La conspiració que impedeix que em converteixi en misàntropa

Reconec que els últims mesos no han estat especialment favorables per a la imatge pública de la humanitat.

Entre les aplicacions de cites convertides en gimnasos de ghosting, les burocràcies capaces de transformar qualsevol gestió senzilla en una experiència propera a la tortura psicològica i una col·lecció força respectable de decepcions personals, he de confessar que la meva relació amb l’espècie travessa una etapa complicada. No és cap novetat. Fa temps que tinc la sensació d’estar observant els humans des d’una distància creixent, com qui contempla una civilització alienígena que pren decisions estranyes amb una confiança admirable. Quan algú em pregunta per què cada vegada em sento menys humana, acostumo a pensar que probablement la pregunta correcta és una altra: com és possible que encara no m’hagi convertit completament en misàntropa?

I aleshores apareix un grup de brasilers tocant choro.

La situació es va produir fa pocs dies. Una amiga em va portar a una trobada musical. Vaig descobrir instruments que coneixia només de manera superficial, vaig aprendre història, vaig omplir alguns buits culturals que arrossegava des de feia anys i, sobretot, vaig contemplar una escena que em va deixar profundament desarmada. Persones reunides simplement per compartir una tradició que estimen. Persones tocant, escoltant, aprenent i transmetent coneixement a altres persones. Ningú intentava vendre’m cap curs. Ningú estava construint una marca personal. Ningú competia per demostrar qui era més important. Només feien música.

Pot semblar una observació ridícula, però en una època en què gairebé tot sembla haver estat convertit en producte, contemplar una comunitat viva resulta sorprenentment emocionant. Vaig sortir d’allà amb una felicitat que em va costar explicar. No era només la qualitat musical. Era la constatació que la cooperació humana continua existint. Que les persones encara són capaces de reunir-se per crear alguna cosa bonica sense necessitat de monetitzar-la, convertir-la en una guerra cultural o transformar-la en un concurs de popularitat.

La setmana es va complicar encara més quan vaig descobrir que dos dels videojocs que més vaig estimar durant la meva infància tornaran a la vida en forma de remake. De sobte, una part considerable d’internet va reaccionar exactament igual que jo. Adults amb hipoteques, fills, divorcis, tesis doctorals, feines absorbents o problemes d’esquena tornaven a tenir deu anys durant uns instants. Les mateixes melodies. Els mateixos records. Les mateixes frases gravades en algun racó del cervell des de finals dels noranta.

La situació em va fer recordar altres fenòmens semblants. Les històries sobre l’impacte social de Bola de Drac a Amèrica Llatina. Les llegendes sobre els llançaments de videojocs al Japó. Les comunitats que es reuneixen al voltant d’una afició, una tradició o una obra cultural. Des d’una perspectiva estrictament racional, resulta absurd. Una espècie que ha construït reactors nuclears, telescopis espacials i xarxes globals de comunicació és capaç d’alterar temporalment les seves rutines perquè apareix una nova entrega d’una saga de videojocs o perquè s’emet un episodi especialment esperat d’una sèrie.

I, tanmateix, com més hi penso, més em sembla que aquesta aparent irracionalitat és una de les coses més fascinants de la nostra espècie.

Sovint expliquem la història de les societats a través de reis, governs, guerres, empreses o institucions. És comprensible. Deixen rastres visibles. Apareixen als llibres de text. Generen titulars. Però hi ha una altra història molt menys evident que acostumem a ignorar. És la història de les cançons que es transmeten entre generacions, dels contes que expliquem als infants, de les llengües que ens resistim a perdre, dels videojocs que recordem trenta anys després o de les tradicions que sobreviuen perquè algú decideix dedicar una part del seu temps a mantenir-les vives.

Potser la civilització no és només allò que construïm amb formigó, diners i institucions. Potser també és allò que construïm amb records compartits.

Va ser precisament durant aquella trobada de choro quan vaig entendre què tenien en comú experiències que, aparentment, no tenen cap relació. Un grup de músics brasilers tocant en una plaça. Milions de persones emocionant-se per un remake. Una comunitat traduint videojocs a llengües minoritzades. Una sèrie de televisió capaç de marcar diverses generacions. No es tracta realment de música. No es tracta de videojocs. Ni tan sols es tracta d’entreteniment.

Es tracta de comunitat.

Es tracta de la capacitat humana de construir espais simbòlics compartits. De generar experiències comunes entre persones que probablement no es coneixeran mai. De crear alguna cosa que sobreviu als individus i continua circulant molt després que els seus creadors hagin desaparegut. És una mena de màgia profundament humana que no acostuma a aparèixer als informatius i que, tanmateix, sosté una part considerable de la nostra vida col·lectiva.

Potser per això m’emocionen tant aquestes coses. Perquè apareixen just quan començo a convèncer-me que la humanitat és un error de disseny. Quan la llista de greuges sembla prou llarga per justificar una retirada estratègica cap a la Turris Invicta, apareix una plaça plena de músics. O una tradició que es resisteix a desaparèixer. O una llengua que continua viva contra tot pronòstic. O milions de persones compartint exactament la mateixa il·lusió davant d’una pantalla.

I aleshores la teoria torna a fer aigües.

Per desgràcia per a les meves aspiracions misantròpiques, els humans continuen produint una quantitat sorprenent de bellesa.

I aquesta evidència, he d’admetre-ho, resulta extraordinàriament inconvenient.