Imaginem una persona que vol ampliar la RAM de l’ordinador o comprar una targeta gràfica.
Fins aquí, tot normal i previsible.
Però alguna cosa ha canviat… Abans calia estalviar per comprar un ordinador millor, ara el que cal és estalviar perquè les empreses puguin imaginar ordinadors millors.
Si aquesta persona vol executar un model d’IA local, editar vídeos, jugar o ampliar el PC, de cop i volta descobreix que els components són més cars doncs les grans empreses necessiten memòria per als seus centres de dades.
Ningú li ha preguntat si vol participar en la cursa, però toca experimentar-la igual.
Com és possible que paguem avui per les necessitats d’un mercat futur del qual encara no coneixem la rendibilitat
Ara pensem una mica: no és cert que la demanda de maquinari no existeixi. Passa, esdevé, es compra, es fabrica i es factura. Però el problema és un altre…
Les empreses tecnològiques projecten una demanda futura de serveis d’IA extraordinària, on inverteixen per anticipar-se a la demanda esmentada. Evidentment, els fabricants adapten la producció, i aquesta reorganització repercuteix als mercats.
La paradoxa en la qual ens trobem és que per molt que es venguin acceleradors, servidors i memòries no demostra que els serveis acabin sent rendibles. Ja ho sabeu, la IA generativa actual com la d’OpenAI o Anthropic són molt bones, ho poden quasi tot: acabar amb la humanitat, hackejar sistemes, provocar l’apocalipsi… Però hi ha una cosa que no aconsegueixen: ser rendibles. Vaja!
I aquí passa una cosa molt més interessant: hi ha persones que volen executar la IA a casa.
Imaginem: un usuari que s’atreveix a tenir prou capacitat de càlcul a casa per executar models al seu ordinador, sense enviar les seves dades a serveis externs. Com s’atreveix? Així no contribueix als entrenaments de models de grans empreses, ni revela dades personals, ni tampoc genera dades per al Big Data!
L’usuari en qüestió té més control de les dades i de l’entorn d’execució, menys dependència de subscripcions i connexions, pot personalitzar models i integrar-los a altres programes mentre té la possibilitat de continuar treballant encara que canviïn les polítiques comercials d’un proveïdor.
Quin negoci recurrent pot fer una empresa amb un usuari que ja disposa de la seva pròpia infraestructura i no necessita pagar-li cada mes?
Ens han dit que la intel·ligència artificial democratitzarà el coneixement. Només falta democratitzar els 32 GB de memòria necessaris per començar.
I ara ve la part graciosa de l’assumpte, i segurament és un dels motius per els quals les grans empreses d’IA generativa volen demanar la regulació: la gent comença a utilitzar la IA per realment democratitzar Internet i el programari.
M’explicaré: sempre han dit que la IA substituirà els humans, que substituirà els treballadors de les grans empreses tecnològiques… I ara, ens trobem que molts humans estan substituint les grans empreses tecnològiques.
Brandon Thomas, per exemple, ha utilitzat IA generativa per accelerar la creació d’eines obertes creatives. PhotoCraft n’és un exemple. Ha aconseguit en poc temps imitar de manera limitada els productes d’Adobe. També ho ha mig aconseguit amb el suite d’Office de Microsoft.
Imagineu la paradoxa: volien fer por a la població amb la pèrdua de feina, amb grans empreses que acaparaven tota la productivitat sense necessitar persones… i ara, algunes persones estan prescindint d’aquestes empreses.
Això també està afectant el món del videojoc, i de manera bastant graciosa: aplicacions com Melty permeten barrejar videojocs. Imagineu posar a Super Mario 64 a Elden Ring. O Minecraft a GTA.
Tot això s’està fent amb IA generativa.
Sempre hi ha hagut MODS, modificacions personalitzades de videojocs. Ara, amb la IA generativa, estem arribant a cotes molt més interessants… i gracioses.
I si us pensàveu que això acabava aquí, tinc una altra notícia d’una víctima de la situació actual: SONY.
L’empresa Sony i el seu departament de videojocs, PlayStation, s’han trobat amb una problemàtica pitjor: primer van dir que eliminaven el format físic i després que els jocs digitals eren un lloguer de llicències.
Això va enfurismar una comunitat de jugadors fidels que, des d’aleshores, han fet coses que han deixat en ridícul a Sony: un jailbreak que permet jugar a qualsevol joc del catàleg de manera il·legal; retrocompatibilitat pseudonativa de PSX, PS2, PS3 i PS4; possibilitats de modificacions al sistema; emuladors de PS5 per a Windows, Linux i Mac; conversió de jocs de PS5 a format PC… Entre altres coses.
Durant anys ens han explicat que els videojocs són mons infinits. Fins que algú intenta ampliar-ne les fronteres sense haver passat abans pel departament jurídic. Deliciós, oi?
Com ja hem vist, la IA (sobretot generativa) es presenta com una tecnologia capaç d’augmentar la productivitat, reduir costos, automatitzar feines i multiplicar la capacitat de creació.
I aquí ve la paradoxa: les grans empreses esperaven tenir la possibilitat d’augmentar guanys i reduir competència, però ha passat el contrari. Més persones poden crear eines, desenvolupar és més barat.
Evidentment cal revisió, però veiem l’inici d’una cosa que no ha passat mai. El principal inconvenient empresarial, tal com coneixem fins ara, és que la IA també la poden utilitzar els altres.
La IA està reduint certes barreres de mercat sense eliminar-ne d’altres.
I aquí, de nou, ens trobem amb el pànic al que han intentat dur-nos algunes grans empreses d’IA. Volen regulació, però perquè? Molt segurament, per acabar amb les alternatives que no controlen.
Possiblement, el que necessitin és restringir les opcions locals. Penseu, estimats lectors, els grans esforços que estan fent aquestes empreses per aconseguir dades noves per millorar els seus models.
Penseu, també, la dificultat afegida quan els simples mortals estan donant usos que no havien previst.
I recordeu la hipocresia de tenir tantes lleis de drets d’autor i de copyright que les persones normals han de respectar… però bona part de les grans empreses d’IA s’han passat pel folre.
I ara tornem a una cosa graciosa esmentada al començament: les grans inversions en infraestructura necessiten generar ingressos futurs suficients.
Augmentar l’oferta de capacitat computacional no implica automàticament que tots els proveïdors obtinguin els marges previstos.
I a més… la mateixa tecnologia por fer aparèixer alternatives més barates o gratuïtes en determinats segments del mercat.
Podem dir, per el moment, que hem construït la infraestructura per vendre la IA a tothom. El que manca per comprovar és quanta gent està disposada a pagar per el que altres començaran a oferir gratuïtament.
La intel·ligència artificial havia de deixar-nos sense feina. Resulta que algú ha decidit posar-la a treballar contra les subscripcions.
I això, estimat públic, és deliciós.