La mirada els delata

Hi ha gent que fa quelcom important per si mateixa, per cercar un èxit que no dóna per més enllà. I es queden allà. No creixen exponencialment.

Hi ha persones que, per algun motiu, necessiten de la validació exterior constant, gairebé patològica. Poden moure’s amb facilitat entre humans, sobretot si saben somriure quan toca i no fer massa soroll. Però per dins, estan buides. Ja no tenen res més per lluitar, i els somnis de llibertat queden lluny. Tenen por a la vellesa i a que s’acabi, d’alguna manera, la festa. Dissimularan amb paraules, però la mirada els delatarà.

Aquest tipus de persones necessiten sentir-se vistes, admirades i potents, però qualsevol mirall que els reflecteixi la realitat els farà més mal que una punyalada.

I quan apareix algú que no juga al mateix joc, que no competeix per l’admiració sinó per deixar empremta, per ser veritable, aquest mirall esdevé insuportable. No per maldat, sinó per fragilitat.

Aquestes persones poden desaparèixer, enfadar-se o mostrar indiferència. Però sovint, el que no poden fer és mirar de cara.

No es tracta de ser més o menys. Es tracta de ritmes vitals diferents, de codis interns que no ressonen, de formes d’estimar que no es poden traduir.

I potser, el més honest que es pot fer, és deixar d’intentar encaixar.