La ciutat no és una escala per pujar a cap cadira
Deixo Gent de Barcelona
No ho faig per cansament puntual, ni per una discrepància menor, ni per cap necessitat d’escenificar una ruptura. Ho faig perquè arriba un moment en què una persona ha de decidir si continua prestant temps, energia i credibilitat a un espai que ja no reconeix com a propi.
Gent de Barcelona podia haver estat una cosa interessant. Podia haver estat un espai ciutadà, crític, transversal, útil per pensar Barcelona més enllà del partidisme automàtic, de la propaganda institucional i de la indignació de consum ràpid. La ciutat necessita espais així. Barcelona és massa complexa, massa desigual i massa esgotada per quedar reduïda a consignes, titulars, ocurrències o batalletes d’egos.
Però una cosa és la intuïció inicial i una altra, molt diferent, és la realitat.
Amb el temps he vist massa inèrcia, massa manca de claredat i massa poca cultura de responsabilitat col·lectiva. Un projecte no es construeix només dient que es vol fer ciutat. Es construeix treballant, deliberant, explicant les coses, assumint compromisos i respectant les persones que hi posen temps i confiança. Quan això no passa, quan tot queda suspès en converses ambigües, silencis, indefinicions i expectatives que mai no acaben de concretar-se, el problema ja no és només organitzatiu. És de credibilitat.
No em molesta que la gent tingui idees polítiques. No em molesta que algú vulgui sumar, pactar, explorar aliances o fins i tot acostar-se a altres partits. La política, quan és honesta, no m’espanta. El que em molesta és una altra cosa: la política disfressada de participació ciutadana, l’ambició presentada com a servei, l’opacitat venuda com a prudència i la manca de projecte real embolicada amb paraules grans.
Quan un espai diu voler representar una sensibilitat ciutadana, però internament comença a funcionar amb lògiques poc clares, amb converses que no sempre es posen damunt la taula de manera transparent i amb una confusió creixent entre projecte cívic, marca personal i possible encaix partidista, cal aturar-se. I jo m’aturo aquí.
També hi ha una qüestió de temps polític que no es pot ignorar. Som a juny de 2026 i les eleccions municipals de 2027 ja no són una abstracció llunyana. Qualsevol espai que vulgui tenir incidència real a Barcelona, sigui com a projecte ciutadà, plataforma municipalista o punt de trobada polític, hauria d’estar construint alguna cosa més que expectatives: diagnòstic, estructura, calendari, responsabilitats, criteris de decisió i una mínima transparència sobre cap a on vol anar.
Quan això no existeix, o no s’explica, el problema ja no és la prudència. És la manca de projecte. I confondre la manca de projecte amb una espera estratègica és una manera massa còmoda de mantenir oberta una porta que ningú no sembla disposat a travessar. Un espai ciutadà no pot viure indefinidament de converses ajornades, cafès pendents, retorns anunciats i promeses que sempre queden per a després.
També cal dir una cosa incòmoda: no tot allò que es presenta com a iniciativa ciutadana ho és realment en la pràctica. De vegades només és un decorat. De vegades és una sala d’espera. De vegades és una manera de provar sort, de veure qui respon, qui s’hi acosta, qui dona cobertura o qui pot ser útil més endavant. I jo no tinc gens d’interès a formar part d’un decorat.
Barcelona mereix més que això.
Mereix menys improvisació i més feina. Menys retòrica i més estructura. Menys castells en l’aire i més responsabilitat. Menys gent parlant de ciutat com si fos una plataforma i més persones disposades a escoltar-la de veritat, amb les seves contradiccions, els seus barris, les seves ferides i les seves complexitats.
Tampoc vull confondre compromís amb ingenuïtat. He après que no n’hi ha prou amb compartir una preocupació general per la ciutat. Cal mirar també com funcionen els espais, com es prenen les decisions, què s’explica, què s’amaga, què es promet i què acaba passant. Les formes importen. La transparència importa. La coherència importa. I quan aquestes coses fallen, el discurs més bonic comença a sonar buit.
No escric això per assenyalar ningú personalment. Cadascú sabrà què ha fet, què ha volgut fer i què ha deixat de fer. Jo només explico el meu límit. I el meu límit és clar: no continuaré donant presència, energia ni legitimitat a un espai on percebo massa opacitat, massa indefinició i massa distància entre allò que es diu i allò que realment es construeix.
Marxar no sempre és abandonar. A vegades marxar és deixar de sostenir allò que ja no camina. A vegades és negar-se a participar en una ficció. A vegades és un acte elemental d’higiene política i personal.
També deixo aquesta constància per una qüestió de protecció personal i pública. No vull que el meu nom, la meva trajectòria, la meva identitat o la meva feina siguin associats a espais, decisions, posicionaments o dinàmiques que no controlo ni comparteixo. Després d’experiències prèvies en què vinculacions alienes han derivat en acusacions greus i en exposicions personals que mai no haurien d’haver-se produït, considero necessari ser absolutament clara: no formo part de Gent de Barcelona, no actuo en nom seu, no el represento i no autoritzo que se m’hi vinculi.
Continuaré parlant de Barcelona. Continuaré escrivint sobre la ciutat, sobre el poder, sobre els barris, sobre les institucions, sobre els abusos, sobre les contradiccions i sobre tot allò que considero que cal mirar de cara. Però ho faré des d’espais on la paraula tingui sentit, on la implicació no sigui només simbòlica i on la transparència no sigui una concessió, sinó una condició mínima.
La ciutat no és una excusa.
La ciutat no és una marca.
La ciutat no és una escala per pujar a cap cadira.
I precisament perquè Barcelona m’importa, deixo Gent de Barcelona.