercle moral perfectament funcional:
Occident consumeix.
Occident descarta.
Occident dona.
Àfrica rep.
Àfrica depèn.
I el sistema es presenta públicament com un acte de generositat.
Naturalment, reduir els problemes estructurals africans únicament a això seria absurd. Existeixen corrupció, elits extractives, fronteres artificials heretades, dependències financeres, inestabilitat política i una llarguíssima llista de factors interns i externs.
Però també és extraordinàriament còmode resumir-ho tot amb aquell discurs simplista que presenta Àfrica com un continent pobre exclusivament perquè “no sap gestionar-se”.
Perquè el sistema internacional actual tolera molt millor una Àfrica dependent que una Àfrica industrialment competitiva.
Una Àfrica exportadora de matèries primeres és útil.
Una Àfrica consumidora és acceptable.
Una Àfrica amb capacitat industrial pròpia ja és una altra història.
I probablement aquest és el detall més incòmode de tots:
moltes estructures globals contemporànies no estan dissenyades per eliminar dependències, sinó per administrar-les de manera estable, amable i moralment presentable.
Sempre amb somriures, és clar.