La gratitud dels qui necessiten explotats
Quan “gràcies per fer les feines que nosaltres no volem fer” no és antiracisme, sinó xenofòbia i classisme amb un somriure
De vegades, les xarxes socials tenen el detall macabre de condensar en una frase tota una arquitectura moral. No cal un tractat de sociologia, ni una tesi doctoral, ni una taula estadística interminable. N’hi ha prou amb algú escrivint, amb aparent noblesa, que cal agrair a les persones migrants que facin “les feines que nosaltres no volem fer”.
La frase sembla amable. Té aquell vernís de progressisme domèstic, de persona raonable, de ciutadà que es pensa molt lluny del racisme perquè diu “gràcies” abans de naturalitzar una jerarquia. Però precisament aquí rau el problema: en aquesta gratitud sospitosament còmoda, en aquest homenatge que no qüestiona mai les condicions materials de les feines homenatjades, en aquesta manera tan civilitzada de dir que el sistema funciona perquè algú altre accepta allò que nosaltres no acceptaríem.
El comentari de @JoseP_1_ és interessant no perquè sigui excepcional, sinó perquè és profundament representatiu. És una peça més d’aquell discurs tan conegut segons el qual les persones migrants “són necessàries” perquè fan feines dures, invisibles, mal pagades o socialment menyspreades. La formulació acostuma a presentar-se com una defensa de la immigració, però sota la superfície hi ha una idea molt menys noble: necessitem persones prou vulnerables perquè ocupin els llocs que el sistema no vol dignificar.
I quan això es diu clar, arriba l’acusació màgica: xenofòbia.
La jugada és brillant, en el sentit més trist de la paraula. Algú assenyala que convertir persones migrants en mà d’obra barata és una forma d’explotació; immediatament, qui normalitzava aquesta explotació respon dient que la denúncia és xenòfoba. És a dir: defensar que les persones migrants no haurien de ser tractades com a recanvi laboral vulnerable passa a ser xenofòbia, mentre que acceptar que facin “les feines que nosaltres no volem fer” es presenta com a antiracisme. Una pirueta moral digna d’estudi, o de vitrina.
Per què la pregunta essencial és molt simple: per què “nosaltres” no volem fer aquestes feines?
No les volem fer perquè siguin ontològicament indignes? No. Les feines de neteja, cures, camp, obra, hostaleria o serveis són imprescindibles. Sense aquestes feines, la civilització que tant ens agrada invocar quedaria ràpidament reduïda a una escenografia amb olor de deixadesa. El problema no és la feina. El problema són les condicions. El salari. L’horari. La precarietat. La manca de reconeixement. La poca capacitat de negociar. La vulnerabilitat administrativa, social i econòmica de qui no pot permetre’s dir que no.
Quan una feina és necessària, però ningú la vol fer en les condicions existents, una societat decent té dues opcions. La primera és dignificar-la: pagar-la millor, protegir-la millor, reconèixer-la millor. La segona és buscar algú amb menys marge per rebutjar-la. La primera opció és justícia social. La segona és explotació. El problema és que massa gent prefereix la segona mentre es felicita a si mateixa per la seva tolerància.
Aquí és on la frase “gràcies per fer les feines que nosaltres no volem fer” deixa de sonar generosa i comença a sonar com una confessió. Gràcies per suportar allò que jo no suportaria. Gràcies per acceptar el que jo rebutjaria. Gràcies per permetre que el meu confort continuï funcionant sense que jo hagi de mirar massa de prop el preu humà que el sosté.
Això no és solidaritat. És jerarquia amb educació.
I és important remarcar-ho: el problema no és que persones migrants treballin en aquests sectors. El problema és que una part de la societat només sembla capaç de valorar-les mentre ocupen el lloc que els ha assignat: treballar molt, cobrar poc, no molestar gaire i rebre, de tant en tant, una palmada retòrica a l’esquena. El migrant útil, el migrant necessari, el migrant agraït, el migrant que fa les feines que “nosaltres” no volem fer. No pas el migrant que exigeix drets, salari digne, estabilitat, veu política o igualtat real. Aquest ja incomoda més.
Per això l’acusació de xenofòbia resulta tan reveladora. No s’utilitza per protegir les persones migrants, sinó per protegir el relat amable de qui necessita no veure’s com a part del problema. És molt més fàcil acusar algú de xenofòbia que reconèixer que potser el mateix discurs estava construït sobre una idea classista: que hi ha feines que només continuen existint en certes condicions perquè les fan persones amb menys poder per plantar-se.
La hipocresia consisteix exactament en això: dir que valores les persones migrants mentre normalitzes que siguin la base precaritzada del teu benestar. Fer veure que les estàs homenatjant quan en realitat estàs admetent que el sistema necessita explotats. Convertir la seva vulnerabilitat en una virtut i la nostra comoditat en una innocència.
No, denunciar això no és xenofòbia.
Xenofòbia és voler migrants útils però no iguals. És voler-los treballadors, però no companys de classe amb els mateixos drets. És voler-los necessaris, però no prou apoderats per exigir que una feina imprescindible deixi de ser una condemna. És aplaudir-los mentre continuen cobrant poc. És dir “gràcies” en lloc de dir “això s’ha de pagar i protegir millor”.
El classisme disfressat d’antiracisme té aquestes meravelles: acusa de xenofòbia qui denuncia que les persones migrants siguin convertides en mà d’obra precaritzada. I ho fa amb una seguretat admirable, com si posar un llaç moral a l’explotació la convertís automàticament en dignitat.
Potser la pròxima vegada que algú digui que les persones migrants fan “les feines que nosaltres no volem fer”, caldria respondre amb una mica menys de reverència i una mica més de precisió:
No fan les feines que nosaltres no volem fer.
Fan les feines que aquest sistema no vol dignificar.
I això no parla d’elles.
Parla de nosaltres.
Nota: Les captures s’inclouen perquè l’acusació de xenofòbia va ser pública i perquè el debat no tracta d’una discrepància menor, sinó de l’ús d’una etiqueta moral greu per esquivar una discussió sobre precarietat, classe social i drets laborals.