Estimat públic, avui portem un tema candent i en vies de creixement a bona part d’Occident. Resulta que avui dia cal protegir les dones, però abans, cal demostrar què n’és una. Viatgem fins al Regne Unit per estudiar el codi vigent des del 5 d’agost, on aplica woman, man i sex segons el sexe “biològic” a efectes de l’Equality Act.
I evidentment, com no podia ser d’una altra manera, aquí entra una excepció: les persones trans. Aquesta normativa no elimina la protecció legal sobre les persones trans, però com tocava segons el que ha passat els últims anys, permet exclusions de determinats serveis i espais. Cal dir que la mateixa avaluació governamental contempla fins i tot la possibilitat de quedar exclòs de l’espai de gènere adquirit com el de naixement.
És a dir, que hi ha persones en un limbe on no poden anar ni a un lloc ni a un altre.
La problemàtica de tot plegat és la següent: per descobrir una persona trans — sigui masculina, de dona a home; o femenina, d’home a dona — cal abans fer de policia, i aquí, una vegada més, apareixen la vigilància i l’assetjament contra persones cis — per a qui no ho sàpiga, que s’identifiquen amb el gènere de naixement — que no encaixen en els estereotips de gènere.
I si crèieu, estimat públic, que això només passava a Europa, als EUA encara és pitjor. El nostre estimat Trump va presentar una ordre per defensar les dones en que només apareixien passaports M/F dependents del sexe de naixement i on han eliminat el marcador X.
Tota excusa era per protegir les dones, amb iniciatives com el IL26-638 de Washington en la que s’exigeix que les estudiants de categories femenines acreditin el sexe mitjançant anatomia reproductiva, genètica o testosterona. Ara qualsevol noia és medicalitzada, com als JJOO, on un home sempre serà un home, però a una dona se l’ha de vigilar.
I com sempre, mai pensen quan fan aquestes normatives amb els transsexuals masculins — de dona a home — provocant situacions absurdes com homes barbuts que acaben al lavabo de dones, ja que... van néixer dones.
Com a ideòloga de tot plegat, com a mínim al nostre estimat Regne Unit, tenim a la famosa J.K. Rowling, a qui en un principi admirava per dir les coses per el seu nom. Amb el temps, però, va arribar al punt de crear el J.K. Rowling Women’s Fund en què finança litigis estratègics per consolidar el que considera com a sex-based rights.
Tornant a l’altra banda de l’Atlàntic, misteriosament, quatre dies després de publicar el Defending women..., la mateixa administració va revocar dues ordres de Biden que servien per protegir l’accés a la salut reproductiva.
Tot plegat ens duu a una novetat històrica: la qüestió trans sembla estar normalitzant procediments —classificar, verificar, exceptuar, excloure— que després no només no queden confinats per a les persones trans, sinó que s’aprofita el mecanisme cap a altres identitats, incloses les dones en general.
Això queda patent amb petites accions com el cas de Mahmoud v. Taylor de 2025, on el Suprem dels EUA va reconèixer a uns pares demandants el dret d’excloure els fills de l’ús escolar de llibres LGBTQ+ per objecció religiosa. Com es veu, la discussió no queda limitada a la famosa T.
És un ús de les eines legals amb finalitats més aviat fosques, i el mateix està succeint, a poc a poc, amb la neutralitat a la xarxa. Iniciatives com el Chat Control a Europa es basen a protegir els nens, quan en realitat el que es vol és eliminar la privacitat a la xarxa. Aquest mateix mecanisme s’utilitza per protegir les dones, però en realitat fan un marge molt més estret en el que les dones masculines, butch, esportistes, les que tenen trets poc normatius... s’hi veuen encasellades d’igual manera.
Ens diuen que tot plegat és per evitar que cap home entri on no toca, però només cal recordar el debat a Simon Clarke a Sky News l’abril del 2025, on va demostrar desconèixer que era un transsexual masculí i quan ho va descobrir va quedar-se penjat com un ordinador intentant computar un càlcul complex.
Tot el que he enumerat ens du a una pregunta que ja ha deixat de ser la interessant: “Què és una dona?”. La pregunta política actual és més cínica i punyent: “Qui té el poder de decidir si una dona ho és prou?”.
L'examen, estimat públic, no s’aturarà amb una minoria.