La IA era una eina. Fins que la gent va començar a fer-la servir.
Curiosa criatura la intel·ligència artificial. Fa quatre dies era poc més que una joguina estadística. Un sistema que s’equivocava comptant lletres, que inventava referències acadèmiques i que, segons els seus crítics, era incapaç de substituir ni el becari més despistat de l’empresa.
Ara, de sobte, alguns governs semblen parlar-ne com si fos urani enriquit.
https://www.anthropic.com/news/fable-mythos-access
La transformació és fascinant. La mateixa tecnologia que ahir servia per redactar correus electrònics, resumir documents, ajudar estudiants o generar imatges absurdes per a les xarxes socials ha passat a ser presentada com un risc per a la seguretat nacional. Ja no és una eina. Ja no és un servei. Ja no és un producte tecnològic. Ara és un actiu estratègic.
I això ens obliga a fer una pregunta incòmoda.
Què ha canviat exactament?
Perquè la intel·ligència artificial continua essent la mateixa. Els algoritmes són els mateixos. Les xarxes neuronals són les mateixes. Les limitacions continuen existint. Els errors continuen existint. Les al·lucinacions continuen existint.
L’únic que sembla haver canviat és la percepció del poder que aquesta tecnologia pot atorgar a qui la fa servir.
Potser aquest és el veritable problema.
La IA permet que una sola persona pugui analitzar quantitats ingents d’informació en qüestió de minuts. Permet comprendre normatives complexes sense necessitat de dedicar-hi setmanes. Permet resumir documents que abans requerien hores de lectura. Permet automatitzar tasques repetitives. Permet detectar contradiccions. Permet comparar discursos. Permet convertir muntanyes de dades públiques aparentment inintel·ligibles en informació comprensible.
En resum: permet augmentar les capacitats d’una persona corrent.
I això, històricament, mai no ha estat una notícia especialment agradable per a qui concentra el poder.
La història és plena de moments similars. La impremta va preocupar els qui controlaven els llibres. Internet va preocupar els qui controlaven la informació. La criptografia va preocupar els qui controlaven les comunicacions. Ara la IA sembla preocupar els qui controlen el coneixement especialitzat.
Sempre es repeteix la mateixa escena.
Una tecnologia apareix.
La població comença a utilitzar-la.
La tecnologia distribueix capacitats.
I, poc després, algú comença a explicar-nos per què cal limitar-la.
Naturalment, les justificacions canvien. De vegades és per seguretat. De vegades és per estabilitat. De vegades és per protegir-nos de nosaltres mateixos. De vegades és per protegir la democràcia. De vegades és per protegir el mercat. El llenguatge varia. El mecanisme acostuma a ser sorprenentment similar.
La qüestió és que resulta difícil no somriure quan sentim que la mateixa intel·ligència artificial que presumptament és massa imperfecta per ser fiable també és prou poderosa per alterar l’equilibri geopolític mundial.
Cal decidir-se.
O és una eina limitada que necessita supervisió constant.
O és una tecnologia tan extraordinària que els estats comencen a tractar-la com si fos una arma estratègica.
Les dues coses alhora resulten complicades de defensar sense caure en contradiccions força creatives.
I aquí és on apareix la pregunta que probablement ningú no vol formular de manera oberta.
La por és realment la intel·ligència artificial?
O la por és que milions de persones disposin d’una eina capaç d’augmentar les seves capacitats intel·lectuals, reduir la dependència d’intermediaris i simplificar complexitats que abans només podien interpretar experts, administracions, corporacions i institucions?
Potser el debat no és tecnològic.
Potser és polític.
Potser no estem presenciant una guerra entre humans i màquines.
Potser estem contemplant l’inici d’una nova batalla entre una ciutadania cada vegada més augmentada tecnològicament i unes estructures de poder que prefereixen continuar sent imprescindibles.
Perquè hi ha una lliçó que la història repeteix amb una insistència admirable.
Quan una eina només augmenta el poder dels de sempre, es considera progrés.
Quan aquesta mateixa eina comença a augmentar el poder de tothom, de sobte es converteix en un problema.