La comoditat de passar
Hi ha una frase que circula amb una elegància sorprenent per les nostres societats.
“Jo passo.”
És una frase tranquil·litzadora.
Permet evitar el conflicte, mantenir la calma del moment i continuar la tarda sense sobresalts. Qui la pronuncia sol fer-ho amb una certa sensació de prudència, fins i tot de maduresa. No ficar-se en problemes sembla, a primera vista, una virtut.
Però aquesta tranquil·litat té un petit problema.
Passar no és neutral.
Passar és una decisió.
I com totes les decisions socials, produeix conseqüències.
A qualsevol escola del món hi ha nens que pateixen bullying. A moltes oficines hi ha persones sotmeses a mobbing. En entorns socials, culturals o professionals apareixen formes més subtils d’assetjament: mirades, comentaris, gestos que no arriben a ser explícits però que transmeten perfectament el missatge. La majoria de persones reconeixen aquestes situacions quan les veuen. No són invisibles. No són difícils d’identificar.
El que resulta sorprenent és una altra cosa.
La velocitat amb què l’entorn decideix no intervenir.
La majoria de vegades no hi ha aprovació explícita de l’agressor. Ningú aplaudeix. Ningú celebra l’actitud. Simplement passa una cosa molt més discreta: el grup continua amb la seva conversa, amb el seu cafè, amb la seva reunió.
El comportament queda suspès en una mena de silenci confortable.
I aquest silenci té una propietat curiosa.
Funciona com una forma de permís.
Els humans aprenem molt ràpidament una regla social molt simple: el que no té conseqüències es pot repetir. No cal que ningú ho autoritzi explícitament. N’hi ha prou amb la indiferència.
És així com moltes dinàmiques abusives es consoliden. No perquè els agressors siguin especialment poderosos o especialment intel·ligents, sinó perquè el context és extraordinàriament permissiu. El bullying prospera perquè el grup calla. El mobbing prospera perquè els companys miren cap a una altra banda. L’assetjament prospera perquè l’entorn decideix que no és moment de complicar la tarda.
El resultat és una petita operació social molt eficient.
El malestar es desplaça.
L’agressor no ha de fer res.
El grup tampoc.
La persona que rep l’agressió és qui acaba gestionant la situació.
Ignorar. Aguantar. Fer veure que no passa res.
És un mecanisme sorprenentment antic.
Les societats han desenvolupat moltes maneres d’evitar conflictes immediats, i una de les més elegants és la neutralitat aparent. El llenguatge hi ajuda molt. Ningú diu “prefereixo no implicar-me”. Es diu “jo no entro en conflictes”, “jo no jutjo”, “jo passo”.
I així el silenci adquireix una pàtina moral.
Es transforma en prudència.
Però el silenci, davant d’una injustícia, rarament és neutral.
És funcional.
Funcional per a qui genera el problema.
Funcional per a qui prefereix no moure’s.
I molt poc funcional per a qui rep l’agressió.
El més fascinant de tot plegat és una petita paradoxa contemporània. Moltes de les persones que adopten aquesta neutralitat són, sovint, persones que es defineixen per la seva sensibilitat social. Professionals de la salut, de l’educació, de la igualtat, persones acostumades a parlar de respecte, empatia i convivència.
En abstracte, els valors són impecables.
En concret, quan la situació apareix davant dels seus ulls, la neutralitat reapareix amb una rapidesa sorprenent.
No és mala fe. És comoditat social.
Defensar principis és relativament fàcil quan es fa en seminaris, conferències o converses teòriques. El que resulta realment incòmode és aplicar-los quan la situació és immediata, quan hi ha tensió a l’ambient i quan intervenir pot alterar l’equilibri del grup.
Llavors apareix la gran virtut moderna.
No complicar-se la vida.
Aquesta actitud té un avantatge indiscutible: preserva la calma del moment. Però també té un efecte acumulatiu que sovint passa desapercebut. Cada vegada que una actitud abusiva no és interrompuda, el sistema aprèn alguna cosa.
Aprèn que pot continuar.
Així és com moltes conductes es converteixen en part del paisatge. No perquè la societat sigui especialment cruel, sinó perquè és extraordinàriament tolerant amb determinades formes d’incomoditat que afecten sempre les mateixes persones.
La neutralitat, en aquest context, deixa de ser una absència de posició. Es converteix en una forma molt eficient de mantenir l’ordre existent.
Potser per això és tan popular.
No exigeix coratge.
No exigeix confrontació.
No exigeix cap sacrifici immediat.
Només exigeix mirar cap a una altra banda amb una certa elegància.
Però hi ha un petit detall que convé recordar.
Quan ningú interromp una injustícia, la injustícia no desapareix.
Aprèn que pot continuar existint tranquil·lament dins del paisatge social.
I potser és aquí on la neutralitat revela el seu veritable significat.
No és prudència.
És complicitat amb una forma molt còmoda d’ordre.